04.03.2021 - 21:50
Ara fa tres anys que l’advocat Josep de Luis va arribar a la presidència de l’Obra Cultural Balear. En escaure’s el primer de març, la diada de les Illes, De Luis va enviar una lletra a la presidenta Francina Armengol per demanar-li, entre més coses, respecte als drets lingüístics de la ciutadania.
En aquesta entrevista, feta per videoconferència, De Luis reconeix que relacions amb el Govern de les Illes Balears són fluides, però que tot queda sempre en bones paraules i agraïment per la tasca que fan. El president de l’Obra Cultural Balear reflexiona també sobre Espanya. Sobre la crosta antiga i la repressió que Espanya exerceix sobre Catalunya i afirma que el règim del 78 no deixa de ser un simulacre d’alguna cosa que no ha funcionat mai.
—A la carta demanau a la presidenta Armengol que respecti els drets lingüístics dels ciutadans. No es respecten, ara, aquests drets?
—La nostra percepció i la de la majoria de la gent vinculada al moviment de defensa de llengua, cultura i país, és que, si més no, no es fa prou. Des del moment que vam arribar a la junta directiva, vam advertir que no podíem aprovar les polítiques que s’havien aplicat en matèria de normalització lingüística. És cert que la primera legislatura es va aturar la maquinària lingüicida engegada per José Ramon Bauzá, però la cosa va quedar aquí. Es va aturar i no es va anar més enllà. Es va deixar una situació de ruïna. No s’avançava. Aquesta segona legislatura semblava que, almenys, s’havia avançat amb uns gests, amb unes declaracions que convidaven un poc a l’esperança, però no acabam d’arrencar. Si continuam així, el procés de normalització lingüística no acabarà mai.
—Usau l’expressió ‘normalització lingüística’. No és un concepte una mica antic?
—Tots els indicadors avisen que la situació de la llengua catalana a les Illes Balears és de retrocés. Dissortadament, encara som aquí. Quan es va posar el terme ‘normalització lingüística’ damunt la taula, se sortia d’una època formalment fosca. Dic formalment fosca perquè passam a una altra època en què, en teoria, les coses havien de canviar i no solament en termes de normalització lingüística.
—…
—En termes de qualitat democràtica, veiem com, sobretot aquests darrers anys, això del 78 va ser un simulacre. Un gran escenari de cartó pedra, i aquí continuam. Els catalanoparlants a les Illes, a Mallorca, contínuament trobam amb discriminacions que a vegades són obertes, i ara tenc al cap na Paula Rotger a l’aeroport de Palma, i unes altres vegades són incomoditats. En la meva professió d’advocat, les incomoditats són contínues quan intentes viure amb normalitat catalana.
—Un dels àmbits, i ho remarcau a la carta a la presidenta Armengol, en què les mancances són més flagrants és el sanitari. Què us diuen quan els demanau de revertir la situació?
—No hem tengut ni una mala paraula per part del govern ni de les institucions públiques. Tan poques males paraules com pocs gests han fet. Sí, hi ha un compromís, i la voluntat, però no s’avança. L’argument aquell que diu que el que és important és que venguin els bons professionals i no els temes de llengua, és un argument absolutament fal·laç perquè, curiosament, l’única renúncia lingüística que cal fer en pro d’aquesta suposada captació dels millors només afecta la llengua catalana. I no només afecta els sanitaris. Per exemple, les cartilles de vacunació de la covid, passaven per alt absolutament la llengua catalana. Ara sembla que la hi han incorporada. A tots els avisos de requisits per viatjar que es donaven a les companyies aèries i marítimes, també vam detectar que havien oblidat del tot la llengua catalana. A vegades arribes a tal punt de desesperació que t’agradaria que et marginassin, perquè ara no estam ni marginats, estam obviats.
—Obviats.
—Parlam amb ells, diuen que sí. Bona voluntat i prou. S’ha creat un marc mental segons el qual la normativa lingüística ha de ser aplicada amb una certa bona voluntat, a les bones. No conec cap altra normativa, aquesta deu ser l’única, en què l’incompliment no vagi acompanyat d’una sanció o algun mecanisme de certa coacció. A vegades els feia la broma i els deia: “Està molt bé això de ser amables i que la llengua no ha de generar anticossos; podríeu fer igual amb l’excés de velocitat, per exemple.” Jo crec que traspua una manca de voluntat.
—Aquest seria el vostre diagnòstic? Falta de voluntat?
—No hi ha problema lingüístic dins la societat. La llengua catalana, ens agrada dir-ho i repetir-ho i insistir-hi, a les illes ha estat històricament una porta de benvinguda, una mà oberta d’integració dels nouvinguts. Com a totes les societats del món. I ara aquest element de cohesió s’intenta trencar. Més o manco coincideix amb el quadrienni negre d’en Bauzá, i sembla que el marc mental de l’anticatalanisme, de l’anticultura, s’ha instal·lat en els governants i no aconsegueixen fugir d’aquesta trampa mental.
—Com són les relacions de l’Obra amb la Direcció General de Política Lingüística?
—Fem feina molt còmodament amb la direcció general, amb la direcció insular i amb la regidoria de Palma. Ara bé, veim que per una banda hi ha la política lingüística del govern, i per una altra, la Direcció General de Política Lingüística. I aquests departaments amb què ens avenim no donen l’abast a desfer la desnormalització que es fa als altres departaments. Hi ha gent que fa tant com pot. Una direcció general dins un govern, o es converteix en una qüestió transversal i nuclear des de presidència o… Però no tot és un desastre, hi ha gent que fa tant com pot.
—Fa devers trenta anys, l’Obra va impulsar una campanya que es deia “Volem comandar ca nostra”. Comandam, ja?
—Ho hem volgut recordar a la presidenta. I també que hem estat implicats en plataformes sobre finançament just. I ho hem fet perquè aquests són dos elements que aquest darrer any ens haurien anat molt bé per a poder comandar ca nostra i disposar dels recursos que generam. El Govern de les Illes Balears, al principi de la pandèmia, va haver de passar per alt les directrius estatals per poder comprar màscares i EPI als mercats internacionals per protegir la ciutadania. Això forma part de no poder comandar ca nostra. I com que no podem comandar ca nostra no podem prendre les decisions que sempre seran preses amb més coneixement de causa des del Consolat de Mar que no des de sis-cents quilòmetres de distància.
—…
—No podem prendre aquestes decisions i si una vegada als nostres governants els pega un brot de valentia, tampoc no tenen recursos per a finançar aquesta valentia. Volíem contextualitzar això per a fer valer que l’Obra sempre hi ha estat. Tot allò que fem, intentam que pugui ser usat per les nostres institucions com a palanca de canvi, d’activació de polítiques i de negociacions per aconseguir el benestar de la nostra terra i dels nostres ciutadans.
—Amb Òmnium Cultural i Acció Cultural del País Valencià formau la Federació Llull, aquest trípode de lluita per la llengua i la cultura pròpies. Se’n parla poc, de les vostres activitats conjuntes.
—La Federació Llull és una eina que enguany ha fet trenta anys. És cert que aquests darrers ha estat una mica aturada, però tenim voluntat de reactivar-nos. Així i tot, hem pres iniciatives que valen molt la pena, com per exemple col·laborar en la pel·lícula La mort de Guillem. Cada una de les entitats té les seves dinàmiques i és dins una realitat propera diferent.
—El president de la Federació és a la presó.
—No deixam de pensar ni un dia en Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium i com a president també de la Federació Llull. Tenim l’acord que serà president fins que la seva situació es normalitzi… Bé, normal ja no ho podrà tornar a ser mai, perquè el mal que li han fet no l’hi podran rescabalar. No passa un dia que no tinguem present Jordi Cuixart com a personificació del conjunt de presos, d’exiliats i de represaliats del Principat de Catalunya.
—De Mallorca estant, quina anàlisi en feu, de tot això que passa al Principat?
—No és més que una evidència. S’ha posat davant el mirall el simulacre de democràcia del 78 que fa aigües de pertot. És un sistema que funciona molt bé, molt bé, molt bé, si no surt de la Castellana. Quan trau la poteta a l’escena internacional, fa el ridícul una vegada i una altra. I fa el ridícul sempre per la mateixa raó. Per manca de valors de principis democràtics sòlids. Ara ho tornam a veure. Valtònyc es va haver d’exiliar i ara tenim Pablo Hasel a la presó. Perdem un llençol a cada bugada. Els que ja tenim una certa edat recordam que als anys vuitanta es feien expressions artístiques que eren bastant més contundents que les que ara deriven en presons absurdes.
—És com una pressió i repressió que no s’atura.
—Tenim davant gent molt poderosa, amb molts de recursos, que fan unes lleis que no podem impugnar. I això és part del que explica tot allò que ha passat al Principat. I és part del que explica aquesta certa desafecció que cada vegada abunda més, fins i tot més enllà dels Països Catalans. És una desafecció general amb aquesta idea d’Espanya que més que un estat plural i divers com recull la sacrosanta constitució, de fet és una Castella ampliada.
—Potser emprarem aquesta frase com a titular.
—No és meva, ja s’ha dit, però és que és així. Ara mateix, hi ha una querella contra el president del parlament, Roger Torrent… per haver facilitat de debatre al parlament! Mirau, Pere Sampol fa anys va escriure un llibre que crec que resumia molt bé la situació i el va titular Espanya no té remei. Després de la seva època com a senador autonòmic, va tornar amb la convicció que Espanya no tenia remei. Cada vegada hi ha més gent que ho constata des de punts de vista ideològicament diversos. Hi ha aquella teoria que diu que és més senzill fer un estat nou que no intentar reformar-lo. Està tan enquistada, aquesta manca de pluralitat, de diversitat… I fins i tot internament.
—Ara l’expressió de moda és la de “democràcia plena”.
—Hi ha una crosta que fa massa segles que comanda i que vol continuar comandant. Va inventant juguetes, i un dia es diu restauració, i un altre dia es diu franquisme, i després es diu joancarlisme i ara resulta que es diu felipisme i que no té res a veure amb el joancarlisme i fins que no s’ataqui això… El Principat ho ha fet, ha posat en evidència tot el sistema, i aquesta és la via. Fins i tot perquè el conjunt de pobles d’Espanya puguin obrir una època de saber què és la democràcia de veres. Democràcia plena de democràcia i no plena de repressió.
—De quina manera s’ha d’ajudar els sectors culturals que les passen tan magres?
—El sector cultural sempre ha estat endèmicament desafavorit. No ha viscut mai una època de certa normalitat. La crisi del 2007-2008 va tocar fort el sector de la cultura, i encara no s’havia refet d’aquella andanada, quan li va caure aquesta altra. Nosaltres intentam treballar amb els creadors. No tant com voldríem, i no per manca de voluntat, sinó per manca de recursos. Arribam fins on arribam. Tant de bo poguéssim fer molt més. Han aguantat estoicament. Supòs que quan estàs tan acostumat a l’autoexplotació i la precarització… La gent de la cultura ens van fer la vida més fàcil durant els dies del confinament més dur, ens va regalar les seves creacions. Ho van posar a disposició de tots, a les xarxes. Això ens obliga. Tot d’una que puguem, estam obligats a omplir teatres i buidar prestatges de llibreries i tornar-los tot allò que ens han donat.
—Com dibuixau el futur?
—Brillant, com sempre! Nosaltres som un poble que ens hem caracteritzat perquè sempre hem tingut un futur brillant i un present incert. Bé, sempre no, des de fa tres-cents anys. Tenim un potencial brutal, com a poble! Tenim cultura empresarial pròpia, tenim cultura gastronòmica pròpia, tenim cultura literària, una creativitat… A més, fa molts d’anys que estam oberts a Europa. Hi ha qui fa quatre dies que ha descobert això d’Europa i, a més, l’ha descoberta com una extensió d’aquell sistema extractiu per a drenar recursos cap aquí. No hi ha voluntat europeista. Nosaltres sí que n’hem tinguda. Això ens dóna un espai per a córrer llarg, profitós i culturalment ric. L’economia és important en tant que element de benestar de les persones.
—Esperau resposta a la carta?
—[Dubta] No hi havia pensat… I en cas que n’hi hagi, serà en els termes en què ens hem relacionat tot aquest temps. “Quanta raó que teniu, és ver, gràcies per tot això que heu fet, tenim molt de compromís amb la llengua, i som aquí i comptau amb nosaltres…” I com se sol dir, tal dia farà un any.
