Josep Campmajó: “Surto de l’exili i arribo a un país ocupat”

Josep Campmajó ja és a casa. L’activista gironí, ex-president de l’associació de comerciants del mercat del Lleó, on tenia parada, feia vuit mesos i tres setmanes que era a l’exili. Acusat de terrorista fins fa poc per la seva vinculació amb el Tsunami Democràtic, Campmajó ha viscut un exili discret, de persona poc coneguda, però clau (ell ha estat un home pont entre Carles Puigdemont, de Junts, i Xavier Vendrell, d’ERC). Vital, ahir va ser rebut a la plaça del Vi de Girona, tres quarts plena. El rebien el batlle, Lluc Salellas (CUP), acompanyat de Joaquim Ayats (ERC) i la plana major de Junts, amb Gemma Geis, Marta Madrenas, Laura Borràs i Francesc de Dalmases. Lluís Llach, president de l’ANC, era entre el públic. Minuts abans de fer un discurs en què va tornar a saludar la “benemérita” (marca de la casa dels seus discursos), va rebre VilaWeb per parlar del seu retorn.

—Al matí heu expressat aquesta idea: a l’exili no hi era jo, hi éreu vosaltres.
—Això m’ha passat quan travessava el camí entre Perpinyà i les Alberes, que dius, ai, ai, ai, que ja hi som. I, de cop, he vist un rètol que posava “Espanya”. Jo esperava “Catalunya”, “Girona”. Ostres, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Surto d’un espai de llibertat que l’he hagut de buscar, i entro en un territori ocupat per l’estat espanyol, per la corona espanyola. Els qui han estat exiliats durant tot aquest temps de la llibertat hem estat els qui hem viscut, sense saber-ho, sota aquesta ocupació. Sí, surto de l’exili i arribo a un país ocupat. Per tant, ara jo abandono la meva llibertat i desitjo retrobar-me amb qui durant tant de temps ha viscut a l’exili de les llibertats fonamentals i m’incorporo a aquesta resistència. Però això és una cosa en què de vegades no pensem.

—Quants dies heu estat a l’exili?
—Avui fa, exactament, vuit mesos i tres setmanes.

—Diuen que sou una figura d’home pont. Tan a prop de Carles Puigdemont com de Xavier Vendrell.
—Sí, sí, molt, perquè tots dos són amics. És fàcil ser amic de Xavi Vendrell, perquè és una bèstia de la història d’aquest país. No és tan fàcil ser amic de Carles Puigdemont. Però és molt fàcil ser amic de Carles Puigdemont si saps qui és. Perquè també és una bèstia de la història d’aquest país. Per tant, és molt fàcil ser al mig dels dos, acceptar com són tots i que acceptin com ets tu.

—Potser la figura de l’home pont ha faltat entre els partits?
—Sí, segurament el país hauria d’estar més disposat a ser generós. Quan hem tingut, com el llogarret dels gals, els romans davant, ha estat molt fàcil. Però quan no tens els romans davant i el poble no té cap amenaça, es donen bufetades els uns als altres. Segurament, si tots haguéssim tingut la generositat de dir “qui tinc al costat també és un patriota”…

—Com veieu el país?
—Molts podrien pensar que l’he trobat amb autocomplaença, però no. L’he trobat amb acumulació de culpa, de dir “no ho vam fer gaire bé”, de tristor. Mira aquest partit, mira aquest altre partit, no ens posarem d’acord. Una entitat important amb baralles internes. Tot això, ho he pogut veure amb cert escepticisme. Sense tanta implicació emocional i amb certa distància. I ha estat dur, ha estat molt dur. Per tant, ara tinc curiositat de saber si aquesta impressió que m’ha quedat me la trobaré demà quan passegi, quan me’n vagi fer al vermut.

—Comenteu la frase: l’amnistia és demanar perdó.
—Ara rebré. Sí, ara rebré per tot arreu, perquè jo sóc dels qui estaven contra l’amnistia. Però si al final l’amnistia és començar de zero perseguint el mateix ritme d’evolució, em sembla fantàstic. Hem arribat a taules, a la partida. Però jo tinc ganes de guanyar. I tinc ganes de no perdre. Tornem a començar la partida. A veure si ara en sabem més. Tu o jo.

—Què voldríeu fer a partir d’ara?
—No vinc amb energies renovades, perquè les he gastades. I avui ho noto. He arribat aquí i em sento més cansat que no pensava que estaria, no tan sols físicament, sinó de dins. Però amb una visió diferent de les coses que hem fet malament, perquè he passat molt de temps cavil·lant i parlant amb els meus companys d’exili, què hem fet malament i què podríem haver fet millor.

—Què direu en el discurs?
—El relat que hem repetit durant tot el dia s’ha de mantenir. És el gran aprenentatge, que ara tinc ganes de portar: això no s’ha acabat. Com ha dit Xavier Vendrell, ara ve la segona temporada. Hi ha actors que han canviat, actors que no han canviat, però l’eix troncal de la sèrie és el mateix, la llibertat del nostre poble.

—Dels exiliats, sou de qui sabem menys on éreu i què fèieu.
—Perquè els primers que volien saber-ho eren els qui volien que anés a la presó. Els qui volien continuar amb la repressió. Doncs, per què cal facilitar-ho? El dret a la intimitat també és això. I la gent que m’ha volgut trobar, on sigui, ja m’ha trobat.