José Vicente Sánchez és professor d’ordenació territorial i urbanisme a la Universitat de València. En aquesta entrevista explica per què, sota la catàstrofe del mes passat a l’Horta Sud hi ha, més enllà del fenomen natural, les conseqüències d’una planificació urbanística anàrquica que nasqué amb el franquisme. Precís i pedagògic, Sánchez ens explica per què la destrucció de l’horta valenciana va esclafar una gestió més sàvia de l’aigua i ens proposa els camins que cal recórrer a partir d’ara, per prevenir noves tragèdies. Sobretot, diu, cal un canvi en la consciència del risc, i un altre canvi en la metodologia tècnica: “En el nou escenari de canvi climàtic, les anomalies es donen de tal manera que el càlcul probabilístic de futur ja no funciona.”

—Per què s’ha construït tant sobre zones inundables?
—Primer, ens hauríem de demanar per què s’ha construït tant. S’ha construït molt perquè València s’ha convertit en una ciutat metropolitana. Fins a la segona meitat del segle passat no ho era, però va anar creixent, i, en créixer, va absorbir nuclis de població pre-existents, la majoria, antigues alqueries d’origen musulmà, en plena horta. Amb el desenvolupisme franquista arriba tot un contingent de població de moltes zones d’Espanya, com a Barcelona. Mà d’obra que ve a treballar a una ciutat atractiva. L’Horta Sud tenia vora 150.000 habitants l’any 1960, i ara mateix hi ha empadronades 482.000 persones. És un fet normal i comú a les grans ciutats.

—I quina és la particularitat de València?
—El desenvolupament metropolità de València travessa el sistema d’horta, l’última gran horta europea. L’horta és un sistema antròpic, però que té la seua saviesa, amb sistemes de rec antics i drenatges que féu la població morisca. L’aigua es domesticava i s’adaptava als sistemes d’horta. Això no significa que, tradicionalment, els rius i barrancs de la zona que drenen no s’hagen desbordat. Tenim molts episodis de desbordament. El botànic Cavanilles ja registra el 1755 una gran riuada amb morts en el barranc del Poio. Ja era una zona de risc, però llavors era també resilient gràcies a les estructures de drenatge que envoltaven el sistema de llits i de rius. A partir de la segona meitat del segle XX, tot això es transforma d’una manera molt ràpida, abrupta, promíscua.

—Com travessa el sistema d’horta, exactament, aquesta transformació metropolitana?
—Als anys setanta, per exemple, la fàbrica Ford es desenvolupa al sud, a Almussafes, i justifica la connexió per vies de gran capacitat, carreteres, autopistes, autovies. De seguida es construeixen connexions ràpides dels pobles del sud cap a la ciutat de València. Aquests pobles, tradicionalment agrícoles, comencen a ser ciutats dormitori i, a poc a poc, es comporten com nuclis i mercats locals de treball. Són sistemes industrials de perifèria que absorbeixen activitats que la ciutat de València no pot absorbir en el seu desenvolupament burgès. Necessitats productives, econòmiques, terciàries, comercials. Així es genera una nova conurbació: una ciutat s’ajunta a la del costat, i a la del costat, i a la del costat. Picanya, Massanassa, Aldaia, Manises, Silla, Alfafar… Tots aquests municipis ja són un nucli compacte de població. Aquestes unions fragmenten el territori i ocupen sistemes tradicionals de rec, hortes i tota classe de barranqueres i rius.

—No hi hagué cap visió d’estratègia metropolitana que mirés d’evitar-ho?
—No. El sistema s’ha basat en una ordenació urbanística local, sense cap classe de visió metropolitana en cap moment, i això ha permès que cada municipi anés fent el seu desenvolupament urbanístic particular. Això ha configurat una suma de planejaments locals en sòls urbanitzables que mai no han tingut en consideració ni els riscos, per una banda, ni que les conurbacions feien una petjada humana massa grossa, que interferia en espais de drenatge agrícoles i tradicionals.

—Aquest creixement urbanístic anàrquic que tot ho aixafa comença amb el franquisme, però, després, de qui és responsabilitat?
—L’ordenació del territori, que per als geògrafs és la manera lògica de planificar aquestes coses, és una disciplina no molt treballada al País Valencià. Mai en l’època franquista no hi hagué la intenció de fer una planificació supramunicipal; als anys quaranta es va fer una proposta de gestió metropolitana per a València però mai no es va desenvolupar. Després, la deixadesa de funcions fou, primer, del govern estatal espanyol, quan no estaven conferides les competències, i, després, en plena època democràtica, de les comunitats autònomes. Ara bé, establir que la falta d’ordenació del territori és causa directa del descontrol de les riuades potser tampoc no és molt just. La tradició d’urbanisme consolidada amb el franquisme, sobretot a partir del 1956, amb la llei del sòl de l’estat espanyol, es limitava a una escala urbana.

—En tot cas, en democràcia es va reaccionar molt tard.
—Fins l’any 2003 no s’aprova al País Valencià el pla d’acció territorial davant dels riscos d’inundació (PATRICOVA). És veritat que, a partir del 2003, aquell pla territorial condiciona l’urbanisme, d’ençà que s’aprova fins avui, però no aborda tot l’urbanisme fet els anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta. I no es revisa fins el 2015. Municipis com Catarroja o Quart de Poblet, en principi, sí que haurien estat impregnats per les determinacions d’aquell pla territorial, però la resta ja tenien els sòls industrials i terciaris qualificats d’urbanitzables. El mal ja estava fet. El planejament havia fet el seu camí els anys setanta, vuitanta i noranta. El PATRICOVA arriba tard i no pot condicionar amb una normativa posterior preceptes anteriors a l’aplicació de la nova normativa. La negligència seria si, a partir de, 2003, s’hagueren continuat fent actuacions territorials al marge del PATRICOVA. Entenc que aquesta situació no s’ha donat. El problema és tot el que s’ha fet prèviament.

—La concessió de llicències ha estat pertinent?
—Les qui han de determinar les zones que són òptimes per a construir són les administracions. Qui atorga les llicències són els municipis, però qui ho regula són les comunitats autònomes. Els qui atorguen les llicències, si tenien el seu instrument urbanístic en regla i l’han aplicat d’una manera correcta, s’han adequat a la norma. Ara bé, haguera estat interessant que les llicències no s’atorgaren tant segons si s’ajustaven a la norma, sinó que s’hagueren valorat amb una actitud preventiva, amb mesures d’adaptació que no s’han donat.

—Ara ja és il·legal d’edificar en zones de risc per inundacions. Tanmateix, la Generalitat de Catalunya diu que vol actualitzar les cartografies: potser hi ha parts del país que quan es van construir no eren de risc però ara han passat a ser-ho. Això també és una part del problema?
—És una qüestió molt interessant. Normalment, aquesta mena d’estudis fan servir una tècnica per a calcular el període de retorn. El període de retorn és la probabilitat que un fenomen com el que hem vist s’esdevinga en un territori. De vegades és de 10 anys, de 100, de 500, i aquest episodi semblava que havia de tenir un període de retorn de 1.000 anys. Ara que el canvi climàtic és un fet i que accelera no pas progressivament, sinó de cop i volta, l’estudi històric de les precipitacions per a fer el càlcul del període de retorn no és adient. Mai no havia plogut tant a l’interior de València. Aquestes gotes fredes sempre s’havien produït en àmbits litorals o pre-litorals, però en un context de canvi climàtic, en què els experts ens diuen que les pluges seran més recurrents i més intenses, això ha canviat.

—…
—Faria una seriosa advertència: cal assumir que, a partir d’ara, els mètodes tradicionals dels períodes de retorn no són suficients. En el nou escenari de canvi climàtic, les anomalies es donen de tal manera que el càlcul probabilístic de futur ja no funciona. I això significa que conques de drenatge i conques de recepció d’aigües que històricament eren ben dimensionades perquè aquest càlcul servia, ja no serveixen. Cal dedicar totes les ferramentes tecnològiques que tenim avui a actualitzar urgentment totes les cartografies de Catalunya, del País Valencià i de tot el Mediterrani occidental. Les noves tecnologies ens permeten de redefinir les zones de flux preferent que abans no eren a les cartografies i que ara hi han d’aparèixer.

—Una vegada actualitzades aquestes cartografies, què passa amb els edificis que ja són construïts en zones d’alt risc per inundacions? Hi haurà d’haver desplaçaments i reubicacions o es poden fer infrastructures de contenció?
—Llançar el que ja és fet sembla una quimera molt llunyana a la realitat. En algun punt concret sí que s’hauria de rumiar, després de la destrossa, si convindria reconstruir al mateix lloc i de la mateixa manera. D’un punt de vista purista, això és el que tocaria. L’aigua reclama les seues escriptures: les rambles, els barrancs, els rius. Sempre reclamen les seues escriptures. La cosa lògica, quan te les reclama, és donar-li-les. Ara bé, amb els números davant, amb la quantitat de població que hi ha, amb dècades i dècades de model productiu, plantejar d’enderrocar-ho tot, igual com plantejar d’enderrocar totes les bestieses que s’han fet al litoral per al turisme de sol i platja, és una mica estrambòtic. En tot cas, cal denunciar-ho i cal dir-ho, per no repetir errors que són evidents. A partir d’aquí, hi ha dues vies per a adaptar-nos-hi.

—Quines?
—Primera, la conscienciació ciutadana. Plantegem que en les escriptures de propietat de compra-venda, els notaris hi facen aquesta mena d’indicacions: “Vostè compra una casa en sòl inundable. Ho ha de saber. Hi ha un pla d’emergències.” L’administració, igual com té mecanismes per a rebaixar barreres arquitectòniques per fer ciutats més accessibles, també ha de saber que haurà de començar a fer carrers i zones residencials més permeables, més protegits i més adaptats al pas dels corrents. Igual com les ciutats s’adapten al pas o a la retirada del cotxe, s’han d’adaptar segons els espais inundables. S’han de buscar sistemes de drenatge com feien les antigues séquies dels àrabs. L’urbanisme regeneratiu sobre zones inundables s’ha de posar les piles. La segona via és l’educació per al risc. Als Estats Units o al Japó, davant d’una catàstrofe imminent, la població, sobretot la més jove, és conscient del risc i sap funcionar i comportar-se davant un pla d’emergències. És una qüestió cultural.

—Concretem-ho: quins canvis urbanístics s’han d’imaginar els veïns dels pobles més danyats per la gota freda, quan tot hagi passat?
—Cal fer una lectura molt clara del traçat dels carrers, una lectura molt clara del pas dels corrents superficials. Hauran de ser mesures específiques i sovint diferents en cada municipi. En general, els geògrafs, creiem que sempre cal abordar la qüestió per l’ordenació del territori i per les solucions basades en la natura. Hi ha una altra visió, més d’enginyeria, que passa per les obres dures. Quan ja has transformat el territori d’una manera tan abrupta, les solucions basades en la natura podrien funcionar d’una manera resilient aigües amunt, però amb tot el que s’ha fet fins ara, no em sembla que hi haja més solució que proposar mesures curatives d’enginyeria.

—Me’n podeu posar cap exemple?
—La Universitat Politècnica va plantejar l’any 2006 un pla d’adequació ambiental i de drenatge de la conca del barranc del Poio. L’any 2006 ja es proposava que el barranc tinguera ramals a l’altura d’Aldaia, per exemple, o a l’altura de Picanya i Paiporta. Cost de l’obra: 150 milions d’euros, una cosa molt bàsica, molt pocs diners en comparació amb els que caldrà invertir ara. Els geògrafs no en som gaire afeccionats, però ateses les circumstàncies, caldran obres d’enginyeria, estructurants, que almenys puguen fer de bypass perquè els plans d’adequació ambiental i de drenatge funcionen. És important dir que el pla SUR ha protegit la ciutat de València d’aquesta riuada, però hi ha unes infrastructures paral·leles al riu, uns dics que han fet de pantalla. A l’altura de Picanya i Paiporta hi ha un embús perquè les aigües no han pogut trobar una eixida ni tan sols a través del nou llit del Túria. Potser ara caldrà fer implantacions tradicionals. Si plou més que no toca i no es fan els deures de planificació territorial a una escala macro, ni s’activen les emergències, allò se’ns tornarà a inundar.

—Aquesta obra del 2006, per què no es va implantar mai?
—Es va quedar en un calaix. La van bloquejar tots els governs de tots els partits. L’estudi el va fer l’enginyer Félix Francés, catedràtic d’enginyeria hidràulica de la Universitat de València. L’any 2006 s’aprova el projecte; l’any 2009, la confederació el declara prioritari; l’any 2011 es fa l’estudi d’impacte ambiental; l’any 2017 la Generalitat aprova el pla, però caduca l’avaluació ambiental; l’any 2018, s’aprova una llei de l’horta a València que reclama un quòrum de tots els membres del seu consell per aprovar infrastructures d’aquesta mena; el quòrum no arriba i l’obra no s’ha fet. Hi insistisc: no sóc amant d’aquesta classe d’obres, són les últimes que aplicaria. Però quan el mal ja s’ha fet i anem quaranta anys endarrerits per una planificació urbana promíscua, hauria estat important per a minimitzar el risc. I ací entren Zapatero, Rajoy i Sánchez a l’estat, a través de la confederació, però també Camps, Puig i Mazón.

—Fins a quin punt la manca d’una llei de l’àrea metropolitana de València, com la que hi ha a Barcelona, entorpeix aquesta planificació territorial?
—És una autèntica anomalia que la llei metropolitana de Barcelona siga l’única operativa a l’estat. És possible que un enfocament metropolità integral haguera ajudat que les coses anassen millor: les premisses haurien de ser que aquesta llei tinguera capacitat per a ordenar el territori, condicionar el planejament urbanístic, determinar els usos del sòl, i que no permetera, per exemple, que tots els municipis industrials del sud tinguessen el seu polígon sinó que estiguessen tots concentrats en un espai adient. I potser serviria per a coordinar millor, també, els serveis d’emergències.