Joseba Sarrionandia: ‘El procés de pau del País Basc serà com caminar amb una cama’

No és fàcil de fer una bona fotografia de Joseba Sarrionandia, Sarri. Potser li passa com els africans, que senten que el fotògraf els vol robar l’ànima. De tota manera, aquest escriptor basc exiliat a l’Havana surt en totes les fotos amb la mateixa cara de fa trenta anys, la cara d’un nen que han enxampat furtant un caramel. De vegades se li endureixen les faccions i fa pensar que potser s’estimaria més que no li’n fessin mai, de fotos.

Ha plogut molt d’ençà del 7 de juliol de 1985, quan va deixar amb un pam de nas la seguretat de la presó de Martutene, on estava reclòs per haver format part d’ETA. Com si fos un guió cinematogràfic, en va fugir, juntament amb un altre membre de l’organització, Iñaki Pikabea, tots dos amagats dins un altaveu, després d’un concert del cantant Imanol Larzabal. Durant aquests anys, les tavernes basques han cantat ‘Sarri, Sarri‘ de Kortatu mentre el protagonista era en un indret desconegut i la fugida gairebé s’havia convertit en llegenda. Trenta anys més tard, el diari Naiz l’ha localitzat a l’Havana, on acaba de ser nomenat professor de la Càtedra de Llengua i Cultura Basca de la universitat.

—Tot d’una apareix Joseba Sarrionandia a l’Havana. On éreu?
—Fa anys que visc a l’Havana, fent vida normal. Em sorprèn que la premsa digui que visc amagat i que no em deixo retratar. Ja fa bastants anys que no visc amagat, tot i que no he tingut mai gens d’interès a sortir a la premsa.

—Fa setze anys que no teniu problemes amb els tribunals a Espanya. Per què viviu tan discretament?
—És que jo em dedico a escriure. Per sort, per a fer aquesta feina hom es pot asseure tot sol en un racó d’una cambra i, simplement, escriure. És això que m’agrada fer, a més de conversar amb els amics, o mirar la lluna. Però no entenc per què he de sortir a la premsa, llevat que hi hagi publicat un llibre.

—A Milan Kundera, tampoc no li agrada sortir a la premsa, però de tant en tant envia una foto. Salman Rushdie, amenaçat pels islamistes, es deixa veure també pels mitjans. En canvi, fa trenta anys que no hem vist ni una fotografia vostra.
—Agraeixo als qui tenen fotografies meves que no les hagin publicades, per respecte humà. I he de agrair-vos que em compareu amb escriptors que apareixen a Babelia i a The New York Times, tot i que no crec que hi tingui gran cosa a veure, amb aquestes eminències. Sóc un humil escrivent d’una llengua de la muntanya, i no m’hi sé veure, als mitjans audiovisuals. Amb la foto que em fareu ara, espero pagar el tribut a la societat de l’espectacle, que no sigui dit que no hi ha fotos meves, i que em deixin treballar finalment. Feu-me’n tres, perquè no vingui cap idiota a fer-me’n trenta.

—Es va armar escàndol quan us van donar el Premi Euskadi, durant el govern de Patxi López, i van retenir-ne els diners. Després vau tornar a ser centre de comentaris quan van programar una conferència vostra a la Universitat de Mondragón, i ara quan us han nomenat professor de la Càtedra de Llengua i Cultura Basques a l’Havana.
—Em sembla que van ser globus periodístics propis de la premsa groga, i de la política groga, perquè la política també és molt groga en certs temes. Yellow, en anglès, a més de ‘groc’, significava cruel i covard: tergiversar la veu de l’altre, els titulars sensacionalistes, les falsedats normalitzades de tant repetir-les. Això és parlar d’escombraries. Fa més d’un segle era sorprenent la manera d’actuar de William Randolph Hearst, però fa temps que gairebé tots els mitjans es mouen a la manera de Hearst.

—Una pregunta de curiositat: on heu viscut abans?
—Doncs en uns quants llocs, habitats per moltes persones, com jo, o diferents. No m’agrada explicar les coses a tothom. Per això m’estimo més escriure, perquè és com parlar a una persona. Qui llegeixi amb una mica d’atenció els meus llibres entendrà on he estat.

—Què és aquesta feina de l’Havana? Com us la van donar?
—L’Institut Etxepare va convocar la plaça de lector a l’Havana i, simplement, em vaig presentar a les oposicions. S’hi van presentar trenta-nou persones, segons que em van dir i, mitjançant una selecció per punts, en van escollir tres. La Universitat de l’Havana va triar una de les tres persones, d’acord amb l’escalafó, i al juliol em van avisar que havia d’acudir-hi a treballar.

—Què hi fareu?
—Llengua i cultura basca serà una assignatura optativa a partir de tercer any en la carrera de Llengua i Literatura, i en la d’Història de l’Art. També hi són optatius el gallec, el català i el turc, mentre que la llengua anglesa hi és obligatòria. A més, espero que organitzem algunes activitats culturals i publiquem coses.

—Què publicareu?
—Tenim la idea de publicar, per exemple, una revista que es dirà Kokuioa, que és un coleòpter que vola de nit i fa una llum verda. La cuca de llum té la llum al cul, i la kokuioa la té al cap [riu]. Espero que la revista il·lumini una mica alguns temes lingüístics, literaris o històrics poc explorats.

—Organitzareu conferències?
—Espero que sí, per exemple sobre Blas de Otero, que va viure a l’Havana més de tres anys, entre el 64 i el 68, un període interessant de la seva vida, amb moments molt tempestuosos sobre el qual s’ha publicat poc. Voldríem aplegar en una conversa gent que el va conèixer a l’Havana d’aquell temps.

—Feu servir el ‘nosaltres’: treballeu amb més gent?
—Estic sol en nòmina, però crec que he de fer servir el plural pels col·laboradors voluntaris que he tingut en aquests tres mesos. M’han ajudat professors de la facultat o bascs que viuen aquí, gràcies als quals ja tenim un bon local, amb una petita biblioteca. He acumulat la il·lusió de fer coses amb la solidaritat i la generositat, o com es vulgui dir, que he vist en força persones.

—Acabeu de publicar la traducció al castellà de Serà colossal, que jo vaig llegir en èuscar.
—És un relat des del punt de vista d’un nen de la guerra civil en una població imaginària de la costa entre Ondarroa i Mutriku: la innocència davant el desastre. El títol es refereix al triomfalisme dels vencedors i a allò que es preparava acabats els combats del 37, perquè tot el que havia de venir d’Alemanya era més colossal encara.

—Ara feu les últimes correccions d’una antologia de poesia. Com es titula?
—Es publicarà a l’editorial Pamiela, de Pamplona, i es dirà La poesia és morta. Però no us penseu que vaig ser jo, eh?

—Estic segur que hi vau participar d’alguna manera… Vaig llegir el llibre dels moros, que em va sorprendre per la investigació que implica. Com és que vau fer un llibre com aquell?
—Perquè tenia temps i curiositat per a saber com s’havien desplegat des de mitjan segle XIX les relacions de poder que es van anomenar ‘colonialisme’. I una gramàtica rifenca escrita en espanyol em va proporcionar un fil per a anar investigant sobre l’ocupació i la resistència, l’economia i la religió, les llengües i la política, especialment al nord d’Àfrica. Però allò que passa al Rif passar arreu. Moro és sempre l’altre, però els veritables moros som nosaltres. Les relacions de poder s’estableixen a tot arreu, i vaig tenir aquesta obsessió per mirar d’entendre el desastre sobre el qual s’assenta la nostra societat.

—L’any passat vau publicar Lapur Banden etika ala politika, que encara no s’ha traduït, però que té un títol ben clar: ‘L’ètica de la banda de lladres o la política’.
—La idea que l’organització política funciona amb l’ètica d’una banda de lladres travessa tota la filosofia política: és una de les idees bàsiques de Plató en la República. Sant Agustí va glossar la idea amb aquella conversa entre Alexandre el Gran i el pirata. El capitalisme, des d’Adam Smith fins a Friedrich Hayek, pensa que aquesta ètica de la banda de lladres estimula el creixement econòmic. I la cosa pitjor és que sembla cert, perquè ara la destrucció de Líbia és una gran oportunitat per a les empreses americanes i europees, per a créixer i crear ocupació, com diuen ells. Totes les organitzacions polítiques tenen alguna cosa de la Cosa Nostra; el socialisme real va naufragar en aquestes contradiccions. Doncs bé, aquest és un dels temes del llibre, on també hi ha autocrítica. La qüestió fonamental està a veure si es pogués fer política d’una altra manera.

—El vostre pare es va morir a l’estiu. Quant de temps feia que no el vèieu?
—Trenta-un any i uns quants dies. I em va deixar amb un gran deute per tot aquest temps. Allà, encara hi tinc la meva mare i un munt de nebots.

—Per què no torneu a País Basc?
—Per un motiu, es pot dir que polític, que espero que es resolgui aviat.

—Què en penseu, del procés de pacificació? Us ho demano perquè la gent, sobretot a Espanya, us vincula amb ETA.
—Jo vaig ser d’ETA a la fi dels setanta, com alguns dels qui em criminalitzen ara. Després vaig caminar de la Seca a la Meca no perquè fos d’ETA, sinó perquè em perseguia la policia espanyola. Pel que fa a la vostra pregunta, és clar que estic d’acord amb el procés, fins i tot em sembla que s’hauria d’haver negociat vint anys abans i s’haurien estalviat moltes desgràcies.

—I per què no vau fer declaracions públiques llavors, desvinculant-vos d’ETA?
—Què havia de dir jo, davant de la Inquisició Espanyola i amb la llufa plantada, si m’empaitaven com a una bruixa del segle XVII! A més, què és això de recondemnar els condemnats? Jo no em puc posar a servir els inquisidors. Perseguien els d’ETA i, de passada, els qui no ho eren. I fa cinc anys que no tenen el pretext d’ETA, però continuen igual. A Catalunya, que no han disparat mai ni un tret, ja hi han processat centenars de representants polítics perquè defensen la lliure decisió de la ciutadania. Parlen de violència, i els únics que fan servir la violència són ells. Tenen un pressupost policíac i militar impressionant i assumeixen tan alegrement el monopoli de la violència que fins i tot se senten amb dret de bombardar l’Afganistan i l’Irac. I qui dubta que, després de carregar-se de motius com qui carrega una bateria, estarien disposats a tornar a bombardar Barcelona o Gernika. Ni s’ho demanen, per què molts bascs, molts catalans i bastants gallecs volem la independència. ‘El meu món no és d’aquest regne’, deia José Bergamín, tot i que era profundament espanyol. A mi em continuaran criminalitzant mentre no parli bé de la constitució, de la Guàrdia Civil i de com ens sentim els bascs a Espanya, però és una cosa que no forma part dels meus plans.

—M’ha sorprès, cercant a internet, de trobar una fotografia vostra, publicada a El Correo el 7 de juliol de 1985, on apareixeu visiblement torturat.
—És del novembre del 1980, del segon o tercer dia de detenció, i van continuar torturant durant sis dies. En aquell temps em sembla que torturaven la majoria dels detinguts per la nostra qüestió. Hi ha gent que diu que no sabia que passava, però com voleu que no ho sabessin, si publicaven les cares dels torturats a la premsa! Era la cosa normal, va ser normal durant dècades. I em sembla que continuen torturant, tot i que ara tenen cura que no hi hagi fotos. Fa uns quants dies la policia va matar un senegalès en una comissaria de Pamplona. La gent que diu que no sap que passa. Ho sabria si passés a l’inrevés, oi?

—Com es podria resoldre el problema dels presos?
—Quan s’acaba una guerra o un conflicte polític hi ha una justícia transicional. Però l’estat espanyol no vol cap pau, com no vol cap lliure decisió de la ciutadania. I llavors el procés de pau serà com caminar amb una cama. Els presos haurien de restar lliures en el procés de pau. Mentrestant, segons el meu parer, són segrestats polítics. És veritat que hi ha hagut molts desastres, però els presos bascs haurien de ser alliberats encara que només fos per la injustícia comparativa que implica que la violència de l’estat hagi restat impune. Perquè, en termes individuals, qui ha mort més gent que Enrique Rodríguez Galindo, que va estar uns mesos a la presó, o Felipe González, que ni ha estat processat…? No és que esperi ni que deixin anar els presos bascs i que l’estat espanyol es processi a si mateix per assassinats, per tortures i per milers abusos. No sé com es pot resoldre el problema, però a la dècada dels setanta es va aconseguir amb molta solidaritat, moltes actuacions unitàries a partir de diverses sensibilitats i molta insistència fins a aconseguir esbotzar els murs.

—Heu passat trenta anys sense fotografies i sense feina pública. Ara us arriba una nova manera de viure?
—Jo continuaré igual, em sembla. Les fotos en què aparec jo no m’entusiasmen. I continuaré escrivint, que penso que és on puc aportar alguna cosa.

[Entrevista publicada originalment a Naiz.]