22.07.2018 - 22:00
|
Actualització: 24.07.2018 - 09:16
Josep Alay (1966) és un acadèmic de carrera brillant que s’ha convertit en el director de l’Oficina del President Puigdemont. En aquesta entrevista parla del seu increïble expedient acadèmic (parla més de deu llengües, té tres doctorats: en física, història i ciències i és un dels grans experts en món tibetà) però també descriu els seus darrers mesos, ben intensos. Alay és un dels homes que anava dins el cotxe de Puigdemont quan va ser detingut a Alemanya. Rep VilaWeb al seu despatx de la Generalitat i explica com ha estat la seva vida, com són els seus lligams amb Puigdemont i com serà el seu futur.
—Qui eren els pares de l’Alay?
—Mon pare va morir a vuitanta-un anys. Juliol del 2009. És una de les coses que més greu m’ha sabut: que els grans no hagin pogut veure-ho, tot això, i que se n’anessin amb la imatge d’un gairebé impossible. El meu pare era director d’una petita empresa, fill del carrer Nou de la Rambla. I ma mare de Sant Gervasi. Tots dos es van trobar a Gràcia, on vaig néixer jo. Nosaltres som tres germans i jo sóc el petit. El gran va fer arqueologia i el mitjà és músic. Aquest, no el coneixies, però l’hauràs sentit: anuncis, sèries de televisió. I el més famós són Els Segadors que toquen amb estil de polca polonesa al programa ‘Polònia’. Molt diferents tots tres. El meu germà gran es va dedicar al món de les assegurances. ‘Investigació forense’, que diuen en l’arqueologia, per mirar de trobar els espoliadors, els qui rebenten els jaciments. I això es fa amb la policia i els Mossos d’Esquadra. Ara ja és jubilat.
—Explicar la vostra carrera acadèmica no serà fàcil.
—Comença amb la llicenciatura de Física a Barcelona. I en aquella època, per continuar la teva carrera acadèmica la millor cosa que podies fer era anar-te’n d’aquí. I sobretot en ciències. I me’n vaig anar a Bèlgica, precisament. A Flandes. A Lovaina. A la Universitat Catòlica de Lovaina. A l’institut IMEC, que continua essent un dels instituts punters de recerca en tecnologia i microelectrònica. Allà em vaig dedicar a allò meu: física de superfícies. I vaig acabar el doctorat a Lovaina. El vaig presentar en anglès i neerlandès. I vaig tenir una oferta que no vaig poder rebutjar: anar-me’n al Japó. Era anar a un món diferent. Aquesta estada és important. Hi vaig com a doctor en Física per continuar la recerca en els laboratoris del costat de la universitat d’Hiroshima. Me’n vaig al sud. Ara, sí que és cert que una de les meves grans passions han estat les llengües. Des del principi.
—Quantes en parleu?
—Difícil de calcular. Jo no parlo igual l’hebreu que l’italià. L’anglès que el rus. El japonès que el tibetà. Tens gradacions. Algunes d’aquestes llengües que jo he estudiat són mortes. No les parles. Les llegeixes.
—Però digueu una xifra. Més o menys. Quantes en diríeu?
—En diria unes deu: Català, castellà, anglès, francès, alemany, japonès. Neerlandès, italià, tibetà, hebreu.
—I més llengües que sapigueu, potser no tan bé?
—Rus, àrab, siríac. I mongol. Perquè la meva entrada al Tibet és des de Mongòlia. Mongòlia i el Tibet són dues cultures germanes. Aquesta atracció no em ve pel vessant religiós o espiritual. La meva tesi doctoral és més sobre una religió que és precisament la minoritària del Tibet. Que és l’antiga, la religió bon, que no és la budista. Jo hi entro més per com entenen ells la vida. Una forma de vida nòmada. Lliure. Aquí és on enllaça amb el meu recorregut. A la Universitat d’Hiroshima, al departament de filologia índia hi ha un gran especialista en llengua tibetana clàssica. I és qui me l’ensenya i em dóna els elements per a fer-ne la meva recerca entre Barcelona i el Tibet. Ho he fet durant anys.
—I del Japó a Barcelona.
—On torno a treballar com a físic a la universitat. I després vaig voler ordenar acadèmicament els coneixements de filologia i per això, amb més de trenta anys, començo a estudiar filologia semítica. I a banda vaig fer el doctorat en història, però molt filològica. Era el repàs d’una biografia del monjo Khyung Sprul Rin Po Txe. En fi, va arribar un moment que el vice-rector Màrius Rubiralta es va adonar que aquí mancaven temes d’Àsia a la Universitat de Barcelona i vam crear un petit centre de recerca molt modest, que és l’Observatori del Tibet i de l’Àsia Central. I llavors, et parlo de fa deu quinze anys, començo a fer classes d’història de l’Àsia. I encara ara.
—Encara ara?
—Sí. Encara ara. Aquest any ha estat el pitjor, pobres, entre detencions. Han estat molt comprensius.
—He llegit que sou el primer traductor d’un text del tibetà al català.
—M’atreveixo a dir que de poesia tibetana sí. Són les poesies d’amor del sisè Dalai lama. L’actual n’és el catorzè. Personatge molt popular en l’imaginari tibetà. I considerat un dels millors poetes.
—Com és que sou tan amic de Carles Puigdemont? Com és que l’acompanyeu a tots aquests viatges?
—De la part privada d’aquest tema, prefereixo no donar-ne detalls. Només dic que ens coneixíem i que hi ha un moment que hi ha un compromís per part meva quan es veu obligat a exiliar-se. Em comprometo a donar-li tot el suport possible, però hi ha un moment que no pot ser només de paraula, quan arriba a Flandes i a Bèlgica, pels anys que jo hi vaig viure, gairebé cinc. Jo hi tenia certa familiaritat. I és obvi que amb la meva biografia, encara que no m’he dedicat a la política, sí que internacionalment tinc una mica de coneixement. No solament d’Àsia. I llavors, suposo, per confiança personal, comencem a fer coses junts.
—Hi havia gent que us veia i deia: ‘què fa l’Alay viatjant amb Puigdemont?’
—La meva feina és ser discret. I continua essent així. Però hi ha un moment que aquesta discreció es trenca, i no per voluntat pròpia. Me la trenquen. Passa a Dinamarca quan un energumen apareix amb una bandera espanyola i vol obligar al president a fer-li un petó mentre la xicota ho enregistra amb un vídeo. I allà se’m veu al costat del president Puigdemont. És la primera vegada que jo aparec.
—I què ens en dieu, dels contactes discrets de Puigdemont aquests mesos? No devia ser fàcil.
—No era fàcil. Sempre s’ha intentat fer amb la màxima discreció per no posar a ningú en cap compromís. Però hem parlat amb polítics de tot l’espectre. De tot l’espectre. I ho he dir, hi ha un punt que m’entristeix.
—Quin?
—L’esquerra alternativa a Puigdemont el rep molt bé a Europa. I aquí… A Europa el tenen com un dels lluitadors per la llibertat. Així el defineixen, per exemple, els de Die Linke, però també la coalició roja-verda a Dinamarca, i a Finlàndia igual. Probablement la política amb més futur de Finlàndia, una noia molt jove, que és la qui porta l’aliança verda-esquerra alternativa, s’ha reunit amb el president Puigdemont, hi ha dinat. Per a tots ells, ell representa un desafiament a l’Europa antiga dels funcionaris, encarcerada, aquella que no és capaç de veure en el moviment català un moviment popular, no populista, i democràtic, que intenta trencar els estereotips de l’Europa dels estats. I amb tot això ell se n’ha convertit en una de les icones.
—No es va arriscar molt?
—Les nostres discussions fins a altes hores de la matinada, les vam tenir. És cert. Però érem perfectament conscients dels riscs, dels perills, i de com podia acabar cadascun d’aquests viatges. Però com no has de prendre el risc? L’exili del Puigdemont no ha estat l’exili d’anar-se’n a la casa daurada i que et vinguin a veure. N’ha estat un en moviment, d’anar a explicar la situació de Catalunya amb tots els riscs del món.
—Arribem quan el president és detingut a Alemanya.
—De tot allò que han dit, que hi ha moltes mentides i alguna veritat, tu pots saber que, d’una bona part del recorregut que vam fer, ni en tenien, ni en tenen ni idea encara. Però una part sí que la coneixien. I d’aquesta part, algú en algun lloc a Madri va interpretar que Alemanya deuria ser un lloc més favorable per a fer entrar-hi l’euroordre. Em fa intuir que, per a ells, Escandinàvia no ho era. Abans de l’arribada del president Puigdemont, Alemanya no era un país excessivament procliu per a nosaltres. I aquí hi ha un dels grans mèrits de l’exili: per tot arreu on ha passat, i en aquest cas, Alemanya i Finlàndia, Catalunya ha passat a ser un dels temes normals de conversa i que els governs han tingut damunt la taula. Clarament, la major part dels mitjans no són favorables a la independència però sí a la defensa de drets civils, llibertats, democràcia i llibertat d’expressió. I això, a l’exterior ho encarna el president Puigdemont.
—Alguna escena dels darrers mesos?
—Una de les imatges del darrer any és un dinar molt reduït amb el president Barzani del Kurdistan just després del referèndum. Hi havia alguns personatges de política mundial importants com l’ex-ministre d’Afers estrangers francès i Henry Levy, que és filòsof. Els kurds ens tenen una gran estimació, molta més de la que nosaltres els hem demostrat. Al seu referèndum, hi vam ser presents a través meu, amb el president Puigdemont. I vam fer que tots dos mantinguessin una conversa. Els kurds continuen funcionant com un estat independent. Els cal més autonomia financera: Bagdad encara recull taxes. L’altre problema ha estat la traïció. La UE no hi ha volgut problemes, tal com els Estats Units. I els deixen abandonats. Bagdad segueix fil per randa el full de ruta que marca Madrid. No és casualitat. Estic segur que aquells mesos van tenir comunicació .
—I escenes de l’equip rival?
—La meva detenció en un pàrquing de Barcelona, fet que mai a la vida no hauria pogut imaginar que em passaria. Potser deu agents de paisà amagats a les columnes m’apareixen de cop quan anava a obrir la porta del cotxe, cridant: ‘Vostè és Josep Alay? Cuerpo Nacional de Policia! Vostè està detingut!’ Et llegeixen els drets. T’escorcollen i et diuen que se t’enduen acusat de delicte d’encobriment. Em posen en un cotxe de camuflatge i amb la sirena a tot drap cap a la Verneda. Com si s’enduguessin un delinqüent perillosíssim.
—A la Verneda. On treballa el policia que ha agredit Jordi Borràs.
—Correcte.
—El cas Puigdemont ha caigut. També el vostre encobriment?
—Seria completament lògic. Esperarem i quan el meu advocat, Jaume Alonso Cuevillas, consideri oportú, doncs imagino que demanarem l’arxivament de la causa. O la mateixa Audiència, si hi aplica una mica de lògica, la farà caure. Però encara hi és.
—Passem a l’Oficina. Què hi podeu fer, i com ha canviat després de la caiguda de la tesi Llarena? El president viatjarà més que mai, ara que es pot moure?
—Bàsicament la nostra funció és donar-li suport en tot allò que necessiti per a organitzar esdeveniments. Jo interpreto que sí que viatjarà més. Ja et puc dir que ahir mateix teníem invitacions perquè es desplacés. El volen de tot arreu. En principi ell es pot moure lliurement a Schengen excepte a casa nostra.
—L’Oficina, exactament què farà?
—Li hem de donar tot el suport però essent ell absent. Però ja ens ocuparem, avui dia amb la tecnologia que tenim, que la seva presència a casa nostra, ja no en acte polítics de la Crida, sinó com a president, sigui més fàcil. Que pugui tenir contacte directe amb la gent. Tenir l’oficina significa que ell és present a Barcelona. Farem actes petits, reunions amb diferents interlocutors del país. Les reunions, les podem fer d’aquesta manera.
—La idea és que el president Puigdemont torni?
—La idea és que el president torni. I que sigui restituït, com ha dit el president Torra. I la tornada del president Puigdemont cada cop és més a prop. Tant de bo sigui com més aviat millor.
—Pot ser que torni abans que la República?
—Davant d’una derrota jurídica total a Europa, és possible. Amb Ben Emerson ara som a les Nacions Unides. I crec que Estrasburg o l’ONU diran com els alemanys i Espanya es veurà obligada a acceptar la seva derrota judicial. Això permetrà que Puigdemont torni. Quant de temps trigarà? Ja saps que el tema europeu més que a mesos va a uns pocs anys. No passarà que s’hagi d’esperar vint anys perquè prescrigui el delicte. En absolut. No m’ho crec. Per descomptat. Jo sempre crec i creuré que la República catalana és molt més a prop que tot això.
—Creieu que sense ajuda internacional no ens en sortirem?
—És una condició necessària, però no suficient. La més important és que nosaltres arribem fins on hem d’arribar. Que nosaltres ens creiem que volem una República independent i que no tinguem cap restricció mental per a arribar fins al final. El suport internacional, l’hem de cercar sense voler resultats immediats i públics. És feina de molt llarg recorregut. Crec que som en un bon moment. El context és bo. Ens coneixen molt millor. I s’entén molt millor la nostra lluita. I ara s’ha vist.
—No encarem bé la gestió de la violència. Ho tenim com a tabú. ‘Si hi tornem, tornarà a haver-n’hi.’ Què hem de fer?
—Hem de procurar que aquest escenari no es torni a produir. I ho hem d’explicar arreu del món. La via que s’entén més a fora és la del diàleg i la negociació. I jo ja els puc explicar que ja ho hem intentat. Però ells hi insisteixen: ‘Torneu-hi. Ara teniu un govern diferent. És un govern més obert i dialogant.’ Això et diuen. I el president Torra fa això: donar-los una oportunitat. I aquest diàleg, per a nosaltres, ha d’incloure un referèndum acordat amb l’estat espanyol. I d’això ve la declaració d’Edimburg amb Nicola Sturgeon, on es diu això exactament: que els problemes d’autodeterminació a Europa s’han de resoldre amb mètodes pacífics i democràtics. És a dir, amb un referèndum. Per a mi aquest és el model escocès. Tenim una mica de temps amb aquest govern espanyol. Hem de mirar que aquest model tingui sortida. Puc pensar si és realista o no, però jo he de mirar que això tingui èxit. I si no surt bé, unes altres vies.