12.10.2016 - 22:00
|
Actualització: 13.10.2016 - 07:10
L’últim brigadista internacional porta a la butxaca el passaport espanyol i el francès. Va néixer a Marsella l’any 1919 i ara viu amb els fills i néts a la Tor del Criu, a Occitània. Parla francès, castellà i català amb fluïdesa. No ha perdut mai el lligam amb Alcàsser (l’Horta Sud), d’on era son pare i on es va traslladar la família quan ell tenia deu anys. A Alcàsser el van donar per mort durant la guerra, quan son pare va rebre un telegrama de les tropes revoltades dient que l’havien afusellat a Castelló.
Des de fa molts anys, Almudéver es dedica a explicar les seues vivències de brigadista internacional i a difondre les seves idees republicanes. Té una memòria prodigiosa que li permet de recordar noms i càrrecs i llocs i anys, i relatar episodis tant de la guerra espanyola com de la seva vida de represaliat. L’any 1936 va falsificar l’edat i, a disset anys, es va incorporar com a milicià al front de Terol. El van ferir i fou l’any 1938 quan, fent valer la nacionalitat francesa, es va incorporar a les Brigades Internacionals, la 129. Acabada la guerra va tornar a València i l’empresonaren. Va passar pels camps de concentració dels Ametllers a Alacant i d’Albatera al Baix Segura, i per unes quantes presons. Això és només un repàs molt esquemàtic de la vida d’aquest home que viatja sempre amb la bandera republicana espanyola i una carpeta plena de documents, fotografies i records.
Enguany el govern valencià li ha atorgat el guardó d’Ambaixador de la Comunitat Valenciana dins els actes commemoratius del 9 d’Octubre. Enmig de la pompa i circumstància habituals, en l’acte de lliurament de les distincions, dos gests van destacar per damunt de tots. El primer, un tros de la bandera republicana que sortia de la butxaca de l’americana de Josep Almudéver. L’altre va ser més vistós. El brigadista es va separar del grup on premiats i autoritats es feien la foto de família en el moment que va començar a sonar l’himne reial d’Espanya. Almudéver ens rep a la casa d’uns amics seus a Alcàsser el 12 d’octubre al matí. Ell tampoc no celebra el Dia de la Hispanitat.
—Per què us vàreu apartar del grup en l’acte del 9 d’Octubre quan va sonar l’himne espanyol?
—Però si és un himne de criminals! El que va matar la república. Què havia de fer?
—Ho teníeu pensat, que si sonava l’himne us apartaríeu?
—No. No m’esperava que tocaren això. No m’ho esperava i va i ho toquen. Si amb eixa musiqueta m’han ficat en la presó sis anys i mig! I una vegada m’afusellaren i una altra vingueren a buscar-me i ja va ser massa tard perquè jo ja havia fugit. Era l’any 1947, i vaig fer tres dies sense menjar ni beure per passar els Pirineus. I va l’ONU i l’any 1952 té la poca vergonya de rebre Franco, i llavors va ser quan em van llevar la condicional. Però fins el 5 d’agost de 1965 no vaig poder entrar a Espanya.
—En totes les fotos de l’acte es pot veure que a la butxaca hi porteu alguna cosa plegada.
—És la bandera republicana. Sempre la porte i allí me la prohibiren. Vaig traure la bandera i em digueren, no, eixa bandera vostè no la traga. I la vaig plegar i la vaig tornar a la butxaca, però es veia una mica.
—En la celebració del 9 d’Octubre, vàreu parlar amb el president Ximo Puig?
—Jo sé que vaig parlar amb alguna gent, però no em vaig parar a pensar a veure qui era. A més, em donaren poca conversa perquè sabien que els diria la veritat.
—Creieu que la gent va entendre el vostre gest de protesta?
—Hi havia molts alcaldes que ho van entendre perfectament. Si m’han donat aquest premi és perquè darrere hi ha hagut una barbaritat d’alcaldes que ho van demanar. I els diputats supose que també ho han entès. Molta gent va vindre a felicitar-me.
—Per què penseu que us han distingit amb el títol d’Ambaixador de la Comunitat Valenciana?
—Pel treball que faig. Divendres anem a Tortosa, dos dies. El dia 23 vénen els de París i ens ajuntarem a Benicàssim. Després anirem a Albacete i a Madrid. Ho organitza l’associació Amigos de los Combatientes de la España Republicana. Cada dos anys fan un viatge a Espanya. Ja no hi ha brigadistes, l’últim sóc jo. Ara vénen els fills, els néts, els nebots dels brigadistes.
—Creieu que encara és possible una Espanya republicana?
—Sí. Arribarà un dia, tard o prompte, és necessari. Tant me fa el règim de Franco com la monarquia que han vingut gràcies als crims. Aquest rei d’ara és fill d’un covard o d’un traïdor que és el que era Joan Carles. Heu vist mai que un rei se’n vaja abans de morir? Mireu la reina d’Anglaterra els anys que té i no deixa la corona al seu fill. Crec que Joan Carles s’ha assabentat que vaig dient-ho pertot arreu.
—Què en penseu de la situació política actual de l’estat espanyol?
—Això és el que em dol. Em dol que no facen una unió d’esquerres. Un Front Popular. Però que els socialistes vagen per una banda, Podem per una altra… això fa molt de mal a Espanya. Que s’unisquen les esquerres per fer fora a la monarquia. Ara tenen l’ocasió de fer-ho perquè hi ha persones solvents. Perquè el 1936 el Front Popular guanyà les eleccions i posaren de cap de govern un imbècil que va ser Casares Quiroga.
—Per què quan ha governat l’esquerra els socialistes mai no han fet cap passa per a intentar tornar a la República?
—Els socialistes no són d’esquerres. Què passa a França? El cap del govern és socialista, el president de la República també és socialista, però no són d’esquerres. Donen més poders als patrons que als obrers. Això què vol dir? Quina classe de socialisme és això?
—Qui pot defensar a Espanya les idees republicanes?
—Podem, Izquierda Republicana i el Partit Comunista.
—Però no sumen prou vots.
—No tenen la majoria perquè no s’uneixen bé. Si fessen un Front Popular molts obrers no votarien la dreta.
—Seguiu el procés de Catalunya cap a la independència? Què en penseu?
—No m’agrada tant. Està bé que tinga l’autonomia que té ara, com la té València. Això d’acord, però que se’n vaja, no m’agrada. Ja en temps de la República ho demanaven, ho han volgut tota la vida.
—I doncs, amb tants anys de reivindicació, no penseu que s’hauria de facilitar una sortida?
—Si ho volen els haurien de deixar que se’n vagen, però jo no estic per això. Anar-se’n d’Espanya amb els segles que fa… Ara, si els catalans ho veuen així, els deixe la llibertat.
—Feu conferències, aneu a escoles, participeu en actes… No us canseu mai d’anar allà on us demanin a contar la vostra història, a defensar els vostres ideals?
—No, de moment no me’n canse, però ara cada volta em resulta més difícil de fer un discurs. Preferisc que em facen preguntes com em feu ara. Ja tinc noranta-set anys i són molts.
