‘Josep’, homenatge a la tragèdia de l’exili republicà del 39

L’arrencada del llargmetratge d’animació Josep és espectacular. Dimarts 27 d’octubre s’estrena a l’estat espanyol a la secció oficial de la Seminci de Valladolid i fa pocs dies va ser nominada per l’Acadèmia del Cinema Europeu –els Oscar europeus– entre els quatre millors films europeus d’animació de l’any 2020. Serà als cinemes a partir del 4 de desembre.

Josep és dirigit pel dibuixant Aurel –Le Monde, Le Canard Enchaîné–, amb guió de Jean-Louis Milesi. És una ficció basada en fets reals, a partir de la vida i els dibuixos dels camps de concentració francesos que va fer Josep Bartolí. Ha rebut molt bona acollida de crítica i públic a França. Ha estat seleccionada a Canes i ha tingut més de cent mil espectadors les dues primeres setmanes. El film té una excel·lent banda sonora de Sílvia Pérez Cruz, que també participa en el doblatge, com l’actor Sergi López, que fa la veu de Bartolí. Josep és una coproducció de Les Films d’Ici Méditerranée, de Montpeller, i la productora barcelonina Imagic-TV.

El dibuixant Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1985), revolucionari comunista i combatent a la guerra del 1936-1939, va ser un dels molts catalans entre el mig milió de republicans que el 1939 van passar la frontera del Pirineu, derrotats, després de tres anys de guerra contra el feixisme. La França dels drets de l’home va separar les famílies, els homes de les dones i els nens, i els va internar en camps de concentració improvisats a platges i pobles del sud. Era l’hivern. Molts vells i malalts es van morir. Tots van patir misèria, fam, malalties, violència i menyspreu.

Aquells camps infrahumans han estat sempre un fosc episodi que el país de la ‘Liberté, Egalité, Fraternité’ ha volgut oblidar. Molts ciutadans francesos van fer tant com van poder per ajudar els refugiats, però l’estat, la burgesia, la gendarmeria, la dreta i l’extrema dreta els van tractar com a bèsties infeccioses. Preferien no incomodar Hitler i Franco.

Avui, el film Josep, inspirat en els dibuixos que Bartolí va fer als camps de concentració, ret un homenatge francès a aquells exiliats vexats i maltractats, alhora que posa el públic francès davant el mirall incòmode d’un passat que oficialment ha volgut oblidar.

El fil narratiu de la ficció són les confidències d’un vell francès al seu nét. El relat ens serveix també per a seguir la vida de Bartolí després d’haver aconseguit de fugir del camp de concentració, justament quan va ser detingut per la Gestapo i l’anaven a dur a Dachau, a una mort segura: la seva vida a l’exili mexicà, on va imprimir el llibre de denúncia dels camps, els amors amb Frida Kahlo, el descobriment del color i el triomf a Nova York, on va arribar a guanyar el premi Mark Rothko d’arts plàstiques el 1973.

La crítica francesa l’ha rebut com un dels millors films d’animació d’aquests últims anys. ‘Estèticament sublim, políticament necessària’ (Les Inrockuptibles). ‘Una meravella de bellesa sorprenent’ (Première). ‘Excepcional emoció i força política’ (Télérama). ‘És punyent i no s’extingeix la ràbia pel tracte escandalós que la República francesa ha infligit als refugiats. El llapis és una arma per a matar feixistes, el film ho demostra vivament’ (Le Nouvel Observateur).

Personalment, he sentit de familiars, amics i coneguts exiliats a l’estat francès molts relats i testimonis d’aquella brutal injustícia. He llegit llibres de memòries i d’història. He fet reportatges i documentaris. Ara he tingut l’oportunitat de veure Josep i em sembla que és una de les millors obres que se n’han fet, un treball de gran qualitat artística i, alhora, just, profund, rigorós i emotiu.

Entrevista a Aurel: ‘Mai no havia sentit parlar dels camps de concentració’

Aurel (Aurélien Froment) és un dels dibuixants francesos més reconeguts del moment. Va néixer a l’Ardeixa (Occitània) l’any 1980. Treballa de dibuixant de premsa –Le Monde, Le Canard Enchaîné–, és autor de vinyetes d’actualitat, reportatges gràfics, llibres de còmics i curtmetratges d’animació. Josep és el seu primer llargmetratge d’animació. Em poso en contacte amb ell poc abans que viatgi a Valladolid, amb el productor Jordi Oliva i l’actor Sergi López, per a l’estrena espanyola del seu film a la Seminci de Valladolid.

—Com heu descobert la història i el treball de Josep Bartolí i per què us heu decidit a fer el vostre primer film d’animació?
—Primer vaig descobrir els dibuixos de Bartolí. Il·lustraven un llibre que el seu nebot Jordi Bartolí havia escrit –La Retirada– on explicava l’exili, sobretot de la seva família. De seguida aquests dibuixos em van interpel·lar, em van atrapar. Jo ja estava apassionat per la guerra del 1936 –i pel dibuix, és clar– i allà aquestes dues passions es trobaven. Els dibuixos de Bartolí són d’una força tal, d’una potència tal que no poden deixar indiferent. En aquell temps jo realitzava un curtmetratge d’animació –Octubre Noir– i vaig pensar que la història d’aquest dibuixant podria ser el tema d’un nou projecte cinematogràfic. Va ser fa deu anys!

—Què heu pogut redescobrir sobre els camps i la retirada després de deu anys de treball en la realització del film?
—Acabo de descobrir aquesta història. Tot i que sóc habitant del sud i m’apassionava la guerra del 1936, havia sentit a parlar molt poc sobre la retirada i no sabia realment de què es tractava. Mai no havia sentit parlar dels camps de concentració. Ho he descobert pràcticament tot sobre aquesta història: com França va trair els republicans espanyols que creien arribar a la pàtria dels drets de l’home i del front popular, com va proliferar el racisme imbècil entorn d’aquesta història… En resum, una part poc gloriosa i poc coneguda de la història.

—França ha volgut amagar aquest episodi. Hi ha mala consciència. El film aporta llum a una qüestió incòmoda. Quines són les reaccions dels espectadors? Hi ha debat?
—No hi ha gaire debat. Crec que hi ha poca gent que pensi que França va fer ben fet d’actuar així i no ve a veure el film. També m’he trobat durant aquests deu anys gent que intentava de minimitzar la responsabilitat o el coneixement de la gent dels pobles sobre allò que passava als camps. No n’he trobat gaires i no crec que la gent dels pobles no ho sabessin. En els debats amb el públic destaco –o bé ho fa la gent de la sala– que en vuitanta anys no hagi canviat res, o molt poc. Això m’importa sobretot, al capdavall: que encara avui, per motius bàsicament electoralistes, es tracta massa sovint com si els qui fugen de la guerra, la misèria o les dictadures no fossin res. Ja gairebé ningú no és indiferent sobre la posició de França el 1939… però encara hi ha molta gent que justifica el tracte reservat als immigrants al territori nacional.

—En Serge és un vell gendarme que explica la història al seu nét. És amic de Josep i dels altres refugiats. Va existir realment?
—No, en Serge no va existir. És el recurs principal de la ficció i el guionista Jean-Louis Milesi el va idear ràpidament. Permetia explicar aquesta història d’una manera més legítima: en Serge és francès, Jean-Louis Milesi i jo som francesos, i alhora en Jean-Louis podia projectar-se ell mateix en un protagonista i en el narrador… Així podia fer-se la pregunta: ‘Què hauria fet jo? Què m’hauria agradat fer el 39?’. Tot i que el personatge d’en Serge és fictici, s’inspira en els metges i gendarmes que van ajudar Josep a fugir del camp de concentració i a aconseguir quelcom per a dibuixar.

—En relació amb les fotografies d’Agustí Centelles i Robert Capa, quina és l’aportació dels dibuixos de Josep Bartolí?
—Dues coses essencials: ‘l’editorialització’ i els moments de veritable vida i a l’interior dels barracons. La fotografia té una força inigualable, mostra la realitat crua de la imatge. El dibuix, encara que sigui realista com el d’en Josep, pel seu traç o fins i tot per la seva ínfima dosi de caricatura, permet de ‘editorialitzar’, d’explicar un sentiment, un combat, una emoció. A més a més, les fotografies de Capa i Centelles només mostraven l’exterior i la gent posant o que, en tot cas, intentaven d’amagar la seva misèria per orgull.

—Al vostre film d’animació també hi ha una banda sonora excel·lent. L’obra de Bartolí sobre aquest tema necessita més música que moviment?
—No sé si l’obra de Bartolí necessita més música que moviment, però la meva sí. Vaig començar aquest projecte pensant que el cinema em permetria de donar vida als meus dibuixos posant-los en moviment. Però va ser donant-los una veu i una banda sonora que els vaig donar vida. És una revelació que m’ha permès de respondre a una frustració inherent al meu art: la de no poder posar mai so als meus dibuixos. Aquí s’ha fet!

El llapis de Bartolí, una arma de futur

Hi hauria moltes coses a destacar en aquest film. A Bartolí, els francesos el van desarmar, però algú li va donar un llapis. Com que no podia disparar, dibuixava. El film ens demostra la força del dibuix i de l’art per la denúncia i el testimoni. Els dibuixos que retraten la miserable vida dels refugiats als camps no pretenien l’efecte immediat i contundent sinó que, nascuts de la profunditat d’una ànima menyspreada, maltractada, però en absolut vençuda, plasmaven un testimoni tan potent que ha pres més força i més significat amb el pas dels anys, gràcies a l’obstinació de l’autor per a dibuixar-los, amagar-los, treure’ls del camp i fugir amb ells cap a la llibertat, fos on fos.

Aurel els va veure i li van arribar a l’ànima, el van motivar i inspirar per a dibuixar ell avui el film d’animació Josep.

Hi ha el valor testimonial de les fotografies dels camps de Francesc Boix, a Alemanya, o d’Agustí Centelles i de Robert Capa, a França, però els dibuixos de Josep Bartolí tenen un valor afegit, una càrrega de profunditat, expressen i contenen la tragèdia i la ràbia viva de l’autor perquè no pot fer res, només fer servir el llapis com una arma que ha disparat al llarg dels anys. Veus que Bartolí volia posar rostre al menyspreu i el dolor. Molts dels originals que es van publicar per primera vegada en un llibre a l’exili mexicà, amb textos del periodista Narcís Molins i Fàbrega –publicat a Madrid l’any 2007 per ACVF Editorial– estan dedicats a companys afusellats i morts, a famílies concretes que passen penalitats, als metges d’arreu del món i en contra dels polítics, del comitè de no-intervenció i dels diaris d’extrema dreta francesos.

De la seva voluntat internacionalista en el present i en el futur n’és exemple la següent dedicatòria, feta en un dibuix preciós d’un milicià solitari, dret, digne, esparracat, carregat amb totes les seves armes i pertinences enmig del camp de batalla: ‘A les milícies, a tots els soldats de l’Exèrcit Popular i les Brigades Internacionals, als refugiats d’arreu del món, als que encara es podreixen en camps de concentració, companyies de treball forçat, presons i…’.

Si els dibuixos de Bartolí són el precís i profund testimoni del desastre humà que van patir aquells éssers, un retrat de l’infern que va molt més enllà del fet quotidià i comprensible, gràcies a la sensibilitat i inspiració d’Aurel, esdevenen molts anys després una força política contundent i poètica, crítica i de justícia històrica. Si per a Bartolí el llapis i el paper eren una eina per a sobreviure i una eina de denúncia, amb el potent impuls contemporani que li dóna el film del dibuixant Aurel, tens la sensació que Bartolí va crear una arma de futur, una obra molt sòlida i universal sobre aquell episodi històric i, en definitiva, sobre la condició humana. Incita a la reflexió històrica i alhora és brutalment actual perquè Josep, els dibuixos de Bartolí i els d’Aurel, t’evoquen les imatges que veiem avui dels camps de refugiats que hi ha a Turquia, Grècia, Kènia, Gaza, Jordània, Etiòpia, Sudan… la perpetuació secular del racisme, l’odi, la violència i el menyspreu a les persones.

Josep Bartolí segons Carles Fontserè

Josep comença amb Bartolí creuant el Pirineu l’any 1939. Però els vint-i-nou anys anteriors, que no són òbviament objecte d’aquest film, també se’n podrien merèixer un, algun dia. Bartolí va ser un personatge molt vital i aventurer. De jove, a la Barcelona republicana, es buscà la vida de mil maneres, com ara la boxa, el circ i, més tard, el dibuix. A poc a poc s’anà polititzant, primer en ambients anarquistes, tot i que ben aviat es va fer comunista del PCC i del POUM, és a dir, dels que a més de la repressió feixista van patir l’estalinista. Bartolí era un revolucionari internacional del seu temps.

M’explicava Carles Fontserè que des que va tornar els anys setanta a Catalunya, va veure amb pena que havien desaparegut les obres i l’exemple de dos artistes amics i camarades que ell admirava molt: Helios Gómez i Josep Bartolí. Un gitano anarquista i un revolucionari del POUM. Eren dos artistes, crec jo, que segurament no encaixaven en els cànons nacional-montserratins de la cultura catalana d’ahir, que, a més a més, avui, sembla que pretén equiparar i comparar exilis.

Com Anna Murià i Jaume Canyameres, Fontserè, que es considerava deixeble d’Helios i de Bartolí, es va esforçar per donar-los a conèixer a les noves generacions. Ell i Bartolí van coincidir tota la vida, aquí o a l’exili de França, Mèxic i Nova York. A les seves memòries, Fontserè descriu Helios Gómez i Josep Bartolí com els veritables líders polítics i d’acció del Sindicat de Dibuixants Professionals. Seguint instruccions d’Helios, Bartolí, acompanyat de dos milicians armats i alguns dibuixants entre els quals hi havia Fontserè, va requisar un palau del Portal de l’Àngel de Barcelona, tot fent fora una família de l’alta burgesia que no oferí gaire resistència.

Allà van instal·lar el sindicat revolucionari d’artistes, d’on sortiren molts dels millors cartells de propaganda de la guerra del 1936. Era la conquesta del seu ‘palau d’hivern’, fet que van consolidar amb la creació d’un comitè revolucionari del qual formaven part Fontserè i Bartolí, que nomenà Helios Gómez secretari general.

Després ho van celebrar: ‘En Bartolí, el més desmanegat de tots malgrat el seu rostre afinat de John Barrymore, va desentaforar del fons d’un guarda-roba els vestits de gala dels marquesos, que en l’eufòria del moment van adquirir l’aspecte de disfresses de carnaval. Llavors va engiponar-se un jaqué i un barret de copa. Gambejant a la manera de Groucho Marx i arrossegant els faldons del jaqué per terra, va capitanejar cerimoniosament una desfilada per les golfes.’

Josep Bartolí, com molts d’ells, no trigà gaires dies a canviar el pinzell pel fusell i anar de voluntari al front. Primer, a la columna que comanava Caritat Mercader, mare de Ramon Mercader, futur assassí de Trotski a Mèxic. El van ferir, va tornar a Barcelona i quan es recuperà tornà al front, a uns altres destacaments. Tres anys després creuava el Pirineu amb les restes de la seva unitat militar. Passaren pel coll de Malrems, el sector més alt del Vallespir, i van anar a parar al camp improvisat de Lamanère, el primer dels set camps de concentració on el van internar. I aquí comença el film Josep.