José Montilla: “A Enagàs cobres 160.000 euros l’any si estàs en una comissió”

José Montilla (1955), el president Montilla, es mira la política amb la distància i l’experiència que dóna el paper d’ex-president de Catalunya. Un president que en aquests moments és al consell d’administració d’Enagàs, l’empresa que gestiona la xarxa de tubs que distribueix el gas per tota la península ibèrica, els tubs que connecten amb el nord d’Àfrica, i les plantes regasificadores que reben el gas líquid que arriba amb vaixell i el transformen en gas. Enagàs no produeix gas, el transporta. I ara que Europa vol dependre menys del gas rus, per la guerra a Ucraïna, comencem l’entrevista feta a la seva oficina d’ex-president parlant del gas, un tema –confessa el president– del qual no sol parlar ni acceptar preguntes. La segona part de l’entrevista és política del tot.

—La guerra d’Ucraïna, com us ha afectat, a Enagàs?
—L’empresa no té relació amb el gas rus. La xarxa de gasoductes que hi ha a Espanya i Portugal no rep gas rus. En rep d’Algèria. L’altre gas arriba amb vaixell, és gas liquat. I aquest pot ser d’un lloc o d’un altre.

—Algun gas rus sí que el rebeu, amb vaixell. I ara també d’Amèrica.
—Sí. Però Enagàs no compra el gas als russos. El gas el compren les comercialitzadores. Repsol, BP, Naturgy, Iberdrola. Nosaltres no hi intervenim.

—Del gas que rebeu del nord d’Àfrica, un ramal ha quedat blocat. El d’Algèria.
—Fins fa poc Algèria tenia dos gasoductes que connectaven amb Espanya. Un, el Metgàs, arriba des de fa deu anys directament fins a Almeria. I el segon, que té més anys, que en deien gasoducte Duran Farell, perquè va ser-ne el precursor, arriba a Espanya passant pel Marroc. El Marroc se’n quedava un part i cobrava peatge. Aquest és el que el mes de novembre Algèria ha tancat. Ha deixat d’enviar gas per aquí.

—Per què?
—Per les relacions polítiques difícils entre el Marroc i Algèria. Sembla que no milloren, sinó al revés. Per això el govern espanyol va creure, en el seu moment, que havia de disposar d’un gasoducte directe.

—Heu visitat l’enginyeria civil dels tubs que connecten l’Àfrica i la península?
—En l’etapa de ministre, sí, perquè la decisió ferma de construir i programar com a obra preferent [el gasoducte directe] es va prendre en l’etapa en què jo era ministre. Havia vist l’obra civil i havia estat a Algèria també.

—Si ara, per la guerra, a Enagàs no li arriba tant gas rus, i del nord d’Àfrica només té obert un gasoducte, a Enagàs li arriba menys gas?
—El que ens arriba és suficient. A diferència de la majoria de països d’Europa, especialment del centre, que poden tenir dificultats de subministrament si Putin tanca aixeta, i no tenen regasificadores, la península ibèrica no tindria aquest problema. Tindria un problema de preu, que el gas és en poques mans, però no de proveïment. El gasoducte d’Algèria pot cobrir més del 40%, no arriba al 50%, de la demanda a la península. I la resta, amb les regasificadores que hi ha a Barcelona, Sagunt, Huelva, Bilbao.

—Aquestes plantes regasificadores converteixen el gas líquid que arriba amb vaixell, en gas. Això cobreix la resta del 50%?
—Ha estat així aquests darrers anys. Cobreix més que la demanda. I podríem enviar-ne a alguns altres països. El problema és que els tubs de la península ibèrica que passen pels Pirineus són petits. N’hi ha dos, un que connecta amb Calahorra i un altre per Irun. Si es volgués enviar gas a França, hi ha aquesta limitació. Hi havia una possibilitat que es va estudiar i es va descartar el 2015. La gran autopista de gas a la península arriba fins a Hostalric. La idea era de continuar-la cap a França. No es va fer perquè qui ho havia de pagar? Els consumidors de la península, o qui? Els estats van descartar de posar-hi diners, a diferència de la interconnexió elèctrica.

—Però la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anar a Madrid justament a mirar de no dependre tant del gas rus, i fer que arribés per la península, després de millorar les connexions. Von der Leyen no ha anunciat fons europeus per a fer-ho, ara sí?
—Crec que veuen que les connexions són petites i s’hauria de fer no pensant tan sols en el gas. El gas no deixa de ser un producte de transició, no deixa de ser fòssil. Tot i que emet molts menys gasos d’efecte hivernacle, CO₂, que alguns altres, com ara el carbó o el petroli, a llarg termini la previsió és que es deixi d’utilitzar gas i l’espai l’ocupi l’hidrogen verd. Però de moment no n’hi ha; de verd del tot, no n’hi ha. És gris o blau, és a dir, gas que per produir-lo es fa servir combustible fòssil. Per a ser verd l’energia per a fer-la també ha de ser verda.

—Si al final hi ha més connexió de gas cap a Europa des de la península ibèrica, seria Enagàs qui la faria?
—La cosa normal seria que aquesta connexió la fessin les empreses que hi tenen experiència. Ara, això ho decidiran els governs, i com es finança també. Ara la distribució d’electricitat l’ha d’executar Red Eléctrica i la de gas, Enagàs. A Enagàs està tot reglat. I els ingressos també. No depèn del preu del gas.

—Avui és un dia de preu màxim de la factura d’electricitat. S’ha passat de 40 euros el quilowatt a més de 400. A la gent li costa d’entendre per què passa això. L’electricitat es pot fer amb aigua, nuclear, renovables, gas, etc. Unes fonts més cares que unes altres. I van totes a un pool. Les cares i les barates. El mercat marginalista fa que les paguem totes amb la font més cara: el gas.
—A vegades no és la del gas. És la de l’aigua. Es paga la de l’última que entra al pool.

—Què li diríeu, a l’usuari que paga preus desorbitats?
—És evident que el funcionament del pool, del mercat marginal, s’ha demostrat que en situacions com les d’ara és inviable i que cal reformar-lo. Una pujada tan brutal del gas no havia passat mai. Cal reformar el mercat marginalista i treure el gas del pool. Que és el que sembla que farà la Comissió Europea aquesta setmana. Si no, les empreses acabaran traient profit de beneficis caiguts del cel. No té sentit. És absolutament injust. I les economies familiars i dels negocis no poden pagar aquest preu.

—Que els treguin del pool té a veure amb la guerra d’Ucraïna?
—No. És per al preu.

—Enagàs com cobra a les comercialitzadores que fan passar el gas pels seus tubs? El preu varia cada dia, com als usuaris? O com va?
—No. Una vegada l’any. L’aprova el mes de desembre l’administració. I diu quant cobraràs, al marge del preu del gas. I a més a més, amb la reforma de l’any 2019, la retribució d’Enagàs és decreixent. Ha rebut menys ingressos per les regasificadores i la xarxa el 2021 que no el 2020. I el 2020 menys que el 2019. Malgrat que hi passi més gas i que el gas sigui molt car.

—I el president d’Enagàs, Antonio Llardén, cobra un milió i mig d’euros l’any.
—Ja. Sí. Bé. Són els sous de les empreses de l’ÍBEX.

—Una pregunta delicada, president. Vau fer una compareixença al congrés explicant què hi fèieu, a Enagàs. Van dir que vós cobràveu 180.000 euros l’any. I vau dir que no. Es pot saber quant cobreu a Enagàs?
—No has de fer res més que entrar al portal d’Enagàs i a la memòria hi ha tots els sous, de tots els conceptes, de totes les persones. Ho aprova la junta general i s’han de comunicar a la CNMV. Són sous bruts. No hi ha dietes ni seguretat social ni res.

—I de quant parlem? En comptes de 180.000, cobreu 150.000 euros l’any?
—Depèn. 160.000 si estàs en una comissió [Montilla està a la comissió d’auditoria i compliment.] I si ets president d’una comissió, i vas a totes les sessions, i no te’n perds cap, cobres un màxim de 175.000.

—Vós cobreu 175.000 euros?
—No n’he cobrat 175.000. Podria cobrar un màxim de 175.000 euros.

—Enagàs és una empresa privatitzada. Com a socialista, no us estimaríeu més que fos empresa nacionalitzada?
—Jo sempre he defensat la col·laboració público-privada. Trobaràs declaracions meves de fa vint anys en què ja ho deia. He de dir una cosa: si m’haguessis dit que l’entrevista era per Enagàs no te l’hauria donada. Jo no sóc portaveu d’Enagàs.

—Vós treballeu per a Enagàs des d’aquesta sala [l’oficina de l’ex-president de Catalunya]?
—No treballo per a Enagàs des d’aquí. Tinc un despatx a casa. I quan he de fer reunions, que ara han estat telemàtiques (també les del consell) les he fet des de casa, on tinc la documentació i els ordinadors. No he utilitzat ni utilitzo el despatx per a res que tingui amb l’activitat professional.

—De fet, vau renunciar a la pensió com a president de la Generalitat.
—Sí. S’ha de fer. Abans no calia. Però ara, sí. Amb la reforma, els ex-presidents poden fer unes altres activitats, però no són compatibles amb la pensió, com és lògic.

—Quina relació hi teniu, amb els ex-presidents?
—No és pas un club que ens trobem sovint. Les relacions amb l’actual president són institucionals i correctes. Amb la resta, alguns els coneixia de fa molt de temps.

—La darrera vegada que heu vist Puigdemont?
—Dies abans del 155. Un dimecres. Dos dies abans de l’aprovació. No he viatjat a Brussel·les. Ni tampoc ens hem enviat whatsapps ni ens hem trucat.

—Pablo Iglesias deia que per solucionar el conflicte s’havia de solucionar la situació de Puigdemont. Alguns altres, el volen a pa i aigua. Vós, com ho veieu?
—No ho sé. No diré al PSOE què ha de fer sobre això. Els desitjos són desitjos. No m’agrada donar consells ni lliçons. Veient el camí que hem recorregut fins ara, amb dificultats, i vista la correlació de forces polítiques a Espanya, el govern va trobant solucions als diversos problemes que el procés va plantejar. I aquest és el camí: hi havia gent a la presó que ja no hi és, gent amb la casa embargada que sembla que ja no la hi tindran. I després pots començar a abordar problemes de fons entre l’autogovern de Catalunya i el govern d’Espanya.

—Els socialistes espanyols i catalans, per què no han fet com els socialistes britànics i accepten un referèndum?
—Perquè Espanya no és el Regne Unit. Espanya no és el Regne Unit. Cada país té la seva història. Recomano el llibre Catalunya versus Escòcia, d’Elliot. Al Regne Unit va ser possible fer un referèndum respectant l’ordenament jurídic.

—Els referèndums a Espanya es poden fer. Per què no pressionen per aquesta agenda, els socialistes?
—Perquè nosaltres no volem marxar. Un referèndum es fa per marxar.

—Un referèndum es fa per decidir, no per marxar. Es pot votar que no. 
—Decidir els que volen marxar. I si no funciona, d’aquí a quatre anys ho tornarem a demanar. I si funciona, no hi haurà un nou referèndum per tornar… Això diu la història. A Catalunya no som capaços de fer una llei electoral que necessita dues terceres parts del ple i amb menys de la meitat dels vots populars es volia segregar Catalunya! No només hi ha un problema amb Espanya. Hi ha un problema amb Catalunya. Amb la meitat dels catalans que no volen marxar d’Espanya.

—N’hi ha que volen marxar i n’hi ha que volen quedar-se.Però els qui volen el referèndum són majoria. No meitat i meitat. Aquí, president, esteu en minoria.
—Jo no estic en minoria.

—En aquesta pregunta, sí. La majoria vol referèndum i vós, no.
—Aquesta pregunta no s’ha formulat.

—S’ha formulat en enquestes i al CEO.
—Les enquestes són tramposes i els que hem fet campanyes sabem que segons com facis la pregunta tindràs la resposta. Jo no era independentista fa un any i no ho sóc ara. Tenim el dret de ser coherents i de defensar la nostra posició.

—Imaginem Vox al govern. I fa com Aznar: prohibir partits independentistes. Què hauria de fer el PSOE?
—Defensar. No crec que arribi el moment, però si arribés, penso que la defensa de la llibertat implica la llibertat de premsa, manifestació, associació i partits polítics. Els partits polítics no es poden il·legalitzar per les idees que defensin. I ho defensaria si algú ho posés en qüestió.

—President, per què no feu més de pont? Podríeu ser al mig dels dos bàndols. Fan falta aquestes figures. Podríeu anar a veure Puigdemont i Pedro Sánchez, mitjançar. Un joc que no sé si el feu prou.
—Aquestes coses ja les vaig fer en el seu moment. No només amb Sánchez sinó també amb Rajoy. No va funcionar. Va ser un fracàs. Què hi farem. Qui ha tingut responsabilitats sempre estarà al servei del seu país. És el meu cas. Però tampoc no crec que hagi d’estar a les bambolines, influint, manant. Si algú ho vol, i és a les meves mans, i si ha de servir al país, però segones parts no són mai bones.

—A Catalunya hi ha hagut un gran debat sobre si un 25% de les classes s’han de fer en castellà. Com ho veieu?
—La polèmica és aquesta, però jo diria que és més global. El problema de la llengua no és el problema de les quotes. Pot ser que en una escola sigui necessari el 25%, i fins i tot el 30%. I en una altra, el 15%. La immersió no és un objectiu, sinó una metodologia. L’objectiu és que en acabar l’escolarització obligatòria els alumnes sàpiguen i facin servir les dues llengües. I la llei d’educació diu que cada centre ha de fer una proposta en aquest sentit. I una altra cosa és l’ús social de la llengua catalana. Aquest retrocés, especialment entre la gent jove. Que té unes altres causes. No és un problema de l’escola. És un problema del conjunt de la societat. Els joves per què utilitzen menys el català? Això és més complex, té a veure amb les xarxes socials, el món en què vivim…

—…i les lleis espanyoles.
—No.

—Per què la meitat de les televisions privades no són en català? Per què no tenim la meitat del cinema en català? Tindries els joves parlant català. Per què Netflix té quota en castellà i no en català? Per les lleis espanyoles.
—En aquest tràmit que hi ha per a la transposició de la directiva europea de l’audiovisual, s’han incorporat mesures per a fer un mínim de doblatge a Netflix. Nosaltres vam fer una llei per al doblatge de les pel·lícules. Ha funcionat?

—No.
—Pensar que tot s’arregla amb lleis és una gran equivocació. No en tenim nosaltres una part de la culpa? Si no fem que sigui atractiva i la gent se l’estimi…

—L’estat espanyol hi té un paper, en l’ús del català. Juga les seves cartes.
—Tots els estats juguen les seves cartes. Jo he defensat, i defenso, tot i que no faig política activa, que l’estat faci el seu paper. I la Generalitat, també. I he defensat que l’estat té una obligació respecte del castellà, és evident, com a llengua comuna, però també respecte del conjunt de llengües que es parlen a l’estat espanyol. Que per a mi també són llengües espanyoles.

—I compleix aquesta obligació amb el conjunt de llengües? Vós, què creieu?
—És millorable. És millorable. Crec que la realitat lingüística és una riquesa i un actiu. I els qui ho veuen com un problema són els qui veuen com un problema les comunitats autònomes i els contrapoders.