Josep Bargalló: ‘L’estat espanyol ja ens ha perdut, a nosaltres ens falta acabar de guanyar’

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958), ex-conseller primer de la Generalitat durant el govern del tripartit presidit per Pasqual Maragall. Militant d’ERC, va dirigir l’Institut Ramon Llull durant la Fira del Llibre de Frankfurt 2017, ara fa deu anys (en el període 2006-2010). Pocs dies abans que comenci la Fira de Frankfurt (de l’11 al 15 d’octubre), parlem amb ell de la importància que va tenir aquella fira de fa una dècada, en què la cultura catalana fou la convidada d’honor i en què va emergir la literatura catalana contemporània. Però abans de fer aquest balanç, li demanem l’opinió i una reflexió sobre els fets que vivim arran de l’1-O i la situació del nostre país.

Fa pocs dies, Bargalló va publicar un article d’opinió, ‘La dignitat de la ciutat‘ , en què qüestionava el batlle de Tarragona, el socialista Fèlix Ballesteros, per la seva tebior en la condemna de la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra els ciutadans de Catalunya que volien exercir el dret a vot. A més, va comunicar que dimitia com a comissionat per a la Biennal de Castells, un càrrec honorífic lligat al consistori.

—El batlle de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, no ha estat a l’altura de la ciutat i vós li heu retret la tebior amb què ha condemnat la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil.
—En aquests tres dies que fa que vaig publicar el meu article, ja han aparegut moltes més veus de l’àmbit cultural i social de Tarragona que qüestionen la seva actuació: han dimitit cinc persones del senat tarragoní (un òrgan assessor del consistori), entre més el baríton Àngel Òdena, el periodista Frederic Porta i la filòloga Joana Zaragoza; hi ha hagut dos directors d’institut que han enviat cartes a la batllia, i un personatge de la vida cultural, el director de cinema Jesús Monllaó, ha publicat en diversos digitals de la ciutat una carta oberta al batlle, ‘El que resol’, en aquest sentit. Hi ha, doncs, una sensació generalitzada, que va més enllà del posicionament polític del batlle a no cedir espais municipals per a votar, per la condemna de la violència menystinguda (justificada primer) que afecta la dignitat de la ciutat, és a dir, la defensa de la dignitat de la gent. I no és només el fet de demanar-li que condemni la violència, que finalment ho ha fet, sinó que hauria de posar l’ajuntament al servei dels centres docents i les persones que van ser víctimes de la violència, i també cal que posi en evidència qui va exercir aquesta violència.

—En el vostre article d’opinió aventureu la raó d’aquesta tebior: mantenir el suport del govern espanyol als Jocs del Mediterrani 2018.
—El batlle Josep Fèlix Ballesteros es troba lligat pels regidors del PP i els Jocs del Mediterrani. Aquests ja li han portat molts problemes ja que es van suspendre l’any passat per la manca de finançament del govern espanyol. I jo crec que això el va dur a comportar-se d’aquesta manera. Però no entén que aquest esdeveniment no té raó de ser si darrere no hi ha la il·lusió de la ciutadania.

—Com veieu el moment que viu el país?
—Són moments molt complicats. Cal que la gent hi actuï en conseqüència de manera clara. Les cartes ja s’han posat sobre la taula i cadascú sap amb qui juga. També són moments apassionants: l’estat espanyol ja ens ha perdut i a nosaltres ens falta acabar de guanyar.

—Creieu que vivim una revolució?
—No vivim una revolució segons com es va entendre al llarg dels segle XIX i XX, però certament vivim una revolució del segle XXI, en què una àmplia majoria de la societat ha dit prou i ha optat per tirar endavant sense por i vèncer tots els obstacles. La revolució avui només comporta la violència del repressor.

—Us ha sorprès l’actitud de la Unió Europea?
—No m’ha sorprès. Per ser exacte, he de dir que trobo que hi ha més solidaritat internacional que no em pensava que tindríem en aquesta fase. L’actitud del govern espanyol i la violència exercida el diumenge han precipitat aquests suports. No el de la Unió Europea, que és un club d’estats que serveix primer de tot als estats. En canvi, hem estat entesos per la premsa internacional, per partits polítics i per veus d’estats diversos més aviat que no m’esperava. No crec que la Unió Europea faci cap pas fins que no en fem uns quants més nosaltres.

—Suïssa ha anunciat que s’oferia com a mediadora.
—Sí, és un símptoma positiu.

—Enguany fa deu anys de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana fou convidada d’honor. Va ser una de les primeres manifestacions de rellevància internacional en què Catalunya es va mostrar com ella mateixa.
—La Fira de Frankfurt és un dels grans aparadors del món de la cultura internacional. La fira del 2007 va significar que, per primera vegada, podíem ser nosaltres mateixos. Va ser complicat i complex arribar a fer-ho, però vam aconseguir diverses fites. La primera, situar en el mercat internacional els autors catalans molt més que no fins llavors.

—L’augment del nombre de traduccions anuals en aquests darrers deu anys ho demostra.
—Aquest era el nostre primer objectiu, perquè no oblidem que la Fira de Frankfurt és una fira comercial que ven llibres. Els resultats, en aquest sentit, van ser molt positius, en la banda alta dels que ens havíem proposat. I en tots els segments del llibre: narrativa, llibre il·lustrat, còmic…

—Quines eren les altres fites?
—En segon lloc, ser reconeguts com una cultura singular en aquest aparador, des de la normalitat. Els organitzadors de la Fira de Frankfurt ens van reconèixer que havíem aconseguit situar la marca ‘cultura catalana’ amb normalitat. I no va ser fàcil, perquè vam rebre moltes pressions de l’estat espanyol i externes.

—Quines pressions externes?
—Durant la preparació hi va haver una certa hostilitat de la premsa alemanya, que havia comprat el discurs espanyol. Recordareu que ens retreia que ocupàvem un espai que no ens pertocava, que volíem dividir els escriptors catalans… Però finalment la premsa alemanya ens va donar suport, i també la televisió pública alemanya, que va fer un paper important: en un programa cultural del segon canal de la televisió pública alemanya, Joschka Fischer, ex-ministre d’afers estrangers, va recomanar Les veus del Pamano de Jaume Cabré. I jo, que era l’encarregat de rebre les autoritats que visitaven les exposicions, l’estand i els actes de la cultura i literatura catalana, l’endemà de l’obertura de la fira vaig rebre el ministre de transports federals d’Alemanya. Em va demanar que li recomanés un llibre que no fos Les veus del Pamano, que aquest ja se l’havia comprat. Amb aquest fet vaig saber que havíem guanyat la marca. Una cosa més que em va quedar gravada: em van dir que havia d’atendre una princesa de Tailàndia, que em posés darrere d’ella i només respongués les preguntes que ella em fes. Quan va arribar, era una jove vestida amb roba occidental una mica clàssica, que se’m va posar al costat i em va demanar de veure l’incunable del Tirant lo Blanc que exposàvem.

—Aquesta és bona.
—La concepció de país petit i cultura desconeguda que tenim, que sembla que ho hagis d’explicar tot, no és tan exacta: ni som un país tan petit ni ho hem d’explicar tot. Aquests fets em van confirmar que la visibilització de la cultura catalana donava fruits. Sobretot, penso que van aconseguir de situar literatura actual en la modernitat literària europea. Ara, és clar, això no s’aconsegueix si no es té una bona literatura i un sector editorial potent. També vam reforçar la marca de cultura catalana des de més àmbits: vam portar el músic Jordi Savall (alta cultura) i el president del Barça, Joan Laporta. Vam aconseguir èxits en l’àmbit literari, cultural i de país. I vam reivindicar un país complet.

—Voleu dir que vau mostrar l’àmbit de Països Catalans.
—En la darrera conferència de premsa, abans de la inauguració, vam aconseguir la presència del batlle de l’Alguer, el tinent de batlle de Perpinyà, un ministre d’Andorra, el batlle d’un poble de València que avui és president de la Generalitat i un conseller de les Illes Balears. Hi havia escriptors de tots els territoris. I recordo que el director de la fira, Jürgen Boss, em va dir que s’havia passat molt de temps pensant que l’enganyàvem amb l’àmbit lingüístic del català i que ho havia descobert llavors. Per tot plegat, vam aconseguir superar la desconfiança, però va costar, i el que més va costar va ser que la premsa alemanya deixés d’adoptar els arguments espanyols.

—Fa poques setmanes, durant la Setmana del Llibre en Català, Jaume Cabré va comentar l’acudit que corria per Frankfurt fa deu anys: que la literatura catalana era un dels secrets més ben guardats d’Espanya.
—Certament, vaig tractar moltes personalitats que em van manifestar la seva sorpresa en descobrir la riquesa i la història de la literatura catalana. ‘Com és que no ho sabíem’, em preguntaven. Doncs perquè a Espanya ho tenien molt amagat o perquè no ho volien saber. És clar que en el món acadèmic europeu la literatura catalana hi té una presència important, però és un món que potser no ha sabut obrir-se a més àmbits intel·lectuals.

—Quines van ser les claus de l’èxit polític? Vull dir més enllà de la qualitat dels escriptors i el sector editorial potent.
—Una part dels escriptors i editors en castellà d’aquí van entendre el missatge, que calia que els protagonistes de Frankfurt fossin els escriptors catalans, que ells havien de ser a l’aparador. I hi ha dues persones, que avui ja no hi són, que em van ajudar: l’agent literària Carmen Balcells i l’editor José Manuel Lara. Ho van entendre i van transmetre el missatge a sectors que s’hi oposaven. Això no vol dir que hi estiguessin d’acord al 100%, però ho van entendre.

—Quins aprenentatges en vau extreure, de l’experiència? N’hi ha algun que pugui servir als dirigents actuals en el moment present?
—Els contactes personals que vaig fer aleshores amb càrrecs polítics ja no serveixen, perquè ja no tenen els càrrecs que tenien. Però crec que vam contribuir a transmetre que els catalans som gent seriosa, que sabem el que volem, que acceptem el debat, que donem raonaments… Això va quedar. Sí que puc dir que he rebut missatges de suport i estupor del món acadèmic internacional. I també et diré que Raül Romeva i el seu equip superen amb escreix tots els contactes i gestions i relacions que vam establir nosaltres a Alemanya fa deu anys. També vull fer palès que, en aquell moment, la diplomàcia espanyola a Alemanya i els països veïns ens va comunicar que no ens donava suport però que no hi posaria cap impediment. Excepte algun cas molt aïllat, es van comportar correctament i es van apartar per no posar traves.

—Ara sembla difícil de trobar aquesta actitud.
—Ara, si la cultura catalana fos la convidada d’honor de la fira de Frankfurt que comença la setmana vinent, el dia 11, generaríem moltíssima expectació, ens comprendria molt més certa premsa internacional, però tindríem una oposició diplomàtica que ens posaria les coses molt difícils.