20.12.2018 - 21:50
|
Actualització: 21.12.2018 - 07:30
El batlle de Montblanc s’havia compromès a acabar la vaga de fam un cop ho fessin els presos. Poc abans que la notícia fos oficial, ahir al matí, li la van comunicar. Ell no volia pas protagonisme, sinó fer visible una situació excepcional i dotar de valor el gest dels presos. Hi hem parlat breument perquè faci balanç de la vaga, que, en el seu cas, s’ha allargat vuit dies.
Aquí us anuncio que deixo la vaga de fam i crido a una monilitació pacífica i democràtica demà divendres pic.twitter.com/K3SDbcswCY
— Josep Andreu (@jandreud) December 20, 2018
—Com esteu?
—M’he trobat bé des del primer dia, cosa que fins i tot m’ha sorprès a mi. Durant aquests dies he begut molta til·la, i això em donava la sensació que tenia la panxa plena i em treia l’ansietat de menjar. Pensava que patiria molt més. He tingut un control mèdic estricte de dos metges de Montblanc. M’han pres la pressió, el pols i el pes cada dia.
—Quant de pes heu perdut en vuit dies?
—Quatre quilos i mig. I la pressió, que sóc propens a tenir-la alta, se m’ha posat a catorze i vuit, que és la normal. Vaja, que se m’ha arreglat la pressió.
—Us heu trobat més dèbil durant la vaga?
—Ahir vaig anar al pont Vell i vaig pujar pel raval, i vaig notar que les cames em feien figa. Treballant a l’ajuntament he procurat de no pujar escales i fer servir l’ascensor, tal com em recomanaven. Però vaja, he fet vida normal i he seguit el dia a dia de l’ajuntament. D’aquesta manera he estat distret. Només he fet vuit dies de vaga de fam. I una cosa és haver-la fet en llibertat, que em permet d’estar en el meu ambient, i una altra cosa és la presó, que és més dura. A la tarda em venien a veure els amics, rebia les trucades que volia, anava a dormir a casa i estava davant el foc a terra una estona, dormia al meu llit, veia cada dia la família i, si volia donar un tomb, anava als meus paisatges preferits.
—Com va anar la visita de dilluns a la presó?
—Vaig poder parlar amb tots, excepte amb Jordi Cuixart, que tenia una altra visita. Ja ho vaig dir a l’Oriol: ‘Jo rai’, perquè sabia que faria uns dies de vaga en llibertat, ‘en canvi, tu fa un any que ets a la presó, i un judici a l’horitzó amb una petició de pensa esgarrifosa. Em canviaries la situació, oi?’ I em va respondre: ‘I tant! Marxaria corrents cap a casa!’ Vull dir, que el mèrit és dels qui fan la vaga de fam i estan empresonats. Al cap i a la fi, jo he fet uns dies de dejuni seguint la seva iniciativa i prou.
—Per què la vau voler fer?
—Perquè això que passa al nostre país és molt greu. Que tinguem el govern de la Generalitat empresonat i a l’exili, quatre dels empresonats en vaga de fam… És que era molt seriós. Vaig reflexionar-hi i vaig considerar que no podia arrelar com una cosa quotidiana. Necessitava fer alguna cosa. No podia mirar cap a un altre cantó i no posar-ho al centre del que passa al país. Ja havia anat als Lledoners i n’havia parlat amb Jordi Sànchez.
—Li ho vau comentar, que volíeu fer una vaga de fam?
—Sí. Li vaig dir que tenia un ple de pressupost important i que l’endemà d’aprovar-lo començaria la vaga de fam. Em va demanar si m’ho havia pensat bé, si ho havia reflexionat i assumit com cal. Jo era molt conscient de què feia. Els dies abans estava neguitós, però una vegada la vaig començar, em vaig tranquil·litzar, perquè ja era on volia. I em vaig relaxar. Ara, quan t’hi poses ha de tenir clar que no pots fer el ridícul. No pots anunciar-ho i al cap de quatre dies, plegar. Has de ser conscient i estar mentalitzat d’on et poses. Tenia clar que els qui posaven l’empremta i portaven la iniciativa eren els presos dels Lledoners. Jo estava compromès a fer allò que diguessin i continuar o acabar quan ells diguessin.
—Esteu satisfet del ressò que han tingut les vagues?
—Sí. Però els protagonistes són ells. Jo hi he posat un gra de sorra. Ja sé que molts mitjans espanyols han fet cas omís de la vaga, però al segle XXI la informació circula molt de pressa i no han pogut evitar que l’existència de la vaga hagi tingut ressò internacional, i a l’estat espanyol també. I el Tribunal Constitucional s’ha començat a moure, que és la qüestió més important.
—Heu rebut tot el suport que esperàveu?
—Sí. Molts dies, a les nou del vespre, havia de dir prou a les visites que rebia. Ja sé que es diuen moltes coses, però quan vaig ser als Lledoners, l’Oriol Junqueras es va interessar per mi i em va desitjar sort. He rebut la visita d’en Joan Tardà, amb qui tenim una llarga amistat, ha vingut el delegat del govern a Tarragona, que també és d’ERC, l’Òscar Peris, també la Marta Vilalta, en Lluís Salvadó… Jo crec que sí, que he tingut el suport de tothom.
