Josep Escribano: “Pensar que es pot trossejar el país és una broma de mal gust”

Josep Enric Escribano és el president de l’associació el Tempir. Tot i que en la declaració d’intencions afirmen que la seua àrea d’actuació és bàsicament la ciutat d’Elx, aquests darrers anys han guanyat molt de protagonisme a tot el país per la tasca de defensa dels drets lingüístics. També, per la faena constant de visibilització d’un territori, el sud, que alguns donen per perdut pel que fa a l’ús del català.

Dels suds, en plural, se’n parla molt en aquesta entrevista que fem per videoconferència, i també dels perills que comporta la substitució lingüística i de la rapidesa amb què s’estén a tot el País Valencià. Escribano es refereix igualment als atacs contra el català, i dels esforços per a redreçar-ne l’ús en tots els àmbits i per a convertir-la en una llengua necessària, atractiva i de gaudi.

Parlem amb Escribano quan fa pocs dies que el ple de l’Ajuntament d’Alacant ha rebutjat la segona proposta de Vox per a “desvalencianitzar” Alacant, perquè volem que ens en done les claus.

—Al vostre entendre, per què pot passar que un partit com Vox propose de “desvalencianitzar” Alacant?
—Vox compleix el seu programa electoral. Té un corpus ideològic que és el de no respectar la diversitat lingüística perquè això casa amb el supremacisme lingüístic del castellà, que és la llengua que ens uneix, segons ells. Ells intenten marcar l’agenda política. A més, ho fan en les zones del país amb una consciència lingüística més feble. No ho fan a l’Ajuntament de València, perquè allí tindrien problemes. Ho fan a l’Ajuntament d’Alacant.

—Era la segona volta que ho intentaven i el PP els ha donat suport.
—Marquen estratègia: arrossegar el PP. La dreta extrema i l’extrema dreta són un bloc en qüestions lingüístiques. El PP persisteix a fer del valencià un instrument de confrontació política. Això també ho fa Vox, i el PP no vol deixar eixa bandera en mans de Vox. Per tant, volen eclipsar Vox o atraure vots. El PP no vol construir consensos. No ho va fer el 1978, no ho ha fet quan ha governat en els últims vint anys, i no ho farà ara.

—La resposta dels grups municipals del PSOE i Compromís us ha semblat prou contundent?
—He llegit les declaracions que han fet i em semblen correctes. Però nosaltres diem, bé, sí, però quan ha governat el PSOE, sol o en coalició, els últims anys, mai ha tingut un discurs polític a favor del valencià. De fet, el discurs polític del PSOE de la ciutat de València i el del PSOE la ciutat d’Alacant varia. I de la ciutat d’Alacant a la ciutat d’Elx varia. I d’Elx a Oriola, també. Però és que els altres partits d’esquerra, quan han governat, tampoc no han tingut una estratègia lingüística clara. Han dubtat, o no han estat agosarats. Nosaltres demanem una política lingüística territorialitzada a la ciutat d’Alacant, i també per a la ciutat de València.

—Podeu explicar què significa fer una política lingüística territorialitzada?
—La realitat sociolingüística del país és diferent. Podem comparar el País Valencià amb un formatge de Gruyère amb uns forats molt grans. Eixos forats corresponen a les grans ciutats del país. València, Alacant, Elx i Castelló, però també, en menor mesura, a ciutats mitjanes, on el procés de substitució lingüística s’agreuja. Les varietats sociolingüístiques també varien. Tu ja no pots fer una política lingüística comuna. No pots fer una campanya com “Visquem en valencià” per a tot el país. Has d’entendre que la realitat sociolingüística a cada zona obeeix a unes circumstàncies específiques. La realitat sociolingüística del sud té unes connotacions diferenciades que no es donen a València.

—Com ara quines?
—Ací, al sud, la llengua determina el grau de valencianitat amb què tu t’identifiques. En el cas de València, no. A València, tu eres valencià perquè naixes a la província de València, independentment de si parles la llengua o no la parles. Les realitats són distintes i, per tant, has de fer polítiques lingüístiques que s’adapten a cada zona. Això vol dir una política gradual per objectius a curt i a llarg termini. Has de saber sobre quin sector vols incidir. Per tant, en una zona amb una consciència lingüística i cultural feble has d’establir unes estratègies específiques. Per això nosaltres diem, d’acord, Vox ha fet el que ha fet, i el PP també, s’ha de denunciar i plantar-hi cara, però a les administracions els correspon continuar avançant en presència i en normalització. S’han de crear espais de seguretat amables perquè la gent valencianoparlant puga viure.

—En els més de sis anys de govern del Botànic, heu notat un avenç en aquest sentit?
—Si veieu els acords del primer Pacte del Botànic, no hi havia cap referència a la política lingüística. Això ens va causar neguit. En el segon pacte, veus que tampoc no hi ha una secció de política lingüística, sinó que hi ha dos punts, el de la competència lingüística en la funció pública, que encara no sabem com acabarà perquè el tema de la sanitat s’ha enquistat. I l’altre era el de la llei d’igualtat lingüística, que tampoc no té una intenció d’acord. I això ens fa pensar que tota la política lingüística que s’ha desenvolupat en aquest país és una llei del plurilingüisme molt naïf i que no ha resolt els problemes de l’ensenyament en valencià perquè no iguala per dalt, sinó per baix. És cert que s’ha recuperat la televisió autonòmica, però calen uns pressupostos més elevats perquè siga digna, i cal també la reciprocitat amb les altres televisions públiques de parla catalana.

—Acabeu de qualificar de naïf la llei del plurilingüisme, que va ser molt fortament protestada a les comarques del sud del país.
—Una vegada aprovada la llei, no s’ha fet una pedagogia ni una estratègia al sud perquè la gent entenga quins en són els objectius. I ha passat que la dreta l’ha agafada per bandera i n’ha fet un problema que ha traslladat al carrer. I com que som un país on els mitjans de comunicació són estatals o tenen una visió madrilenyocèntrica i no són sensibles a la llengua, el rum-rum que arriba als pares és el del problema.

—No es va baixar al sud a explicar la llei?
—Baixar al sud no és reunir-se amb els directors i dir-los, aquesta és la llei del plurilingüisme. Baixar al sud vol dir ser pedagògics i explicar als pares què passa. I això no s’ha fet. I es pot fer una qüestió i decidir que es fa una exempció, però s’ha fet cap estratègia per a anar reduint-la al mínim de casos? Si tu aproves una llei, l’has de defensar, i això no s’ha fet.

—Noteu una falta de sensibilitat per part de les autoritats lingüístiques?
—Jo crec que el millor que es pot fer al sud és seure i escoltar la gent d’ací. I una vegada que els has escoltat i sentit com respiren, aleshores pots parlar i establir punts d’acord. Pensar que tota la gent del sud està en contra del valencià és una barbaritat.

—Anem parlant del sud, de baixar al sud, i no voldria que s’interpretara de manera despectiva.
—És que som un país de suds. Quan a l’Ajuntament d’Alacant ha passat el que ha passat, he vist reaccions a les xarxes, gent que diu: “és clar, com que al sud no se senten valencians”, “com que al sud no parlen valencià”… I tornem a un seguit de discursos que no són favorables.

—…
—Fins i tot hi ha gent que parla de trossejar el país com si el sud fos un obstacle per a la vertebració. I no! Perquè no hi ha paradisos lingüístics. Territorialment, som el sud del País Valencià. València és el nostre nord, però hi ha més nord. En qüestions sociolingüístiques, València és sud. Quants Baixos Segura hi ha a la ciutat de València? Per tant, som un país de suds, amb l’agreujant que nosaltres, que som a l’extrem sud del país, som perifèria. Perifèria respecte a la capital cultural, que seria Barcelona, i respecte a la capital, que és València. Qui no entenga això no entén el país. I qui no ho entenga no acaba de comprendre en quines coordenades ens movem.

—València no entén el sud?
—Si el país ha de tirar endavant, el país ha de mirar al sud. Quatre de les poblacions més importants demogràficament parlant són al sud. Som un pol econòmic molt important. La gent del sud treballem no tan sols per a recuperar la valencianitat lingüística, sinó per a vertebrar-la amb la resta del país. Volem contribuir a dir com volem el país. No volem un país fet des de València. Per tant, si algú vol guanyar a València, arribar a la Generalitat, ha de comptar amb la gent del sud.

—Hi ha gent d’ideologia valencianista que dóna el sud per perdut?
—Considerar que es pot trossejar el país és una broma de mal gust, és no entendre la qualitat de la gent que treballa aquí i lluita per la valencianitat. Això és no conèixer el país, perquè tu véns ací al sud i trobes poblacions com Monòver, el Pinós o Crevillent, on la valencianitat és al carrer, és present i és viu. Ací la idea és que tothom parla castellà i, òbviament, la norma d’ús habitual és el castellà, però si tu t’hi adreces en valencià, trobaràs que molta gent et pot contestar en valencià. Tenim fornades de gent jove que ha passat per l’escola i té competència. Ens ajudaria enormement a nosaltres que els valencians que baixen al sud no renuncien a la seua condició de valencià, perquè en el moment que continuen parlant valencià s’augmenta la percepció de valencianitat i ens reforça a la gent que som ací.

—Us vaig sentir una intervenció en què afirmàveu que la situació que ara hi ha al sud podria ser, en el futur, la de totes les comarques valencianes. Ens ho podeu explicar?
—El procés de substitució lingüística no s’atura al sud. Ja passa a la Vila-joiosa per exemple. Per tant, el sud pot ser el futur sociolingüístic d’aquells pobles que hi ha més amunt de nosaltres i hem de paralitzar aquest procés. Es demana d’aprofundir en la consciència crítica individual i empoderar-nos com a valencianoparlants. Posar al dia els discursos favorables a la llengua. Ja no podem dir que és la llengua dels nostres pares, hem de fer un altre tipus de discurs.

—Quin?
—Hem de dir que parlem de drets humans. Quan parles de feminisme, el discurs de la llengua hi ha de ser present. No pot ser que els drets lingüístics estiguen a l’últim graó de l’escala. És un dret transversal. També s’han de crear espais segurs, favorables i amables que inciten que la gent se senta segura per parlar en valencià. I això vol dir que l’administració t’ha d’atendre i t’ha de respondre en valencià. De què serveix crear tants alumnes competents en valencià si després no tenen un àmbit on fer-lo servir? Hem de lligar la llengua a situacions de gaudi, positives, que els facen sentir part d’un col·lectiu.

—Els drets lingüístics dels valencians no estan garantits, encara?
—I tant que no! Són drets fonamentals, són drets humans. Per què quan es defensen els drets humans s’obliden dels drets lingüístics? La dreta els problematitza, i l’esquerra es paralitza a l’hora de fer polítiques valentes.

—Hi ha una qüestió que heu esmentat de passada al principi de l’entrevista, la reciprocitat. El Tempir és una de les entitats que la demana amb més insistència.
—Si volguérem veure TV3, faria temps que la veuríem, perquè el múltiplex dóna de si. Ací no hi ha un problema de múltiplex, sinó d’estratègia i voluntat política de tot el govern del Botànic. De tot. No hem de carregar tintes només sobre uns, sinó sobre tot el govern. A més, ací s’insisteix molt amb la recepció de TV3, però també és molt important la recepció d’IB3. Aquest govern del Botànic té un problema en política comunicativa. És cert que va obrir À Punt, però no s’ha avançat en un sistema comunicatiu propi. Moltes polítiques s’han destinat a pagar mitjans que l’única cosa que feien era traduir al valencià el que publicaven en castellà, en comptes de promoure mitjans arrelats a la terra que informen en clau valenciana.

—Com a associació cívica, fa més de vint-i-cinc anys que lluiteu des d’Elx, una ciutat amb més de 230.000 habitants, per la defensa de la llengua.
—El més important és que la gent del Tempir coneixem la nostra realitat. Eixim al carrer, treballem, estem connectats i sabem què passa. La nostra missió és enfortir la valencianitat lingüística del sud, vertebrar el sud amb la resta del país. No volem que ens diguen com ha de ser el país i no volem que ens resolguen els problemes. Volem que ens ajuden, que no ens posen entrebancs, que entenguen el que els diem i quina és la nostra realitat. A vegades es prenen mesures que poden funcionar a la resta del país, però ací no. Ens han de veure amb un discurs molt clar. Per a molts catalans, Catalunya s’acaba a l’Aldea i per a molts valencians, en arribar a Alacant, la resta ja és una altra història. Però això no és així. Un oriolà és tan valencià com un de Gandia.