Josep Gregori: ‘Hem marcat l’imaginari de tota una generació’

Edicions Bromera celebren trenta anys. L’empresa, fundada per Josep Gregori a Alzira l’any 1986, ha crescut fins a convertir-se en l’editorial valenciana més gran: publica una seixantena de títols l’any, té uns cinquanta treballadors i no publica solament ‘best sellers’. També ‘long sellers’, llibres que es venen dècada rere dècada. La política comercial de Bromera ha permès que avui també sigui una editorial visible a la resta del país. Però és sobretot al País Valencià on es pot parlar de la ‘generació Bromera’, els joves que han crescut llegint els seus llibres durant més de trenta anys. VilaWeb entrevista al fundador de la casa, Josep Gregori (1959). Ens atén telefònicament de Madrid estant, on ahir era per motius de feina.

—Josep Gregori, editor vocacional.
—Una professió vocacional, sí. Però és que és apassionant. Ho és. És tenir la capacitat de fer altaveu d’una cosa que creus que mereix ser coneguda, perquè té qualitat. I açò és fantàstic. No sé si tant com la pura creació. Però, en fi, és molt bonic fer-ho així. Quan jo comence l’editorial, l’any 1986, no hi havia molta oferta editorial en llengua catalana, al País Valencià. Els amics em van animar a fer el pas. Jo provenia del món de la literatura, perquè escrivia, i de les arts gràfiques, perquè havia treballat anys en una impremta, on vaig aprendre coses bàsiques. Un bagatge que alguns editors no tenen quan comencen. Jo podia unir dos dels vessants que normalment es tenen en compte. El llibre com a objecte i també com a creació.

—Vau començar sol i ara Bromera és una senyora editorial. Més de quaranta treballadors.
—Vora cinquanta treballadors, som al Grup Bromera. Efectivament, vam començar de manera molt modesta. Vam tenir sort. I si no hagueren funcionat els primers llibres, aquí haguera acabat tot. Però aquesta modèstia dels inicis l’hem tinguda present. No hem anat de prepotents.

—Com s’explica que Bromera, l’editorial més gran del País Valencià que publica en l’idioma del país, hagi nascut a Alzira, i no a València?
—Perquè la ciutat de València ha viscut d’esquena a la realitat lingüística del país. Han estat les comarques, que han pres la iniciativa en la recuperació de la cultura i la literatura en la llengua del país. I l’exemple més paradigmàtic és Joan Fuster. És l’ànima intel·lectual del País Valencià. I ho fa des de Sueca, no de València.

—Per què, el nom de Bromera?
—És la manera com es diu ‘escuma’ a moltes de les nostres comarques i d’arreu dels territoris en llengua catalana. La bromera té allò que sempre va per sobre i indica activitat.

—Bromera té molt pensat el model de llengua. Pensa en el mercat del Principat, de les Illes i del País Valencià. I s’hi adapta.

—Nosaltres tota la literatura traduïda la fem en un llenguatge estàndard, de català central. Benville, Updike, Camilleri, Erri de Luca. Pensem que els lectors adults no tenen cap problema per a llegir en qualsevol variant lingüística. I hem triat la més estesa. Ara, en els llibres infantils i juvenils utilitzem la variant lingüística pròpia de l’escriptor. Al País Valencià nosaltres hem ajudat, i bastant, a configurar una llengua estàndard moderna i molt acostada a la llengua que es parla, sense deixar de seguir la norma. Crec que ha fet un gran servei. Fonamental. Hi havia moltes vacil·lacions a l’hora de triar la variant.

—Si haguéssiu d’escollir tres títols de Bromera, quins serien?

—Tres títols de 3.000? M’ho fas difícil. Però ara et diria ‘El mar‘ de John Banville. Significa l’aposta de Bromera per la literatura internacional de qualitat. Ell és un poc el paradigma de l’obra d’alguns altres autors que editem, com Naguib Mahfouz, Dario Fo o Erri de Luca. Quan vaig començar no imaginava que podria publicar obres d’autors tan prestigiosos. També d’aquí. Per exemple, ara em ve a la memòria el dia que vaig visitar a casa seua Manuel de Pedrolo per demanar-li un original. Aquestes coses et queden. És així. Un segon llibre seria ‘Ser Joan Fuster‘, una antologia que ha servit per a acostar la figura de l’assagista a molta gent. I el tercer, ‘L’últim roder‘ de Josep Franco. El primer llibre que vam editar i que afortunadament va tenir bastant èxit fa trenta anys. De fet, encara continua reeditant-se, perquè és un dels cinc que ha tingut més èxit.

—Quina importància doneu a haver comprat l’editorial Tàndem?
—Em va alegrar. Tàndem travessava un moment molt delicat. I realment s’albirava la desaparició d’un segell que ha fet molt per la literatura infantil, molt especialment al País Valencià. Era una editorial que havia crescut paral·lelament amb nosaltres durant molt de temps. Hi havia punts de simpatia i contacte. Vista la delicada situació, a totes dues parts ens va semblar que era una bona idea agrupar forces.

—L’editor Joan Carles Girbés es va formar a Bromera. Ara vola pel seu compte en una editorial pròpia. És un fill pròdig que marxa.

—Tens sentiments contradictoris, en casos com aquest. Açò ho pot entendre tothom.

—Conec editorials catalanes que han fitxat autors valencians. Vosaltres, n’heu fitxat de catalans?
—Mira, dels premis Ciutat d’Alzira d’enguany, que l’editorial publica, el de narrativa juvenil l’ha guanyat la catalana Gemma Lienas i l’assaig, el català Francesc Torralba. I Isabel-Clara Simó, tot i ser d’origen valencià, és catalana i li publiquem bona part de la seua obra. Certament hi ha bona interrelació entre Catalunya i València en l’àmbit de publicació. Seria bo que també arribara a l’àmbit comercial. Perquè no sempre els llibres publicats a Catalunya es troben al País Valencià. I al revés. Tot i que he de reconèixer l’avanç dels últims anys. Nosaltres formem part de Xarxa de Llibres, que és una empresa de promoció editorial i que fa molt bona feina a les llibreries de tot Catalunya. Poder tenir un equip comercial t’obri moltes portes.

—Una editorial, quin interès té a muntar un premi literari?

—El Premis Alzira són un model a seguir per a qui vulga ser honrat. No hi ha favoritisme ni decisions preses per endavant. Hi ha anys que es premien autors consagrats, i hi ha anys que són totalment novells. Per què el vam crear, el premi? Per poder tenir originals de qualitat. Quan una editorial comença no té un excedent de bons originals, perquè els autors busquen cases editorials contrastades. Aquest va ser el motiu. Era una manera senzilla de captar originals. I ara això té una altra funció. Perquè ara sí que rebem originals. I el premi dinamitza la vida cultural, i garanteix una contraprestació econòmica, perquè amb els drets d’autor, ateses les vendes dels llibres cada vegada més escasses, no remunerem adientment l’autor.

—Quants originals rebeu, cada dia?
—Més de deu.

—Perdoneu. Deu cada dia?
—Sí, sí. Més de deu cada dia. Abans un escriptor havia de fer-ne una impressió, o picar-lo a màquina, enquadernar-lo, etc. Això d’alguna manera limitava l’afluència. Però avui ens n’arriben molts per correu electrònic. Ho ha canviat tot. I per açò cal fer una selecció a força de fer una ensumada. Amb els anys n’hi ha prou de llegir uns quants paràgrafs per saber si allò val la pena.

—I amb els anys deveu conèixer canalla que va néixer amb la vostra editorial i heu crescut plegats.

—És molt curiós i molt gratificant. Hem marcat, espere que per bé, l’imaginari de tota una generació. I, a més, parles amb gent de trenta anys i veus que han llegit les nostres lectures, i s’han format com a lectors amb llibres de Bromera. I això t’ompli de goig. Gonçal López, actual director literari de Bromera, en seria un exemple. Ell és en certa manera fill de Bromera.

—Com ho veieu, trenta anys més?
—I tant! Si el món editorial perviu, Bromera perviurà. Tenim passió i moltes ganes, que ens garanteixen un futur assegurat.

—Fins a quin punt afecta la política el dia a dia de les empreses? Per exemple: el PP ja no mana. Ho notaran?

—Doncs no ho sé. Ja ho veurem. Ara hi ha molt bona voluntat, però la capacitat d’influència de la política és més aviat escassa. Si m’ho preguntes, jo sóc una mica escèptic. Augmentar els índexs de lectures d’una societat, aquest és el repte. I açò ni amb televisió, ni amb campanyes, ni res. Això ha de ser una acció continuada al llarg del temps. I dels poders públics, també. Ara, t’he de dir que al País Valencià actual s’expressen molt bones voluntats. Ara falta que cristal·litze.

—Senyor editor, com a lector, recomaneu-me una llibreria a Catalunya, una a València i una a Palma.

—Ui. Açò no m’ho faces dir perquè em crearàs enemics. Ha! Però te’n dic una del País Valencià. La Costera, a Xàtiva, amb la qual tenim una gran vinculació. Vés-hi.