27.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 27.10.2021 - 23:29
Normalment entenem que deixar de ser espanyol, o deixar de ser francès, és sobretot un fet administratiu, que s’acomplirà quan arribe la independència. Però no és ben bé així. O no és sols així. Perquè encara que això no implique cap reconeixement administratiu, la realitat és que pots deixar de ser espanyol, diguem-ne, mentalment encara que continues essent-ho als efectes administratius. I aquest canvi no és tan sols sentimental, com podria semblar. A l’inrevés: de fet és el més gran canvi polític possible, perquè, deixant de sentir una identitat que t’ha estat imposada, desapareix la reverència que hom té generalment envers la seua nació.
Josep Costa és un bon exemple d’això mateix, dels efectes d’aquest canvi. Costa ahir va actuar amb una gran coherència quan es va negar no solament a declarar, sinó fins i tot a reconèixer el tribunal que ordenava de detenir-lo. És un home coherent quan reclama la validesa dels fets de l’octubre del 2017, un home que no té cap recança a l’hora de deixar un càrrec polític i tornar a la seua feina –com va fer després de les eleccions– si veu que el procés d’independència ara no avançarà pel camí institucional, obstruït pels partits. Costa té una coherència sobre la catalanitat i les implicacions de ser català que es pot explicar i entendre molt bé.
Cal assenyalar que al nostre país el moviment per la independència té una característica molt singular, que no és fàcil de trobar en casos semblants a Europa: la majoria dels independentistes han arribat a ser-ho a conseqüència d’una decisió estrictament política. Com una opció racional. I açò explica que la gran majoria d’independentistes d’avui siguen persones que es podien sentir còmodes, plenament normals com a espanyols, l’any dels Jocs Olímpics de Barcelona –per a posar un exemple. En unes altres latituds això hauria estat impensable perquè es partia d’una incompatibilitat nacional irreductible que en el nostre cas no existia. Per exemple, cap estonià no s’ha sentit mai rus. En canvi molts independentistes catalans s’han sentit “naturalment” espanyols durant la seua vida, ni que siga vagament, o fins i tot se’n senten avui, de manera que separen perfectament el seu sentiment personal de l’opció política que prenen.
Defense ja fa temps que aquesta singularitat té molt a veure amb el fet que per a molts independentistes, per a la majoria, la nació catalana és allò que Espanya diu que és –és a dir, les quatre províncies i prou. I precisament per això és més habitual que els catalans que no som de les quatre províncies i ens reconeixem com a nacionals catalans siguem molt menys espanyols, mentalment, d’actitud, que no els del Principat. Simplement no podem integrar que ser català ens deixe fora, a nosaltres. En relació amb això, no crec que siga cap casualitat que Josep Costa siga un català, rotundament català, d’Eivissa.
El fet que Costa o jo mateix, per a posar-ne un altre exemple, no puguem ser catalans a la manera espanyola perquè no som de les quatre províncies, facilita molt dins nostre, en el nostre interior, la deslegitimació d’Espanya. A Barcelona es pot ser català i passablement espanyol. A Eivissa es pot ser eivissenc i més o menys espanyol. En canvi, a Eivissa no pots ser català i espanyol alhora. I aquest fet, aquesta situació, generalmentté per conseqüència que accelera moltíssim la presa de consciència sobre la impossibilitat de reduir la catalanitat a la simple pertinença a una variant regional espanyola. Si vols ser català des d’Eivissa has de ser-ho com a no espanyol, en nom d’un projecte totalment incompatible amb Espanya. Que sempre serà incompatible amb Espanya. D’això a assumir conseqüències de tota mena, com ara no reconèixer un tribunal espanyol i negar-te a declarar, hi ha tan sols un pas.
Evidentment que al Principat sempre hi ha hagut independentistes d’aquest estil. Sempre. Generalment, gent molt conscient de la realitat nacional dels Països Catalans. Però el combat intel·lectual per a això que anomenem l’autocentrament nacional –i mira que n’és, de lleig, el terme– encara té molt camí a fer. En la política, en la cultura, en el dia a dia, òbviament en els mitjans. Això fa de Costa una excepció, tot i que hauria de ser la norma.
Tanmateix, la violència espanyola constant contribueix molt que aquest fenomen que es produeix amb més o menys naturalitat a la resta dels Països Catalans comence a arrelar també amb molta força al Principat. Que és el lloc on realment té capacitat de ser molt decisiu. I el Primer d’Octubre i tot allò que va passar després marquen una reacció excepcional. Quan una part del govern s’instal·la a l’exili precisament perquè no reconeix el 155 ni les conseqüències que té, perquè no reconeix les institucions espanyoles ni el dret de ser jutjat o dirigit per aquestes institucions, s’obre netament i a gran escala un camí que d’ençà del coronel Macià ningú no havia trepitjat amb aquesta decisió i aquesta fermesa.
I per això crec que avui he de dir que, de les moltes coses que han passat aquestes darrers anys, la propagació d’aquest sentiment de rebuig íntim i personal de ser espanyol, aquesta desespanyolització dels esperits, és el factor que considere més fonamental a l’hora d’esdevenir una nació lliure. Perquè és el més irreversible.
Ajudeu VilaWeb: feu-vos-en subscriptors o feu-hi una donació
Només a VilaWeb
Una notícia important avui que haurem de veure com es concreta al llarg del dia. Segons que ha sabut VilaWeb la Conselleria d’Economia Sostenible i Comerç de la Generalitat Valenciana modificarà l’estatut dels consumidors, que actualment no té capacitat sancionadora, per a multar els establiments que no respecten els clients que fan servir o demanen ser servits en català. Ho explica Esperança Camps.
Destacar-vos també aquesta entrevista de Txell Partal a Marc Suárez, cap del Grup de Recerca de Biomarcadors en Fluids i Neurologia Translacional de Barcelonaßeta Brain Research Center, que acaba d’identificar un biomarcador de sang que permet de detectar l’Alzheimer en les primeres fases de la malaltia. Aquest és un avanç molt important ja que tenir aquesta informació obre una nova línia d’investigació per a poder trobar un medicament amb capacitat d’aturar la malaltia abans no s’arribe a desenvolupar.
Pel que fa a la cultura, Sebastià Benassar ens presenta el nou llibre de Carme Riera, que és la publicació en un sol volum dels relats que conformaren en el seu moment els llibres Epitelis tendríssims i Contra l’amor en companyia i altres relats, que es publicaren, respectivament, fa quaranta anys i trenta. També us parlem de la Setmana del Llibre en Català de Palma i, entrant en el terreny de la gastronomia, us expliquem les receptes de panellets i galetes per a celebrar la Castanyada.
I pel que fa a opinió, a banda del Bots i Barrals d’aquesta nit, Núria Cadenes escriu aquest article titulat “La mala pècora”.
La fotografia
La Fundació Arrels va posar ahir seixanta parells de sabates a Barcelona, al davant de la Catedral, en record dels seixanta sensellar que han mort el darrer any a la ciutat. La fotografia és de Quique Garcia.
