23.11.2022 - 21:40
|
Actualització: 23.11.2022 - 23:36
Josep Costa va protagonitzar el moment de més impacte del judici, quan va plantar el tribunal després d’haver dit que no el reconeixia, que no tenia dret de jutjar-los com a membres de la mesa del parlament que va tramitar iniciatives en favor del dret d’autodeterminació i contra la monarquia espanyola. Ara el tribunal els ha absolt del delicte de desobediència, a ell, Roger Torrent, Adriana Delgado i Eusebi Campdepadrós. Però nega que se’ls violés la inviolabilitat parlamentària. Per això Costa ja ha dit que presentarà recurs contra l’absolució. Perquè “mentre no es reconegui la inviolabilitat del parlament no haurà acabat el combat amb la justícia espanyola”.
En parlem en aquesta entrevista, on també alerta dels perills que segons ell té la reforma del codi penal que entra avui al congrés espanyol.
—No us ha sorprès l’absolució?
—No. Si algun tribunal ens podia absoldre era aquest. Teníem motius per a recusar la majoria dels magistrats que podien participar en aquest judici, però, almenys aquests no tenien cap causa òbvia. Ara, l’única magistrada que ens volia condemnar, i que fa el vot particular, és la primera que va triar Barrientos després d’haver estat apartat de la sala.
—Us absolen perquè hi va haver voluntat de desobeir. És així, no?
—Les resolucions parlamentàries d’aquest cas venien autocensurades de casa, eren de molt poca transcendència política i de molt poca profunditat. Una de les coses que destaca la sentència són les resolucions motivades en les quals la mesa va justificar per què es tramitaven aquestes iniciatives: deia que no es feia res prohibit, que allò estava emparat per la llibertat d’expressió. Que no ens podien prohibir res. Tant en les resolucions motivades com en les meves intervencions a la mesa com en la meva participació en el judici sempre he matingut que no és que desobeïssim, és que ningú no ens pot donar ordres.
—Dos dels testimonis de càrrec per a condemnar la mesa de Forcadell, Xavier Muro i Antoni Bayona, han estat testimonis de descàrrec vostre.
—La sentència intenta justificar que aquestes resolucions no tenien res a veure amb les resolucions de la legislatura anterior. Això, que és una obvietat manifesta, era la càrrega acusatòria, el TC deia que les resolucions que tramitàvem eren una continuació del procés d’independència. Però ara el TSJC compra una mica els arguments que van donar els lletrats en el judici, que no era comparable cap d’aquestes resolucions amb allò que s’havia fet el 2017.
—I era així.
—No hi ha res que m’agradàs més que això no fos cert. Però no ho era així, no.
—“Només es volia parlar de l’autodeterminació com a mera proclama política però sense intenció de materialitzar-la”, diu la sentència.
—També és cert que això és una qüestió imputable als que van fer la proposta. La meva intenció era de no admetre cap ingerència ni interferència en les propostes que fessin els diputats. La mesa no emetia una opinió a aquestes resolucions. Jo hauria fet unes resolucions més contundents.
—Presentareu recurs contra l’absolució. Per què?
—A nivell personal és satisfactori haver guanyat el judici perquè quan Pedro Sánchez va impulsar les accions contra el parlament i després el TC va traslladar-ho a la fiscalia, i la fiscalia ens va posar la querella, això ja era una condemna anticipada. La nostra sentència estava dictada. Per això és una victòria haver tingut una absolució que a nivell personal beneficia les persones que segueixen fent política, que no és el meu cas. Políticament parlant la lluita per la inviolabilitat del parlament no acaba aquí, tenim causes al Tribunal d’Estrasburg que s’han de completar amb els recursos d’aquesta sentència, que té aquesta part més negativa: no reconeix la involabilitat del parlament. El tribunal s’autoatribueix la capacitat de jutjar-nos que jo no li reconec.
—I això ho accepta el TSJC en la sentència, nega la inviolabilitat parlamentària en aquest cas.
—El TSJC perd una oportunitat de demostrar que és un tribunal independent. Perquè, ja sigui perquè està condicionat o bé limitat per una doctrina del TC que en aquest cas és jutge i part, diu molt poc de la independència de la justícia.
—El recurs que presentareu contra aquesta sentència per on ha de passar?
—Primer pel Suprem, que veurem si l’admeten, perquè és una sentència absolutòria. Però aquesta causa no és personal, sinó política, i mentre no es reconegui la inviolabilitat del parlament no haurà acabat el combat amb la justícia espanyola.
—Fins a arribar a Estrasburg hauríem de passar abans pel TC. Però ja teniu causes obertes al TEDH.
—Tinc dues demandes a Estrasbugr, una contra les resolucions del TC que diuen que hem desobeït i que donen trasllat a la fiscalia per investigar-nos i una altra per la mera incoació del procediment penal. I aquesta seria la tercera.
—Els altres acusats, ara absolts, també presentaran recurs? N’havíeu parlat, d’això?
—N’havia parlat amb tots ells, que tot el que no fos un reconeixement de la inviolabilitat i de la nul·litat del judici era susceptible de recurs i que ho estudiaríem. Sempre vaig dir que només acceptaria una nul·litat o un sobresseïment. No una sentència absolutòria.
—Roger Torrent diu que aquesta sentència és un bon precedent per a les futures meses del parlament.
—Crec que és massa optimista, perquè la sentència està formulada en uns termes que ve a dir que a nosaltres no se’ns pot castigar perquè no era evident que desobeïssim. Però es pot interpetar perfectament que aquests mateixos fets, després d’aquesta sentència, sí que constitueixen una desobediència. Això serà així mentre no es reconegui la inviolabilitat del parlament, que ni el TC ni cap tribunal no poden prohibir una iniciativa parlamentària, ni poden considerar que hi ha desobediència. Fins que no hi hagi una resolució que digui això no hi ha seguretat jurídica.
—Sempre hi haurà l’amenaça.
—Aquí ens diuen que hi havia massa dubtes sobre allò que estava prohibit. I tan bon punt la doctrina del TC es refini o s’espefiqui més, aquesta mateixa sentència podria considerar que hi ha hagut una desobediència.
—Si no hagués estat per les recusacions que vau presentar contra Barrientos i Ramos i que els van apartar avui parlaríem d’una sentència condemnatòria?
—Absolutament. Hi ha una majoria de dos a un en la sentència. Si només un d’ells dos hagués estat en el tribunal ens haurien condemnat. A aquests dos els acaben d’anul·lar la condemna que van dictar contra l’anterior mesa per manca d’imparcialitat. I en el nostre cas ells van admetre la querella, i quan ho van fer van demostrar la seva convicció que érem uns delinqüents, i així ens van tractar. És evident que allò que ho ha canviat tot són les recusacions.
—Què passa amb en Barrientos? Per què ha caigut en desgràcia?
—Està caducat. Té el mandat caducat de fa més d’un any i mig, i sense tenir cap informació concreta podem donar per fet que hi pugui haver una batalla pel control del tribunal i que hi hagi gent que vulgui ocupar aquest càrrec que encara ocupa ell. És evident que hi ha d’haver persones que pensen en qui l’hauria de substituir.
—Però hi ha més raons?
—És un magistrat que ha fet molts desastres. Ha estat francament incompetent a l’hora d’exercir la presidència del TSJC, i amb les seves sortides de to ha posat en entredit la imatge i la percepció d’imparcialitat de tot el poder judicial a Catalunya. I això ja ha arribat a Estrasburg.
—En el cas del president Torra.
—Sí. En aquest cas ja s’ha denunciat la seva manca d’imparcialitat en el judici que va inhabilitar el president, i que ja va tenir un pronunciament favorable en un vot particular del TC, que va dir que efectivament Torra no havia tingut un judici just perquè Barrientos no complia les mínimes garanties. En el cas de Torra hi havia un interès d’estat, una operació d’estat per apartar-lo, i no podien donar-li la raó que en Barrientos no era imparcial. Però tothom és conscient que van haver de fer-se còmplices d’encobrir aquesta irregularitat per la incompetència de Barrientos a l’hora d’expressar-se en públic sobre qüestions polítiques.
—Aquesta absolució és un signe que la justícia espanyola vol començar a frenar la repressió?
—És massa d’hora per arribar a aquesta conclusió. El TC ja va ser qui ens va portar a aquest judici, que va sortir de la iniciativa del PSOE d’intentar silenciar el parlament en la resposta a la sentència de l’octubre del 2019. El TC per unanimitat ens va portar a la fiscalia, que depèn del govern espanyol i que va querellar-se contra nosaltres. No crec que hi hagi un canvi d’actitud, sinó un canvi d’actitud i d’estratègia nostra a l’hora de confrontar-nos amb el tribunal i lluitar contra les ingerències al parlament.
—Com ha canviat aquesta estratègia?
—Sí, però també vàrem qüestionar l’autoritat del TC perquè interferia al parlament. I hem desplegat una estratègia per denunciar el TC com a òrgan censor de l’activitat parlamentària i hem qüestionat la legitimitat que té per a poder-nos jutjar. I això, contra el pronòstic d’alguns, ha donat un resultat diferent del d’altres judicis. Per a mi la notícia és que amb una actitud de més confrontació i més plantar cara i menys demanar perdó hem tingut un millor resultat.
—Va ajudar-hi la vostra actitud de denúncia, i d’abandonar la sala?
—Crec que sí. Tota l’estratègia de deslegitimació del tribunal, l’erosió de la seva credibilitat l’ha portat a tenir més difícil de defensar la condemna, i era més fàcil que després això acabés anul·lat a Estrasburg. Crec que davant les evidències que això no passava el filtre d’Estrasburg pot ser que l’absolució sigui, en part, una solució que pensin que els protegeix més que no una condemna. És menys probable que el TEDH condemni Espanya per la persecució política contra el Parlament de Catalunya si al final poden al·legar que un tribunal ens ha absolt en aquest judici, que pugui al·legar això que diuen tantes vegades que el sistema judicial funciona. Si una vegada ens han absolt, i una altra vegada han anul·lat un altre judici, el de la mesa de la presidenta Forcadell, això demostra que la justícia funciona, que no hi ha persecucions polítques… Potser ha arribat un moment que per salvar la qüestió important, que és la capacitat censora del TC, hagin pensat que era més útil en aquest procediment de no condemnar-nos.
—Per això us deia si posaven el fre. Perquè també hi ha hagut l’absolució de Tamara Carrasco… Ara veuen les orelles a Estrasburg.
—En la judicatura no ho he vist. No m’atreviria a dir que la cúpula judicial canviï res, em sembla prematur d’afirmar-ho. Però sí que a nivell polític, que condiciona els jutges també, som en un moment de falsa sensació de pau i tranquil·litat assolida amb els pactes entre el govern espanyol i el català. Aquestes renúncies expresses a la via unilateral per part dels presos per sortir de la presó… Tot això ha anat configurant una desescalda del conflicte que encara que no sigui de manera expressa pot influir en el resultat d’algunes causes judicials. La realitat és que ara no hi ha cap persona a la presó per actes relacionats amb la lluita per la independència.
—Què us ha semblat la imatge del parlament ovacionant el conseller Torrent per l’absolució?
—No he volgut fer una resposta eufòrica d’aquesta sentència tot i que és una victòria personal i professional de tota la feina que he fet durant molt de temps, però només n’hem tret un benefici personal, encara no hem guanyat la causa política.
—Què us sembla la reforma del codi penal amb la derogació de la sedició?
—La valoració que més em preocupa com a independentista és la nefasta impressió que generarà el fet que la resposta penal que pugui tenir en un futur la mobilització independentista sorgeixi d’un codi penal avalat explícitament pel govern de Catalunya. Això em sembla nefast. Perquè hem estat denunciant a nivell internacional que feien una interpretació bastarda d’un codi penal decimonònic per castigar l’independentisme i aplicaven un dret penal de l’enemic. Doncs com podràs dir des d’ara que t’apliquen el dret penal de l’enemic si tu has pactat el codi penal?
—Les penes no baixarien?
—La causa contra els presos hauria pogut tenir el mateix resultat quant a condemnes utilitzant uns altres delictes en comptes del de sedició. És a dir, si consideraven que mereixien estar deu, onze, dotze o tretze anys a la presó, això ho podien aconseguir de moltes maneres, i per tant eliminant el delicte de sedició, que està desacreditat a nivell internacional, no perden capacitat repressiva globalment parlant, i allò que guanyen és emblanquir una mica el codi penal.
—Els qui defensen la reforma afirmen que objectivament és millor que no hi hagi la sedició.
—Si tinc una certesa en aquests moments és que si el 2017 haguéssim tingut un codi penal en què no hagués existit la sedició, la resposta penal de l’estat hauria estat exactament igual de severa que va ser. I ningú, amb aquest codi penal que es proposa ara, no s’hauria estalviat ni un sol dia de presó dels que va tenir. Ara mateix no hi ha ningú a la presó per sedició ni amb risc d’anar-hi per sedició. Per tant, eliminar aquest delicte és perfectament neutral des del punt de vista de la capacitat repressora de l’estat. Si hi torna a haver un moment de ruptura amb l’estat en què interessi una resposta penal com la del 2017 les figures penals que es mantindran en el nou codi penal permetran perfectament de tancar algú quinze anys amb la suma d’uns altres delictes. L’única diferència és que no podrem dir que ens apliquen el codi penal de l’enemic.
—I canvia res per als exiliats?
—Des d’un punt de vista jurídic, res. No hi ha ningú en risc de ser extradit per sedició, això ja ho va resoldre el tribunal alemany, que també va dir que tampoc no hi havia desordres públics. Per tant, un intent d’extradició per desordres públics del president o dels exiliats correria la mateixa sort. Si que és cert que allò que pot canviar respecte de qualsevol procés d’extradició és aquesta percepció que el conflicte polític es desinfla, que hi ha una entesa entre els governs espanyol i català i que la tesi de la persecució política es desinfla. Això no es pot menystenir. A Europa tothom té la percepció que això era una persecució política, però si arribem a una nova extradició futura, que no sabem si es podrà produir, els arguments de persecució i problemes sistèmics d’Espanya i vulneracions greus de drets fonamentals es pot diluir per la irresponsable coalició d’interessos entre tots dos governs per fer veure que s’ha solucionat un problema que des d’un punt de vista del moviment independentista no s’ha resolt.
