Josef Lang: ‘Veig en el moviment català el futur dels moviments d’emancipació d’Europa’

Josef Lang (1954) ha estat trenta anys diputat del partit verds alternatius de Suïssa. Durant vint-i-dos anys al seu cantó, i vuit al parlament nacional. Figura important, el senyor Lang va arribar a ser vice-president del Partit dels Verds. Actualment milita en l’antimilitarisme, però viu la política institucional més de lluny, fa d’historiador, la seva professió, i s’ha interessat molt en la qüestió catalana. Tant, que és una de les persones amb qui es va reunir Carles Puigdemont a Suïssa mesos enrere. VilaWeb l’ha entrevistat telefònicament.

—D’on us ve el vostre interès amb Catalunya?
—Als anys vuitanta vaig escriure una dissertació en història sobre els bascos. I si hom estudia el cas basc, estudia també la qüestió nacional a Espanya, on l’altre gran tema és Catalunya. D’aquí que ho conec. Però hi ha una altra raó.

—Quina?
—Estic realment impressionat amb el moviment català, per ser tan fort i, conseqüentment, pacifista. I que no hagi comès l’error de part del moviment basc de després de la dictadura de continuar amb la lluita armada. Crec que el seu caràcter pacífic és un factor de força i també un senyal per a tot el món. S’escampa el missatge que es pot aconseguir més si són les masses que es mobilitzen sense violència que no pas tenint una petita elit violenta que fa servir les armes.

—Vós veniu de tradicions d’esquerres i pacifistes. I sou historiador. El moviment català és nacionalista?
—No el considero nacionalista. L’únic nacionalisme rellevant que hi ha a l’estat és el nacionalisme espanyol. El moviment català és sobretot democràtic. És la ciutadania que vol decidir el destí, que vol exercir drets democràtics. En segon lloc, és sobretot un moviment republicà. I què hi fa un moviment republicà dins un estat monàrquic? Perquè ara no és com als anys trenta. Als anys trenta, Catalunya va declarar la república i al cap de poques hores Madrid. Ara això no passa. Per tant, crec que la separació d’un moviment republicà dins un estat monàrquic és una cosa lògica.

—Vau poder parlar amb Puigdemont a Suïssa fa uns mesos. Com va anar la trobada?
—Vaig veure’l el 19 de març a Berna, en un hotel, l’antica casa de la vila. Ell es va interessar per la qüestió del federalisme i el comunalisme a Suïssa, en relació a una futura República catalana. De fet, una República catalana es pot organitzar de manera centralista, federalista, o comunalista. També vam parlar de democràcia directa, i com s’inscriu en el projecte de constitució catalana. I jo volia saber com veia ell el desenvolupament de l’esdevenidor, però també quina era la garantia que el moviment continuï essent pacífic. Va ser un diàleg molt obert, en deu minuts ja ens tutejàvem, i no va haver-hi cap autoritarisme per part seva. Érem dues persones amb experiència política (ell més que jo, sobretot d’una altra mena) i interessades a saber com s’organitza una democràcia moderna al segle XXI. I dues persones que certament coneixen la importància del pacifisme, però que també saben que la democràcia purament representativa no està a l’altura de les necessitats de la ciutadania.

—La vostra posició vers Catalunya és la posició majoritària al grup verd?
—Mira, la gent té simpatia amb Catalunya, però té dubtes sobre si la independència és el camí correcte. La generació de menys de quaranta anys és influenciada pels horrors de la guerra dels Balcans. Per a ells, els mots ‘separar-se’, ‘autodeterminació’, els recorden l’horror dels Balcans. A més, als anys noranta, quan aquesta generació es feia gran, apareixia el nacionalisme de dretes a Suïssa. Això també hi influeix. La gent de més de quaranta anys, en canvi, respon més als principis, al Maig de 1968, i recorden la solidaritat contra el franquisme. Aquesta generació entén millor el moviment català que no pas els més joves. La nostra tasca és explicar als joves que Catalunya, i això que hi passa, no té res a veure amb allò es va esdevenir als Balcans.

—I amb què ho compararíeu, doncs?
—Estic convençut que el moviment català és una cosa nova. No és fàcil de comparar. És nou del punt de vista de moviment social. Segons que em sembla, sou el futur dels moviments socials emancipatoris. Primer, és un moviment capaç de mobilitzar regularment una gran part de la societat. D’una nació de 7,5 milions, mobilitzar regularment un milió, dos milions, és una cosa extraordinària. En segon lloc, és molt ben estructurat: milers de petits òrgans, associacions, agrupacions, entitats. Una societat civil en el millor sentit de la paraula. Ciutadania organitzada. I el tercer element és un moviment sense violència, però amb molta imaginació, com va demostrar el Primer d’Octubre. Veig en el moviment català el futur dels moviments d’emancipació d’Europa, i enllà. Fixa’t ara als Estats Units. Amb aquest moviment de joves en contra de les armes. Hi té un aire. Ara, com a historiador, potser la cosa que em ve més al cap és la Revolució del Vellut, l’any 1989 a Txecoslovàquia i el Maig de 1968. És a dir, mobilitzacions massives. Autoorganització molt forta, on el comandament no és centralitzat i poderós, sinó que és la gent qui pren les regnes. Molt oberts a diferents tendències internes. I finalment, pacífics. Són moviment de desobediència civil en el millor sentit de la paraula.

—I ara? Com valoreu el govern de Pedro Sánchez?
—D’entrada és positiu que hagi caigut el govern de dretes. Però fa poc temps que hi és, i no en podem dir gaire cosa. Però hi ha coses positives: s’ha acabat el 155 i s’ha retornat a l’autonomia, hi ha la possibilitat que potser tornen els presoners a Catalunya. Negatiu és el nomenament del ministre d’Afers Estrangers, que és un anticatalanista, i el de l’Interior, especialista i protagonista de la lluita antiterrorista. I ja no som en aquesta fase. Avui ja no hi ha terrorisme. Per a mi, aquests dos són els punts negatius.

—Com veieu Podem, vós que sou dels verds suïssos?
—Si visqués Madrid o Andalusia els votaria. És clar. Són més conseqüents amb les qüestions socials i més oberts a les minories nacionals que el PSOE. En aquest sentit, són un progrés. Però opino que es nota massa que van néixer a Madrid. No sé si és la lluita de les nacions que tenen el dret de decidir, que és un dret incondicional, se la fan molt seva. Aquí hi ha la meva critica, no tant a les paraules. Ells, per exemple, van criticar el 155 o el fet de tenir presos. Van ser crítics, però no combatius i no van fer cap gran campanya, cosa que és necessària. També cal veure que el nacionalisme espanyol ha crescut molt darrerament i això va fer que tinguessin por de perdre vots. Però en política jo sóc dels qui penso que valen més els principis que els vots. I cap i a la fi, no crec que en perdessin tants, per això. Hi ha enquestes que diuen que fins i tot fora d’Euskadi i Catalunya la causa catalana tenia també acceptació creixent.

—De crítiques als independentistes, quines faria?
—Crec que va ser un error fer el pas enrere després d’haver declarat la independència. Puigdemont mateix afirma que es va creure les promeses de Madrid. Ara bé, de fet, potser jo hauria pres un camí diferent, no gaire lluny de la independència, i una mica més integrador cap a la gent que té por. Potser es podria haver obert un procés constituent. Que en un primer moment deixa oberta la qüestió de si seràs independents del tot o no. I comences un camí obert. Ara, també és veritat que el govern espanyol no hauria acceptat aquest procés constituent. Però mira, aleshores hauria estat una altra cosa. I molta gent que dubta sobre la independència no dubta en canvi del dret dels catalans d’engegar un procés constituent. La meva estratègia hauria estat una mica diferent. I, de fet, encara el podeu obrir, aquest procés. I penseu en la gent que té por. Ja ho vaig dir a Carles Puigdemont: treballeu més per guanyar-vos la part de la població que té por de la independència. I aquesta gent molts són obrers. I volen saber si una Catalunya independent o sobirana seria més social que l’estat espanyol.

—I com jutgeu la posició de la UE?
—Crec que l’actitud de la UE i dels governs europeus no es pot llegir com la por dels separatismes. No ho veig. Si fos així, Gran Bretanya i Bèlgica haurien de ser molt anticatalans perquè són estats amb possibles independències. I en canvi passa al revés: Bèlgica i al Regne Unit són dels llocs més oberts amb Catalunya. Crec que la raó n’és una altra. A la UE no tenen por de la separació. Tenen por d’una altra cosa. Tenen por d’un moviment social que encarna el futur dels moviments socials a Europa. El sense llar, els aturats, els sindicats. Tots aquests poden prendre’n exemple. Catalunya podria demostrar que una ciutadania organitzada pot canviar coses.