Josep Costa explica com ha plantat el tribunal: “A veure si ho volen entendre”

“Escolti, senyor Costa. Senyor Costa…” Carles Mir, el president del tribunal que jutja els ex-membres de la mesa del parlament que presidia Roger Torrent, maldava perquè Josep Costa tornés al seu seient. L’ex-vice-president del parlament acabava de deixar plantat el tribunal i se n’anava de la sala després d’haver dit que no reconeixia l’autoritat d’aquest tribunal per a jutjar els representants del Parlament de Catalunya per la seva activitat. Com que Costa es defensa a si mateix com a lletrat, el tribunal s’ha trobat descol·locat: un acusat ha de poder tenir representació lletrada en un judici perquè no li sigui vulnerat el dret de defensa. Li han dit que li imposarien un advocat d’ofici contra la seva voluntat. 

Poca estona després, mentre el tribunal decidia què havia de fer en aquest judici, Costa ja era al tramvia, en direcció a la feina, i atenia la nostra trucada per explicar com havia anat tot.

—Ja teníeu la decisió presa?
—La tenia presa, passàs el que passàs. És el més coherent amb la meva estratègia des del primer dia.

—Què ha passat quan us heu alçat i us n’heu anat de la sala? Què us heu dit amb el president del tribunal?
—M’ha demanat que em quedàs encara que no volgués dir res. Jo li he ratificat que no tenia res més a al·legar. Ell em deia que jo hi havia de ser, en virtut de l’article 24 de la constitució espanyola del dret de defensa. Li he dit que la meva defensa és no ser-hi, i quan ha insistit li he dit que no contribuiré a aquest simulacre de judici. Crec que s’entén, i que no calen més explicacions. Després encara m’ha dit que m’haurà de nomenar un advocat d’ofici perquè em defensi, i jo li he respost que no el vull, que no tan sols no l’acceptaré sinó que m’hi oposaré perquè la meva defensa la decideixo jo. I he sortit de la sala.

—No heu arribat a sentir què deia el fiscal, doncs.
—No, ja era escales avall.

—El fiscal ha dit: “Ha passat el que ja era previsible. Costa després d’intentar dilatar la instrucció, compareix el primer dia de judici per demanar la nul·litat i fer aquest muntatge avui. És una estratègia barroera, simple i infantil per evitar que es pugui fer el judici. I entenc que se li ha de designar advocat d’ofici.” Què us sembla?
—L’únic barroer és ell. Crec que ja ho ha posat de manifest, i els seus escrits són insultants, infumables, impropis d’un servidor públic, que té l’obligació de fer complir la llei i no perseguir políticament els dissidents. És un fiscal de l’aporellos i no em mereix ni el mínim respecte.

—També ha dit al tribunal que això podia ser un frau i que caldria que us multessin.
—També em pot demanar més pena, si vol. Al final del judici encara la pot elevar, perquè no ha arribat al màxim de pena.

—Però us poden imposar, ara sí, un advocat d’ofici contra la vostra voluntat. Què fareu si passa això?
—Ja els he dit que m’hi oposava. Perquè és una vulneració del meu dret de defensa si m’imposen un advocat quan jo sóc el meu advocat. La meva defensa la decideixo jo. A veure si ho volen entendre, i el tribunal ja decidirà el que li sembli convenient.

—Quins passos fareu ara en relació amb aquest judici?
—Jo ja tinc dues demandes a Estrasburg sobre aquesta qüestió, i les continuaré impulsant. Aniré actuant d’acord amb allò que faci aquest tribunal –quina sentència dicti, quines decisions prengui…–, defensant-me tot atacant la legitimitat i les decisions del tribunal. Però ara mateix jo ja he fet tot el que havia de fer per a desmuntar aquest judici. Si gosen dictar una sentència la impugnaré fins a Estrasburg i serà una tercera demanda.

—Voleu afegir-hi res?
—Segons què passi, em reservo les accions penals contra el tribunal, és clar. De la mateixa manera que vaig posar una querella contra la magistrada que em va fer detenir, si aquests magistrats em condemnen em reservo el dret de formular les querelles pertinents.

Vegeu ací el moment en què ha abandonat el judici: