Josep de Luis: ‘L’estat espanyol, com a sistema heretat del franquisme, ha entrat en putrefacció’

Josep de Luis (Inca, 1971) és advocat i president de l’Obra Cultural Balear (OCB) des del març. Aquesta última setmana ha estat notícia per la contundència amb què va rebutjar la invitació de Felipe VI per a assistir a un acte de recepció al palau de l’Almudaina de Palma. ‘Divendres dia 3 no assistiré a la recepció. Quedaré a ca nostra, gaudint de la companyia familiar que li és privada tant a Jordi Cuixart com a la resta de presos polítics, i aprofitaré el moment per tenir un record pels veritables defensors de la llibertat, el respecte i els valors democràtics’, deia en el correu de resposta al rei espanyol. L’OCB no va ser l’única que va decidir de plantar Felipe VI. De fet, la majoria d’entitats de les Illes i importants personalitats polítiques tampoc no hi van anar. Parlem amb Josep de Luis sobre el valor que té aquest rebuig gairebé unànime a la monarquia, sobre com es viu la repressió de l’estat espanyol i sobre el present i el futur de l’OCB.

—Què vau pensar quan vau rebre la invitació de Felipe VI?
—Tal com vaig expressar al correu de resposta, la primera cosa que em va venir al cap va ser la imatge de Jordi Cuixart als Lledoners, a qui havia anat a veure el 22 de juliol. Després també ho vaig relacionar amb el paper que ha decidit d’adoptar la monarquia i el discurs incendiari del 3 d’octubre.

—Algun altre motiu?
—Tampoc no diu gaire de la casa reial el fet de no cursar la invitació en la llengua pròpia de les Illes Balears. Seria un detall, si realment creu en la diversitat, com a mínim dissimular un poc. Estava exclusivament en castellà, però la cosa important no és que estigués en castellà, en xinès o en anglès, sinó que no estigués en la llengua pròpia de les Illes. Als defensors de la nostra llengua no ens fa urticària cap altre idioma ni cultura, simplement demanem respecte per la nostra.

—Heu rebut cap crítica?
—No, la veritat és que no. Sí que és cert que vaig veure per les xarxes socials un comentari que em deia ‘subnormal catalufo’. Quan l’argument filosòfic a debatre és aquest, sincerament, me’n desentenc. Però les crítiques no han passat de l’insult barroer. Potser hi ha arguments racionals per a defensar una altra postura, però ningú no els ho ha dit.

—Les principals entitats de les Illes, MÉS per Menorca, MÉS per Mallorca, el president del parlament i el del Consell i el batlle de Palma tampoc no hi van anar. Quin valor té aquesta reacció tan contundent i gairebé unànime?
—Reflecteix un malestar i disconformitat institucional. Hi ha una certa disfunció institucional en aquests moments. No sé si dir-ne incomoditat…

—Pel que passa al Principat o per més raons?
—El que passa al Principat posa en evidència una manca de fonaments democràtics sòlids a l’estat espanyol. La meva preocupació no és tant pels presos polítics, que també; no és tant pel procés d’autodeterminació, que també; no és tant per qüestions locals del Principat; sinó que, des d’abans de ser president de l’Obra Cultural estic greument preocupat per la rebaixa dels estàndards democràtics que s’apliquen a l’estat espanyol. En tots els àmbits. Els darrers trenta anys s’ha perdut molt en llibertat d’expressió, en el respecte a la pluralitat… S’han anat perdent llençols a cada bugada.

—La pèrdua de llibertat d’expressió el viviu de prop amb el cas de Valtònyc.
—A les Illes hi ha un exiliat per cantar! Tot això forma part de la mateixa cosa. Un agafa lletres de cançons de fa trenta anys i s’adona que la democràcia, els valors democràtics i el respecte als drets fonamentals s’han anat laminant. Un exemple és la situació dels presos polítics. Hi ha una certa unanimitat acadèmica sobre el fet que no hi caben, els delictes de rebel·lió i sedició, perquè els fets no encaixen en aquests tipus delictius. Hi ha qui discrepa, però la majoria de juristes apunten cap aquí. I no és això i prou. En l’àmbit internacional, l’estat espanyol s’ha endut bufetades en distints idiomes i això no fa reflexionar ningú. Qualque veu s’ha alçat demanant la supressió del tractat de Schengen. Veus que fa un any acusaven el Principat de voler aixecar fronteres. No té ni cap ni peus.

—Penseu que va creixent l’antipatia cap a la monarquia, a les Illes?
—Creix pertot. La monarquia és una institució sense cap mena de legitimitat democràtica. És cert que té legitimitat constitucional, però això no vol dir que tingui una legitimitat democràtica directa. Em ve a la ment aquell vídeo d’una entrevista a Adolfo Suárez en què al final reconeixia obertament que la comunitat internacional demanava un referèndum sobre monarquia o república i, com que les dades que es tenien indicaven que no es veia clar que guanyés la monarquia, van incloure la qüestió al referèndum de la constitució per a poder dir que s’havia votat. També cal recordar les preocupacions que hi va haver en el segon embaràs de Letícia Ortiz per la por que nasqués un nen, perquè passaria per davant de la germana major, cosa que en aquest temps seria difícil d’explicar. Seria la prova que la constitució, a parer meu, té preceptes que van en contra de si mateixa, perquè la prioritat de l’home davant la dona en la successió com a cap d’estat és bastant contrària a l’article 14, que proclama la no discriminació per raons de sexe. El Tribunal Constitucional, que sempre hi és per a fer tasques de lampisteria i arreglar aquestes coses, ho va justificar amb una filigrana filosòfica. Després, quan va abdicar l’anterior monarca, es va haver d’improvisar un mecanisme exprés dins el congrés per a treure una llei orgànica amb urgència i lectura única… Tot això traspua una certa por que es plantegi obertament i democràticament una consulta sobre quin cap d’estat vol la gent a l’estat espanyol. Això s’encavalca amb el procés del Principat, cosa que complica força la vida a la Moncloa i la Zarzuela.

—De la mateixa manera que creix l’antipatia cap a la monarquia, també ho fa la solidaritat amb el Principat?
—Jo crec que es va estenent la solidaritat amb el Principat, però no tant per la qüestió sobiranista, sinó com a referent de lluita democràtica. No s’estén únicament a les Illes. Hi ha determinades parts de l’estat espanyol on s’aixequen veus que són quirúrgicament laminades. Aquesta solidaritat va dels valors democràtics al que representen els presos polítics i els exiliats com a reprimits i ostatges d’un sistema que va rebaixant els seus estàndards democràtics a marxes forçades.

—Si a poc a poc es van aixecant veus contra la repressió, aquesta manera de funcionar de l’estat espanyol no acabarà saltant per l’aire?
—L’estat espanyol com a sistema heretat del franquisme ha entrat en putrefacció i, per tant, acabarà caient. Quan? No ho sé. És una oportunitat fantàstica perquè els demòcrates espanyols acabin passant pàgina d’aquesta oligarquia que al final modela les estructures d’estat a la seva conveniència.

—Entre els atacants de divendres als periodistes d’IB3, hi havia una regidora del PP. Creieu que aquest partit es va radicalitzant?
—Pareix que s’ha instaurat una cursa entre dues sigles per a veure qui és més radical, la fa més grossa i té una actitud més violenta al carrer. El problema que determinada gent violenta i radical campi pels carrers és que se’ls transmet absoluta impunitat. La manifestació que hi va haver a Palma, que reivindicava la llibertat dels presos polítics i el retorn del palau de Marivent al poble de Mallorca, va ser comunicada a la delegació del govern quatre dies abans que la de signe contrari. Se suposa que el primer que demana la manifestació té certa prioritat. No va ser així. Els qui reivindicaven la llibertat pels presos van quedar en un raconet mentre els altres campaven lliurement per allà i la policia els permetia que passessin per davant fent signes grollers, ostentosos, insults, crits… La policia va permetre una actitud absolutament provocadora d’aquesta gent. Quan permeten l’atac a la llibertat d’expressió d’un mitjà de comunicació i no actuen, transmeten absoluta impunitat a aquesta gentussa.

—Com heu viscut i com valoreu el procés independentista?
—El procés presenta un escenari de ruptura d’un ordre establert. Van tenir la santa barra de dur Joan Coma als tribunals per haver dit que per fer una truita s’havia de rompre un ou. El procés d’independència és un procés traumàtic, però hi ha una voluntat política a causa d’una voluntat ciutadana que l’statu quo canviï. No es pot aturar. Des del respecte als valors democràtics més bàsics, aquest anhel ha de ser respectat. Has de seure i canalitzar i mirar com sortir-se’n de la manera menys traumàtica. A l’estat s’han anat repetint mentides que han calat, però continuen essent mentida. No és cert que no sigui possible un referèndum d’autodeterminació. Tampoc no és cert que no sigui constitucional, perquè en una democràcia de veres, allò que no és prohibit és permès. Darrerament, he repassat dues vegades la constitució i no ho prohibeix expressament. És més, ho autoritza sempre que ho convoqui l’estat. Llavors que no diguin que és inconstitucional fer-ho. Una altra cosa és que no ho vulguin. La constitució es va presentar com a marc de convivència, però l’estructura heretada del franquisme que ha adoptat l’estat espanyol l’ha acabat convertint en una cotilla. Un espai de convivència és agradablement acceptat per tothom, però una cotilla no. Quan t’oprimeixen, tens tendència a alliberar-te de l’opressió.

—I, com a advocat, quin punt de vista teniu del procés judicial contra els dirigents independentistes?
—Jo crec que hi ha motius per a discutir en un judici sobre si hi ha hagut desobediència o no. La resta són construccions filosòfiques que no tenen cap mena de fonament jurídic ni racional. No és que apel·li de manera abstracta a aquesta unanimitat de la comunitat acadèmica. Basta veure què ha passat a Alemanya, a Bèlgica o a Escòcia o per què han retirat les euroordres… Què és això de fer una euroordre i després retirar-la? El jutge Llarena va arribar a dir en una interlocutòria que no tramitava l’euroordre contra Puigdemont perquè en aquell moment volia que el detinguessin. Quin raonament és, aquest? Quina base jurídica té, això?

—Com va ser la visita a Jordi Cuixart que esmenteu a la carta? Com el vau veure?
—No és la primera vegada que visit en Jordi Cuixart. És el president d’una entitat germana com és Òmnium Cultural. En aquestes circumstàncies excepcionals, els contactes que regularment es tenen entre presidents els hem hagut de tenir a la presó. L’he vist bé. La vegada que em va impressionar més va ser la primera, perquè el vaig trobar bé, animat, serè i ferm en les seves conviccions. La següent ja sabia com me’l trobaria… Està fermament presidint Òmnium Cultural des de la presó.

—Sou president de l’Obra Cultural Balear des del març. Com valoreu aquests mesos?
—Han estat d’aterratge i de reorientació d’allò que havia estat l’Obra Cultural fins ara. Els mesos vinents ens esperen canvis, una sèrie de campanyes a partir de setembre i molta feina. Una de les qüestions que hi ha damunt la taula és reactivar la Federació Llull, que agrupa Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear. Va destinada a desenvolupar projectes d’abast de tot el territori. Serà una de les tasques que segurament seran més visibles des del Principat.

—És difícil, la vostra feina?
—En aquests moments no tenim unes institucions combatives amb la nostra feina, però sí que queda una llavor enverinada que va sembrar dins la societat en José Ramón Bauzá durant el temps que va governar. Va aconseguir fer florir llavors incultes que qüestionen la unitat de la llengua catalana contra tota evidència científica. D’això encara queden quatre brots escampats dins la societat civil. Hi ha moltes organitzacions que curiosament utilitzen el lema de ‘No som Països Catalans’ i copien les estructures del Principat. S’ha creat una Societat Civil Balear, per exemple. Això és molt rar! [riu]. Aquesta gent, que tenen moltíssims grupuscles, no passen de dues dotzenes de persones. Però, això sí, tenen un ressò mediàtic als mitjans d’àmbit estatal i manegen molts recursos que no se sap ben bé d’on surten. Passa igual al Principat. Hi ha associacions amb seixanta socis i dos milions de pressupost. Això no acaba d’encaixar gaire dins la lògica econòmica.

—Com a entitat que defensa la llengua catalana, esteu preocupats pel seu estat?
—No. Fa més de tres-cents anys que lluitem per la nostra llengua i la nostra cultura. No ens venceran ara. Quan es defensa fermament la llengua i la cultura, hi ha una resposta positiva dels parlants i la gent del territori. Això ha passat recurrentment i hem sofert moltes envestides, des del 1715. I ho hem intentat d’una manera o d’una altra. Juan Carlos I va tenir la barra de dir que el català no havia estat mai perseguit i que el castellà no havia estat mai llengua d’imposició. Això ha passat moltes vegades. S’ha intentat d’una manera, d’una altra i mai no han vençut el nostre poble, i no ho faran aquesta vegada.