Josep Antoni Ramos Quiroga: “No hem de regalar un mòbil a un nen que fa la comunió, com tampoc no li donem gintònics”

L’Hospital Vall d’Hebron, de Barcelona, va obrir fa tres mesos una unitat d’hospitalització infantil i juvenil de salut mental que, en aquest temps d’activitat, ha registrat quaranta-un ingressos, la majoria per temptatives de suïcidi i autolesions. No és casual. Com més va són més freqüents entre els infants i adolescents. Però, per què passa, això? Hi ha més motius que ho expliquin, més enllà de la pandèmia? Com s’ha d’actuar? En parlem amb el doctor Josep Antoni Ramos Quiroga, cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Vall d’Hebron.

—La setmana passada presentàveu la nova planta d’hospitalització de salut mental per a infants i adolescents a l’Hospital Vall d’Hebron. Imagino que no és casual que obriu aquesta planta, com més va hi ha més casos?
—L’obertura de la planta té diversos motius. El principal és que hi havia la necessitat de disposar de més llits d’hospitalització a Barcelona. Això ha permès de fer una reordenació de l’hospitalització infantil de la ciutat. Fins ara, els barris que tenen de referència el nostre hospital, s’hospitalitzaven fora de la ciutat, a Sant Joan de Déu o a Sant Boi. Això, l’any 2023, costa d’entendre. Per què no poden ser a prop dels seus dispositius comunitaris i casa seva? Això és un primer motiu per a obrir la planta, però n’hi ha més. El segon és que l’hospital més gran de Catalunya, amb el pediàtric que té la complexitat més gran, no pot ser que no tingui l’assistència hospitalària en salut mental de la infància i l’adolescència. És un deute històric que hi havia amb l’hospital. Pensa que, fins ara, si un infant o un adolescent feia una temptativa de suïcidi i calia una hospitalització a l’UCI o a l’hospital pediàtric de Vall d’Hebron per la gravetat que tenia, un cop ja era resolt el tema més físic, l’havien de traslladar a un altre hospital, perquè no hi havia les condicions per a una hospitalització que garantís la seguretat en cas d’una temptativa de suïcidi.

—Per tant, fins ara hi havia un dèficit de llits?
—Sí, teníem un dèficit de deu llits o quinze cada setmana a Barcelona. I ara, amb tota aquesta reordenació que s’ha fet, ja no hi ha nens o adolescents a Barcelona en llista d’espera per a ser hospitalitzats per temes relacionats amb la salut mental.

—Aquest dèficit és perquè els darrers anys ha anat creixent aquesta necessitat?
—Efectivament, és una tendència que ja vèiem d’abans de la pandèmia. Des del 2018 ja es veia un increment de les temptatives de suïcidi, i la necessitat de recursos de salut mental en aquestes franges d’edat.

—I la pandèmia ho va agreujar encara més? Ara ha tornat a les xifres anteriors?
—Sí, la pandèmia ho va agreujar. Ara encara no som en dades absolutes prepandèmia, però sí que anem millorant respecte del que teníem el 2021. Enguany hi ha hagut una millora. Sembla que ha disminuït lleugerament el nombre de temptatives de suïcidi o de morts per suïcidi, però insistim que encara som en dades força elevades. Els pròxims anys crec que ens situarem en aquesta situació de prepandèmia. És a dir, que tindrem aquesta tendència d’increment progressiu.

—I a què es deu aquest increment, més enllà de la pandèmia?
—Veiem que hi ha un factor que es correlaciona molt bé amb l’increment. I és l’ús massiu de les xarxes socials. Les xarxes socials no són sempre dolentes, a algunes persones els ajuda a connectar amb una altra gent que té dificultats semblants. Pot ser una font de contacte social. Però, en general, observem més perills i més situacions de dificultat i de problemes que no avantatges.

—Quins són aquests perills?
—Veiem que l’assetjament escolar no s’atura quan surten de l’escola. Jo tinc cinquanta-dos anys, i si hi havia dificultats a l’escola, arribaves a casa i allò s’aturava. Ara no, perquè ells obren el mòbil constantment. Fins i tot, quan fas un canvi d’escola l’assetjament no s’atura, moltes vegades. A més, durant l’adolescència encara no tenim ben configurada tota la personalitat, no tenim ben establerts el desenvolupament de les xarxes que controlen la impulsivitat. I les xarxes socials, en aquest sentit, són constantment un mirall amb altres persones i, evidentment, a les xarxes no es presenta la realitat més subjectiva, sinó allò que és més espectacular. Constantment, pots comparar-te amb persones que tenen uns altres estatus socials o que tenen unes altres condicions físiques, i això en un adolescent és un factor de risc molt evident. Sobretot, per als trastorns de la conducta alimentària.

—Què recomanaríeu als pares?
—El 20% dels menors de deus anys té mòbil. Quan un nen fa la primera comunió no li hem de regalar un mòbil. És una porta oberta a un munt de contactes i situacions per a les quals no tenen el desenvolupament cerebral necessari per fer-hi front. Oi que no els regalem un lot per a fer gintònics? Tenim clar que no tenen el cervell preparat per beure alcohol. Cal que siguem conscients que tampoc el tenen per tenir un mòbil. Com més tard tinguin accés a les xarxes, millor. Abans de l’ESO no haurien de tenir-hi accés.

—I quan hi tenen accés, què s’ha de fer?
—Cal ensenyar-los. Per exemple, cal deixar clar que no s’ha d’insultar. O que no s’han de compartir mai fotografies íntimes. Però, és clar, els adults som els primers que ho fem. Els pares comparteixen fotos íntimes dels seus fills. La gent desconeix que en les xarxes de pederastes circulen moltes fotografies extretes de comptes d’Instagram on les han penjades els pares mateixos. També cal ser conscients que els menors de setze anys no són responsables civils, ho són els seus pares. Per tant, els pares han de tenir accés als codis.

—A part de les xarxes, hi ha més qüestions que expliquin aquest augment?
—Un altre factor molt important és l’edat en què ara es tenen fills. Cada vegada són edats més tardanes, i això fa que sigui més freqüent que tinguem trastorns del neurodesenvolupament en la descendència. Tenim més trastorns per dèficit d’atenció i hiperactivitat (TDAH), tenim una mica més d’autisme. Aquests factors expliquen més psicopatologies. I un altre, molt lligat també a l’edat en què es tenen els nens, és la prematuritat. Quan els nens neixen abans d’hora, hi ha més risc de trastorns del neurodesenvolupament, de TDAH, d’autisme… Cal tenir en compte que el TDAH fa que després tinguis més probabilitat de consumir drogues o sofrir depressió, obesitat o diabetis…

—Fa tres mesos que vau obrir la planta i ja heu atès quaranta-un infants i adolescents, la majoria per autolesions. Les autolesions també han crescut?
—Sí, és el que dèiem abans, hi ha més temptatives de suïcidi i suïcidis, sobretot en els adolescents. La persona tipus que ingressa és una noia entre catorze anys i quinze. Fa un temps, en les hospitalitzacions potser hi havia més trastorns de la conducta alimentària o trastorns psicòtics, d’esquizofrènia, bipolars… I en aquests últims anys, han incrementat les autolesions i les temptatives de suïcidi.

—Les autolesions sempre van acompanyades de temptativa de suïcidi?
—No, hi ha autolesions sense finalitat autolítica.

—Llavors, quina és la finalitat d’aquestes autolesions?
—Moltes vegades, aquí té un paper la desregulació emocional, més manca d’autocontrol de les emocions. Acostuma a passar amb trastorns de personalitat, com ara el trastorn límit de la personalitat, la bulímia, el TDAH, l’ansietat o la depressió.

—Amb aquestes autolesions cerquen una mena d’alleujament immediat?
—Sí, ells senten un malestar molt intens. Quan a qualsevol de nosaltres ens fa mal un braç, immediatament pressionem i, d’alguna manera, intentem de controlar receptors del dolor. Amb aquestes autolesions, produeixen un dolor que d’alguna manera distreu l’atenció en el malestar interior. Però, evidentment, no és la manera de controlar el malestar emocional. En aquests casos, és molt important la teràpia cognitiva conductual.

—Aquestes autolesions poden acabar essent addictives?
—En algunes persones pot haver-hi aquest component, sí.

—I com se soluciona?
—Primer de tot, prendre consciència que hi ha el problema, consultar-ho amb els professionals i aplicar una teràpia psicològica. N’hi ha d’específiques per a aquest tema. Se’ls ha d’explicar que això es pot controlar, que no és la manera de resoldre els problemes. La màxima és: “No resolguis problemes generant-te més problemes”. És molt important que la família entengui que aquestes autolesions no volen dir que tingui la idea de suïcidar-se.

—Ara heu obert aquesta planta, però no tothom pot ingressar-hi, oi?
—No tothom que té un trastorn mental ha d’estar hospitalitzat. I, de fet, el tractament preferible és el comunitari, en el centre de salut mental infantil i juvenil del barri, als hospitals de dia. Només s’ha de fer un ingrés a l’hospital quan sigui impossible o molt complex el maneig en l’àmbit ambulatori. Són situacions molt concretes: quan hi ha una ideació autolítica suïcida molt intensa, la qual no et permet d’assegurar que aquella persona no faci una temptativa de suïcidi greu. O quan una persona té una alteració de la conducta, i es posa en risc a si mateixa o a unes altres persones del seu entorn. Són situacions en què nosaltres hem de garantir la seguretat, i per això s’ha ingressat i hem de començar un tractament específic. O, en cas dels trastorns de la conducta alimentària, quan hi ha una baixada de pes que posa en risc la vida de la persona.

—Aquests darrers anys hi ha hagut pares que han denunciat que no havien pogut ingressar el seu fill en la sanitat pública, després d’un intent de suïcidi, i que no podien pagar un ingrés en un hospital privat…
—És molt interessant, això que dius. Quan una persona, des d’un servei d’urgència, diu que no hi ha un criteri d’ingrés, això ha estat ben valorat, d’una manera absolutament rigorosa, amb tots els procediments mèdics. No és per una manca de llits. És a dir, no hi ha cap persona que es consideri greu a qui diguem que no pot ingressar i que se’n vagi a casa. En el pitjor dels casos, s’han de quedar a urgències uns dies fins que tinguem llits a la planta d’hospitalització. Una altra cosa és que moltes vegades, des de fora, es pensa que en cas de qualsevol temptativa de suïcidi la persona ha d’ingressar, i de vegades no ho requereix. Fins i tot, podria ser perjudicial fer un ingrés. Crec que és important tenir aquest criteri clar, perquè no es pot afirmar pas “la meva filla i el meu fill tenen una situació autolítica greu, no hi ha places, i he d’anar a un centre privat”. Això no passa, ho dic rotundament. Si estàs molt greu i hi ha una situació autolítica, segur que t’hi quedes.

—Per a les famílies deu ser complicat pensar que poden tornar-ho a provar i que ells no ho controlen tot.
—Efectivament, i per això hem de donar sempre la millor informació a les famílies. Però passa igual amb una persona que té un infart de miocardi. Aquesta persona té més risc de tornar-lo a tenir, però no l’hospitalitzarem tota la vida per això. Hi ha un risc, l’hem d’assumir i hem de fer un bon tractament. Si has tingut un infart, et donaran uns medicaments, una dieta, uns exercicis… Si hi ha una temptativa de suïcidi, no t’enviarem a casa i avall. S’ha d’activar tota una sèrie de recursos en l’àmbit comunitari per a protegir que això no torni a passar.

—Hi ha prou psicòlegs i psiquiatres per a assumir aquest augment de casos?
—No. Durant la pandèmia vaig ser molt crític amb això, teníem una ràtio molt per sota del que es recomana internacionalment. Aquests anys s’ha millorat. Som en una situació millor que la d’Espanya, però pitjor que la del País Basc o la mitjana europea. La millora no ha estat suficient. Falten més psiquiatres infantils i juvenils, més psicòlegs clínics… Falten més recursos en l’àmbit comunitari, més hospitals de dia i més centres comunitaris.

—El problema és que falten especialistes perquè no s’estudia aquesta especialitat o per què se’n van?
—Totes dues coses. Falten més professionals, però també n’hi ha que marxen a l’estranger perquè les condicions laborals i professionals són més atractives. Ara, sí, falten places de psicologia clínica. Malgrat que se n’ha fet un increment, no ha estat prou. La pandèmia ha fet que es parli més de salut mental, que se li donin importància. Però com pot ser que l’hospital més gran de Catalunya, el primer amb servei de salut mental d’adults, que és Vall d’Hebron, no tingués un servei de salut mental per a la infantesa i l’adolescència? Vam obrir el servei de salut mental el 2001, i fins aquest any no hem tingut aquesta planta. Això demostra l’estigma que hi ha al voltant de la salut mental. Quan la persona ha de ser hospitalitzada per temes de salut mental, ha de tenir els mateixos drets que si ingressés per qualsevol altra especialitat en un centre. I una altra cosa per a analitzar: quina part de la xarxa de salut mental de tot Catalunya depèn de l’Institut Català de la Salut? Molt poca, la gran majoria és en mans de proveïdors privats. Donen assistència pública, però amb una gestió privada.

—La salut mental no es considerava important.
—No pot ser. I més ara, que sabem que la primera causa de mort per causes naturals entre adolescents és el suïcidi. I que el TDAH dobla el risc de tenir obesitat o diabetis tipus 2. I que l’esperança de vida d’una persona amb esquizofrènia s’escurça per les malalties mèdiques que hi té associades. Quan es parla de prevenció, tothom té molt clar què s’ha de fer amb el càncer; però, i amb la salut mental? Hi ha també aspectes preventius. En la salut mental, la dieta té un impacte negatiu si no es fa correctament. I l’activitat física. Per exemple, si tu fas un bon tractament del TDAH, pots reduir el risc que aquella persona acabi tenint un problema d’addiccions, o un problema de més criminalitat. Hi ha estudis internacionals que ho demostren. Hem d’aterrar aquesta ciència a la pràctica clínica diària. O la síndrome alcohòlica fetal, que és un trastorn de neurodesenvolupament que es dóna en infants quan hi ha hagut un consum d’alcohol durant l’embaràs. Per què no marquen totes les ampolles perquè quedi clar que no es pot beure alcohol si estàs embarassada? Mira si s’hi posa poc el focus. Quan tenim un nen prematur, li controlen moltes coses, com els problemes oculars o respiratoris. Per què no es mira, per prevenció, els problemes psiquiàtrics, si sabem que tenen molt més risc que la població general?

—Hi ha gent a qui li continua costant d’anar a una consulta perquè ho troba una mostra de debilitat.
—És una feina que hem d’acabar de fer. S’ha de viure amb absoluta normalitat, perquè és un dels trastorns més freqüents de la població general, juntament amb el càncer. Ara, també cal dir que tenim un coll d’ampolla. Ara anar a una consulta ha deixat de ser tabú, per tant, hi ha més gent que hi va. El problema és que en l’àmbit comunitari no hi ha recursos per a tractar a tothom, i això causa frustració. No hi ha prou recursos. Nosaltres hem de garantir a tothom els millors serveis públics possibles. Hem de garantir que els serveis públics siguin fluids, que la gent pugui consultar i que el trànsit dins els diferents serveis sigui òptim. Per a això requereixen els recursos adients.