“Josep Ensesa va preservar S’Agaró dels grans disbarats del ‘boom’ turístic”

El 24 de juliol de 1924, l’empresari Josep Ensesa i Gubert, la seva muller, Josefina Montsalvatge, i els seus tres fills, Josep, Carme i Anna Ensesa Montsalvatge, es quedaven a dormir per primera vegada en una casa que tot just estrenaven. Era l’anomenada Senya Blanca, obra de Rafael Masó, primera construcció d’aquest projecte visionari de ciutat-jardí de vacances en una època en què l’estiueig preferia encara els aires de muntanya. Enguany, doncs, se celebra oficialment el centenari de S’Agaró, amb un programa d’actes que inclou una exposició al Palau Robert de Barcelona i un llibre commemoratiu, a cura de Jordi Falgàs i Salvador Roig. Alhora, al camí de ronda de S’Agaró, s’hi ha instal·lat una mostra que ressegueix l’epopeia d’Ensesa, impulsor de la urbanització i del luxós Hostal la Gavina, l’estàtua del qual s’ha col·locat en un dels espais que braç a braç amb arquitectes com ara Masó i Francesc Folguera va convertir en un mite de la Costa Brava. Parlem amb els néts d’Ensesa i fills dels tres petits hostes de la casa, Virgínia Ensesa Viñas, Xavier Sibils Ensesa i Lluís Sibils Ensesa, que a l’Associació S’Agaró 100 mantenen viu l’esperit del seu avi. Entretant, les gavines xisclen en un anar i venir entre la loggia de Senya Blanca i l’hotel que porta el seu nom.

—D’alguna manera, parlar de S’Agaró és parlar de la família Ensesa i parlar de la família Ensesa és parlar de S’Agaró.
—Lluís Sibils Ensesa [L. S. E.]: S’Agaró no existiria, seria un S’Agaró molt diferent o potser ni es diria S’Agaró si no hagués estat per Josep Ensesa i Gubert, que va ser qui, amb una perseverança pròpia del seu caràcter, es va anticipar moltíssim en el seu temps i va saber concebre la idea d’una ciutat-jardí, d’una ciutat residencial com la que avui és S’Agaró. I des d’aquella concepció inicial, sempre envoltant-se de magnífics col·laboradors, va perseverar fins a veure-la realitzada. En gran part, després, els seus successors, els seus tres fills, l’han continuat fins el que és avui.

—Com era el vostre avi?
—Virgínia Ensesa Viñas [V. E. V.]: El definiria com un home amb una visió extraordinària i avançada en el seu temps, amb una gran determinació i una gran capacitat de treball i, sobretot, una persona que allò que volia s’ho posava aquí al cap i tractava d’aconseguir-ho, i ho aconseguia. També era un home amb un caràcter fort. Xavier, tu què n’opines?
—Xavier Sibils Ensesa [X. S. E.]: Podríem afegir la rectitud i la severitat que tenia amb tots nosaltres. Ens feia anar a tots ben drets. Cada any ens convidava a tots els néts al balneari de Panticosa durant quinze dies, i cada dia entràvem al menjador en fila índia, ordenats per edats. Tots en tenim un record meravellós. Una cosa és que fos sever i l’altra és el record que tenim. Al capdavall, molt del que tenim és el producte del seu somni.
—L. S. E.: L’avi era una persona cosmopolita. De nen va passar molts anys a França en un internat. Dominava el francès i la seva primera experiència laboral, acabats els estudis, va ser a Escòcia, on es va estar tres o quatre anys. Després de tres anys treballant de torner en una fàbrica de farina, per aprendre el procés d’elaboració des de baix de tot, el seu pare el va enviar a refinar-se a Londres, perquè potser el seu anglès s’havia vulgaritzat. Va aprendre a jugar a polo, a muntar a cavall… Tot plegat li va obrir la ment i quan amb en Rafael Masó van compartir aquesta il·lusió de construir una ciutat-jardí, el primer que fa l’avi és emportar-se’l a la Costa Blava, que portava un segle d’avantatge sobre el litoral català, i no es perdia detall dels estàndards de qualitat, de luxe, de distinció. De fet, també podríem dir que era un esteta, perquè el pitjor que li podia passar és que algú se li presentés amb el nus de la corbata tort o amb una taca a la solapa.

—Diu la llegenda que els terrenys de S’Agaró va aconseguir-los el vostre besavi, Josep Ensesa i Pujadas, com a pagament d’un deute…
—V. E. V.: A mi sempre m’ho havien explicat així. El que passa és que els autors del llibre i l’exposició són molt meticulosos i diuen que no han trobat cap prova escrita que fos així. Ara, en la nostra tradició familiar sempre ens han dit que va rebre els terrenys d’un forner que tenia un deute amb la farinera Montserrat del nostre besavi. L’avi, que tenia una visió extraordinària, va convèncer-lo de comprar més terrenys. Però l’origen va ser aquell.
—L. S. E.: Voldria destacar una qüestió que a vegades no queda prou clara i és que, tot i que al començament la idea de S’Agaró va ser difícil, perquè la gent no tenia tirada a la platja, quan l’avi va veure venir el boom turístic, va ser conseqüent del tot a l’hora de preservar el paisatge que tenim. De preservar un país que estimava amb bogeria dels grans disbarats que faria el turisme. L’any 1935 va impulsar el primer congrés de turisme que es va fer a la Gavina, i d’allà en surt una frase dita per ell amb què va ser conseqüent tota la vida: “Que la condició d’uns pocs no malmeni el que és de tots.” Darrere aquesta frase hi ha una gran estima pel país i una generositat incalculable.

—…
—L. S. E.: Som al municipi de Castell-Platja d’Aro-S’Agaró, en aquell moment no hi havia normativa urbanística i res li hauria impedit de fer vuit o deu carrers paral·lels amb apartaments de vint pisos, com existeixen al passeig Marítim de Platja d’Aro, però S’Agaró no seria el que és. Ell hauria acabat essent molt més ric, evidentment, perquè en aquesta generositat hi ha el fet de renunciar a l’especulació. En comptes d’això, va fer una norma urbanística que cent anys després continua vigent sense tocar-hi ni una coma, i que és la que permet tenir una ciutat residencial tan esponjada. Només pots ocupar una cinquena part de planta, no pots passar del 30% de volumetria ni pujar més de sis metres i mig. I, com a cirereta del pastís d’aquesta renúncia a l’especulació, construeix un camí de ronda, que és una obra faraònica que sembla estrany que l’hagués pogut finançar i costejar un particular. I quan el veu projectat, reserva les millors parcel·les a primera línia de mar per encabir-hi una escalinata de pedra a fi i efecte que el ciutadà s’hi pugui acostar i gaudir d’aquest immillorable paisatge. Aquesta generositat és el que trobem a faltar els néts quan es parla de Josep Ensesa.

—Que era un visionari és clar. Perquè quan arriba aquí no hi ha res…
—V. E. V.: Això era un erm total. No hi havia cap pi.
—X. S. E.: Tinc una foto que és presa just de la nostra esquena, que la vaig trobar en un comerç de Sant Feliu. Vaig poder identificar on era per unes roques que hi ha aquí a baix. Des d’aquí a baix es veia tot S’Agaró, el puig Pinell, on hi ha l’església, i només quatre cases. No hi havia pràcticament ni un pi. Abans tot això eren vinyes, que amb la fil·loxera van ser arrencades.
—V. E. V.: La meva mare explicava que, durant el festeig amb el meu pare, els diumenges al matí anaven a plantar pins.

—Som a Senya Blanca, on tot va començar…
—V. E. V.: Una casa que no tenia aquest jardí ni tenia aquesta loggia. Era diferent, era un jardí més afrancesat. La casa és de Rafael Masó, però la loggia és de Francesc Folguera, que és qui també va fer l’església o el templet. Es parla molt de l’obra de Masó, però els símbols de S’Agaró són de Francesc Folguera.

—I com era la relació de l’avi amb els arquitectes?
—V. E. V.: És que l’avi manava molt! Però penso que era molt intel·ligent, perquè sempre s’envoltava de gent més bona que ell. Suposo que la relació devia ser fluida amb els tres arquitectes, Masó, Folguera i Adolf Florensa, però, com ja hem dit, també imposava el seu criteri, perquè tenia una personalitat forta i una visió del que volia fer.
—L. S. E.: S’Agaró és una clara mostra de com l’arquitectura ha anat evolucionant a mesura que evolucionaven els costums. En un primer moment, les cases de Rafael Masó, que són cuidades fins a l’ínfim detall i que són molt treballades, que tenen una personalitat immensa i que avui són autèntiques joies, no deixen de respondre a casetes humils d’estiuejants que comencen a anar un cap de setmana a la costa; amb un petit terreny en tenen prou, i acostumen a tenir unes pèrgoles fins i tot per resguardar-se del sol, etc. És un moment en què a la costa no ve gaire gent i l’avi acaba posant un cartell que diu que, si algú s’hi vol fer una casa, li regala el terreny.

—Ara ens sembla impossible que l’estiueig fos més aviat una cosa de muntanya…
—L. S. E.: Després de la guerra civil, quan comença a despuntar l’afició al mar, aquells qui vénen són gent que ve amb minyona, que té el menjador al primer pis i la cuina a baix. Les cases són més grans. Autèntics palauets. Els últims anys, el costum canvia i a la gent els agrada viure integrats al jardí, amb la cuina a tocar, que el primer que tinguis a darrere sigui la piscina, amb grans portalades transparents, que potser no saps si ets a dins o a fora, amb unes cases molt més transparents. El secret de l’avi va ser elegir sempre bons arquitectes, perquè aquesta evolució anés sempre acompanyada de bons arquitectes. A més, com que S’Agaró encara no era sòl urbà, sinó urbanitzable programat, els carrers eren seus i podia triar els seus clients i els imposava una clàusula que avui seria impossible: si el projecte no estava en consonància amb el que era S’Agaró o era massa estrident, per bo que fos, es reservava el dret d’impedir que es fes, fent-se càrrec de les despeses corresponents. Aquest control ferri va permetre de mantenir l’harmonia del conjunt.

—S’Agaró són cases, l’hotel, el camí de ronda, però també cultura, esport, art… Potser és més que una urbanització?
—V. E. V.: L’avi tenia una visió molt universal, i li agradava estar envoltat de gent interessant. Era amic de Josep Pla, de Josep Maria de Sagarra, de l’escultor Joan Rebull, del seu nebot, Xavier Montsalvatge, que hi portava Xavier Turull, Frederic Montpou, Nani Valls… Va conformar un nucli intel·lectual, amb projectes com els concerts o la Revista de S’Agaró.
—X. S. E.: S’Agaró també va ser un centre esportiu importantíssim. A la badia, s’hi feien regates internacionals de sis metres i snipes, cosa que ara és impossible. Hi havia una pista d’hoquei, pista de bitlles, pistes de tenis… I, a més, s’hi feien concursos hípics, ballades de sardanes, jocs de flors. L’avi era un pioner del màrqueting als anys trenta i un dels seus cartells és al museu de Wimbledon, la meca del tenis mundial.

—Virgínia, em dèieu que el vostre pare celebrava cada d’any l’aniversari de Senya Blanca.
—V. E. V.: El pare cada 24 de juliol celebrava l’efemèride amb una copa de cava aquí. I tots miràvem de venir, perquè per ell era un símbol, un dia important per a la família. En aquest sentit, és important destacar que les tres branques de la família estan implicades a mantenir S’Agaró tal com és.

—Com a néts de Josep Ensesa, us sentiu obligats a fer-ho?
—V. E. V.: Són les nostres arrels. Una cosa que portem a l’ADN.
—X. S. E.: És més que una obligació, és una voluntat de fer-ho.
—L. S. E.: Un sentiment d’il·lusió, en diria.

—Abans dèieu que Josep Ensesa va preveure les malvestats de l’esclat del turisme. Com ho va viure quan va arribar?
—V. E. V.: Hauria estat fantàstic que tota la Costa Brava fos com S’Agaró, perquè llavors el turisme que tindríem seria d’una qualitat impressionant. Perquè l’avi va promoure el turisme, però el de qualitat.
—L. S. E.: Si reviseu l’hemeroteca de Destino, de Presència o de La Vanguardia, veureu que va mantenir sempre una coherència total al llarg de la tota vida. El boom turístic va preveure que comportaria un deteriorament del paisatge. Ho va encertar de ple!
—V. E. V.: Però penseu que avui dia S’Agaró continua essent un destí turístic de primer ordre. Xavier, quantes persones passen pel camí de ronda a l’any?
—X. S. E.: Un milió i mig a tot S’Agaró i set-cents cinquanta mil pel camí de ronda.

—Quan va veure Platja d’Aro o Lloret de Mar, es devia estirar els cabells.
—X. S. E.: La realitat és que a Punta Prima hi havia un projecte aprovat d’un promotor francès i ell va comprar-ho a preu de promoció acabada per deixar-ho verge i que, després, l’ajuntament la declarés zona verda. Si no fos així, entre S’Agaró i Platja d’Aro tindríem unes torres com les que tenim a l’altra banda de la badia de Sant Pol.

—De quina manera va afectar la vostra família i al projecte de S’Agaró la guerra del 1936-1939?
—V. E. V.: L’avi va haver de marxar a l’exili i el projecte de S’Agaró va restar aturat fins el 1941. A més, el creuer Canàries va tirar un obús i va trencar la finestra de Senya Blanca. El pare sempre deia que sort que va fer llufa, si no, ens hauríem quedat sense casa. De fet, no es va restaurar mai com a símbol del que havia passat.
—X. S. E.: Una conseqüència de la guerra és l’església. És fruit de la promesa que va fer que, si un dia podia tornar a Catalunya, al seu país, i recuperava el que era seu, faria una església dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança. Per l’esperança de tornar, és clar.

—Fem l’entrevista sota la senyera que oneja a Senya Blanca. El vostre avi era un catalanista de pedra picada.
—V. E. V.: De fet, hi ha una altra frase que m’agrada molt de les que deia: “Jo, el catalanisme, el faig amb les pedres.” Estimava aquesta terra i aquest país, i va voler deixar un llegat important.

—Ara que s’escau el centenari, què en podem extreure, d’aquest somni fet realitat?
—V. E. V.: Cal celebrar que, des dels inicis, l’avi va preservar aquest indret i les successives generacions l’han continuat preservant. S’ha aconseguit que S’Agaró fos declarat bé cultural d’interès nacional el 1995 i des de fa dos anys s’aplica el pla especial de protecció (PEP) de S’Agaró. Estem contents perquè això vol dir que S’Agaró perdurarà. Aquest serà el nostre llegat, si n’hem de deixar cap.
—L. S. E.: Ara podem dir que S’Agaró està acabat. Queda poquíssim per a fer. Per tant, les successives generacions el que han de fer és de conservar-ho. Com diu la Virgínia, el PEP és determinant, perquè regula quins materials s’hi poden emprar, quins altres són totalment prohibits, fins al més petit detall. Això ha d’evitar que algun il·luminat agafi una casa d’època i la “modernitzi”. En algun cas, hem arribat tard, i ens hem trobat amb cases tancades amb planxa, quan el que hi hauria d’haver és forja, que deixessin veure el jardí i el mar al fons. Hi ha propietaris que no fos cas que els veiessin!

—Si haguéssiu de triar un sol racó de S’Agaró, quin triaríeu?
—X. S. E.: En el meu cas, per raons més que òbvies, la cala Pedrosa. Vaig néixer-hi, a deu metres en línia recta del mar. De fet, els meus germans i jo som els únics nascuts a S’Agaró.
—V. E. V.: No tinc un sol espai preferit. He jugat des de petita dins la Gavina, fent servir tots racons quan jugàvem a cuit i amagar. La Gavina és casa meva, però Senya Blanca també. També hi ha unes roques que els meus amics en diuen “cala Vir”.
—L. S. E.: Se’m fa molt complicat. A vegades impressiona el que sempre has vist com a normal i és excepcional. Sortir de matí de S’Agaró i veure la badia de Sant Pol, en calma amb les roques vermelles al davant és impactant. Aquesta loggia, amb aquesta elegància i finor, sobre un contrafort de pedra plomada sòlida. O, cala Pedrosa, on havíem jugat milers d’hores… És el conjunt d’una obra meravellosa.