Josep Costa: ‘Espanya acceptarà abans la independència que no la reforma de l’estat’

El jurista i professor de teoria política Josep Costa (UPF) és una de les veus més respectades de les que analitzen el procés d’independència de Catalunya. Ha estudiat a fons els processos de secessió de països i nacions dins estats plurinacionals i n’ha escrit uns quants articles acadèmics i de divulgació periodística. Ara publica el llibre O secessió o secessió. La paradoxa espanyola davant l’independentisme (Acontravent, 2017). És una obra que serà a les llibreries la setmana que ve i que fa una dissecció precisa i hàbil de la teoria de la secessió, el cas català i l’atzucac que porta Espanya a l’autodestrucció. Costa considera que si l’estat espanyol no es reinventa in extremis com a estat plurinacional, la independència de Catalunya triomfarà. De fet, conclou pràcticament que la secessió de Catalunya és inevitable. I això és la primera cosa que li demanem.

—La secessió de Catalunya és inevitable?
—Ho dic sense pretendre que sigui una predicció de futur. És una anàlisi de l’actitud i les actuacions de l’estat espanyol arran del desafiament de l’independentisme català. I sobretot vull dir que amb la resposta que dóna l’estat espanyol a la qüestió no fa res més que contribuir-hi. Aquesta és la paradoxa de l’estat espanyol. Mirant d’aturar la independència tal com ho fa, aconsegueix que l’independentisme tingui més suport i més legitimitat.

—Dieu que l’omnipresència i el poder del nacionalisme espanyol expliquen, alimenten i legitimen l’independentisme…
—Efectivament.

—Una altra actitud evitaria la puixança de l’independentisme o el faria menys legítim?
—Jo aplico una tesi molt estesa i compartida pels analistes de la secessió. Diu que la legitimitat de la secessió no prové estrictament dels atributs del grup que es vol independentitzar, ni del suport democràtic que pugui tenir aquesta voluntat, sinó de la legitimitat de l’estat i la justícia de les institucions de l’estat del qual forma part aquest poble.

—El fet de ser una nació mil·lenària amb una cultura i una llengua i tot de característiques nacionals no són una justificació suficient per al dret de secessió? La legitimitat ve del tracte que es rep de l’estat d’origen?
—No nego pas que tots aquests atributs no siguin importants i que molta gent no els consideri suficients perquè una nació o un poble pugui aspirar a ser un estat de manera legítima. Però és més estesa i suscita més consens la idea que un poble o nació té més legitimitat a constituir-se en estat independent en la mesura que no té possibilitats d’autodeterminació interna. Que no té un reconeixement i una acomodació justa de la seva personalitat o expressió política.

—Un nivell d’autogovern satisfactori?
—No és solament una qüestió d’autogovern. Es tractaria que l’estat fos plurinacional en sentit propi. Per ell mateix. Podria tractar-se d’un estat centralitzat però que protegís i encabís les expectatives de totes les identitats i sensibilitats internes. Com diu algun text fonamental de l’ONU, que l’estat sigui plenament representatiu del conjunt de la seva població sense cap discriminació. Això vol dir reconèixer en peu d’igualtat totes les identitats que hi ha dins del territori.

—Expliqueu al llibre que el preàmbul de la constitució espanyola té un punt que defineix l’estat d’aquesta manera i parla de protegir la identitat, les llengües i les cultures…
—Exacte. És l’única referència que té la constitució espanyola a la voluntat de representar la plurinacionalitat. Si aquesta concepció es traduís en alguna cosa concreta, Espanya es podria considerar un estat plurinacional. Però no és el cas. Aquella frase inclosa al preàmbul és una promesa clarament incomplerta de la transició espanyola.

—A Espanya tan sols li queden dos camins? Parleu de matar el nacionalisme espanyol o morir-se amb ell…
—El gran problema que té Espanya en la seva resposta a l’independentisme català és el nacionalisme espanyol. Aquest nacionalisme ha impregnat la suposada legalitat que tant s’invoca. Cal recordar l’article 2 de la constitució espanyola, que és un text legal i alhora una proclama nacionalista d’una intensitat difícil de trobar en les constitucions i en els textos legals de cap país. Aquest nacionalisme que és el pilar fundacional de l’estat és el que fa que Espanya es trobi en un dilema dramàtic a l’hora d’encarar l’independentisme català.

—Què voleu dir?
—Que la teoria ens diu que l’independentisme català no seria allò que és en capacitat de mobilització, centralitat i suport electoral si l’estat espanyol fos un estat plurinacional i si no tingués aquesta actitud tan intransigent envers les demandes democràtiques per a decidir el futur de Catalunya. L’actitud intransigent i de domini legitima i reforça l’independentisme. Espanya es va morint pel nacionalisme espanyol. Matar el nacionalisme seria allò que en dic secessió conceptual o simbòlica. Que seria acceptar que a Espanya hi ha més d’una nació. Per salvar l’estat, cal sacrificar la idea de la nació única i l’estat centralista.

—Es fa difícil de pensar que aquest segon camí de reforma de l’estat en profunditat sigui possible.
—Des del punt de vista de l’estat espanyol, alguns d’aquests dilemes són més difícils de resoldre que no acceptar la possibilitat de la independència. Les reformes que caldrien per a evitar la independència de Catalunya són tan difícils de pair per al nacionalisme espanyol com la independència. Espanya acceptarà abans la independència que no la reforma de l’estat.

—Creieu que una redefinició d’aquesta mena, si fos possible, seria eficaç per a frenar la independència?
—Tan sols es podria frenar la independència amb una proposta així en la hipòtesi d’un referèndum pactat. Si l’estat per iniciativa pròpia fes una reforma constitucional de caràcter federal i plurinacional i sotmetés a referèndum la ratificació d’aquesta proposta contra la independència, l’estat podria guanyar-lo. En una situació com aquesta, la independència podria perdre el referèndum. I l’estat recuperaria la legitimitat de l’ordenament institucional, que ara és completament esberlat. No dic que sigui gens probable. És una hipòtesi molt poc factible, però des de l’anàlisi teòrica del conflicte de legitimitats, aquesta estratègia seria l’única amb capacitat de derrotar l’independentisme un vegada hem arribat al punt on hem arribat.

—Al llibre dieu: ‘Hem arribat al moment que allò que seria acceptable per la majoria de catalans no és acceptable per la majoria d’espanyols. I a la inversa.’ Aquest és el punt d’inflexió d’un procés de secessió?
—Efectivament. Aquesta és la constatació que es pot fer del punt on som en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Aquest equilibri ja es va mostrar amb extrema fragilitat quan es va fer la reforma de l’estatut, que va ser aprovat amb una participació molt baixa i amb mobilitzacions en contra. Allò ja era el mínim que podia acceptar la majoria de catalans i va quedar clar que era el màxim que podia acceptar la majoria d’espanyols. De fet, l’actuació posterior de l’estat i del Tribunal Constitucional demostrava que la majoria espanyola no podia acceptar ni tan sols aquella proposta retallada i precària. Si aleshores ja va ser impossible de trobar l’equilibri, ara la distància entre allò que podrien acceptar catalans i espanyols és absoluta.

—Ho expliqueu també amb l’exemple del Quebec i el Canadà…
—Al referèndum constitucional del Canadà, abans del referèndum d’independència del 1995, va passar això. S’havia pactat una reforma federal per a acomodar el caràcter diferencial del Quebec. Es va sotmetre a referèndum la reforma: els quebequesos hi van votar en contra per insuficient i la majoria anglòfona d’algunes províncies hi va votar en contra per excessiva. La reforma no es va aprovar. El punt comú denominador que els polítics havien trobat no era acceptable ni per l’un costat ni per l’altre.

—I Catalunya reuneix totes les condicions que legitimarien una secessió unilateral?
—Ho resumiria dient que després d’haver estudiat moltíssims casos en política comparada se’m fa difícil de trobar un cas d’un país occidental en què la secessió sigui més legitimada. Per exemple, en el cas escocès, on s’ha fet un referèndum pactat, la secessió no seria tan legítima com en el cas català. Els escocesos no tenen tants motius de pes com Catalunya per a separar-se unilateralment. El cas català és un dels més legítims que podem trobar.

—Aquesta legitimitat també reforça la voluntat de fer el referèndum encara que no sigui acceptat per l’estat?
—I tant. La unilateralitat és legitimada per la impossibilitat de trobar sortides pactades i democràtiques dins els canals establerts. En la qüestió del referèndum faig una analogia amb el pronunciament de la Cort Suprema del Canadà respecte del Quebec. Va dir que si una majoria clara de quebequesos volia la independència, per un principi de legitimitat democràtica, l’estat l’hi havia de facilitar a través d’una reforma constitucional. La Cort Suprema del Canadà va dir que la independència havia de ser possible encara que no fos legal pel principi de legitimitat democràtica. I que el govern federal del Canadà havia de negociar de bona fe els canvis constitucionals necessaris per fer possible la independència del Quebec. Aquest argument és absolutament equiparable al cas espanyol pel referèndum. La demanda sostinguda i clara de fer un referèndum crea un mandat democràtic que hauria d’obligar l’estat a fer-lo possible pel mateix principi de legitimitat democràtica.

—Però l’estat espanyol no té la Cort Suprema del Canadà.
—Si l’estat espanyol no negocia ni facilita el referèndum, legitima la solució unilateral.

—Fem un pas més. Segons aquesta lògica, si la intransigència de l’estat impedeix que es faci el referèndum de manera efectiva, el parlament actual té legitimitat per a declarar la independència directament?
—Crec que hi ha bons arguments per a defensar-ho. El referèndum és una eina molt reconeguda internacionalment i acceptada en contextos democràtics. Però la realitat és que molts estats s’han creat sense referèndum previ. Quan un estat no deixa expressar la gent amb el seu vot, es deslegitima per a qüestionar la voluntat democràtica de la gent. És a dir, si impedeixes de verificar el suport democràtic d’una opció blocant un referèndum, perds la legitimitat de qüestionar que el parlament prengui la determinació sense fer el referèndum. Des d’un punt de vista jurídic, parlem de la càrrega de la prova. Hom no es pot beneficiar de les conseqüències del fet que no es pugui demostrar una cosa que et perjudica.

—En vista d’aquesta situació i amb l’experiència d’aquests últims mesos, per on creieu que pot anar la repressió jurídica i legal de l’estat? Al llibre parleu de la il·legalització de partits…
—No es parla prou de la possible il·legalització de partits independentistes. Però és una sospita que tinc veient les analogies que es fan amb el País Basc. Les elits de l’estat espanyol donen per fet que la recepta que va permetre de reconduir el pla Ibarretxe i l’avenç sobiranista basc pot servir també per a Catalunya. Crec que l’estat fa lectures paral·leles constantment. Primer van pensar que es tractava de fer fora Artur Mas com si fos Ibarretxe perquè Convergència tornés al lloc on es troba ara el PNB. Crec que s’han fet moltes analogies d’aquestes i més de les que es diuen públicament.

—Aquella estratègia va consistir a il·legalitzar tot un espai polític.
—Efectivament. El PNB no va perdre mai les eleccions. De fet, en les eleccions que van portar al pacte del PSE i el PP, els nacionalistes bascs van obtenir els seus millors resultats. Va perdre el govern perquè es va impedir a un espai polític d’anar a les eleccions. Si tornem aquí, el 27-S es va produir amb normalitat i transparència perquè ningú del sector unionista no creia que fos possible una majoria independentista en un context de màxima participació. Amb aquest precedent, ara ens trobem que, si hi hagués unes noves eleccions, ja tenim uns quants polítics inhabilitats que no hi podran participar. Per tant, ja van cercant la fórmula perquè no es pugui repetir un 27-S. Potser no il·legalitzaran un partit sencer, però miren d’impedir que l’independentisme es pugui presentar a les eleccions amb normalitat.

—Amb tot, ara cal portar el referèndum fins a les últimes conseqüències. No pas unes noves eleccions, oi?
—No crec pas que d’unes eleccions en resultés ara mateix un escenari més factible i més realista que el referèndum. És cert que sempre hi ha el dubte de la força que pugui tenir el moviment independentista a l’hora de confrontar amb l’estat un escenari de referèndum unilateral. Requereix actuar al marge d’allò que dictin tribunals i govern espanyols durant la campanya, la preparació d’urnes i la votació. Jo puc entendre que hi hagi incerteses perquè és un escenari inèdit. El referèndum del Quebec va ser unilateral en el sentit que no tenia cobertura legal expressa. Però l’estat canadenc no el va impedir. El nostre és un cas inèdit. No hi ha cap cas d’una democràcia avançada en què no es pugui expressar l’opció política independentista. No hi ha precedents.

—Ens ha tocat innovar.
—Sí. Per això és tot més incert. Però també per això el cas català és el més legítim de tots.