Josep Carbonell, humanista i pioner de l’occitanisme

Després de visitar la magnífica exposició que hi ha al Palau Maricel de Sitges “L’Amic de les Arts. Art i poesia a Sitges, 1926-1929”, comissariada per Aitor Quiney, vaig anar a fer un tomb pel poble amb una amiga. Parlàvem de la importància que havia tingut la revista i els seus col·laboradors, dels meus familiars que havien col·laborat en aquell projecte i uns altres, com mostra la famosa foto de tot el grup a l’estació de Sitges amb García Lorca i Dalí.

Recordo haver passejat algun dia de nen per aquells carrers amb la meva família, la tieta Rosa i l’oncle Josep Carbonell i Gener (Sitges 1897-1979), artífex de l’Amic de les Arts i altres publicacions, com Terramar (1919-190), Monitor (1921-1923) i Oc. Carbonell es casà amb Rosa Montanyà, germana del meu avi Lluís. També recordo haver anat alguna vegada a visitar-los a l’hotel que tenien al Mas de Sant Bartomeu. O al pis de Barcelona del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia. I els seus fills Joan, Marc i Oriol.  El primogènit, Jordi, havia mort de tifus a disset anys. En Foix li va dedicar un poema preciós. “On ets, Jordi, què fas, en quina nit…”

En els meus records infantils, el passat estava en suspens. Era com inexistent, boirós. Per la necessitat de trencar el silenci i l’abisme imposat per la dictadura, durant anys, vaig anar reconstruint tot sol algunes d’aquelles visions per anar comprenent i assimilant, amb dificultats i moltes llacunes, qui eren els qui m’havien precedit, de quin món venien, quines idees polítiques i artístiques defensaven apassionadament. I per què.

Vaig tenir la sort de passar els estius en una casa familiar on es conservava gran part de la biblioteca del meu avi, diaris, revistes i exemplars del Servei de Biblioteques del Front. Va ser la meva universitat autodidacta. El lligam amb els avantpassats, la cultura i la República. Allà hi havia tot el que es va poder salvar quan van saquejar casa seva, amb l’entrada dels franquistes a Barcelona. Molts anys després d’acabada la guerra, la biblioteca i l’arxiu de Carbonell a Sitges també van ser assaltats i destruïts, i es va perdre un material històric i documental de primer ordre.

Mentre passejàvem l’altre dia, la figura elegant, alta i prima, de cavaller discret i ferm, d’en Carbonell, sempre amb diaris i revistes sota el braç, se m’anava fent progressivament més present, com en un somni. Malgrat la seva cordial bonhomia irònica –a estones, per a mi, inintel·ligible– era un home que, per l’alçada i el posat, m’imposava respecte. Encarnava un poder moral que, en algunes celebracions familiars, substituïa els qui eren absents. La seva presència ens recordava que teníem un passat per descobrir, malgrat el silenci imposat per la dictadura.

El llegendari Carbonell és prou conegut en el seu paper com a impulsor i artífex de l’art i la cultura més innovadora i d’avantguarda, en connexió amb els corrents europeus, sempre en sintonia amb les millors realitzacions de l’art català clàssic i universal. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”, que deia J.V. Foix, íntim amic seu i còmplice en aquells anys efervescents i esperançadors.

Avui dia, en el moment que viu el país, crec que de totes les seves activitats, iniciatives i idees d’aquells temps, val la pena de recordar, també, la seva importància com a intel·lectual humanista, nacionalista i occitanista.

En tornar a casa, vaig buscar dues obres que per a mi havien estat fonamentals per a conèixer de prop aquell senyor a qui de nen jo anomenava oncle Josep. La primera va ser una sorpresa que el meu pare va portar un dia a casa. Una entrevista que li havia fet Oriol Pi de Cabanyes a Serra d’Or, el maig del 1977. Allò em va obrir les portes a un món nou, profund i complex.

I, sobretot, l’excel·lent i rigorosa biografia d’ell i del seu temps que publicà Vinyet Panyella l’any 2000: Josep Carbonell i Gener (Sitges, 1897-1979). Entre les avantguardes i l’humanisme (Edicions 62), mereixedora del premi Ferran Soldevila. Font imprescindible per a escriure aquest article i llibre que recomano a tots els lectors interessats en la figura i els temps de l’impulsor de l’Amic de les Arts.

Panyella, en el pròleg, subratlla que en el cas de Carbonell es feia necessària “una reconstrucció per a atorgar unitat i coherència al que poden semblar actuacions ocasionals, o poc o molt desarticulades, i que, en realitat, són tot el contrari”. Fins llavors, ell era un nom de referència i d’acompanyament d’altres noms, com J.V. Foix, en les lletres catalanes, o Loís Alibèrt, en la reforma de l’occità modern. Però, en realitat, era l’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives importants d’aquells anys.

Un animal polític

El número de Serra d’Or del maig del 1977 titula en portada “Volem l’estatut”, amb una fotografia d’una manifestació a la plaça de Sant Jaume. L’entrevista d’Oriol Pi de Cabanyes, “Josep Carbonell, de l’Avantguarda a la política d’expansió”, l’encapçala una nota breu de la redacció que anuncia que s’ha fet uns quants anys enrere. “Com veurà el lector, Picasso encara era viu. Les circumstàncies d’aquell moment haurien portat a mutilar-la i, per aquesta raó, va romandre inèdita. Creiem que el temps que ha passat des d’aleshores no n’ha disminuït l’interès.”

L’entrevistador defineix Carbonell com un “d’aquests homes sovint innominats o menysvalorats”, “un animal polític de la més pura classe” que no ha estat mai un home de partit, i que ha “traginat al llarg de tota la seva existència aquesta ultrança apassionada dels grans herois o dels somiatruites, dels màrtirs i dels eixelebrats, dels homes de pedra picada i dels visionaris”.

“Calia que algú agités l’esperit català, calia remoure’l. És allò d’agítese antes de usarlo”, li deia Carbonell. “Calia, ves, tirar endavant en aquesta immensa oficina d’informació que és el món. Ara bé, no es tractava d’épater burgesos com a pura distracció. No, això, no. Hi havia molta carrincloneria i calia revisar moltes coses. No, no es tractava de destruir sinó d’escombrar el que fos dolent. Ara mateix hi ha molts llibres catalans que no s’aguanten, la traducció en seria una bona prova de foc… L’avantguardisme, avui? Tot això, després, ha estat una potineria… Imagina’t Picasso quina font d’energia no és, als seus anys! Ara bé, qui vulgui fer de Picasso serà tan acadèmic com el que més. Tot el que sigui renovar té un valor, què vols que et digui, didàctic.”

Seguint el camí de Prat de la Riba de la “política imperial catalana”, Carbonell i Foix, des dels temps de Monitor, propugnaven la relació i l’expansió amb els Països d’Oc. Va ser tanta, i tan valuosa, la feina feta per Carbonell en aquest sentit, que Josep Carner un dia, comentant-li una conferència que havia fet a Tolosa el 1933, “Idea e politiques culturalas de Catalonha”, després aplegada al llibre Revolució catalanista (1934), amb J.V. Foix, li va escriure: “Jo només soc que dels assenyalats pel record de Prat de la Riba; vós en sou una mena d’hereu; n’administreu domenys”.

A l’Amic de les Arts ja van dedicar un número especial a Occitània, amb col·laboradors d’aquí i d’allà. Després, Carbonell va crear Oc, en col·laboració amb el lingüista Loís Alibèrt i els col·laboradors de l’Amic. I va fundar i dirigir l’Oficina de Relacions Meridionals de la Generalitat de Catalunya, entre 1928 i 1939. Primer, va ser finançada per gent com Cambó i, més tard, gràcies a l’amistat que ell tenia amb Francesc Macià i Ventura Gassol, va passar a dependre del govern. Carbonell va presentar Pompeu Fabra a Loís Alibèrt, que llavors treballava en la normalització de l’occità.

Deia ell a Pi de Cabanyes: “Dit cruament, es tractava de crear un coixí a la part meridional a fi de preservar-nos de tota ingerència forastera. Pensa que tots els mals ens han vingut de França. Els d’aquí en són una imitació. Entén-me, era fer política de grans ambicions. Home, la cosa és clara, dividir l’enemic. El catalanisme havia començat d’una manera i s’havia anat enxiquint: calia trobar per a Catalunya un camp d’expansió cultural i econòmica, sí.”

Fill de “americano”

L’escriptora Vinyet Panyella és de Sitges i el va conèixer i tractar durant anys. La seva biografia és molt completa i documentada. A més de converses amb ell i textos seus inèdits, compta amb entrevistes, declaracions i fragments d’escrits i cartes d’altres amics i contemporanis seus.

El seu pare, Bartomeu Carbonell, era un “americano” sitgetà que féu fortuna comerciant entre Cuba, Nova York i Sitges. També col·laborà al diari la Llumenera de Nova York. De retorn a la vila, ric, es convertí en un propietari dedicat a la vinya i l’elaboració vinícola.

El pare era un vell amic de Santiago Rusiñol, i així fou com el seu fill va accedir íntimament a la coneixença i l’amistat dels artistes postmodernistes com ell, Utrillo, Casas, etc. Un ampli cercle de relacions i afinitats que després ell va ampliar als noucentistes i els avantguardistes. En paral·lel, s’apassionà per Prat de la Riba i el catalanisme. La seva curiositat universal el portà a rebre diaris i revistes de tot Europa per estar al dia de tot allò que succeïa al món en la política i la cultura. De fet, una de les idees que proposà anys a venir seria la creació d’una agència de notícies a Barcelona per a informar-nos del que passava al món.

En les revistes que fundà i dirigí, ell s’encarregava de tot, pràcticament. Meticulós i pulcre, Carbonell finançava, dirigia, encarregava els articles, els ajustava, els retallava, els corregia, feia suggeriments, cercava publicitat i enviava exemplars a tot arreu. N’era l’ànima i el motor. L’impulsor i ideòleg de moltes iniciatives. Un home elevat, dotat d’una mentalitat eclèctica, tolerant i amatent amb tot el que suposés una renovació de l’esperit, obrint camins pel futur de Catalunya com a entitat política i cultural.

La trobada amb J.V. Foix

Foix i Carbonell es van conèixer a Barcelona, compartint converses sobre Josep Carner, Pompeu Fabra, Dant, Petrarca, Maurràs, Sorel, Rússia, Anglaterra i, sobretot, Catalunya. Joan Salvat-Papasseit, Joaquim Folguera i Josep Obiols van ser alguns dels seus primers amics.

La seva amistat va durar fins a la mort. Segons que va explicar Foix, el seu amic era “un minyó esprimatxat, fredolic i eloqüent” que, en conèixer la biblioteca del poeta, descobrí infinitat de coincidències. “En Carbonell, bregós en el país de les idees i autodidacta efusiu, l’ha admirat i m’ha dit: ‘En un país de caramellaires i de noies finestreres no és gaire freqüent trobar algú que s’afanyi en nits brescades per conèixer i conèixer-se’.”

Va ser Foix qui va presentar al seu amic la dona de la seva vida. Un dia en un ball de festa major del Vallès, Foix es va fixar “en una noia que ho movia tot”: “Tenia tots els balls ocupats, i jo li vaig dir si podia ballar amb ella, i em digué ‘buenu, un’. Li vaig dir que els diumenges jo anava a Sitges a veure en Carbonell. Deixà de ballar. Era la Rosa Montanyà. Ja no va ballar amb ningú més. De retorn a Sitges li ho dic a Carbonell, que l’esperà a l’aguait, a missa… I es posaren d’acord. Si no és per mi, no es casen.”

Tots dos amics creien en una Catalunya integral que s’unís políticament, cultural i lingüística amb el Rosselló. I així ho van manifestar des de les pàgines de Monitor, on eren els dos únics redactors polítics. Al mateix temps, volien un catalanisme confederat, una nova unió entre els pobles d’Espanya. Discrepaven, per tant, dels separatistes catalans i dels periodistes i polítics espanyols.

Van mantenir ferms debats públics amb molta gent, com Cambó i la Lliga, o Nicolau d’Olwer, inclosos els diferents sectors del nacionalisme català. Carbonell no era un home de partit i estava convençut que el que ells pensaven era un projecte a llarg termini per al futur del país. “Hem de comptar per segles”, deia. L’occitanisme i la llatinitat els feren posar el focus en Roma i semblà que arribaren a sentir certa admiració pel patriotisme del feixisme italià, des de punts de vista estrictament teòrics. Van ser criticats i es defensaren. La Revista de Catalunya parlà del “foixista Feix” i Carbonell, entre més rèpliques, al·legà: “El feixisme és un extremisme nacionalista sui generis, del tot aliè a les nostres preocupacions.”

Entre revistes, llibres, articles, assaigs, conferències, l’organització de les activitats i contactes de l’Oficina de Relacions Meridionals, Josep Carbonell ideà i desplegà, de vegades tot sol, un innovador pla d’acció per a Catalunya, molt ben documentat i contextualitzat en la biografia de Vinyet Panyella.

L’any 1932, Foix publicà a La Publicitat un article titulat “Una política cultural”, en què feia un elogi del seu amic que avui ens aporta un bon testimoni de la seva importància en aquells anys. “Cap desengany no el torç, i de 1920 ençà que el conec, ha estat treballant anònimament per la realització d’una política nacional de cultura molt més eficaç que totes les altres ‘polítiques’ de tristos aspirants a conseller municipal o a orador baladrer de míting o de micròfon; aquesta insuportable falange d’oradors ‘polítics’ d’avui, la cultura dels quals està molt per dessota de la cultura mitjana dels catalans d’aquest temps.”

La seva activitat occitanista no es va aturar malgrat la guerra. Carbonell va haver de fugir amb la dona i els fills. Des de la casa que el seu amic lingüista Loís Alibèrt li havia deixat a Bram, prop de Montreal d’Aude, no va defallir mai a treballar per estrènyer els vincles entre la cultura catalana i l’occitana fins el dia en què les tropes franquistes van entrar a Barcelona. Com que ell era a l’exili, el seu intermediari aquí amb el govern de la Generalitat va ser Lluís Montanyà.

El gener del 1939, en acabar la guerra, es va girar la truita. El meu avi i uns altres membres de la família es van exiliar i ell va tornar. Poc després, la França de Vichy va detenir Alibèrt i la seva dona i el grup d’Oc i la Societat d’Estudis Occitans van ser represaliats i silenciats.

Ciutadà d’un món que ja no existia, la resta de la seva vida fou l’amarg i resignat exili interior. “Em vaig sostreure a tota activitat. Com que no feia res ni desitjava el lloc de ningú, em van deixar fer el mort.” No obstant això, amb la mateixa profunditat i rigor que caracteritzava tota la seva obra, va publicar diversos llibres d’història de Sitges i reprengué les seves col·laboracions a la premsa local. Orfe de futur, va aprofundir en el passat.

Després de la mort de Franco, el desembre del 1975, el primer ajuntament democràtic de la vila el nomenà fill predilecte de Sitges. Quan en el sopar d’homenatge es trobà amb J.V. Foix, el va abraçar, tot exclamant: “Ara ja hi sóc, sencer!”

Josep Carbonell va morir el 1979.

Testament moral

L’any 1997 es va trobar un document manuscrit original seu, datat el gener del 1939, en els dies de la derrota final, que revela la lucidesa i enteresa moral amb què va afrontar l’enfonsament definitiu del seu món. El seu testament moral es va trobar darrere d’un  dibuix emmarcat de Joaquim Sunyer que Carbonell havia regalat a Frederic Malagelada i Benaprès. Es va publicar al monogràfic que l’Eco de Sitges va dedicar al centenari del seu naixement.

El reprodueixo literalment:

«Hi ha dues coses que no sabré fer mai en la vida: una, donar als altres les culpes dels mals col·lectius propis; altra, ésser pessimista.

Del desastre present de Catalunya, només en té la culpa la gran majoria, per no dir la totalitat, dels catalans, i no en enemics, sinó en ells mateixos, en llur tarannà ineducat, en llurs errors i en llur conducta cal cercar les causes del novell fracàs polític de la nació catalana.

Sóc sistemàticament optimista. Crec que la veritat és una, i que més aviat o més tard acaba essent reconeguda, homenatjada, honorada. Les bones idees nacionals catalanes en les quals hem cregut i que hem predicat són les idees possibles de ver salvament, de vera germandat, de veritable grandesa i llibertat de tot Espanya, de tots els espanyols.

No ho comprengué la Monarquia; no ho arribà a entendre tampoc la República. Fracassà en Cambó; fracassà en Macià. Dia vindrà que algú, català o no català, amb més esperit reconsiderarà lúcidament el problema, i posarà realment els fonaments de la grandesa indiscutible d’Espanya, de totes les nacions peninsulars.

Gener de 1939

Som el gener de 1939

esterilitat mental

torpitud moral

fracàs polític.»