Josep Ginesta: “El govern no pot dir que les xifres de desocupació són històriques si tripliquen les dels països desenvolupats”

El 2023 no ha estat un any dolent per al mercat laboral a Catalunya. La desocupació ha baixat durant cinc mesos consecutius, del febrer al juny, i tot i el repunt d’aquests dos darrers mesos –particularment a l’agost–, les xifres totals de desocupats continuen al nivell més baix d’ençà del 2008. Així ho recorda sovint el govern, que es vanta d’unes dades d’ocupació que ha qualificat repetidament d’històriques.

Tanmateix, alguns experts es mostren considerablement menys optimistes. N’és un Josep Ginesta, secretari general de la Pimec. En aquesta entrevista, critica l’actitud del govern amb les dades de desocupació, que titlla de complaent, i adverteix que el comportament anòmal del mercat laboral aquest estiu revela problemes estructurals en l’economia catalana que continuen sense resoldre’s.

—Després de cinc mesos de baixada, la desocupació va augmentar de 1.612 treballadors al juliol, i a l’agost, de 7.500. Com de preocupats hem d’estar?
—El problema amb les dades de l’ocupació no ve només del juliol o l’agost. En l’entrada de la temporada d’estiu –els mesos d’abril, maig i juny– ja havíem constatat un comportament dolent en comparació amb anys anteriors. Fa mesos que veiem que el mercat laboral té un comportament molt més dolent que el de la resta de l’estat espanyol: a l’agost, per exemple, un terç de tots els nous aturats a l’estat van ser a Catalunya. És cert que, a vegades –i sobretot en mesos com l’agost– la taxa d’atur té un comportament cíclic que no sempre queda reflectit en les afiliacions a la Seguretat Social: hi ha vegades en què l’atur augmenta, però les afiliacions a la Seguretat Social no disminueixen. Però aquest últim mes, la reducció a l’afiliació a la Seguretat Social a Catalunya ha estat dues vegades més alta que no a la resta de l’estat, cosa que mostra que aquestes pèrdues d’ocupació no són purament estacionals. A vegades pensem que aquí tot funciona molt millor que a Espanya… i no.

—Tot i que l’ocupació a Catalunya havia crescut durant els cinc mesos anteriors al juliol, el ritme de creixement s’havia anat alleugerint progressivament. Aquests dos darrers mesos la desocupació ha augmentat, particularment a l’agost. Som davant un canvi de tendència en el marcat laboral?
—Mira a l’exterior. En creació d’ocupació, Alemanya és en una situació econòmica pitjor que Espanya: de fet, és a poques dècimes d’entrar en recessió tècnica. I això és important perquè les economies més avançades del nord d’Europa solen ser premonitòries de què pot acabar passant aquí, al sud. En el cas d’Espanya, ja veiem com Catalunya, i també el País Basc i Navarra, ha començat a registrar un cert alentiment en el comportament del mercat laboral, i és possible que això pronostiqui una situació pitjor aquesta tardor. Dic alentiment, i no crisi, perquè encara no som en aquesta situació. Però sí que és cert que Espanya s’ha beneficiat d’una injecció de recursos públics molt gran –els fons europeus– que ha impulsat l’activitat econòmica durant aquests anys. Si els fons europeus no haguessin arribat, ara segurament estaríem molt pitjor.

—El govern recorda que la xifra absoluta de desocupats a l’agost ha estat la més baixa en aquest mes d’ençà del 2008, fa quinze anys. Si agafem la taxa de variació interanual, de l’agost de l’any passat al d’enguany, la desocupació ha baixat d’un 3,44%.
—Hi ha un factor clau que dificulta que puguem fer una anàlisi pausada de què passa amb l’atur, i és que en el comportament del mercat laboral observem una gran paradoxa estadística. Si ens fixem en les xifres de variació interanuals, veurem que s’ha continuat reduint aquest estiu. Això explica per què el govern diu que les xifres d’ocupació són bones. Si mirem la lletra petita, veurem que, tot i que l’atur interanual s’ha reduït, els demandants d’ocupació –tant els aturats com els treballadors que cerquen feina tot i tenir-ne– han augmentat. El que explica aquesta paradoxa –fins i tot en podríem dir ficció– estadística són els treballadors amb contractes fixos discontinus que, tot i estar en situació d’inactivitat, no computen com a aturats registrats. I per què hi ha tants contractes fixos discontinus? Doncs perquè tenim una economia molt estacional i, per tant, hi ha molta gent que no té més opció de contractació. Si tens un contracte fix discontinu i l’empresa et dóna de baixa, deixes de treballar, però continues sense computar com a aturat. Tens l’expectativa de tornar a treballar? Potser sí, però si no hi ha activitat i l’empresa no et crida, ja no treballaràs més. Per això dic que tenim aquesta ficció estadística: no comptem els aturats com tocaria. Això que explico dels contractes fixos discontinus no és nou: a efectes de les xifres d’atur, sempre s’han comptat així. Però la reforma laboral no ha revisat la catalogació d’aquests treballadors a efectes de les xifres d’atur, i això crea distorsions.

—Mencioneu la reforma laboral espanyola. A l’agost, dèieu: “No només amb una reforma laboral es canvia l’estacionalitat dels fluxos econòmics d’un país.”
—Això que explico sobre els contactes fixos discontinus entronca amb un problema més ampli que té l’economia d’aquest país: l’estacionalitat. Una reforma laboral no pot canviar les dinàmiques i els fluxos econòmics d’un país; no pot fer que l’estacionalitat de l’ocupació canviï: el caràcter cíclic de l’economia d’aquest país no es pot trencar així com així. Això es veu clarament en les dades d’atur: la necessitat de força del treball de les empreses és la que és. Intentar forçar la quantitat de treballadors que necessita una empresa significa abocar-la a no ser sostenible. Això no ho pots canviar de cop i volta. Una altra cosa és que intentis dependre menys d’activitat econòmica estacional i puguis dependre una mica més d’activitat que no sigui tan estacional. En el cas del turisme a Barcelona o en algunes zones de muntanya, per exemple, s’ha aconseguit de desestacionalitzar el sector i aconseguir que hi hagi una part de visitants tot l’any. Però no podem dependre només del turisme: s’ha de fer un esforç per trobar més àmbits d’economia que ens permetin de desestacionalitzar i transformar una mica el model productiu.

—Digueu…
—És el cas de la indústria. Un pes més gran de la indústria és sinònim de més estabilitat i de més qualitat de feina. En l’àmbit industrial, les condicions laborals són més estables i els salaris mitjans més alts. En la mesura que siguem capaços de crear ocupació en l’àmbit industrial, serem capaços de millorar el nostre mercat de treball i també d’atenuar aquest comportament cíclic que té la nostra economia. En la mesura que siguem capaços d’impulsar aquests àmbits industrials –de fer que les empreses no se’n vagin, de facilitar l’activitat econòmica, d’incentivar fiscalment la creació de llocs de feina i generació de riquesa–, farem que el mercat laboral deixi de ser tan estacional, amb els efectes positius que això implicarà per als nostres treballadors. L’economia catalana no pot funcionar fins que no ens homologuem amb les taxes de turisme dels països desenvolupats.

—Al juliol, dèieu: “Ens agradaria homologar el nostre atur al dels països desenvolupats, perquè costa d’entendre que, havent crescut el triple, en tinguem tant.” Per què Alemanya, que fa mesos que voreja el precipici de la recessió, té una taxa de desocupació molt més baixa que no Catalunya, que podria créixer més d’un 2% enguany?
—En l’economia catalana hi ha un conformisme molt gran: ens conformem de tenir una taxa d’atur estructural molt alta, com si tota aquesta desocupació fos assumible i no tingués cap cost per al país. Ho veiem en la manera en què l’administració parla de les dades econòmiques. El govern no pot anar dient que les dades de desocupació són històriques si tripliquen les dels països desenvolupats. Un país que pretengui ser competitiu no pot considerar mai com a dada històrica una taxa d’atur tan alta com la nostra. No és sostenible, i demostra que hem acceptat que la nostra economia tingui un comportament anòmal. I això és encara més preocupant quan hi ha molts llocs de treball pendents de cobrir: no és lògic que tinguem una taxa d’atur tan alta i tants llocs de feina pendents, i que hi hagi tanta demanda de treballadors en sectors en què ens en falten.

—I què proposeu?
—Calen polítiques públiques perquè els aturats puguin entrar en contacte amb el mercat laboral i trobar feina més fàcilment. Això és el que fan en els països on funcionen les polítiques actives d’ocupació: l’administració insta l’aturat a trobar feina i l’acompanya en el procés. A Dinamarca, has d’anar cada dilluns a l’ajuntament i dir què has fet la setmana anterior per trobar feina; aquí pots tramitar l’atur en línia, des de casa. En els països amb un comportament econòmic normal, la gent no té dificultats per a trobar feina i les empreses no tenen dificultats per a trobar treballadors. Però Catalunya no té un comportament econòmic normal, i per això veiem aquesta paradoxa al mercat laboral de què parlava abans.

—Els efectes de nou mesos seguits d’augments de tipus comencen a notar-se a l’eurozona, i com més va més analistes fan sonar l’alarma de la recessió. Atès que els efectes macroeconòmics dels tipus solen arribar amb retard, temeu que aquest augment pugui empitjorar la situació de l’ocupació?
—Sí, sense cap mena de dubte. L’augment dels tipus d’interès representa un creixement dels costos de finançament i la viabilitat dels projectes d’inversió de les empreses, i això de retruc té un impacte negatiu en la creació d’ocupació: és una relació directa. Ara ja comencem a veure l’impacte de l’augment dels tipus a curt termini, en factors com ara l’encariment del crèdit i de bona part de les hipoteques. Això fa que hi hagi menys demanda de consum. I amb menys demanda, lògicament, hi ha menys necessitat de força del treball. És fàcil que, a l’hora d’intentar de reduir la inflació, els bancs centrals es passin de frenada i acabin produint una recessió. Per això la Reserva Federal dels Estats Units ha començat a apuntar ara que haurà de moderar el creixement dels tipus. S’haurà de valorar de reduir els tipus d’interès a curt termini: si no, és possible que l’impacte sobre el mercat de treball i l’economia en general sigui molt negatiu.

—El 15 de setembre comencen les eleccions a la Cambra de Comerç, i la candidatura de Josep Santacreu ha estat relacionada amb la Pimec. Què hi ha de cert, en aquestes informacions?
—Nosaltres defensem els interessos de la Pimec; és a dir, els interessos de les “micropimes”, que són la gran majoria d’empreses d’aquest país. En el cas de les cambres –i especialment la de Barcelona, que és la més important–, cerquem que les “micropimes” del país hi participin més: que es presentin a les eleccions, que votin i que elegeixin els representants que en defensen més bé els interessos, especialment aquells que estiguin adherits a la Pimec. Aquest és el nostre compromís; és el que nosaltres defensem. I en aquesta feina que hem fet d’incentivar que tothom es presenti, hi ha qui efectivament ha decidit de presentar-se als comicis. Una altra cosa és que en cada candidatura concreta hi pugui haver persones d’una sensibilitat o d’una altra, vinculades a un tipus d’empresa o un altre.

—Us ho deia perquè a la llista de Santacreu hi ha dos vice-presidents de la patronal, Alexandre Goñi i Emili Roussaud.
—Sí. Hi són com a empresaris.