Josep Costa: “L’oficialitat del català a Europa no és bufar i fer ampolles com ens han venut”

Aquests dies, l’ex-vice-president del parlament Josep Costa ha estat molt crític amb el pacte entre Junts i el PSOE perquè el català, l’èuscar i el gallec siguin llengües oficials de la Unió Europea. “No és bufar i fer ampolles com ens han venut.” El politòleg reclama de no oblidar-nos de la història: “Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre i avui no tenim el català a la Unió Europea.” Costa recorda que el Consell Europeu ja va aprovar un memoràndum al respecte: “L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen, per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos.” Per això ara es mostra desconfiat que la proposta tiri endavant.

—Ahir no us mostràveu gaire satisfet amb l’acord entre Junts i el PSOE perquè el català sigui llengua oficial a la Unió Europea.
—Hi ha un problema de filosofia sobre negociar amb el PSOE i arribar a acords amb un candidat a la investidura espanyola. Creia que teníem un debat estratègic dins l’independentisme entre aquells que pensaven que si investien governs espanyols feien alguna cosa correcta en el camí cap a la independència, i aquells que diem que negociar investidures espanyoles ens n’allunya. És un entrebanc des del punt de vista de blanquejar l’estat, del relat internacional, o de la legitimació del Primer d’Octubre. Per tant, hi ha un problema de concepte. La qüestió no era negociar bé o malament. El problema amb Esquerra no era que hi hagués uns incompetents negociant, que ho són. Junts ha demostrat ser més bo negociant, però ja sabíem que no era gaire difícil de fer-ho més bé. Però el camí del Primer d’Octubre no és negociar. L’independentisme no ha decidit de fer-se enrere de la via unilateral que era el Primer d’Octubre i recular a una via negociada amb l’estat. Aquesta era la discrepància que teníem, i la que tinc amb qualsevol negociació amb l’estat.

—Junts diu que és diferent negociar per decidir la mesa del congrés espanyol que la investidura. I que aquest acord no vol dir que n’arribin a un altre per a la investidura.
—És cert, però és que els acords que es van fer ahir, si no hi ha investidura, no serveixen de res. N’hi ha quatre, i dos són comissions d’investigació. Les comissions d’investigació són per a una legislatura. Si no hi ha investidura, no hi ha legislatura, i les comissions d’investigació no existiran. El català diuen que es podrà parlar, però és amb aquesta presidenta. D’això també n’hauríem de discutir molt…

—Digueu.
—Què vol dir “poder parlar català”? Només es podrà parlar i no es podrà escriure? No es podran fer propostes en català? No es podran fer esmenes en català? Es traduirà perquè ho entengui tothom? O si es volen fer entendre hauran de parlar castellà? Si el que diuen és que ens deixaran llegir poemes en català, doncs escolti’m, ja ho va fer la presidenta Armengol ahir. Molt bé, va recitar Salvador Espriu… És això el que demanen? I quan hi hagi una altra presidència, què passarà? És a dir, si es dissolen les corts espanyoles i es convoquen eleccions, se n’anirà la presidenta que tolera el català i n’hi pot haver una altra. Per tant, la tolerància amb la llengua caduca amb la dissolució del congrés espanyol, si no hi ha legislatura. I el català a Europa, evidentment, abans de la investidura no entrarà en vigor.

—Esteu convençut que no?
—L’irlandès va tardar divuit anys a estar plenament en vigor. Divuit anys de tramitació, de moratòries, d’adaptació… No hi havia traductors. És veritat que el procés es pot fer més de pressa, de fet no tothom ha tardat divuit anys. Però abans de la investidura segur que el català no estarà en vigor a Europa. I, si no hi ha investidura, no hi haurà continuïtat en la negociació amb la Unió Europea. De debò, tota aquesta legitimació de la via negociada, tota aquesta expectativa que es pot arribar a un acord, de què serveix? En positiu, no s’hi guanya res, en negatiu, s’hi perd.

—Què voleu dir?
—Per entendre’ns, la legitimitat del Primer d’Octubre es basa en moltes coses: en el projecte d’autodeterminació, en la voluntat democràtica dels catalans… Però, en l’àmbit del relat, es construeix sobre dues premisses: que Espanya és irreformable i que la via del diàleg és esgotada i no porta enlloc. Ara es crea una expectativa i es dóna credibilitat al fet que Espanya es pot reformar, perquè ara deixa parlar català i en demana l’oficialitat a Europa. Per cert, la paraula oficialitat no es diu explícitament, és a dir, no és en la petició. Generem un relat en què negociar amb Espanya pot donar algun fruit i que Espanya pot canviar. Desconstruïm el discurs de l’1-O, que es basa sobre les premisses que Espanya és irreformable i que negociant no es pot exercir l’autodeterminació.

—Junts defensa que el fet de portar-ho a la reunió del 19 de setembre farà que Espanya ho defensi, atès que encara no s’haurà arribat a un acord d’investidura.
—El reglament de llengües de la Unió Europea s’ha d’aprovar per unanimitat, no n’hi ha prou només amb Espanya. Seria la primera vegada que s’aprova una cosa per unanimitat el primer dia que es discuteix. I més una cosa tan complexa com el multilingüisme a Europa. S’ha intentat unes altres vegades, i és costós. Si algú es pensa que el 19 de setembre s’aprovarà la reforma del reglament de llengües de la Unió Europea és que no viu en el mateix món que jo. Em sembla impossible. A més, el procediment legislatiu té uns altres tràmits. No portes una proposta un dia i s’aprova. S’han de fer consultes, informes. En el procediment d’adopció de reglaments, hi ha d’opinar el Parlament Europeu. És un acte legislatiu, que té fases de consulta, de discussió, negociació. En la carta, Espanya proposa d’introduir-hi tres llengües noves. N’hi ha vint-i-quatre, introduir-ne tres de noves en el sistema de la Unió Europea, d’un dia per l’altre, no és tan fàcil. Òbviament, rectificaré si m’equivoco, però no ho veig.

—No ho veieu per les despeses?
—És un dels motius. Però també per les discussions que hi haurà. El català és llengua pròpia en més estats, igual que l’èuscar. El gallec, quina relació té amb el portuguès? I no solament a la Unió Europea. Què passa, al País Valencià? Ho he seguit poc, però la dreta blavera ja posa el crit al cel perquè no es parla del valencià.

—Sí, ara estan preocupats perquè el valencià és en perill per això… Surrealista.
—Exacte. El 2004, quan Zapatero va prometre el català a la Unió Europea, ja va ser un problema. Qui oblida la història, és condemnat a repetir-la. Ja ens ho van prometre, i avui no tenim el català a la Unió Europea. No es va complir. Va ser un engany. Molt poca gent se’n recorda, però van passar moltes coses. El Consell Europeu va aprovar un memoràndum. L’estat espanyol va signar acords amb les institucions europees per poder-hi fer servir el català i els altres idiomes. I no es van aplicar. De fet, s’incompleixen per culpa d’Espanya, perquè no hi posa els recursos. N’havia de pagar tots els costos i no ho fa. Per què tenim aquesta confiança que no tornarà a passar igual? Espanya va demanar que el català fos una llengua d’ús limitat en les institucions europees i es va aprovar. Es van generar expectatives i, de fet, es va allargar moltíssim. Vam aconseguir que hi hagués una versió en català del Tractat de la Unió, de la constitució europea, que al final no es va aprovar. La realitat de tot plegat és que el català, a les institucions europees, no hi és. Sabent aquesta història, em sembla que hi ha unes expectatives absolutament irreals. Però, tal com he dit, hi ha un problema d’enfocament de la qüestió. La manera de negociar i de reformar les institucions existents ara és vàlida? Hem decidit que allò que vàrem assumir el Primer d’Octubre ja no és vàlid? És a dir, quan tots, col·lectivament, com a poble, vam assumir que l’única via perquè el català fos oficial a la UE era la independència, estàvem equivocats? Hi havia una via per a tenir el català a la Unió Europea sense la independència? Ens vam autoenganyar l’1-O quan vam assumir que només amb la independència tindríem el català a la UE? Aquesta és una reflexió que hem de fer. Perquè, al final, si tot això no acaba en res, aquesta carta que s’ha enviat a la Unió Europea sí que queda.

—I què implica?
—Permeteu-me que sigui escèptic. No tenim cap garantia que el català serà oficial a la Unió Europea. Però tinc una certesa, que és que aquesta carta que va enviar el ministre espanyol l’exhibiran cada vegada que als tribunals internacionals al·leguem que som una minoria nacional perseguida, que som un grup objectivament identificable al qual vulneren els drets fonamentals. Cada vegada que ho al·leguem en els tribunals internacionals, aquesta carta serà exhibida per desmentir-nos. Per demostrar que no som una minoria nacional perseguida i que no es vulneren els nostres drets fonamentals. Que això acabi amb l’oficialitat del català, cap garantia. L’única garantia que tenim és l’altra.

—Puigdemont va dir que això ja no eren pas promeses, sinó fets.
—La carta és un fet. I el memoràndum Moratinos del 2005 és un acord publicat al Diari Oficial de la Unió Europea que va quedar en res. Si la presumpció és que el 2005 quan es va enredar amb tot això no es va fer res, és que hem oblidat el que va passar. Hi ha un acord del Consell Europeu sobre el català. És cert que no en demanava l’oficialitat, en demanava l’ús en convenis bilaterals, però que podien preveure un ús ampli del català si Espanya ho hagués pactat bilateralment amb cada institució, i n’hagués pagat les despeses, cosa que no ha fet. Per tant, sí, això és un fet. Però per mi no és un fet més concloent que el memoràndum Moratinos que es va publicar al Diari Oficial de la UE.

—L’oficialitat tindria més avantatges que solament l’ús del català, no?
—I qui ens diu que al reglament de les llengües de la Unió Europea no s’hi afegirà un article que digui que hi pot haver llengües de segona amb acords bilaterals amb els estats? La carta no diu que s’inclourà el català com a oficial a l’article 1 del reglament, en peu d’igualtat amb les altres llengües. Diu que s’inclourà el català al reglament. Si hi ha un text pactat, no he dit res. Però si no hi és, al reglament, jurídicament, se li pot posar un article que legalitzi el memoràndum Moratinos del 2005, que no va servir de res. Poses un article que digui que els estats poden fer acords amb les administracions europees a càrrec de cada estat, amb els traductors de cada estat i amb els diners de cada estat, a fi que els ciutadans puguin fer servir el català per relacionar-se amb la Unió Europea. De moment sóc escèptic respecte del resultat, sobretot quan requereix unanimitat dels vint-i-set països de la Unió Europea. Per tant, pactar-ho amb Espanya està molt bé i és important, però els irlandesos van tenir molta resistència per a fer oficial el gaèlic.

—Hi ha gent que diu que, en aquest cas, l’estat francès pot tenir un paper clau perquè no s’aconsegueixi…
—França, Itàlia… Vés a saber. Portugal potser posa alguna trava amb el gallec. A la Unió Europea hi ha qüestions geopolítiques i, simplement, pot haver-hi una qüestió econòmica. Que algú faci un càlcul econòmic de quant costa i digui que ho ha de pagar Espanya amb una retallada dels fons europeus Next Generation. Això ho complicaria tot. No és bufar i fer ampolles com ens han venut.

—No creieu que s’acabi aprovant, però, si s’aconsegueix, serà una millora per al català?
—Tècnicament, és clar! Cap nacionalista no pot estar en contra de l’oficialitat del català a la Unió Europea. I per això havíem arribat a la conclusió que la manera més fàcil i efectiva que ho fos era la independència i ser un estat de ple dret. Jo vull que el català sigui oficial a la Unió Europea. Crec que la independència és la manera d’obtenir-ho. I si no hi hagués dèficit fiscal a Catalunya, estaria més bé. Per tant, seria bo que tinguéssim un concert econòmic com els bascos? I tant que sí! El tindrem? El Primer d’Octubre vàrem assumir que ho tindríem amb la independència. Si ara hem canviat d’idea i pensem que podem tenir uns altres camins per a assolir coses, és un canvi d’estratègia molt substancial, que com a moviment no hem discutit.

—Creieu que dijous Junts es va fer enrere en l’estratègia de la confrontació?
—Has esmentat una paraula que fa temps que no sento dir a ningú de Junts. Evidentment, això d’aquesta setmana no té res a veure amb la confrontació. Això és la via dialogada, la via pactada. I tenia entès que Junts estava en contra de deslegitimar l’1-O per una incerta via dialogada que ja havíem descartat. Havíem quedat que el problema era que la via negociada era la via equivocada. Ningú no m’havia dit que el problema fos que no es negociava bé i que calia canviar els negociadors. Ningú no m’ha explicat que la via negociada tindrà èxit i ens portarà a la independència perquè ara posaran negociadors més competents. Si aquesta era la història, ens ho haurien d’haver explicat. El meu desacord fonamental amb tota l’estratègia de la rendició d’Esquerra Republicana és haver abandonat el Primer d’Octubre per tirar-se els braços del PSOE sota la premissa falsa que es poden fer acords amb Espanya que ens acostin a la independència. Si aquesta premissa ara resulta que no era falsa, sinó que simplement els d’Esquerra eren uns inútils i que hi havíem de posar els vells convergents perquè en sabien més, doncs ens ho haurien d’haver explicat més bé. No ho vaig entendre així.

—La conclusió és que negociant no s’arribarà mai a la independència?
—Que Junts sabria negociar millor que Esquerra no es dubtava. El llistó era tan baix que era molt fàcil de demostrar que es podia negociar més bé. El repte, realment, és demostrar que negociant amb Espanya s’avança cap a la independència. I això ho vaig dir irònicament, encara que alguns no ho han entès. Jo ho tinc clar: que negociant s’arriba a la independència ho vàrem descartar quan vàrem decidir fer el Primer d’Octubre. Tornar a obrir vies de diàleg amb la presumpció que podem avançar cap a la independència és deslegitimar el Primer d’Octubre.

—No es pot negociar i voler treballar cap a la independència?
—El problema de tot plegat és que Junts defensa totes dues coses alhora. Defensa que són més bons negociant, que el problema és que Esquerra són mals negociadors, i que ells ho farien més bé. Però hi ha una altra part del partit que diu que el problema és la via negociada. M’imagino que per mantenir la cohesió d’aquesta dualitat has de fer totes dues coses. És a dir, negociar per una banda i per una altra defensar que no s’ha d’investir un president espanyol. Tinc la intuïció que els acords de dijous són per a satisfer la negociadora i que després, quan s’hagi de negociar la investidura, prevaldrà l’ànima de plantar-se i no investir.