Josep-Enric Escribano: “El govern del Botànic ens va deixar als peus dels cavalls”

Josep-Enric Escribano és el president del Tempir d’Elx, una de les associacions més dinàmiques i modernes de les que lluiten per la llengua al sud del país, un dels miralls més exemplars que tenim per a veure la resiliència d’un poble. Des del sud, la mirada oberta que ens ofereix és esperançadora, sense ser somiatruites ni res de semblant. Ens explica com ha avançat el català a Alacant, a Elx. I que, malauradament i d’una manera incomprensible, el Botànic, quan tots esperaven que enfortiria l’ensenyament del català a l’escola, va afeblir la feina que havia fet tanta gent. Però això no li impedeix de veure clar que s’ha de continuar endavant, que no es pot perdre cap oportunitat. Reconeix la duresa de la situació, però també la fermesa de la gent que defensa la llengua al sud.

A Escribano li demanem a quina marmita va caure quan era petit, per tenir aquesta força incombustible, plena d’idees, aquest optimisme i aquesta coherència. Ho diu tot pel seu nom, amb una educació i un raonament que estimula, sense crear tensió, sinó que convida a no defallir. Diu que no hi va haver cap marmita, que la seva mare, quan van arribar de Conca, volia que els seus fills fossin iguals que els seus veïns. Escribano, durant l’entrevista, transmet aquesta força de la llengua; ens descriu, com a bon mestre, les eines del PP –que qualifica de traficant del sentiment valencianista– i els esculls dels partits d’esquerra. I no esquiva la mirada de futur.

—Dieu que Vox i PP ataquen la llengua a l’escola perquè és un espai d’èxit. Citeu Alacant com un lloc on s’ha avançat.
—Si ens fixem en el cas del País Valencià, dels àmbits d’ús on més ha reeixit el valencià, òbviament, és en l’ensenyament, quan comencen a aparèixer les popularment anomenades línies de valencià, que eren programes d’immersió lingüística. Ja parlem de fa molts anys, quasi de la prehistòria. I ho he vist en l’experiència de la meua ciutat, Elx. Les famílies valencianoparlants acudien a la línia en valencià per assegurar que tenien l’ensenyament en aquesta llengua, però també hi integraven aquella gent que venia de fora. Era una manera de fer que tothom fos competent en valencià. Feien que l’alumne fos competent lingüísticament en valencià i creaven uns espais d’ús interpersonal entre els alumnes a l’aula i fora de l’aula.

—És quan el PP i Vox intenten de boicotar l’ensenyament del català a consciència, precisament perquè entenen que és l’espai de batalla.
—Aquella declaració institucional que Vox volia aprovar volia convertir en un problema concretament aquest àmbit on més s’havia reeixit. I això ho veies a Twitter, veies gent que feia declaracions en què s’afirmaven com a castellanoparlants, familiars, però que després havien adoptat el valencià com a llengua pròpia, i que l’havien integrat en la seua vida i que funcionaven com a valencianoparlants. Explicaven que s’havien integrat en la cultura, en les tradicions, en la manera de ser i de veure de la ciutat d’Alacant. Hem de veure la potencialitat que té l’ensenyament en valencià.

—No es veu prou?
—L’ensenyament en valencià permet d’igualar, ser competent i integrar gent, no solament la que hi ha aquí, sinó la que ve de fora. Per a mi i per a la gent de la junta directiva del Tempir, volen que hi haja conflicte i evitar que l’alumne siga competent en valencià. Volien que Alacant fos una excepció com el Baix Segura. És a dir, que tot l’aprenentatge del valencià fóra voluntari, que els pares poguessen exercir el dret de no saber el valencià, i per aquí anava la cosa. I, ho torne a dir, i això ho volen perquè saben que a la ciutat d’Alacant, com a Elx, és on ha reeixit més el valencià en l’ensenyament.

—Volen l’extermini total del català?
—I tant. Ací hem de tenir en compte que no solament volien problematitzar l’ensenyament en valencià, sinó també l’efecte d’autoidentificar-te com a valencià. Perquè al sud, la llengua et fa identificar o autoafirmar com a valencià. Això sempre ho hem dit. Quan algú parla valencià, de seguida diu “jo sóc valencià”. És un símbol d’autoafirmació. Volen convertir en un problema la base del coneixement que dóna l’ensenyament i també l’efecte simbòlic i identificatiu del valencià. Volen desvertebrar el país cap a un projecte de construcció nacional que no és el valencià, sinó que és un altre de molt distint: la construcció d’un estat espanyol vehiculat únicament en castellà. Per tant, el PP i Vox, òbviament, busquen el suïcidi col·lectiu del poble valencià.

—…
—En el cas de la ciutat d’Alacant, que realment és digne d’admirar –com totes les grans ciutats, eh?–, perquè la societat civil fa un gran esforç per cohesionar aquelles minories lingüístiques valencianoparlants, per poder eixamplar i que tinguen un espai segur d’ús, volen posar punt final a eixa cohesió. Hem de tenir en compte que en el cas d’Alacant, o també d’Elx, per a eixamplar la base no comencen de zero. És a dir, no és com, per exemple, Vitòria, que s’ha de construir com un protonucli de bascoparlants. No, el nucli a Alacant hi és. Però passa que cal eixamplar-lo, cal donar-li veu i cal que siga present en la vida pública. I no ofegar-lo i no privar-lo de la llibertat d’expressió, de la llibertat de ser present en els àmbits de l’administració pública, dels mitjans de comunicació, etcètera. És a dir, no ofegar-lo, no interpretar la normativa legal de tal manera que sempre faça que la presència del castellà siga abassegadora i, per tant, deixar el valencià reclòs en l’àmbit familiar o que no isca de casa. A Alacant s’ha evolucionat positivament. No és la situació que tots voldríem, però s’ha evolucionat. Òbviament, és una ciutat que funciona en castellà, i que té una llengua, diguem-ne subterrània, que és el valencià. Això també passa a Elx o a València, ciutat on la situació tampoc no és per a tirar coets a l’aire.

—O a Barcelona o a molts llocs del Principat…
—Efectivament, o al Maresme, o al Baix Llobregat… És a dir, no tenim la situació per a tirar coets, però aquesta realitat la tenim, i de nosaltres depèn que s’òbriga i hi siga present en condicions d’igualtat i d’equitat. Quan Vox i el Partit Popular converteixen aquesta situació en un problema saben perfectament què busquen, volen crear que l’ús de la llengua siga un conflicte, encara més gran que el que tenim, i no tan sols al País Valencià, sinó arreu del domini lingüístic. I això hem de tenir-ho ben clar.

—Té més consciència d’aquestes coses positives l’extrema dreta que els catalanoparlants?
—Sí. Ells diuen que l’escola valenciana o l’escola catalana adoctrina, però ells saben perfectament de què parlem. Saben que l’única escola que ha adoctrinat, de moment, és l’escola en castellà, que és la que bilingüitza, que és el gran perill per a una població valencianoparlant que està en les últimes fases per a desembocar en un monolingüisme en castellà. Per tant, ells tenen molt més clar els efectes de l’ensenyament en valencià i de què pot originar que nosaltres mateixos. En conseqüència, sempre tenen eixe ai al cor, perquè el seu projecte d’estat monolingüe en castellà no tinga problemes. I això no passa tan sols al País Valencià, passa a Catalunya i a les Illes Balears

—A Calvià, per exemple?
—Exacte, quan a Calvià s’aprova que el català deixe de ser llengua vehicular a l’ajuntament l’objectiu és clar. Quan el PP a les Illes Balears fulmina el requisit lingüístic a la sanitat és molt clar què pretenen. O quan se censuren revistes de Borriana, o quan s’intenta que s’aprove una declaració institucional perquè Alacant deixe de ser de territori de predomini lingüístic valencià… Ho conflictivitzen tot, perquè saben que allò que és font de conflicte no és atractiu, no crida la gent a fer seua aquella llengua que és la pròpia del territori. Ells ho tenen moltíssim més clar que nosaltres. I la feina de la societat civil és conscienciar tothom que, òbviament, el camí és un altre.

—Aquesta vegada van haver d’aturar-ho. Es va guanyar, però vàreu dir que calia estar a l’aguait.
— Sí, perquè pensem que Vox l’ha retirat a canvi d’alguna cosa. Ells volen que allò que ara és una clapa, que és el Baix Segura, que el Botànic no ha sabut com resoldre, s’estenga a la resta del país. Volen crear moltes clapes per residualitzar el valencià. I, a més a més, òbviament, el PP és un gran traficant del sentiment valencianista.

—Què voleu dir?
—El PP és un gran xantatgista o traficant del sentiment valencianista, tant en l’oposició com en el govern, ajudat sempre per una dieta mediàtica que majoritàriament procedeix de Madrid. Sap fer victimisme constantment del sentiment valencià. En les seues declaracions, sempre marca una ratlla sobre què és ser bon valencià i què és ser mal valencià. Per exemple, últimament, veiem la polèmica del Port de València. Diuen que el govern estatal de Madrid vol afavorir Barcelona. I aquest victimisme, en determinades capes de la societat civil, fa forat. I ells, quan ho fan, és perquè saben que en trauran rèdit electoral, que és o bé engolir Vox o bé aprofitar-se d’aquest sentiment d’injustícia dintre de la nostra societat que sempre hi ha una certa sospita de tot allò que puga ser qualificat de català o catalanista. I què passa? Que en aquest discurs que ells fan, moltes vegades l’esquerra es troba atrapada i no sap com respondre-hi per por de ser acusats o bé de catalanistes o bé de ser poc valencians. I això ho hem vist durant els anys del Botànic i ara constantment, des de la presa de possessió del nou govern.

—Però potser ara és més difícil que funcioni el discurs de la ignorància, perquè són molts anys de normalitat de l’ensenyament de la llengua.
—A la societat valenciana hi ha un consens que té molt assumida la matèria del valencià a l’ensenyament. És cert que no hi ha un moviment perquè s’elimine aquesta matèria de l’ensenyament. La LUEV, malgrat les seues deficiències, avui dia és la base d’un consens bàsic que, passats els anys, ha quedat. Òbviament, és una llei desfasada, és una llei que no ha estat tan valenta com s’hauria d’esperar, etcètera, però, ara com ara, és un consens bàsic per a la matèria de valencià. L’únic tema és que, efectivament, el valencià ha reeixit. Però, fins que arriba la llei de plurilingüisme…

—La llei que impulsa el Botànic?
—Quan arriba la llei de plurilingüisme, amb l’anterior govern del Botànic, la cosa canvia. La situació que ens trobem ara és una altra per la manera com configura l’ensenyament en valencià la nova llei de plurilingüisme.

—El govern del Botànic va acabar afeblint la llengua?
—Quan arriba el Botànic i apareix la llei de plurilingüisme, el Tempir i també altra gent ens hi vam manifestar en contra. Ho vam fer perquè entenem que no té l’objectiu que l’alumnat acabe la seua etapa educativa obligatòria essent competent en valencià. I, en canvi, les populars línies en valencià, que hi havia fins aleshores, ho permetien. La llei de plurilingüisme no. En el seu moment se’ns deia a nosaltres que aquest canvi es feia per evitar que les línies es convertissen en guetos en les escoles. Les línies eren autèntics guetos, però la llei de plurilingüisme fa que ara el gueto no siga en l’àmbit de la línia, sinó en l’àmbit de tota l’escola. Els partits del Botànic, amb aquesta llei, ens ha posat als peus dels cavalls. Les línies funcionaven, no hi havia cap conflicte, ens permetien que l’alumne fos competent en valencià. I, sobretot, millorar la qualitat i que l’alumne agafés autoestima i seguretat amb la llengua. En fi, que aprengués. La llei de plurilingüisme ha deixat el camí aplanat. No cal que el PP i Vox facen res. Perquè amb aquesta llei, sense un cos d’inspecció que evite el compliment dels PLC, sense uns PLC que vagen augmentant els percentatges de valencià, el PP ho té tot fet. L’anterior govern ja li ha deixat el camí obert.

—Això que expliqueu és dolorós, perquè el govern del Botànic era una oportunitat per a consolidar i, en canvi, s’ha desmantellat. Qui podia millorar l’ensenyament del català a les aules ho ha empitjorat.
—Parle, òbviament, des del punt de vista de transformar la realitat lingüística i nacional del país. En el Botànic estaven obsessionats a demostrar que gestionaven bé. Per què? Perquè volien llevar-se de damunt l’etiqueta que l’esquerra quan governa no gestiona bé. Per tant, ells es van obsedir a gestionar i fer-ho bé, a demostrar que podíem gestionar millor que la dreta. Bé, però és que no es tracta solament de gestionar bé o de fer-ho millor que els altres, sinó que també es tracta de transformar la realitat. I transformar la realitat en l’àmbit lingüístic. El dèficit en aquest país és que la transformació de la societat civil, que fa molts anys que és a les trinxeres, no s’ha produït. Aquí no es tractava de demanar a l’esquerra que fos revolucionària. Es tractava de poder avançar de manera sòlida, de consolidar fites per a la llengua, que, a més a més, no fossen revertides si entrava l’extrema dreta i la dreta extrema. Però no ha estat així. I aleshores, aquesta és la gran desil·lusió que comença a estendre’s entre els sectors més conscienciats del país. Una gran desil·lusió perquè la recuperació d’una televisió com À Punt, que hauria de ser autènticament revulsiu, no ho ha estat. Amb una anèmia pressupostària brutal, que sembla que es vulga fer una televisió de revival del que ja hi havia en Canal 9.

—I com mirem el futur?
—En el segon Botànic hi ha la competència lingüística en la funció pública, i mira com ha acabat. I l’aprovació d’una llei d’igualtat lingüística, que tampoc no s’ha aprovat. Per tant, aquí hem de veure realment què fem amb el valencià. Hem de veure si, d’una banda, ara que es va negociant el pròxim govern de l’estat, si el PSOE acaba assumint que l’estat és plurilingüe i garanteix els drets lingüístics de tota aquella gent, que parla una llengua diferent del castellà. El PSOE ho ha assumit en la mesura que s’hi sent obligat. Hem de veure aquí, al País Valencià, què en volem fer, del valencià. Si volem que tinga viabilitat com una llengua vehicular de futur i, per tant, capturar-la de la subordinació a la qual està sotmesa i al desús constant.
—Seria molt important, per exemple, que els polítics no parlessin en castellà?
—Cada vegada que un polític valencià, valencianista o no, baixa al sud, canvia de llengua. I quan tu parles en castellà al sud reafirmes el discurs de Vox. És a dir, efectivament, tu confirmes el que diu Vox. Al sud necessitem polítics que siguen coherents i dignes i que siguen un exemple en l’ús del valencià. El que no pot ser és que tu demanes a la societat que es forme lingüísticament en valencià i resulta que els referents et fan una piulada en valencià, però després les declaracions que et donen en vídeo són en castellà.
—I a Madrid podrien començar a parlar-hi més?
—Exactament igual. Tampoc no ho fan. Quan tu te’n vas a Madrid i vas al congrés, tu has de parlar en valencià. El que no pot ser és que tu guanyes un espai i després no el faces servir. Els drets s’han d’aconseguir exercint-los i fent-los valdre. El que no pot ser és que tu demanes que el català siga llengua oficial a la Unió Europea, però en acabat resulta que tu al congrés no el fas servir, el català. Hem de tenir en compte que hem de ser coherents en els dos àmbits. No podem caure en una contradicció. A veure si el fan servir més, perquè ara no s’hi lluita. Tots els diputats d’aquelles comunitats autònomes o de les nacions de l’estat que tenen llengua pròpia han de ser conscients que han de fer-la servir. Els drets lingüístics es guanyen fent-los servir constantment. Perquè resulta que, al final, aquells que no volien que s’aprovassen determinats drets després els fan servir. No volien que s’aprovés el divorci, però al final ells també es divorcien.

—A quina marmita vàreu caure per tenir les idees tan clares? D’on prové el vostre vincle amb la llengua?
—Sempre ho he explicat. Els meus pares són de fora, no són valencians, són de la província de Conca. I van vindre, com tantíssima gent de fora, a buscar una nova oportunitat laboral i familiar. Ma mare ho tenia claríssim: volia que fóssem iguals que els altres. I en el barri on vivíem, òbviament, els veïns parlaven valencià. Prenien la fresca a la porta de casa, parlaven valencià, i parlaven valencià amb els seus fills. Per tant, mai no ens han dit que no parlàssem, sinó al revés, volien que fóssem uns més. I quan adopte el valencià com a llengua vehicular, el que faig també és ser agraït i ser conseqüent amb la terra que m’ha acollit. Entenc que la llengua vehicular i pròpia del país és el valencià, i ja està. I no hi ha res més, no hi ha grans secrets.

—I a l’escola?
—El valencià el vaig tenir a l’institut. Però, òbviament, l’esclat és quan arribes a la universitat i ja et planteges moltes coses, i és en aquell moment que prens partit.

—I a quina universitat vàreu anar?
—A Alacant, que després diuen… però al sud les consciències són més fortes i les fermeses més absolutes. Com que tot ho tenim en contra, és a dir, com que tot és tan difícil als extrems del domini lingüístic, és normal que la gent siga ferma i determinada. Nosaltres no tenim un rerepaís que ens puga fornir recursos humans en valencià. I, a més a més, tenim, a trenta minuts de cotxe, una altra comunitat autònoma, i tenim la capital de Múrcia. I, òbviament, la situació aquí és molt delicada. Per tant, ens hi va la vida, en això. I necessitem fermesa. Quan va morir Carme Junyent vaig llegir el seu article i crec en aquesta dignitat i aquesta fermesa.

—Abans parlàveu de la transformació de la societat. Hi creieu vitalment? No us deprimiu?
—Hi ha moments que són durs, òbviament, però jo sempre ho dic, i la junta directiva del Tempir també. Hi ha el pessimisme de la intel·ligència; efectivament la situació és molt delicada. La situació és d’una gran fragilitat lingüísticament, ens cal el positivisme i la persistència de la voluntat, que és la de transformar la realitat. Escolta, ningú no pensava que s’aprovaria una llei de divorci i es va aprovar… I això amb tantes coses. Però el que no podem consentir de cap de les maneres és que els drets lingüístics, que són drets humans, siguen els últims drets a ser garantits. I no pot ser que altres drets els defensem plenament i els lingüístics, a mitges. Aquí és o tot o res. Tot va unit. No es poden defensar uns drets i no uns altres. A Elx, per exemple, s’ha defensat que el 2030 serà una ciutat verda. Això era una gran bandera del govern del bipartit d’esquerra. I defensaven la sostenibilitat ambiental. Però sempre s’oblidava la sostenibilitat lingüística, que, a més, va molt relacionada amb el medi ambient. Això és imperdonable. La societat civil ha de fer la crítica que correspon, els partits han d’entomar-la per millorar la seua gestió. Però no pot ser que els partits polítics caiguen en un acriticisme total i absolut i continuen sense reconèixer errors…

—I que s’ha de fer?
—Hem de buscar l’estratègia i la intel·ligència, hem de fer-la servir per incorporar-los al nostre projecte de construcció nacional i lingüística. I a partir d’aquí cadascú que pose l’accent on vulga posar-lo. Però és una qüestió de treballar i de picar pedra. És l’única solució. Ja sabem que vénen temps durs. Però no hem de quedar-nos en la protesta i en l’alarmisme. No podem anar a la defensiva, hem d’entrar a l’ofensiva. No podem deixar-nos arrossegar per aquests discursos i estar responent constantment. Hem de proposar alguna cosa més. La societat civil hi ha de respondre i hem de tenir clar que si ens mobilitzem i ens unim hem de saber també l’objectiu, per a què.

—O sigui, res d’estar quiets?
—La societat ha d’estar mobilitzada sempre, governe qui governe. I aquest és el gran problema que hem tingut. Durant els vuit anys del Botànic, molta gent s’ha quedat a casa i no ha dit res per por que si diuen alguna cosa entrarà la dreta. No. Ens hem de mobilitzar i treballar sempre. No perquè vinga la dreta ens mobilitzem i quan ve l’esquerra ens quedem a casa. Això és un mal servei al país. Sempre ho he dit. Hem de ser crítics en aquest sentit