Josep-Enric Escribano: “La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic”

Josep-Enric Escribano és el president de l’entitat cultural en defensa de la llengua, el Tempir d’Elx. Aquests darrers trenta anys, l’associació s’ha convertit en un far imprescindible en la lluita per la preservació del català a les comarques del sud del país. És un territori on la substitució lingüística s’ha fet més visible, però Escribano adverteix que la resta del territori ni pot ser-ne indiferent ni pensar que això és un cas concret d’unes comarques que han rebut onades intensíssimes d’immigració. Ell, que és professor d’institut, i cada dia toca amb les mans la situació de la llengua i dels parlants, defensa amb contundència que la llengua s’ha de conflictivitzar i s’ha de posar al centre del debat polític, contràriament al que han fet, per exemple, els governs del Botànic.

En aquesta entrevista que fem a València, entrem a fons en la recent enquesta d’usos lingüístics al Baix Vinalopó i en la nova llei de segregació lingüística, dita de llibertat educativa, que promou el govern del PP i Vox. Lluny dels titulars, Escribano les analitza i dibuixa un panorama que a voltes pot semblar desolador. Però no tot és perdut, diu. Hi ha aspectes positius a partir dels quals anar treballant.

—El Tempir, amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va impulsar una enquesta d’usos lingüístics al Baix Vinalopó. Distingiu entre coneixement i actituds lingüístiques. Per què?
—Perquè calia saber quines són les actituds lingüístiques que tenen els habitants del Baix Vinalopó per saber quines polítiques s’han de posar en marxa en l’àmbit municipal o autonòmic i des de la societat civil, per revertir la situació de substitució lingüística. Volíem saber també què ha passat en aquests més de quaranta anys d’Estatut d’Autonomia, perquè la comarca ha patit una transformació econòmica i demogràfica brutal. I una de les coses que veiem és que el procés de substitució lingüística fort ja s’ha donat fa tres dècades, que ara passa, però a un ritme molt més baix, però que si continua, òbviament, d’ací a una generació, el valencià serà una llengua residual.

—I què més heu descobert?
—Una polarització ideològica lingüística escorada a la dreta molt important. Sobretot, des de la irrupció de Vox. Hi ha un 20% de la població del Baix Vinalopó que se sent incòmode quan sent parlar valencià. Possiblement, fa deu anys, aquest percentatge era molt més baix, però la irrupció de Vox amb el desacomplexament del nacionalisme espanyol i el discurs de la valencianofòbia ens dóna aquesta dada.

—Les dades diuen que l’antivalencianisme sempre ve de la dreta?
—Les dades diuen que la dreta té una actitud valencianòfoba, però no vol dir que l’esquerra siga la veritable impulsora del valencià. Quan tenim aquest 20% de la població que se sent incòmoda quan sent parlar valencià i que s’arriba al 80% quan sent parlar àrab, per exemple, hi ha un racisme lingüístic molt important.

—Hi ha una dada inquietant a l’enquesta que diu que fills de famílies catalanoparlants tornen de l’escola parlant en castellà.
—Però això ja ve de lluny. En la dècada dels vuitanta, les famílies valencianoparlants, conscients, de pedra picada, que havien lluitat per l’ensenyament en valencià, veien que quan els fills entraven a l’adolescència es relacionaven entre ells en castellà. Els pares, que havien lluitat tant, no ho entenien. I és que les minories lingüístiques a les ciutats tenien una gran pressió del castellà. Ara això ja no solament passa a ciutats grans, com València i Castelló, sinó a les mitjanes, perquè als patis es relacionen en castellà. Ara, a més hi ha influenciadors i xarxes socials… I això creixerà si no hi ha una política lingüística que ho frene.

—Aquesta enquesta revela els resultats de les polítiques lingüístiques del Botànic?
—La idea és que hi ha hagut un decreixement de l’ús social del valencià no únicament durant els vint anys del govern del PP, sinó durant els vuit anys del Botànic. Ximo Puig ens deia que no hi havia conflicte lingüístic, i era mentida. Sí que hi ha conflicte en el moment en què tu vas a la sanitat i el metge no t’atén en valencià. Deien que anàvem bé, perquè en coneixements anàvem bé. I era veritat, en el coneixement passiu, en la comprensió passiva de la llengua, sí. Però no ha augmentat l’ús social amb el Botànic, i ara el govern PP-Vox pot accelerar-ne el decreixement.

—Aquest sembla l’objectiu de la llei de l’anomenada llibertat educativa.
—Les intencions són clares: continuar marginalitzant i minoritzant el valencià.

—Parlem-ne, de la llei. Quins són els paranys que hi veieu?
—Per començar, el llenguatge, en política, no és ni innocu ni càndid. És una irresponsabilitat bestial que el PP parle de “llibertat educativa”. Per poder parlar de llibertat, hem de poder parlar d’igualtat. Tu pots tenir llibertat de triar quan hi ha una igualtat, i ací parlem de dues llengües oficials, una de les quals és pròpia del país, que no són en condicions d’igualtat perquè no tenen ni la mateixa força social, ni el mateix prestigi, ni el mateix poder. Per tant, és una llibertat fraudulenta. Corrompen el llenguatge i venen a la població que ells són els garants de la llibertat per a triar. I això casa amb els resultats de l’enquesta, perquè s’hi aprecia que l’aprenentatge del valencià ha de ser optatiu.

—La dreta diu que els pares tenen dret d’elegir la llengua en què s’eduquen els fills.
—Això és mentida. No hi ha cap sentència al món que reconega que els pares tenen dret d’elegir la llengua. El que diu el Tribunal Constitucional és que la vehiculació de les llengües en el sistema educatiu correspon a l’administració educativa perquè és l’administració qui ha de regular el dret de l’educació i d’organitzar-la. Aquesta llei acaba en el mateix parany que el plurilingüisme, que són els percentatges, i que és la cosa més irracional i antipedagògica. Què és això d’un 37,83% de matèries vehiculades en valencià? Això a la pràctica és impossible. El Botànic obri el camí i el PP continua.

—…
—Què passarà? Que els pares triaran percentatges i les llengües competiran entre si, en desigualtat. Ací s’ha aplicat el neoliberalisme al mercat de les llengües, i això sempre va en contra de les llengües més febles o minoritzades. I passarà el que ja sabem, que la majoria de pares triaran el castellà. No solament al Vinalopó, sinó a tot el país. La dreta ja s’ha apropiat del llenguatge i parla de llibertat en contraposició a imposició, quan és a nosaltres a qui imposen el castellà i vulneren els drets lingüístics.

—En alguna entrevista heu dit que l’ensenyament del català a les escoles ha estat un cas d’èxit. Ara com acaba?
—Si ja no hi ha transmissió lingüística familiar i tan sols l’escola permet d’aprendre la llengua, ara han decidit d’estroncar aquesta via. Així, la transmissió queda reduïda i cada volta és més marginal, i així impedeixen que la gent siga competent oralment i per escrit en valencià, que és l’objectiu fonamental de la llei d’ús i ensenyament del valencià. Ells parlen de coneixement, no parlen de competència oral.

—Parlàveu adés de la porta que va obrir el Botànic amb la llei de plurilingüisme. Aquesta nova llei del PP i Vox ha agafat els ciutadans amb la guàrdia baixa?
—Tenim un problema. Ara es crearan plataformes per fer-hi front, però hem d’aprendre d’una vegada per totes una lliçó. I és que la societat civil ha d’estar mobilitzada permanentment en la defensa del valencià, governe qui governe. No pot ser que quan governe l’esquerra ens n’anem a casa. I si governa la dreta, oh, això és un disbarat, això no pot ser, hem d’eixir al carrer! Per una raó molt senzilla. La dreta pretén l’anorreament de la nostra llengua i la nostra cultura. L’esquerra compleix l’expedient, però realment, no t’anorrea, però et seda lingüísticament. I aquí has de triar, o morir aniquilat o morir sedat. És brutal, veritat? No hem de pensar que perquè governe l’esquerra a Madrid faran lleis favorables al conjunt del domini lingüístic. Al llarg d’una legislatura van traient centenars de lleis contra la llengua catalana. El valencianisme de base s’ha de fer valdre i això és dir per ací no passem i si no s’aconsegueix, no teniu els nostres vots i ja està. Pete qui pete. Me’n vaig a l’oposició. Si no ens fem valdre, d’ací a un parell d’anys anem cap a la irlandització del valencià. Tindrem una població que sabrà valencià, com a Irlanda saben gaèlic, però que no el farà servir.

—També heu criticat Puig perquè deia que no hi havia conflicte lingüístic, però per a vós és important que n’hi haja.
—La llengua s’ha de repolititzar i s’ha d’assumir el conflicte lingüístic. Els castellanoparlants tenen perfectament assumit el conflicte. Ells són els primers que t’alcen la mà per dir “en castellano”. No pot ser que governes i, per exemple, sobren diners perquè s’ha fet una bona gestió econòmica a l’ajuntament, i des de l’esquerra es diga que els diners s’han de gastar en dret de l’habitatge, en programes de protecció de la dona, etcètera, però mai es diga que faran programes per a promoure el valencià. No poden traure el valencià del centre de la política. La discriminació lingüística  ha d’estar a la mateixa altura que la discriminació per raons ètniques, o de gènere o d’orientació sexual. Per tant, has de gestionar el conflicte i no pots dir que tot va bé i que no n’hi ha.

—Com penseu que s’hauria d’organitzar la resposta a aquestes agressions?
—La resposta hauria de ser unitària de tota la societat civil. Més enllà d’una manifestació, s’han de crear estructures de país. Sempre pose l’exemple de Calp. Quan vas a una urbanització de noruecs o de suecs, tenen el seu mitjà de comunicació en noruec, les seues escoles, els seus supermercats… Si ells, que vénen del nord d’Europa, mantenen la seua identitat i la seua cohesió nacional, com és possible que nosaltres no ho puguem fer? Cal que ens manifestem, cal reutilitzar el llenguatge per a denunciar aquestes discriminacions, cal fer servir el mateix llenguatge que ells per dir que això no és llibertat. Però més enllà, cal que la societat busque com fer aquestes estructures.

—Fa la impressió que una de les coses que més ha espantat d’aquesta llei és que ja no afecta solament zones que l’esquerra donava per perdudes, entre cometes, sinó que ara s’espanyolitzaran també les comarques catalanoparlants.
—El gran problema que hem tingut aquests anys és que la valencianitat i el valencià s’ha expulsat de la centralitat política identitària. Per això podem tenir un president de la Generalitat analfabet de valencià i no passa res. És a dir, es mor l’impulsor de la revista Saó i el president fa, tranquil·lament, una piulada en castellà, sense mostrar cap mena de sensibilitat lingüística per una persona que ha destacat per la seua defensa del valencià. Això és molt greu. I hi ha un element, que també passa a Catalunya, quan expulses la catalanitat o la valencianitat de l’eix central identitari. Tu pots ser individualment valencià parlant en castellà, però col·lectivament, no. Perquè és la llengua de cohesió social. També veig una manca de solidaritat entre valencians. A l’hora de donar resposta a això que farà el PP, entenc que la resposta hauria de ser més forta a la Vall d’Albaida que al Baix Vinalopó. No pot ser que et quedes a la comarca i pugues anar a comprar el pa en valencià i consideres que això és la normalitat i no tingues en compte la resta del país. Quan va eixir la llei de plurilingüisme del Botànic, gent de la Ribera demanava que s’aplicara al sud i que ells es quedaren com estaven. No! Tots anem al mateix vaixell. Si cau el sud, tu ets el següent a caure.

—Aquesta solidaritat de què parleu també s’ha de practicar observant el país sencer?
—Crec que el que hages de fer ho has de fer independentment que et diguen catalanista o no. Perquè t’ho diran igualment i, per tant, ho has de fer. A mi em preocupen aquests documentals que s’han fet últimament per dir com estan de malament els pobrets valencians i els pobrets mallorquins. Jo no els veig perquè em posen de mala gaita. Entenc que són fets com una manera de dir dels catalans del Principat, si allà estan tan malament, ací no estem com ells… I la realitat no és aquesta. No podem pensar en clau local. En el tema de la llengua hem de pensar en clau global de tot el domini lingüístic. La situació a Catalunya també comença a assemblar-se a un formatge de Gruyère. No et dic exactament com al País Valencià, però a la llarga pot ser igual. Hem de buscar sinergies entre tots nosaltres per veure quines polítiques ens poden beneficiar.

—Com seria una política lingüística ben feta?
—Crec que tots hem d’aprendre de tots i veure les mesures que han funcionat i les que no. En aquestes qüestions, els navarresos i els bascos ho tenen més clar. En definitiva, s’ha de fer una política lingüística nacional, però no la pots fer sense nacionalistes, sense gent que es reconega com a nacionalista. Aquesta és la clau i una paradoxa brutal. Una política no pot ser nacional si no hi ha nacionalistes. No pots deixar de fer una política lingüística com toca, sistemàtica, amb una legislació garantista dels drets lingüístics perquè et diguen catalanista, perquè els compres el marc i t’acomplexes.

—El Tempir, la vostra entitat, és a punt de fer trenta anys. Té bona salut?
—Amb el canvi polític s’hi ha afiliat més gent. Quan van saber-se el resultat de les eleccions, ja vam rebre correus de gent que s’hi afiliava. Ho agraïsc moltíssim, però crec que hauria de ser una tònica de sempre. Governe la dreta o governe l’esquerra. La societat civil valenciana hauria de fer una autocrítica. El Botànic va desmobilitzar-la, com va fer el PSOE el 1982. Però si la societat civil es desmobilitza, hauria de fer autocrítica de per què. Tenim un estat lingüicida a la contra. Que dins el valencianisme perdem batalles perquè els objectius no són clars és molt dur de pair.

—Després de tot això que hem parlat, continueu essent optimista i trobant alguna dada que us permeta de continuar la lluita?
—No sóc optimista. Sóc realista positiu i pense, amb aquest vímet, quina cistella podem fer? No dic que això va molt malament i és perdut. Resulta que una quarta part de la població del Baix Vinalopó és valencianoparlant perquè un 15% té com a llengua inicial el valencià i un 13,2% és bilingüe. No diré que amb aquestes dades pleguem. Diré, amb això, fem una cistella.

—Voleu afegir res?
—És una llàstima haver desaprofitat À Punt. És curiós que el que es podia fer en l’època dels vuitanta i dels noranta ara ja o es pot fer. Tu podies dur el teu fill a una línia completament en valencià, ara és impensable. Tenies Canal 9, Punt Dos i el canal de notícies. Ara, ni s’ha plantejat el segon canal ni el de notícies perquè tot ho fiaven a un canal de televisió amb un pressupost molt baix. No aposta per la innovació, no té la vocació de convertir-se en un canal d’atracció mediàtica, i ja sé que han canviat els hàbits de consum, però a Catalunya han invertit en una plataforma digital que té més audiència que Filmin. Això no s’ha pogut fer? Era més interessant recuperar Euronews. No tot és culpa de la dreta. Hi ha els autogols que ens hem marcat. Com voleu que no hi haja un 20% de gent de la meua comarca que es mostra incòmoda amb el valencià si la seua dieta mediàtica ve de Madrid? S’ha de lluitar per recuperar la dignitat d’À Punt.