06.10.2022 - 21:40
Aquests dies i setmanes de tanta i tan ràpida clarificació estratègica dins l’independentisme, l’ex-vice-president del Parlament de Catalunya Josep Costa va rematar ahir una feina excepcional de mesos, amb el seu al·legat contra la composició del tribunal que jutja la mesa de què va formar part. I ho va fer amb un discurs magnífic, però també abandonant el judici, no reconeixent el dret del tribunal de jutjar-lo i deixant-lo, per tant, amb un pas de nas. (Ací teniu la crònica dels fets de Josep Casulleras i ací, el vídeo complet.)
La cosa important és que amb l’actitud de Costa, per primera vegada en cinc anys –i és gros això–, un dels polítics catalans acusats per la justícia espanyola que no és a l’exili s’hi va encarar, conscient que tot plegat és un judici polític que viola tots els drets i que el té perdut, per tant, d’entrada. I va actuar en conseqüència, denunciant un judici polític com qualsevol demòcrata del món denuncia un judici polític: impedint-lo, no acceptant-lo.
Costa, a més, ho va fer de manera professionalment brillant, fent servir la sessió tan sols com un tràmit a complir per a dur el sistema espanyol a una derrota jurídica europea i sense rebaixar-se ni un pèl, ni com a persona ni com a representant elegit del poble català. Ben al contrari. Va parlar de manera desafiadora, com haurien de parlar tots els qui tenen el deure de fer-se respectar els vots que els van dur on són. El desconcert apoteòsic del tribunal, aquell quequeig nerviós de gallina espantada del president, quan Costa va abandonar la sala sense ni girar-se a mirar-los, ho deia tot, ahir, molt millor que mil bíblies.
Crec que és en el llibre pòstum de Jean Genet (Un captif amoureux; en català, Un captiu enamorat) que aquest escriptor francès combatiu explica que allò que sembla una ventada terrible que escombra el gueto imposant la vergonya, la invisibilitat i segles d’humiliació, en realitat no és sinó una simple brisa si tu t’alces i la desafies –ho cite més o menys de memòria, i demane excuses si les paraules concretes no són aquestes, però la intenció ho és. L’ensenyament és que perquè ells t’humilien és imprescindible que tu et deixes humiliar. És imprescindible que tu assumesques que el teu paper és el de ser humiliat. És imprescindible acceptar que és just que t’humilien. Perquè, allà en el fons, creus que has fet alguna cosa mal feta i és això que t’impedeix de comportar-te d’una manera diferent. Vist l’exemple del judici del procés, és lògic el desconcert dels jutges quan davant tenien l’únic polític català que s’ha negat a fer aquest paper.
(He dit l’únic pel volum d’allò que Costa ha fet i per la transcendència, però no voldria passar per alt, precisament aquests dies, la dignitat d’Antonio Baños negant-se a parlar en estranger o, en els primers dies de la repressió, la dignitat monumental i inoblidable de Mireia Boya.)
Matisos a banda, cal dir que allò que va fer ahir Costa és molt determinant, també perquè deixa al descobert els seus companys de mesa que van continuar després, obedients, amb el judici. I a la resta de polítics processats en judicis anteriors. I ho és, sobretot, perquè la raó de la seua actuació cal anar-la a cercar en una cosa que vaig explicar ahir i que és la línia que separa i separarà cada dia més uns i altres en la nostra societat: Costa, simplement, ha optat per no ser espanyol, per no reconèixer l’autoritat d’Espanya i per negar, de fet, que Espanya tinga cap autoritat sobre ell. I és això que el fa lliure. A més, és això que el fa guanyador perquè es nega a jugar en el terreny falsejat on Espanya vol posar la pilota i la porteria, sense descabellar-se, allà on Espanya no és jutge i part sinó part i prou. On perd. Tot un exemple, doncs. D’un autèntic líder.
PS. Hi ha moltes raons que expliquen el comportament de Costa. Recordeu, per exemple, que va ser l’únic polític que, en veient que després de les eleccions era clar que no es volia anar cap a la independència, va deixar l’escó i se n’anà a fer la seua faena anterior.
Però hi ha una raó que vull destacar especialment avui: Josep Costa és un català d’Eivissa. Als catalans de les quatre províncies els costa molt d’entendre això que diré ara, però un dia espere tenir temps per a explicar-ho com es mereix. Un català de Reus, posem per cas, té el problema que quan es fa conscient que és català això no implica de manera automàtica el trencament amb el fet de ser espanyol. Perquè el seu mapa de Catalunya pot coincidir amb el mapa del que Espanya diu que és Catalunya. I, en conseqüència, a Reus es pot ser català i espanyol sense tenir un conflicte interior. En canvi, no es pot ser català i espanyol a Eivissa ni a Bétera ni, tu diràs!, a Vilafranca de Conflent. Pot ser eivissenc i espanyol o valencià i espanyol –l’equivalent, en definitiva, de ser reusenc i espanyol–, però mai no pots ser català i espanyol a València o a Eivissa. De manera que, en el mateix moment que et fas conscient de què ets, deixes de ser automàticament allò que no ets.
