Josep Lluís Albinyana: ‘El nostre país no es defensa a garrotades, com Espanya’

Josep Lluís Albinyana (València, 1943) va ser el primer president del País Valencià. De quan la Generalitat encara no ho era ni se’n deia. Entre el 1978 i el 1979, va presidir el Consell Pre-autonòmic. Des d’allà, va intentar que els valencians poguessin accedir a l’autonomia per la via de l’article 151 de la constitució espanyola, que preveia de saltar l’espera de cinc anys que establia el 143. Va aconseguir que ho sol·licitessin el 90% dels ajuntaments del País Valencià. L’estat espanyol ho va deixar en lletra morta. En la seva anàlisi combina l’experiència política (per bé que insisteix sovint que ell no és pas polític) i la jurídica (ha estat magistrat d’instrucció a València), la suavitat en les formes i la claredat. Abans de poder-li preguntar res, ja ens diu que n’està ‘fart, molt fart. I content també.’

—Per què?
—Estic molt content per la il·lusió de la qüestió catalana, en les seues característiques de mobilització, de lideratge, de pau. Tot són notes positives i molt pròpies de la nostra cultura, del nostre model. I amb exigències molt clares d’una alternativa al model social del qual volem ja eixir d’una vegada.

—I fart?
—Fart de la política valenciana, de l’equidistància que manté, fart de tants conceptes que encara no s’han encarat i que són una mena d’assignatura pendent per a la qual no ens hem matriculat mai. I dic fart de la situació valenciana perquè és la que m’interessa i em preocupa. D’Espanya, cap novetat: pega voltes en cercle mirant el forat que es va obrir al segle XIX i encara no n’ha sortit. Pense que un dels errors més greus que hem de suportar és pensar que el nostre model de societat és el mateix que el dels espanyols. I el model espanyol és molt diferent. Molt diferent.

—Com és?
—Jo el descriuria com un model vertical. Perdona la grolleria, però és el model del galliner: la gallina de dalt caga a la de baix. Estan tots en una escala, i un des de dalt li fa vertigen el poder que té, i mira cap avall i menysprea i humilia el que té a sota, perquè no puge. I això arriba a la petulància que algú es pense, essent creient, que és capaç de condecorar la Verge! És increïble! Es creu més que Déu! Aquest model de societat vertical és el seu principal error. I és fruit també de la mateixa distribució territorial del poder: hi ha hagut una aliança perversa: la de les oligarquies terratinents i cotoneres industrials de la Meseta i de Catalunya, en el segle XIX. Crearen un pacte de poder. No de societat: de poder. I això ens ofega i els fa anar cecs.

—Cecs?
—No tenen informació per a un conflicte tan greu com el català. La primera cosa que has de fer per encarar un conflicte és assabentar-te del que hi passa. Pel que fa a Catalunya, però, actuen com a autèntics zombis. En tot. Es creuen, per exemple, que la por ho solucionarà tot. Però quan a la novel·la de Nikos Kazantzakis pregunten a Zorba si té por, ell respon: ‘No, sóc un home lliure.’ Quan un poble vol ser lliure, la cosa que menys té és por. A Catalunya hi ha un moviment popular, transversal, de gent que actua perquè se sent lliure. I això fa molt de goig. Per fi! Per fi hem vist un model de societat que ens identifica.

D’Espanya, cap novetat: pega voltes en cercle mirant el forat que es va obrir al segle XIX i encara no n’ha sortit.

—No n’espereu res, de l’estat espanyol…
—No. No m’atrevesc a qualificar-ho, però la repressió serà molt dura. Tinc setanta-quatre anys i en l’estat espanyol només he conegut repressió. Hi estan entrenats. El seu joc és el ‘a por ellos’. I el ‘que nos dejen actuar’. Han atropellat totes les garanties formals, processals, de principi de la legalitat que hi ha. No els importa. Perquè el pànic els fa justificar tot el que siga. En trobem l’exemple en Soraya Sáez de Santamaría: quan parla se li veu el pànic que té. Recita. Recita barbaritats.

—Heu comentat que llei i dret, que hi ha qui presenta com a sinònims, en realitat no ho són.
—La llei és una de les fonts del dret. Una de les fonts. Una altra és la jurisprudència. I una altra, el costum. Ara què passa? En primer lloc, els tribunals han aplicat la llei d’una manera desorbitada, com hem vist amb aquesta presos polítics i en més casos amb lleis nul·les perquè són contràries als drets humans. I no he de citar Tomàs d’Aquino per justificar el dret a la rebel·lió contra la llei injusta. El costum també imposa: una llei que siga útil s’aplica, i una que no, no. És elemental. Tan elemental com que el principi de legalitat, que és un principi essencial de l’estat de dret, obliga a complir la llei estrictament: i quan la policia agredeix, com va fer l’1 d’octubre, gent asseguda, això no és complir una ordre judicial, és un exercici de brutalitat, de força, de materialització d’un poder que humilia.

—Parleu de coses que semblen…
—…elementals. Jo he après amb juristes espanyols, amb llibres espanyols, he estat professor de dret constitucional: tot això és a l’abast de tothom. Es pot descobrir en qualsevol llibre. Però el llenguatge polític és tan desvergonyit que oblida què és el dret.

—Sovint heu contrarestat la modernitat del discurs i del projecte independentista amb una Espanya de ‘cripta’.
—A l’estat espanyol ignoren el llenguatge de la pau. No hi ha cosa més ignominiosa que una agressió física contra una altra persona. Això deshumanitza. I oblida que la pau és un instrument de construcció de la civilització. Si introduïra el llenguatge de la pau, Espanya arribaria lluny. O es mouria de la seua posició tan rígida. I si es mirara un poc més en l’horitzó, en horitzontalitat. El problema és que Espanya és un invent artificial del romanticisme. Si mires dos-cents anys enrere, veus que n’ha viscut a penes una quarta part en democràcia. I quina democràcia! De patriotes espanyols, no n’hi ha: són tots uns aprofitats, uns descarats que miren de trobar una justificació per alçar la porra i pegar al contrari. I l’exèrcit?

—Uf.
—Ha estat entretingut entre colpismes al poder central i guerres carlistes. És tan puf, tan poc disciplinat que no ha guanyat mai una potència exterior. Des de Túpac Amaru, eh? El tema no és cap broma. Ha estat durant anys castigant l’interior i educat per a això.

Tinc setanta-quatre anys i a l’estat espanyol només he conegut repressió. Hi estan entrenats.

—Volia demanar-vos si hi vèieu possibilitat de reforma, a l’estat espanyol, però…
—El llenguatge de la pau hauria de ser el punt de partida de la reforma, en tot cas. Ara, que haurien de dir en què consistiria, eixa reforma, per a veure-la viable. Però no és una qüestió que puguem veure en aquesta generació. El problema és que hi ha dues cultures confrontades, que són com dues capes tectòniques: la cultura catalana i l’espanyola. Ho sent, però no ho lamente. El nostre país no es defensa a garrotades, com Espanya. És inimaginable. La cultura catalana és modernitzada, és actual, contemporània. La cultura espanyola és fossilitzada, és una cultura de detritus històric. En fi. De fórmules, és clar que n’hauria pogut trobar: estats federals, confederals…

—No els calia inventar la sopa d’all.
—És clar. Quan passeges pel món americà, per exemple, veus que el que allà en diuen províncies tenen unes competències que ací no tenen les autonomies: tenen policia, codi penal, jutges… I a ningú no li passa pel cap que siga el caos. De fórmules, és clar que n’hi ha. Però són fórmules construïdes des d’un llenguatge democràtic, de reconèixer que els ciutadans són tots iguals i no som en una escala vertical. I cal entendre que el llenguatge de la pau és una exigència de la civilització. No és una caritat ni una virtut que es dóna. Ni una debilitat que es té.

—En aquest context, quin és el paper del País Valencià?
—[Silenci.] He dit que n’estava fart. I n’estic. A hores d’ara, el País Valencià té el dualisme d’una realitat tremendament encoratjadora, positiva, com és la societat civil, que es mou, que coneix la seua història, la seua cultura i pren consciència de la seua identitat. I d’una classe política que s’ha situat en una equidistància difícil d’entendre i que és el mateix eslògan que va boicotar l’autonomia pel 151. I aquest poble no és un poble equidistant: és un poble acollidor. Defensar aquesta equidistància del País Valencià, encara que siga d’una manera callada, silenciosa, és un retard històric que haurem de lamentar. I és que l’equidistància no existeix: eixa gent que es diu equidistant no l’he vista mai manifestar-se contra Espanya. Mai. Són els representants de l’status quo, del sotmetiment. Al capdavall, és la diferència entre política i simple gestió: la política és política i té un projecte; la gestió… és una altra cosa. Per política entenc això que es fa ara a Catalunya: hi ha uns partits, amb un projecte, hi deixen la pell i ho fan amb tot el valor i tota la serenitat.

—I la gestió?
—És allò que ha fet Lerma i els seus assessors al País Valencià. Incloent-hi Ximo Puig. És una política de simple manteniment, de considerar que la Generalitat és tan sols una mena de superdiputació prestadora d’obres i serveis… Jo vull una Generalitat que m’identifique com a poble, que diga el que pense com a poble enfront de les injustícies. De vegades, a més a més, la gestió oculta una política perversa. Per exemple, la gestió que van fer amb Canal 9: nosaltres no vàrem tenir una televisió al servei d’un projecte valencià. Nosaltres tinguérem ‘Tómbola’. És una factura molt alta, que s’haja desaprofitat un instrument tan important per fer país. Ens imaginem l’estat responent amb eixa duresa a hores d’ara si al País Valencià hi haguera una sintonia institucional? No dic independentista ni de proclamar res, sinó la solidaritat que hauria pogut haver-hi si haguérem tingut un projecte de país en el seu moment.

—Com penseu que hi pot influir, el procés català, al País Valencià?
—Té una influència poderosa per a tothom. No sé mesurar exactament la influència que tindrà en el País Valencià. Entre els efectes positius, hi ha el fet que s’ha acabat la transició. I això està molt bé. Superant la incertesa de no saber què pot ocórrer d’ací en avant, pense que també ens hem d’encarar molt seriosament amb el tema de la monarquia: no és una qüestió per a deixar pendent com una herència de la transició: si s’entra en una reestructuració de l’estat, ha de ser de dalt a baix i de baix a dalt.

—El País Valencià prendrà mai consciència de la importància que té?
—Al meu parer, mentre es faça política de gestió, les coses es difuminen massa. Perquè, per exemple, com es pot dissociar una reclamació per un finançament just d’una reivindicació d’autogovern?

—Vàreu militar al PSOE i en vàreu sortir.
—Com que jo he estat del PSOE, i hi vaig posar les meues expectatives i esperances, en sé la història i no me n’estranyen les declaracions. I ara fa aquesta mala jugada de donar la coartada a Rajoy i a Ciudadanos. Sense el PSOE no s’aplicaria mai el 155. N’estic convençut. Jo no em refie del PSOE. Simplement. Sempre tenen un peu coix. La primera cosa que haurien de tenir clara és quin model d’estat volen. Però no els ho trauràs. Hi ha un error històric que el sector nacionalista encara no hem superat.

El PSOE és un partit que té una mala consciència d’estat que no es pot llevar de damunt

—Quin?
—Creure que necessitem l’aliança del PSOE per a fer camí dins de l’estat, com a lligam. I oblidar que el PSOE és un partit accidentalista a l’estat espanyol. Largo Caballero acceptà la dictadura de Primo de Rivera perquè li donà els Comitès Paritaris. I va ser capaç de tenir el PSOE clavat en la dictadura! Quan entrà en la República, féu el colp d’estat del 34, que costà l’exili a Indalecio Prieto. Guanyà el Front Popular i Prieto mateix conspirà contra Juan Negrín. I Largo Caballero, també.  Però és que perden la guerra, se’n van a l’exili i Indalecio Prieto firma amb Juan de Borbón, a Estoril, el pacte de Sant Joan Lohitzune per a la restauració monàrquica! Cadascú que ho interprete com vulga. És un partit que té una mala consciència d’estat que no se la lleva de damunt.

—Heu esmentat l’intent que el País Valencià accedís a l’autonomia per la via del 151, que no van permetre.
—S’ajuntaren l’acció cap arrere dels partits polítics (UCD, PSOE i AP), i l’acció cap avant del govern i dels mateixos partits. Es varen obtenir més del 90% de sol·licituds dels ajuntaments (i davant notari, eh?) gràcies a la mobilització popular. Jo només vaig muntar en el carro de la il·lusió de la gent que tenia consciència de país, que despertava a una realitat com a possible.

—Parlem de l’any 1978, oi?
—Sí. I diré més: a Villena, el ple demana autonomia i hi ha un regidor de Fuerza Nueva. Doncs no es va ni abstenir! Va votar a favor de l’autonomia del País Valencià. O siga, el grau de convenciment de la gent era total. Per assolir l’autonomia per la via ràpida. Aprofitava la inèrcia de la mobilització i la propaganda que s’havia donat en la clandestinitat, en la il·legalitat: les mobilitzacions que demanaven autogovern, el trencament democràtic, que en dèiem. Jo només mantenia la fidelitat i la coherència. Amb la voluntat de mantenir els compromisos, que eren unitaris. Fins i tot quan el PC de Palomares em fa la mala passada d’eixir de la Taula, convoque ràpidament des de presidència tots els partits, parlamentaris i extraparlamentaris, perquè signen el compromís autonòmic. I amb això sota el braç, endavant. Malgrat que em trobe minat des del PSOE mateix, i amb els entrebancs de la UCD i totes les històries.

—I què va passar?
—Doncs que a l’octubre presentí les peticions, el 90%, al govern i al ministre de Relacions amb les Corts. I que al desembre es votà la llei de referèndum, que en el desenvolupament del títol vuitè deia que els ajuntaments que demanen l’autonomia hauran d’explicar si és per la via del 151 o per la del 143. Bé, però llei posterior no s’aplica sobre situacions anteriors, no? Doncs ací es va aplicar. Cosa que no va succeir amb els ajuntaments d’Andalusia, que van lliurar les peticions al mateix temps que nosaltres.

—Per què penseu que tenen aquesta obsessió amb el País Valencià?
—Perquè els Països Catalans són molt importants. Molt importants. És un desequilibri absolut de l’estat actual. I ens tracten d’una manera menyspreadora, que és el pitjor que hi ha. De tota manera, aquests tics ja són coneguts: qui té eixe sentit del desdeny en realitat és que enveja, desitja, reconeix una superioritat.

—Senyor Albinyana, quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Que llegesc: aquest que acabe de començar ara [i mostra el volum que té sobre la taula: Mi concepción del mundo, del premi Nobel de física Erwin Schrödinger].