23.12.2019 - 21:50
|
Actualització: 24.12.2019 - 10:33
Fou un gest que va passar per alt a molta gent. Dijous a migdia, a la seu del Parlament Europeu d’Estrasburg, els eurodiputats esperaven que hi arribés el president de la cambra, David Sassoli. Feia estona que tenia reunions per a decidir quines paraules pronunciaria a l’hemicicle arran de la sentència del Tribunal de Justícia de la UE que reconeixia la immunitat d’Oriol Junqueras. Sassoli era a punt de comparèixer, entre la cridòria d’alguns diputats que s’impacientaven. Els responsables de la realització de l’emissió en directe de la sessió de l’eurocambra feien temps canviant de pla, i curiosament enfocaven eurodiputats espanyols com ara José Manuel García Margallo (PP) o Juan Fernando López Aguilar (PSOE), la cara que feien, el gest que contenien… Com si sabessin la tempesta que era a punt de caure. Qui segur que ho sabia era Josep Borrell, que molt poc abans que Sassoli finalment entrés a l’hemicicle, en va sortir, amb una mirada empipada que les càmeres van arribar a captar. Com si en aquell moment fos conscient que la seva ofensiva diplomàtica i propagandista contra l’independentisme es començava a enfonsar.
Les paraules de Sassoli exhortant les autoritats espanyoles a complir la sentència sobre Junqueras i la referència implícita a l’efecte que tindria sobre Carles Puigdemont i Toni Comín van causar un impacte que encara retruny.
Amb aquella intervenció, el president del parlament trencava amb una manera de fer del seu predecessor, Antonio Tajani, que durant els darrers cinc anys va fer tant com va poder per a barrar el pas de l’independentisme a l’eurocambra. Fins a l’extrem d’arrenglerar-se amb la tesi sostinguda per l’estat espanyol i desautoritzada ara pel TJUE de prohibir a Junqueras, Puigdemont i Comín d’exercir els seus drets com a europarlamentaris electes.
Sassoli feia cara d’estar enfadat. I ara hem sabut, mercès a les revelacions del periodista de Libération Jean Quatremer, un dels més veterans i més respectats en l’eurobombolla de Brussel·les, que acabava de tenir una reunió d’una enorme tensió amb la presidenta del grup socialista europeu (el seu mateix grup), Iratxe García, del PSOE, que va acabar perdent els estreps. Perquè, segons que relata Quatremer, Sassoli tan bon punt es va fer pública la sentència va reunir els presidents dels grups parlamentaris per dir-los que la sentència era clara, que els eurodiputats catalans havien de ser reconeguts.
Aquesta posició de Sassoli, expressada en aquells breus moments, esmicolava una orientació forjada durant anys a Brussel·les, on tant al Parlament Europeu com a la Comissió una part dels eurofuncionaris espanyols situats en posicions decisives i amb una gran influència van parar els peus als polítics independentistes, fins i tot al preu de vulnerar-los els drets. Com ara s’ha vist i s’ha demostrat, perquè a Carles Puigdemont li van impedir de fer una conferència acompanyat del president Torra. I, en canvi, pocs dies després, Vox va poder-hi fer un acte precisament sobre Catalunya. Sassoli feia un cop de volant, i això no va agradar gens a la socialista Iratxe García, que li va exigir una reunió a part.
I Libération explica com va anar: es van reunir en una sala del parlament on hi havia nombrosos funcionaris europeus. Quan, després de continuar la conversa, va veure que Sassoli no canviaria de parer, García va perdre els estreps i va començar a bramar: ‘No ho pots fer, això, a Espanya! T’adones de què ets a punt de fer?’ De la ràbia que tenia, escriu Quatremer, García va llançar els papers que duia a terra.
Una cosa era la cara de Josep Borrell dijous a migdia al Parlament Europeu, però una altra és que un dels diaris més influents de França esbombi una reacció com aquesta arran d’una sentència tan contundent de l’alt tribunal europeu. L’article de Quatremer a Libération és el més llegit d’aquestes últimes hores al diari. La marca Espanya s’embruta, perquè la fúria no s’adreça tan sols contra els tribunals belgues, alemanys o escocesos, sinó contra la sala gran del Tribunal de Justícia de la UE, formada per quinze magistrats, i el president del Parlament Europeu, és a dir, dues de les màximes institucions comunitàries.
L’impacte negatiu per a l’estat espanyol és innegable. ‘És un maldecap que reverberarà a totes les institucions de la UE i més enllà.’ Era una afirmació, divendres, al Brussels Playbook, de Florian Eder, periodista del diari Politico, un dels més influents i més llegits a la capital comunitària. Continuava Eder: ‘La sentència ha deixat clar que el moviment independentista català és un afer de la UE, tant si agrada com si no, i la justícia espanyola ha anat massa lluny impedint que Junqueras ocupés el seu escó al parlament.’
La lectura que en fa la premsa internacional és prou clara. A la premsa espanyola hi ha esquerdes sobre el discurs que ha anat marcant el Suprem, que ha alimentat la dreta, que ha justificat el PSOE i que ha arribat a brandar Pedro Sánchez. Però a la majoria de mitjans no es justifica la intransigència de la justícia espanyola. La culpa és d’Europa. I si fa cas de la fiscalia, si manté a la presó Junqueras, el Suprem reincidirà en la desobediència a la justícia europea, i ara en la més alta instància.
La imatge que projectarà Espanya és la d’un estat capaç de desobeir la doctrina de la UE per a continuar violant els drets fonamentals d’un eurodiputat electe, que té tots els drets i prerrogatives reconeguts segons el dictamen del TJUE. Ni més ni menys. L’operació Borrell, l’intent desesperat i escampat als quatre vents de desactivar el relat independentista al món, de projectar una imatge d’Espanya com un país modern, democràtic, respectuós amb els drets i amb l’estat de dret, ja fa aigües. Ell mateix hi va contribuir en l’estrena en el càrrec de cap de la diplomàcia europea, quan va atacar la justícia de Bèlgica perquè no accedia a l’extradició de Puigdemont, que va comparar amb membres d’ETA.
