27.05.2018 - 17:36
|
Actualització: 27.05.2018 - 23:03
El diputat del PSC al congrés espanyol José Zaragoza ha hagut de demanar disculpes després d’haver acusat el president de la Generalitat Quim Torra de citar el mariscal Philippe Pétain, president de la França de Vichy, col·laboradora amb el règim nazi, en un piulet en què realment citava el poeta Màrius Torres.
Arribant a Lleida, allà on la terra no sabrà mai mentir.
— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 27, 2018
Torra ha escrit: ‘Arribant a Lleida, allà on la terra no sabrà mai mentir’, que és un fragment del sonet ‘La ciutat llunyana’ que el poeta lleidatà Màrius Torres va escriure en l’arribada de les tropes franquistes a la ciutat. Zaragoza, per contra, ha dit citava un fragment del discurs de Pétain després de l’armistici amb l’Alemanya nazi: ‘Odio aquelles mentides que ens fan tant de mal. La terra no menteix.’
Torra citando a Petain, el Presidente de la Francia colaboracionista. En su línea xenofoba. Vergüenza que sea el President. pic.twitter.com/iLvpSGbgCN
— José Zaragoza (@J_Zaragoza_) May 27, 2018
El president Torra ha respost, incrèdul, a la manipulació del diputat socialista i ha citat l’estrofa sencera del poema: ‘Ara que el braç potent de les fúries aterra/ la ciutat d’ideals que volíem bastir,/ entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/ Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir.’
Sr. Zaragoza, és que no m’ho puc creure de debò. La cita és Màrius Torres i La ciutat llunyana:
“Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: la terra no sabrà mai mentir.”— Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 27, 2018
Finalment, José Zaragoza ha escrit un missatge en què deia haver-se confós a l’hora d’interpretar la cita i li ha demanat disculpes.
Té raó, quan un es confon s'ha de demanar disculpes. Li demano disculpes.
— José Zaragoza (@J_Zaragoza_) May 27, 2018
Llegiu a continuació el sonet de Màrius Torres, bo i sencer:
«Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: ‒la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.»
