Josep Chaqués: “Si hi ha llibertat per a no elegir el valencià també hem de tenir llibertat per a no elegir el castellà”

La primavera, al País Valencià, és sinònim de trobades. De les Trobades d’Escoles en Valencià que organitza Escola Valenciana. Aquest moviment que els caps de setmana aplega milers de famílies a pràcticament totes les comarques, va nàixer l’any 1986 i, salvant el tòpic, amb la convocatòria d’una paella. Un dels artífexs d’aquest fenomen és Josep Chaqués, un mestre jubilat d’Almussafes, que va ser director del col·legi Trullàs de Benifaió, que és on es va gestar tot.

Però abans d’això, Chaqués havia conreat arròs amb la família a Villanueva de la Serena, província de Badajoz, i havia estudiat magisteri perquè el camp no li agradava gens. L’any 1978 va ser destinat obligatòriament al País Basc. Allà anava de tapes amb un Xabier Arzallus encara jesuïta i professor a Loiola que li va obrir els ulls sobre la importància que els infants aprenguessen en la llengua materna.

La resta és història. Parlem amb Chaqués a casa seua, a Benifaió. Una casa gran, de poble, amb diferents nivells, corral i andana, i on guarda una gran quantitat de documentació, llibres i papers de l’activitat frenètica que ha mantingut i que manté encara com a president de la fundació Sambori, que convoca el concurs literari amb més concurrència del món, diu.

—Com us canvia la vida, aquella mena de desterrament al País Basc, l’any 1978?
—Jo era director del col·legi Pepita Greus d’Alginet, i ens envien a un grup de mestres allà. A mi em toca a Azkoitia i me n’he d’anar amb una xiqueta de tres anys i un xiquet d’un any i mig. I allà tinc la sort de patir fam. Guanyava 21.000 pessetes i en pagava 12.500 de lloguer. Vaig haver d’anar a demanar a l’alcalde que m’ajudara. L’alcalde va cridar a la Kutxa, parlava en basc, i, sense conèixer-me, em van donar els diners fins que la delegació territorial de València va donar l’ordre de pagar-me. Eixe dia, el batlle em diu: “Et presentaré un mestre dels bons, et presentaré el meu amic Xabier Arzallus.” Ens vam fer amics. Els migdies anàvem de tapes. Com que ell era jesuïta, treballava a l’escola de Loiola i un dia m’hi va dur. Hi havia 2.500 alumnes que feien l’ensenyament en euskera. Això, a València, l’any 1978 no s’ho creia ningú. I això em va fer veure que ensenyar en la nostra llengua era la cosa més natural del món.

—És aquella cosa d’ensenyar als infants en la llengua materna.
—Cal que les llengües maternes les cuidem. Si no, això desapareixerà. Estem a punt de desaparèixer. Crec que el professorat ha baixat el nivell d’autoestima i de lluita per la seua llengua i la seua cultura.

—Quan torneu us proposeu d’imitar una mica aquell exemple del País Basc, però en un poble com Benifaió, que era un dels feus d’Unió Valenciana.
—El 1983 tenim la llei d’ús i ensenyament del valencià, que és molt important. El 1984, alguna escola ja començà. No sé ni com ho feren, perquè no tenien temps d’haver aprovat el projecte de centre, però ho feren. Nosaltres ho preparàrem durant el 1984 i vam començar el 1985. A la comarca érem disset centres que fèiem l’ensenyament en valencià.

—Vau tenir problemes?
—[Riu.] Problemes grossos! Férem moltíssimes reunions amb els pares i els explicàrem el projecte d’ensenyament en valencià. Van venir pares d’Almoines a dir-nos que ensenyar en valencià era normal, que els pares ho tenien clar… Però quan arribà el mes de setembre, es van posar a la porta de l’escola unes quantes mares dient: “No volem valencià, volem castellà”, “Chaqués, dimite, el pueblo no te admite”… En aquell moment, Las Provincias, imagina com anava! Era una cosa que jo veia tan normal. Al País Basc era natural, com és que a la meua terra no ho podia ser? Baltasar Vives, que era director general d’educació, va fer una llei molt bona. Jo en dic “la llei salomònica” perquè diu, si un pare no vol ensenyament en valencià, el seu xiquet el passem a ensenyament en castellà. I això vam fer: vuitanta alumnes, que no era ni el 20% de l’alumnat, passaren del Trullàs al Santa Bàrbara. Traslladaren mestres i alumnes. Això no sols va passar a Benifaió. Va passar a Beniarrés, a la Pobla del Duc… Així s’acabà el problema.

—Però, d’aquesta manera, no es complia la llei que deia que a final de l’ensenyament els alumnes havien de saber totes dues llengües.
—Passa que tant les que eren només en valencià i les que eren només en castellà, a poc a poc havien d’anar augmentant les hores de l’altra llengua. Però això sí que no ha passat.

—L’any 1986 es fa la primera trobada. Com naix, la idea?
—Recorde molt aquella nit. Era hivern i teníem dues estufes, però feia molt de fred, i ens vam reunir i és quan vam dissenyar la trobada. Hi ha un fet importantíssim. Els pares diuen: “Si ja tenim l’escola i la tenim en valencià, per què no fem una paelleta per celebrar-ho?” I un altre diu: “Ai, hauríem de convocar també les altres escoles.” I la cosa va eixir un poc com fem ací les coses.

—Podem dir que les Trobades d’Escoles en Valencià van començar amb una paella a Benifaió?
—La paelleta… Convocàrem els altres disset centres de la comarca i s’hi apuntaren. Una de les coses boniques és que tenim una pel·lícula d’aquell dia, i veies els pares a la manifestació amb la pancarta i, a més, amb les neveres, les bosses, tot el menjar que portàvem. És un testimoni molt bonic, perquè això s’ha anat perdent amb el temps i ara la gent va a la manifestació només amb la pancarta. Però el més bonic, el millor de tot, és que vam fer una paella per a tres mil persones i al final vam ser cinc mil.

—En aquella primera trobada ja hi ha pràcticament tots els trets que caracteritzen les trobades actuals: el cartell, la samarreta, la cercavila o manifestació…
—Sí, sí. Ho vam treballar tot. Per exemple, el nom, “trobada”, va ser idea de Josep Maria Espert, que era assessor de valencià. I a més, quan ho planificàvem vam dir: “Ja que estem tan organitzats, per què no fem una associació?” I vam fer la primera associació de centres de l’estat espanyol. Ens dèiem Coordinadora d’Escoles d’Ensenyament en Valencià de la Ribera.

—I això és el nucli d’Escola Valenciana?
—La història és complicada. Primer férem una associació que l’administració no ens va admetre perquè qui s’associava eren els consells escolars i això no els convenia gens. Però en un moment determinat, Josep Lluís Albinyana ens va telefonar i ens va dir que ja tenia el problema resolt. Es va basar en la LODE estatal, la llei orgànica d’ensenyament, que deia que els centres es podien associar amb finalitats culturals o educatives. I basats en això ens ho van aprovar.

—I com s’escampa?
—En acabar la primera trobada vam veure que era necessari contactar amb més comarques. Llavors no teníem telèfons mòbils ni correus electrònics. Era tot més complicat. Havíem de parlar per telèfon al vespre, quan la gent era a casa. A través de persones i noms que ens anaven dient anàvem contactant amb la gent. Ens anàvem coneixent. Jo els mostrava el vídeo de la trobada i l’objectiu és que ells, a les comarques, també n’organitzaren. Després vam fer els estatuts. Érem a Ontinyent, a l’escola on treballava Empar Granell, quan vam decidir de posar-li el nom. Teníem dues propostes: “Escola Valenciana”, i “Escola Valenciana, Federació d’Associacions per la Llengua”. Va guanyar aquesta segona proposta, però amb el temps, s’ha dit simplement, “Escola Valenciana”.

—El lema de la primera trobada era “Jo estime l’escola en valencià”. El lema d’enguany és “Fem poble, parlem valencià” i quan es va presentar van dir que estem en una situació d’emergència i de fragilitat. És comparable això que vivim ara amb allò que es vivia en aquells anys?
—[Pensa.] Això és un cicle històric que hem anat teixint. En aquell moment pensàvem que no teníem res i buscàvem la transformació de l’escola. Imagina, jo era director i m’obriren un expedient per haver deixat la clau de l’escola al president de l’AMPA. Veníem d’un món en què els pares no entraven a l’escola. S’havia de renovar tot i no tan sols en el terreny de la llengua. Fèiem teatre, falles, carnestoltes, setmana cultural, campaments, mil coses… Ara sembla que l’escola va tornant una miqueta arrere.

—Com veieu l’evolució de l’entitat d’ençà de la creació?
—Sóc un poc crític. Jo m’estime molt l’entitat. Hem crescut moltíssim. Hi ha hagut més de vint persones treballant per a Escola Valenciana, però s’ha perdut una part molt important, que és eixe tracte personal. En aquell moment tots treballàvem a favor d’obra. No hi havia diners ni per a pagar-nos la gasolina. Crec que s’ha perdut aquell esperit que hi havia al principi. Si, a més, comptem que les subvencions han caigut moltíssim, tant les d’ací com les de Catalunya, hem d’anar a buscar diners a Madrid.

—Quin ha de ser el paper d’Escola Valenciana ara?
—Hem de continuar fent trobades, hem de continuar fent Sambori, hem de fer totes les activitats, però hem de ser molt crítics. Si ens desfan la llei d’ús i ensenyament del valencià i ens lleven tota la cosa per la qual hem treballat durant quaranta anys… Si hi ha llibertat per a no elegir valencià, també hem de poder tenir llibertat per a no elegir castellà. Quina llibertat? Si la llei d’ús i l’estatut i la constitució ho diuen ben clar, que les dues llengües són oficials, quina llibertat? Si hi ha llibertat que hi haja llibertat per a tots.

—La reivindiqueu molt, la llei d’ús i ensenyament. Encara és vàlida?
—Es va millorar molt amb la llei del plurilingüisme. Som al món i cal saber anglès i més llengües. Hi ha tants alumnes nostres treballant en Europa! El món avança. Encara que jo a voltes he estat un poc crític amb la llei del plurilingüisme.

—…
—Tingueren la llei en la mà i no ens la passaren. Jaume Fullana, que era en la conselleria i havia estat d’Escola Valenciana, i no ens passà la llei perquè li donàrem un cop d’ull. I hi havia coses que es podien millorar.

—Algunes crítiques a la nova llei de Vox i el PP es fan dient que ara s’ha pogut fer gràcies a l’existència de la llei de plurilingüisme. Hi esteu d’acord?
—La veritat és que tot això no es pot saber. No es pot saber on arribarem. La llei que ha tingut solera és la llei d’ús. La llei de Marzà no podem saber si ha funcionat o no. Hem de deixar passar uns anys.

—Aquesta emergència de què parla Escola Valenciana, la compartiu?
—Sí. Hi ha una emergència greu, claríssima.

—Els perills, on són?
—N’hi ha molts. Però n’hi ha un que és que els metres abans teníem esperança, teníem il·lusió, teníem ganes de canviar la societat. Així i tot, avui, el mestre que ensenya en valencià, creu que això és una cosa normal. Però les estadístiques diuen que va perdent-se el nivell de valencià. Fins i tot, hem de tornar als principis i dir: “Parlem valencià”, que és el primer eslògan que va tenir la conselleria. Cada volta hi ha d’haver més gent conscienciada.

—Fèieu referència abans al Sambori, que és un concurs literari escolar.
—Jo el definisc com el concurs de literatura més gran del món. Hi participen alumnes d’infantil fins a la universitat. Això vol dir que hi ha moltíssimes escoles que s’ho creuen. Escoles en què tots els alumnes participen en el certamen. I el millor de cada classe és el que envien a la fase de comarca. Això són més de sis-cents treballs que ens envien. I n’hem de triar una cinquantena que van a la fase de país. La ruta és: escola, comarca, país. I és una organització brutal. Si haguérem de pagar els jurats, no podríem. No podem ni regalar-los un bolígraf.

—Durant uns anys teníeu acords amb Òmnium i amb l’Obra Cultural perquè el Sambori també es fes al Principat i a les Illes. Ja no ho feu?
—Malauradament, ha deixat de funcionar. Abans del procés, Òmnium era una entitat com Escola Valenciana. Després del procés ha crescut deu o vint voltes, i els objectius han canviat, però durant catorze o quinze anys vam treballar junts i sempre érem molt ben rebuts i sempre venia el conseller de cultura… A les Illes ara torna a reviscolar.

—La fundació Sambori és dins Escola Valenciana, o és a banda?
—És a banda. L’any 1998, Vicent Romans ens va reunir a una gent en un restaurant d’ací del poble, que es deia la Sisena, i ens va encomanar de fer el concurs literari. Jo estava en la junta d’Escola Valenciana, per tant, hi havia vinculació, però decidim que cal fer una fundació. Això té avantatges fiscals.

—Com es finança?
—Una part important ve dels llibres que editem amb totes les narracions i contes dels guardonats comarcals. La universitat també edita els seus guanyadors. Les famílies compren els llibres i això és una entrada important. Les universitats també són socis de la fundació. També tenim subvencions de la Generalitat Valenciana i a vegades de la Generalitat de Catalunya.

—Teniu por que no es mantinguen les ajudes de la Conselleria de Cultura en mans de Vox?
—Por, no, però t’he de dir que havia deixat un poc la coordinadora i el Sambori, i enguany, per circumstàncies, ho he hagut de tornar a agafar. No tenim por, però hem de tenir precaució perquè el projecte ha de continuar endavant. Crec que una de les solucions que tenim és que a Madrid les coses han canviat. Que a les corts espanyoles es parlen totes les llengües és importantíssim. Això no havia passat mai. Un ministre de Cultura ha atès una fundació com la nostra, i això tampoc no havia passat mai. És una cosa important. Ells també saben que l’estat té el deure de cuidar la nostra llengua. No dic que no donen diners per al castellà, però les altres fundacions que treballem pel valencià tenim els mateixos drets que els altres. Que ens ajuden.

—Abans d’acabar us faré una pregunta relacionada amb la vostra passió, que és navegar per l’Albufera amb vela llatina. D’on us ve, l’afecció?
—Això fa part de la nostra cultura. Quan vaig entrar en eixe món em vaig impregnar d’eixa cultura, que va perdent-se. Som molt poqueta gent i hem de continuar treballant-ho. Els valencians hem sabut aguantar-ho molt bé en l’Albufera. Ens admiren molt des de fora, però cada volta som menys i això s’ha de preservar, cal estirar perquè no es perda.

—Ara no sé si em parleu de la vela llatina o de la llengua.
—És que són totes dues coses. Tot és exactament igual. La llengua i la vela llatina són parts de la nostra cultura que van desapareixent. S’han de fer visibles i estimar-les.