Josep Costa exigeix a Marchena que no l’amnistiï: “Això mai no ha estat delicte”

L’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa ha respost al president de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, Manuel Marchena, que no vol que l’amnistiïn. En un escrit que ha presentat avui mateix i al qual ha tingut accés VilaWeb, afirma que els fets pels quals se’l va jutjar a TSJC i se’l va absoldre (la tramitació de resolucions per l’autodeterminació i contra Felipe VI) no poden ser considerats cap delicte, perquè són protegits per la inviolabilitat parlamentària. Com que aquella sentència absolutòria no reconeixia aquesta vulneració d’un dret fonamental, tant Costa com l’ex-secretari de la mesa Eusebi Campdepadrós van recórrer-la. I tots dos han respost a Marchena que no volen ser amnistiats, sinó arribar fins al final d’aquest litigi. 

Josep Costa no vol ser amnistiat perquè entén que aquesta llei li impedeix de poder continuar reclamant la reparació dels drets que afirma que se li van vulnerar com a parlamentari; vol insistir a mantenir el recurs de cassació contra l’absolució que no reconeixia aquestes vulneracions i recorda que, segons les Nacions Unides, no se’l pot forçar a ser amnistiat si no ho vol.  

Els arguments de Costa invoquen el dret internacional i una resolució de les Nacions Unides que afirma que l’amnistia no es podrà imposar “a les persones enjudiciades o condemnades per fets esdevinguts durant l’exercici pacífic del dret a la llibertat d’opinió i d’expressió”; i que “tota persona (…) podrà rebutjar l’amnistia i demanar que se li revisi el procés si no ha tingut un judici imparcial i amb les degudes garanties”. 

Invoca una resolució del 2005 de la Comissió de Drets Humans de les Nacions Unides, segons la qual “l’amnistia no pot afavorir la impunitat de les vulneracions de drets fonamentals.” Per això, afirma que “en la mesura que el recurs de cassació interposar per aquesta part contra la sentència dictada pel TSJC s’adreça exclusivament a la depuració i la reparació de vulneracions de drets fonamentals, en cap cas l’amnistia no pot imposar la pèrdua d’objecte d’aquest recurs o suposar un impediment perquè es tramiti i s’estimi.” I recorda un dels principis recollits en aquesta resolució de les Nacions Unides, quan diu que l’amnistia ha de tenir uns límits “fins i tot quan té la finalitat de crear condicions propícies per a atènyer un acord de pau o per a afavorir la reconciliació nacional.” És, si fa no fa, allò que pretén aquesta llei d’amnistia quan pren el nom de llei “per a la normalització institucional, política i social a Catalunya”, i quan en el preàmbul invoca l’objectiu d’afavorir la “convivència social”. 

I això pretén Josep Costa, en unes al·legacions on qüestiona el plantejament que li feia Marchena quan li demanava que es pronunciés sobre “si considera amnistiats tots o alguns dels delictes que constitueixen l’objecte d’aquest procediment”. Quins delictes?, demana Costa, que escriu: “No deixa de ser sorprenent que la providència del president de la sala es refereixi als ‘delictes que constitueixen l’objecte d’aquest procediment’, passant per alt que ni tan sols la sentència recorreguda ha observat l’existència de cap delicte.” De manera que qüestiona, de retruc, l’aparença d’imparcialitat del jutge Manuel Marchena. 

Els fets pels quals se’l va jutjar, a ell i a la resta de membres independentistes de la mesa que presidia Roger Torrent, queden fora de l’objecte de la llei d’amnistia, segons argument Josep Costa en les seves al·legacions. Perquè l’article primer de la llei comença dient “queden amnistiats els següents actes determinants de responsabilitat penal, administrativa o comptable…”, i ell “rebutja rotundament la naturalesa amnistiable d’allò que mai no ha estat un delicte i, per tant, manté íntegrament la pretensió de nul·litat del procediment i l’enjudiciament al qual ha estat sotmès.”

De retruc, recorda a Marchena que no és competent per a conèixer d’aquests fets, perquè aquells actes que tenen a veure amb la prerrogativa de la inviolabilitat parlamentària no poden ser susceptibles de determinat cap responsabilitat penal. 

Tant Costa com Campdepadrós volen mantenir viu el litigi per a fer valer aquesta inviolabilitat, perquè les seves demandes contra la ingerència del Tribunal Constitucional en l’activitat del Parlament de Catalunya han anat fent camí al Tribunal Europeu dels Drets Humans, que els ha deixat vists per a sentència. Acceptar l’amnistia, en aquest cas, podria significar la renúncia a reclamar la reparació dels seus drets vulnerats.