Josep Franco guanya el premi Andròmina amb un homenatge a les persones que intenten viure de l’art

‘No ho sabria contar d’una altra forma’ és la frase inicial de ‘La vida és dura’, la novel·la amb què Josep Franco (Sueca, 1955) ha guanyat, per segona vegada, el premi Andròmina. ‘És una novel·la llarga –ha dit– literària i difícil’. I per això ha volgut agrair al jurat que l’haja premiada. I és una novel·la carregada d’homenatges com aquesta primera frase que l’autor manlleva al seu paisà Joan Fuster en un text de reconeixement a Josep Palàcios. ‘Coses que fem la gent de Sueca’, ha dit, fent broma.

L’obra guanyadora del premi Andròmina conta la vida d’un pintor d’èxit internacional que en un moment determinat de la seua carrera decideix deixar-ho tot. Se’n va. Es cansa de la vida i la feina intel·lectual. Per a explicar això, l’autor fa un repàs a la societat contemporània. ‘La vida és dura’ és això, una metàfora, però també un reconeixement, una aclucada d’ull a totes les persones que han intentat viure de la literatura, de la pintura, del teatre, i de totes aquestes activitats que no donen per a viure. ‘És una manera de donar les gràcies a totes les persones que m’han permès que jo em puga considerar escriptor després dels setze anys que han passat d’aquest segle XXI que han estat molt difícils’. En aquesta novel·la, Franco ha volgut incorporar-hi tots els elements que li ha anat proporcionant la vida.

Josep Franco és un dels grans noms de la literatura catalana feta al País Valencià. Des d’aquell ‘Calidoscopi’ amb que va guanyar el premi Andròmina l’any 1983 i amb què es va donar a conèixer com a narrador, han passat molts anys i moltes obres. Entre elles, ‘L’últim roder’, una novel·la mítica per a molts valencians. L’última obra l’acaba de publicar fa just un parell de setmanes a Bromera. Es tracta de de ‘Cinc cadàvers’, una novel·la negra, ambientada a la comarca de la Ribera, amb què va guanyar el premi Blai Bellver de Xàtiva.

Al premi Andròmina, dotat amb 10.000 euros, s’hi havien presentat cinquanta tres originals. El jurat estava format per Ramon Pla, Guillem Frontera i Carme Manuel.

Les limitacions del llenguatge
‘Alguna cosa’ és el títol del llibre amb què Rubén Luzón (València, 1982) ha guanyat el premi Vicent Andrés Estellés de poesia. Segons el jurat, es tracta d’una obra que s’expressa amb un gran domini de la llengua, una reflexió sobre la precarietat humana en situacions adverses. ‘Alguna cosa’ recull part dels textos produïts per Luzón en aquests darrers tres anys i mig i representen una continuïtat en la seua progressió com a poeta. ‘És una reflexió sobre les insuficiències del llenguatge per anar molt més enllà i per arribar a tant com voldríem’. Segons Luzón, jugar amb les paraules és el que li agrada com a poeta, i això li dóna satisfacció, però també frustració perquè moltes vegades les paraules no l’ajuden a arribar allà on voldria. I aquest lloc existeix encara que ‘no l’he sabut adjectivar encara. No hi arribaré mai’. Segons confessa, Luzón no es planteja grans coses quan escriu perquè, diu, escriu per a ell en un procés bastant personal. Després ho pot compartir amb més gent. Guanyar el Vicent Andrés Estellés li permet mantenir el ritme de publicacions adequat per a poder oferir una visió actualitzada del punt on es troba la seua poesia.

Tal com ell mateix ha reconegut, Rubén Luzón, manté un ritme molt regular de publicacions de les seues obres de poesia des que va publicar la primera plagueta l’any 2005 ‘Cames ajudeu-me’. Des de llavors ha guanyat el premi de Poesia Ausiàs March de Gandia, el Vicent Andrés Estellés de Burjassot i el de la Crítica dels Escriptors Valencians, entre d’altres. Es seus poemes formen part de reculls i antologies. Està previst que pròximament publique una traducció de l’anglès al català de ‘Les aventures d’Alícia al País de les Meravelles’, de Lewis Carroll.

Al premi Vicent Andrés Estellés de poesia, dotat amb 3.000 euros, s’hi han presentat setanta quatre originals. El jurat estava format per Isabel García Canet, Víctor Obiols, Ricard Miravete.

Els joves europeus que se’n van a lluitar amb l’Estat islàmic.
Com Josep Franco, Joan García del Muro també repeteix com a guanyador d’un premi Octubre. La seua obra ‘Soldats del no res’ va aconseguir posar d’acord el jurat en deu minuts. És un llibre que intenta aproximar-se als joves europeus, però també americans o australians que abandonen la seua vida occidental per anar-sen a lluitar amb l’Estat islàmic. El jurat l’ha considerada una obra oportuna que entronca amb el pensament europeu sorgit a partir dels atemptats de París contra Chalie Hebdó, contra el Bataclan d’ara fa un any i del més recent a Niça, per exemple.

Segons García del Muro hi ha un pensament que és còmode que és parlar de la civilització i de la barbàrie que estaria fora de la civilització. Però ràpidament es pot argumentar en contra d’això sobre tot si s’estudien alguns casos inquietants. Si es miren els perfils i les vides dels autors d’aquests grans atemptats. Es tracta de persones que no seguien els preceptes de l’islamisme. No anaven a les mesquites ni respectaven el ramadà, per exemple. Per al professor de filosofia no es pot parlar de radicalisme exprés ni d’islam radicalitzat. ‘A mi aquesta manera de dir-ho em sembla inexacta. La manera d’expressar-ho és que no és tant una radicalització de l’islamisme sinó una islamització d’una radicalitat o d’un buit o d’una cosa ja no funcionava’. Com si en un moment de desorientació, els jovers trobaren una identitat molt fàcil en l’islam. García del Muro expressa la teoria que els joves no aprenen la crueltat en els cursets que els fan per a aprendre a utilitzar les armes, sinó que ja la porten abans de creuar les fronteres. L’assaig va encapçalat per una frase Simone Veil que l’autor va trobar quan ja l’havia acabat, però que va trobar molt adient per a resumir els dos anys de treball que han donat com a resultat aquest llibre: “el totalitarisme no és tant un ofegador de llibertats i de pensament lliure sinó al revés, és l’absència de pensament lliure la que afavoreix el totalitarisme”.

Joan Garcia del Muro és professor a la Faculta de Filosofia de la Universitat Ramon Llull i a l’Institut Obert de Catalunya. Té una trajectòria molt consolidada com a assagista. Ha publicat, entre altres títols, els estudis ‘Història de la filosofia’, ‘El pensament ferit’ o ‘Totalitarisme postmodern’. L’any 2003 va compartir el premi d’assaig Joan Fuster amb Antoni Vives amb l’obra ‘Ficcions còmplices’.

Al Premi joan fuster d’assaig, dotat amb 6.000 euros, s’hi han presentat vint-i-vuit originals El jurat el formaven Simona Skrabec, Ramon Alcoverro i Ferran García Oliver.