Josep Bernabeu: “No tenim voluntat política d’afrontar els problemes que hi ha darrere la covid-19”

El catedràtic d’història de la ciència de la Universitat d’Alacant Josep Bernabeu es fa una pregunta: “Si tenim tots el coneixements i els recursos, per què no hem estat capaços de prevenir la pandèmia de covid-19?” Per a respondre-la ha escrit el llibre Pandèmia. Quan el passat és el pròleg el futur, que ha publicat Edicions del Bullent. En aquest llibre demana un canvi en la relació de l’home amb la natura, però, per damunt de tot, unes polítiques públiques que eradiquen les causes de l’emergència i la reemergència de malalties que, com la covid, acaben en pandèmia.

Bernabeu, investigador en salut pública i en epidemiologia històrica, repassa pandèmies passades i les relaciona amb la situació social i poblacional de cada moment. Tot i que el capteniment dels dirigents polítics no deixen tenir gaire esperança, l’autor pensa que encara hi ha temps de capgirar la situació, per evitar que la pandèmia de covid siga l’aperitiu de moltes altres que han arribar.

—Semblava que havíem arribat a una situació de calma després la tempesta que va començar l’any 2020, però, després de llegir el vostre llibre, no sé què pensar.
—Tenim una situació complicada perquè hem tornat a repetir les situacions històriques en què la crisi epidèmica s’afig a una crisi econòmica, a una crisi bèl·lica… És un patró que ja coneixem.

—Tecnològicament i sanitàriament, anem més avançats que en períodes anteriors; com dieu, tenim el coneixement.
—Sens dubte. Tenim tot el coneixement, tenim tots els mitjans. Però no tenim la voluntat política d’afrontar com toca problemes com els que hi ha darrere la covid-19.

—Quins són aquests problemes?
—És molt senzill: posar fi, d’una vegada per totes, a les desigualtats. A l’origen de pandèmies com la de la covid-19, o com altres que han succeït històricament, hi ha un model de creixement, una idea de progrés que no inclou el benestar per a tothom, que no respecta el medi. Som una espècie maltractadora de la natura.

—Durant els dies durs del confinament s’anaven dient coses, cercant les causes, i una era precisament aquesta: que allò que ens passava era una resposta de la natura al maltractament a què la sotmetíem. Però això va anar matisant-se.
—Hem de pensar que la covid-19 no deixa de ser l’epíleg incert d’un període epidemiològic que vàrem encetar en els anys setanta del segle passat, que és un període caracteritzat pel gran desenvolupament d’eixe model econòmic que anomenàvem globalització. Es van accelerar les agressions ambientals, implícites en el model econòmic i en la idea de progrés. És evident que el canvi climàtic no ha estat l’únic factor que d’ençà dels anys setanta s’hagen produït, com mai en la història de la humanitat, tantes malalties de naturalesa emergent.

—Quins són els altres factors?
—Aquests darrers anys hi ha hagut una pèrdua de la cultura de la salut i de la prevenció. Abans de la irrupció dels antibiòtics, els països occidentals van ser capaços de reduir dràsticament l’impacte de les malalties infeccioses. Ho van fer mitjançant allò que s’anomena la barrera profilàctica, és a dir, la prevenció, la higiene pública, individual, la millora de les causes que hi havia darrere l’impacte d’eixes malalties infeccioses, que no eren sinó la pobresa, i tot el correlat de circumstàncies que l’acompanyen, com és la desnutrició. I es va aconseguir fent polítiques de contenció de les causes. Amb la irrupció dels antibiòtics vam perdre eixa cultura. Ens vam pensar que ja les teníem controlades. Però l’any 70, primer l’Ebola i després la sida, ens van tocar a la porta i ens va dir: ja som ací, no?

—L’Ebola i la sida van ser un avís que no vam saber veure?
—El vam veure. De fet, en el llibre, una de les coses que faig és analitzar els informes que, any rere any, el director de l’OMS feia davant les assemblees mundials de la salut. I són molt contundents. Era a final del segle XX i ens deien que l’amenaça epidèmica hi era i que ningú no se’n deslliurava. Vam encetar el segle XXI amb aquella pneumònia asiàtica del 2003, després van venir la grip aviària, les epidèmies d’Ebola del 2014 i el 2016… Afortunadament, van quedar aïllades en el continent africà, tot i que per primera vegada van deixar de ser estrictament locals i es van convertir en regionals. Allò hauria pogut ser una catàstrofe si s’haguera expandit perquè tenien una letalitat inusitada. Els experts ens deien que podia passar i que no estàvem preparats. L’informe de l’OMS del 2019 duia per títol “Un món en perill” i advertia del risc d’una pandèmia per un virus respiratori d’expansió fàcil i ràpida que podia causar milions de morts, i que no estàvem preparats. Cinc mesos després es va declarar la pandèmia.

—En quina fase de la pandèmia som ara?
—Encara hi som, en la pandèmia. Hem entrat en una fase de cronificació. I ha deixat a la vista les desigualtats. És a dir, la ciència, en un temps rècord, ha estat capaç de posar al nostre abast unes vacunes que ens han permès d’entrar en aquesta frase de cronificació. Al mateix temps, veiem que no hem estat capaços de fer aquest mateix esforç per a aconseguir una vacuna contra la malària, que cada any causa molts més morts que els que ha causat la covid.

—No hem estat capaços, o no ho hem volgut?
—Diguem que no hi ha hagut l’esforç suficient per a fer-ho. Per tant, no hem volgut. Hem arribat a una situació en què els països que tenim més recursos tenim vacunes emmagatzemades i ens vacunarem set, vuit, nou, o les voltes que calga. Però què passa amb la resta? En el llibre em faig una pregunta: per què no hem alliberat les patents d’eixes vacunes?

—I què us responeu?
—Perquè tampoc no hi ha voluntat política i han prevalgut els interessos de les farmacèutiques que són uns lobbies que han condicionat l’evolució i la gestió dels organismes supranacionals que haurien de tenir cura de la salut de tota la humanitat.

—Tot i que han rebut recursos públics per a elaborar els vaccins.
—Motiu de més per a haver-ho exigit, si realment funcionaren els mecanismes i els estats foren realment sobirans, i organismes com la Unió Europea funcionaren com toca.

—La pandèmia de la covid és la que esperàvem, o és l’avís que en vindran de pitjors?
—Crec que totes dues coses al mateix temps. És la pandèmia que esperàvem i, si no som capaços de posar pausa, de reflexionar sobre això que ha passat i, sobretot, d’encetar una autèntica política de causes, en vindran de noves. Què hem fet fins ara? Fins ara hem fet allò que es diu política de conseqüències. És a dir, calia fer front a l’emergència sanitària i, millor o pitjor, ho hem fet. Però, on és eixe debat sobre les causes últimes d’aquesta pandèmia? No s’ha produït. Hi ha hagut anàlisis d’experts? A l’estat espanyol, eixa suposada comissió d’experts que havia d’elaborar un document amb tot allò que s’havia fet bé i tot allò que s’havia fet malament, cap a on havíem d’anar, què havíem de corregir de manera més o menys immediata, no hi és. Hem girat full de manera molt precipitada. Quan apareix l’amenaça ho mobilitzem tot, però en passar l’amenaça, ens n’oblidem. Com va passar amb l’Ebola, amb la grip aviària i com, si no canviem, passarà ara.

—Què ha fet diferent aquesta pandèmia d’epidèmies com la del virus de l’Ebola o la grip aviària?
—Hi ha un element que ajuda a entendre l’impacte que ha tingut la pandèmia, que és l’augment de la mobilitat. Històricament, hem anat augmentat la capacitat de moure’ns. Cada vegada, el nostre radi d’acció és més gran. A la vegada, han crescut les megalòpolis al sud del planeta. Milions i milions de persones vivint en cinturons de pobresa amb condicions sanitàries molt deficients. Prop de mil milions de persones al món tenen malalties tropicals desateses, malalties de la misèria i la pobresa. Tots aquests contextos fan que els virus tinguen el gran brou de cultiu. I insistesc que tenim els coneixements i els mitjans per a evitar-ho. L’únic que hem de fer, és fer-ho.

—Ho podeu concretar?
—S’ha dit, i jo crec que de manera molt encertada, que probablement amb una tercera part dels diners que hem invertit per a fer front a la covid, hauríem pogut aplicar, de manera seriosa, una agenda de desenvolupament com l’ODS. Fixa’t la contradicció. Quina és l’alternativa a eixe model econòmic i a eixa idea de progrés que implica la globalització? També hem estat capaços de posar-ho damunt la taula. Hi ha les agendes de desenvolupament. Primer va ser l’objectiu de salut per a tots en l’any 2000. Després van venir els objectius de desenvolupament del mil·lenni, més tard han vingut els ODS… Per què han anat fracassant l’un darrere l’altre? Perquè no hi ha hagut voluntat política per a posar-les en marxa. Mentre eixes agendes siguen voluntàries, no anem enlloc.

—Ja hi ha un càlcul dels diners que costa la covid?
—Costa molts diners. Una cosa és el que s’ha invertit de manera directa. Però hi ha totes les conseqüències diferides que encara no s’han vist del tot. L’efecte més immediat són les morts, evitables en tant que s’hauria pogut evitar la pandèmia. Però pensem en les conseqüències del col·lapse del sistema sanitari, l’impacte sobre el seguiment de malalties cròniques i, per tant, malalts que no han estat atesos com toca. Això són complicacions i més despesa sanitària. Pensem per exemple en una qüestió que potser no atenem com toca, que és la covid prolongada, que també té unes conseqüències molt importants. Hem de pensar en la crisi econòmica que ha comportat, i això són molts diners. Hem vist les deficiències del sistema sanitari per a fer front a una emergència com aquesta. Les estem corregint? Això també és inversió. Després vénen més crisis, com l’econòmica i la social. Totes eixes famílies que van entrant en una situació d’exclusió social…

—Al llibre parleu de coses concretes com ara plagues de paparres, de mosquits, que són signes de pobresa, de deteriorament de l’hàbitat.
—És molt interessant, això. Arran del període epidemiològic que encetàvem en els anys setanta i de la crisi econòmica, es van desplegar polítiques econòmiques neoliberals que es van traduir en grans retallades dels serveis públics i d’infrastructures. En el llibre pose alguns exemples de malalties que teníem controlades i que han tornat. Probablement, el cas més clar és el del dengue, eixa febre hemorràgica que transmet un mosquit. La teníem controlada amb campanyes de lluita contra el mosquit i el control de casos; però amb les retallades no sols en va augmentar la incidència, sinó que es va escampar geogràficament. Actualment, és una malaltia de tot el sud. Una de les conseqüències del canvi climàtic ha estat afavorir un seguit de vectors de malalties infeccioses que teníem acantonades o que afectaven determinades zones del planeta, i que ara podem trobar en més contextos perquè tenen un ecosistema ecològic adequat. Però, a més a més, hem de pensar en la mobilitat de les persones, de les mercaderies… Recordem el famós mosquit tigre, que va arribar i s’ha assentat entre nosaltres… Tot això fa que el panorama epidemiològic s’haja globalitzat en el sentit més contundent del terme.

—És compatible parlar d’avanç de la ciència i augment d’aquestes malalties?
—Sembla una contradicció, però és una realitat. Tenim tot el coneixement i tots els recursos, però no ho portem al lloc adequat. Per exemple, arran de la pneumònia asiàtica del 2003, i amb la grip aviària, es va reformar el reglament sanitari internacional. És interessant de veure que el nou reglament assenyala quines són les infrastructures bàsiques que en matèria de salut pública i vigilància epidemiològica hauria de tenir cada país. Són molt pocs els països que ho tenen. El nostre sistema sanitari, que té cobertura universal, també té un gran dèficit en matèria de salut pública i epidemiologia. És lamentable que, tenint els recursos, no fem la faena.

—Recupere un concepte que heu dit al principi, què són les malalties infeccioses de caràcter emergent?
—Són les malalties que no hi són i que apareixen davant determinades circumstàncies. L’Ebola, la sida, la covid. Són malalties que no hi eren i que apareixen. Les malalties reemergents, que és un altre dels drames, són aquelles que ja teníem més o menys controlades i que ara tornen a tenir una força inusitada. Com el dengue, la febre groga o el paludisme. O malalties que eren endèmiques al nostre territori, com el tracoma, la lepra, etc., que vam ser capaços d’eradicar i que ara afecten centenars de milers de persones al món.

—La tuberculosi?
—És un altre cas paradigmàtic. S’ha produït una reemergència lligada, sens dubte, a la sida, perquè és una infecció oportunista en malalts de sida. És un gran problema a l’Àfrica subtropical, on la sida continua essent una emergència sanitària, però no sols per això, sinó perquè la reincidència de la tuberculosi té a veure amb un problema que no gestionem adequadament, que és la resistència dels antibiòtics. A banda de fer-ne un mal ús, s’usen en la ramaderia i l’agricultura, i això els introdueix en la cadena tròfica i origina un problema.

—La pigota del simi semblava una epidèmia però s’ha frenat?
—S’ha frenat de moment. Seria una més d’eixes malalties emergents que apareixen en aquest context epidemiològic, en què no corregim les causes de base que comentàvem abans. La hipòtesi més factible és que el virus de la covid-19 va sorgir en el context d’eixos mercats humits xinesos. El 2003, les autoritats xineses van dir que posarien fi a aquelles situacions que, en definitiva, no són més que espais on hi ha amuntegades persones i animals de tota mena, en unes condicions higiènico-sanitàries molt deficients. Els mercats es van reobrir.

—Una frase del llibre: “Una epidèmia és el fracàs del procés d’adaptació de l’espècie humana al medi.”
—L’espècie humana continua tenint un comportament irresponsable, agredint el medi contínuament, i ara passa que ja no tenim comodins. No tenim els amortidors ecològics que vam tenir temps enrere. Arran de la industrialització, l’agressió que férem al nostre entorn va ser brutal. Començant per aquelles ciutats que creixien desmesuradament en unes condicions que no eren les més adequades i que era un escenari idoni perquè esclatara una de les grans pandèmies que ha afectat la humanitat, que és el còlera. Aquella situació la vam corregir quan vam ser capaços d’intervenir en les causes últimes que hi havia darrere, com ara una bona canalització de les aigües brutes i la distribució en condicions de l’aigua potable, la millora dels habitatges i la seguretat alimentària. I quan vam ser capaços d’aconseguir un consens social sobre el valor de la salut per damunt de l’economia. Ens vam posar d’acord per a generar aquell gran moviment que va permetre el progrés sanitari de les poblacions europees.

—Les causes, una altra volta.
—Estem obligats a anar a la causa. Mentre continuem fent eixes polítiques epidèrmiques, sense entrar en el fons de la situació, l’única cosa que fem és ajornar-ho, perquè l’escenari de base és el mateix i tornarà a haver-hi situacions com les que hem viscut. Com ho podem resoldre? Això requereix el replantejament de la governança internacional. Implica rescatar conceptes com el que apunte al final del llibre: la pàtria de la humanitat. Els organismes supranacionals han de pensar en clau de tota la humanitat, i els estats han de tenir clar que si no deixen de mirar-se el melic i no entenen que només amb la solidaritat garantiran la seua seguretat, no farem res.

—L’OMS ja no és un instrument vàlid?
—L’hauríem de refundar. Claríssimament. I hauríem de donar-li l’esperit i els mecanismes que tenia quan es va crear. En el llibre rescate una part del discurs de comiat del primer director general de l’OMS, l’any 1956. Va dir: anem malament, perquè hem deixat de contemplar l’OMS com un organisme on les persones que hi treballen no han de tenir conflictes d’interessos dels països d’on provenen, han de pensar en el conjunt. I això no passa. Aquests anys, l’OMS ha estat més condicionada per les decisions geopolítiques dels països més poderosos i més influents en l’organigrama de les Nacions Unides. Ens hem oblidat que ha de ser un organisme supranacional capaç d’impulsar polítiques globals i, sobretot, de corregir les desigualtats. I això demana ajudar els països que no tenen sistemes de salut en condicions perquè els tinguen, i implica resoldre les situacions de misèria i de pobresa que és la causa última.

—El títol del llibre deixa un regust entre amarg i apocalíptic.
—No és la intenció. Intente posar damunt la taula una reflexió i arguments perquè entre tots aconseguim que el passat no torne a ser el pròleg del futur. No és fàcil. De fet, comence el llibre amb una frase d’Albert Camus que diu: “Creure en la condició humana pot considerar-se l’actitud d’un neci; però desesperar-ne és l’acte d’un covard.” I en eixe punt estem. Hem de fer el pas. Cadascú de nosaltres pot començar fent coses petites per canviar tots. Canviem el model de progrés de desenvolupament econòmic que només ens duu a la idea que hem de guanyar cada vegada més coste el que coste. Però el resultat final és que cada vegada una minoria té més i una majoria molt gran té menys. I a més, eixe model ens passa una factura molt alta. Jo sóc optimista. Crec que les generacions futures ho faran millor que nosaltres. S’han de convertir en ciutadans crítics, capaços de fer el canvi definitiu.