Josep Giralt (Museu de Lleida): ‘Que ens tornin les peces tal com nosaltres les teníem’

Després de deu hores atenent la comitiva de tècnics aragonesos i agents de la Guàrdia Civil que van custodiar el retorn de les quaranta-quatre obres d’art de Sixena, el director del Museu de Lleida, Josep Giralt, va sortir a l’exterior, acompanyat de més treballadors, per donar les gràcies als concentrats que hi havien fet guàrdia des de la matinada. Va ser el moment més emotiu d’una jornada intensa que va acabar amb les quaranta-quatre peces entrant al monestir de Sixena. Vint-i-quatre hores més tard hem parlat amb Giralt perquè ens expliqui com pensa encarar la situació i sobretot, què respon a les amenaces del president aragonès, que ha dit que podrien demanar indemnitzacions per les peces que ha sofert ‘maltractament’.

—El president de l’Aragó, Javier Lambán, ha amenaçat de demanar indemnitzacions al Museu de Lleida ‘pel maltractament que han sofert les peces’. Què li responeu?
—Primer li diria que si ha d’utilitzar els béns de Sixena per aconseguir 44 vots més, el Museu de Lleida no està disposat a passar-hi. Segon, li diria que si és una qüestió d’indemnitzacions, primer de tot, parlem de com aquestes peces van arribar al Museu de Lleida després d’un incendi que no vull discutir qui el va produir. I l’única cosa que vàrem fer en el museu quan van arribar aquestes peces va ser conservar-les, tenir-ne cura i vetllar-les. Gràcies a això, ahir van poder retornar a Sixena. També li diria que si ell i els seus tècnics s’haguessin llegit amb ganes els informes que el Museu de Lleida havia presentat al jutjat d’Osca, s’haurien adonat d’una cosa important: l’informe de conservació preventiu els alertava que hi havia peces que no s’havien de moure de cap manera.

—El transport pot haver causat danys?
—Si el senyor Lambán s’hagués llegit el pla de treball que nosaltres vàrem esmenar del pla de treball que havia presentat el govern aragonès, potser hauria entès que la pressa no és bona companya de viatge per a fer aquest trajecte. Segurament van arribar aquí amb les piles posades perquè havien d’executar l’obra en vuit o nou hores, i no van tenir en compte res. La manipulació, l’embalatge i, sobretot, la càrrega de les peces, potser no es van fer amb tota la cura que requeria.

—De fet, hem vist alguna imatge de com es manipulaven malament les caixes.
—Hi ha una cosa bàsica en la manipulació, embalatge i càrrega de les peces delicades, que és posar una fletxeta que indiqui cap a quina direcció s’ha de col·locar cada caixa. Llavors, veient això, que s’ho qüestionin ells i que no ens diguin a nosaltres el què.

Les obres de Sixena, sobretot porteu-les bé, amb els caixes cap amunt, eh? Cap amunt! Com indica la caixa! pic.twitter.com/C5XtjsuILq

— Peplluís Eras (@Escatxaruta) December 11, 2017

—Si els havíeu alertat del mal estat d’algunes peces, per què creieu que es queixen?
—Sixena no és cap museu i l’única relació que nosaltres hi hem tingut ha estat amb el jutjat. Per tant, l’obligació del jutjat era, si li interessava, comunicar aquestes coses que nosaltres alertàvem al govern d’Aragó, que era el responsable del trasllat, la manipulació i l’embalatge d’aquestes peces.

—Amb el monestir, no hi heu tingut cap comunicació?
—No, perquè el monestir no existeix, no té cap figura jurídica. El monestir no és ningú. Avui, més d’un encara es qüestiona si realment el monestir reuneix les condicions.

—I les reuneix?
—En els mateixos informes dèiem que no estàvem del tot segurs de si el monestir de Santa Maria de Sixena era el lloc adequat. I també dèiem que, abans que les peces es moguessin, era molt important de fer un informe sobre les condicions del lloc on anaven a parar. La resposta també va ser prou clara: silenci administratiu. Si jo he d’opinar sobre les instal·lacions de Sixena, he de dir que són unes instal·lacions que no tenen una climatització estable, és a dir, que no tenen una temperatura constant, ni tampoc un control d’humitat constant.

—Si aquest espai no té les condicions necessàries per a acollir les obres, serà possible que acabem veient aquestes peces en un museu de Saragossa o Madrid?
—Crec que convindria que passés això. Si és perquè aquestes peces estiguin ben conservades, jo diria que ho fessin, si us plau. Com que això és una execució provisional i nosaltres no renunciem a presentar-hi recursos i a guanyar el litigi al Suprem, si us plau, nosaltres volem que ens tornin les peces tal com les teníem a les reserves. Però em sembla que això ja no passarà.

—El periple de les obres s’ha acabat? O creieu que poden acabar tornant a Lleida?
—El 4 de gener el Consorci del Museu de Lleida presentarà el recurs de cassació a l’Audiència per anar al Suprem, que és on acabarà el cas. I és on nosaltres pensem, sense faltar a l’expertesa dels jutges de primera instància i provincials, que haurem de guanyar el partit. I és on ja hem guanyat més partits.

—Heu vist com han exposat provisionalment les peces? De manera parcial i amb les caixes a mig desembolicar.
—No ho he vist, però tampoc no tinc ganes de veure-ho. Ja m’ho imagino, perquè ja he estat en aquest espai de Sixena. Si la persona que critica les mesures de conservació del Museu de Lleida, si la persona que diu que nosaltres no els hem de donar cap lliçó –que jo no ho penso fer–, és la persona que s’atreveix a executar l’execució provisional i exhibir-les d’aquesta manera, per ell fa. Ell es dedica a la política i jo em dedico a la conservació del patrimoni. Jo vaig fer uns informes de conservació preventiva i ell se’ls ha passat pel clatell o no n’ha fet cas.

—S’ha parlat molt de si es van traslladar quaranta-tres peces o quaranta-quatre. Expliqueu-ho, si us plau.
—Nosaltres havíem de lliurar-ne quaranta-quatre. Ens en faltava una, que ha d’estar en una de les dependències del palau episcopal. L’hem cercada intensament, però de moment no l’hem trobada. Volíem arribar al lliurament amb totes les peces, però de moment no ha estat possible. Per què hi ha un embolic amb el nombre de peces? Perquè durant aquesta execució provisional i quan va arribar l’hora de fer el lliurament i la manipulació dels alabastres, la llista que ells portaven i que sempre han presentat era una llista en què faltava un fragment d’alabastre. El Museu de Lleida sempre ha tingut clar que formava part del conjunt de l’escultura de pedra que ahir es va lliurar. Una peça poc rellevant de Gabriel Joly, però com que nosaltres consideràvem que formava part del conjunt, havia de sortir amb el conjunt. I els la vàrem lliurar encara que no era a la llista. Per això, vàrem lliurar quaranta-quatre peces, però la peça que fa quaranta-cinc encara falta.

—I com és que no trobeu aquest oli d’una puríssima del segle XVIII?
—Aquesta peça és ben catalogada i ben estudiada, però vàrem creure que podia continuar penjada en una de les estances del palau episcopal. El problema és que el 2012, al palau es van fer unes obres i van decidir de retirar la peça. I després no la van tornar a col·locar al mateix lloc. En aquest procés de retirada, com que hi han passat dos bisbes més i dos administradors, doncs es devia quedar en qualsevol despatx o habitació. Nosaltres, d’aquí a poc temps, demanarem permís per a visitar les estances privades per a localitzar-la. Tan prompte com la trobem, la lliurarem al jutjat d’Osca.

—El dia del trasllat éreu dins el museu. Des de fora, vaig veure com de tant en tant sortíeu a veure la multitud. Com vàreu viure aquelles hores?
—Feia moltes hores que era dins el museu. Coordinava amb el comandant de la Guàrdia Civil tot el dispositiu. T’agradi més o t’agradi menys, com a director del Museu de Lleida em tocava tenir la ment clara i, com que feia moltes hores que era a dins, sortia per veure allò que des de dins sentíem, que hi havia molta gent. Volia copsar aquest ambient exterior per anar-lo passant als companys de l’interior. Al final ens va sortir del cor i de l’ànima sortir a donar les gràcies al públic. Hi va haver moments prou emotius per part de la gent que érem a dins. I l’única manera que se’ns va acudir d’agrair el suport va ser sortir a donar les gràcies.