José Miguel García Cortés: ‘El forat de l’IVAM és una ridiculesa comparat amb Taula o CIEGSA’

José Miguel García Cortés (València, 1955) dirigeix l’Institut Valencià d’Art Modern, l’IVAM, des del 2014. La seua antecessora, Consuelo Ciscar, va exercir el càrrec durant deu anys i en va eixir enmig d’un escàndol per corrupció. Ella i cinc col·laboradors seus són encausats per presumptes delictes de malbaratament de diners públics, prevaricació i falsedat documental. Tot i la gravetat dels càrrecs, en tota l’entrevista García Cortés esquiva la gestió de Ciscar. S’accelera quan ofereix un discurs que té molt après. Prefereix apuntar cap a les teories de l’art contemporani, la influència del món de les imatges i el pes de la Mediterrània en la creació artística, en compte d’aprofundir la situació en què es va trobar el museu. No concreta xifres ni vol taxar el valor de les obres adquirides durant aquell període. Dedica bona part de les respostes a desmitificar allò que va ser l’IVAM als anys noranta del segle passat i mira de traçar una línia d’equidistància entre totes les direccions que ha tingut el centre. Un centre que García Cortés defineix com el ‘museu nacional del nostre país’. Una cosa sí que demana: més implicació del govern valencià a l’hora de dotar pressupostàriament el museu. Defensa que s’obri a la ciutadania i parla d’exposicions com ‘Testimonis de la ciutat’ en què es recull una mostra gràfica de les mobilitzacions veïnals contra la destrucció del Cabanyal o de la Punta, per exemple, i en favor de col·lectius com les víctimes de l’accident del metro de València. I, encara, defensa la valentia de l’última que s’ha inaugurat: ‘Fake, no és veritat, no es mentida’, que és tota una metàfora del que ha succeït aquests últims anys en aquest edifici de 18.000 metres quadrats on, a vegades, res no és allò que sembla.

—Què se n’ha fet de l’auditoria sobre la gestió de Consuelo Ciscar?
—Quan vaig arribar hi havia una auditoria en marxa. Jo vaig prendre mesures perquè fos tan àmplia i completa com fos possible.

—I quin n’és el resultat?
—Hi ha un seguit d’elements que es considera que poden ser prova de delicte i són al jutjat.

—Però deveu saber quin forat hi havia a l’IVAM.
—No se sap. Parlen de set milions d’euros, però jo no ho sé. Potser són sis o deu o quinze, no ho sé. Però de què parlem? Això és peccata minuta comparat amb qualsevol ‘taula’ o ‘cadira’. És una ridiculesa comparat amb l’afer Cotino. L’IVAM no és ni el 0,001% de CIEGSA, però CIEGSA té una quarta part de pàgines de premsa de les que té l’IVAM. Tothom mira l’IVAM.

—En quina situació us trobàreu el museu i en quina situació es troba ara?
—L’IVAM té el pressupost més baix de tota la història. Sis milions d’euros. Tot inclòs. La Generalitat fa dos mesos que ens en va retallar 200.000. Comptàvem amb una subvenció del Ministeri de Cultura de 171.000 euros, que és molt poc comparat amb el MACBA, que en rep més d’un milió, però Hisenda ha tancat el pressupost el mes de juliol i ens hem quedat sense la subvenció. L’IVAM és un gran paquiderm i necessita molts diners per a posar-se en funcionament. Aquest centre ha arribat a tenir quinze milions de pressupost. Hem de fer un esforç brutal.

—I com ho feu per fer-lo funcionar?
—L’IVAM no havia fet mai tantes activitats per a la gent. Tallers per als xiquets, tallers familiars, visites didàctiques. Visites guiades… No s’hi han fet mai tantes conferències. Mai, ni quan va començar, ni en l’època daurada de l’IVAM. Mai no s’hi havien fet tanta quantitat de convenis i d’acords. Tenim acords amb la Universitat Politècnica, la Universitat de Valencia i la Universitat Miguel Hernández. Mai no havia tingut una càtedra d’estudis de l’art del segle XX i XXI com hi ha ara. Mai no hi havia hagut un conveni amb el Palau de les Arts. Fem una feina d’acostament, d’obertura, de vinculació amb la societat civil, els sectors mes dinàmics de la societat.

—Vàreu arribar a l’IVAM en una època molt convulsa. La vostra predecessora va deixar el nom i la marca en un nivell molt insignificant. Penseu que la marca IVAM arribarà a recuperar-se?
—Hi ha una qüestió molt important i és que normalment mitifiquem les coses. I no cal mitificar. És a dir, ni abans era tant ni ara és tan poc. Quan es va inaugurar, l’IVAM va tenir la gran sort que a l’estat espanyol no hi havia cap museu d’aquesta mena. Avui a cada ciutat que vas hi ha un centre o dos.

—Va ser el precursor, era l’exemple a seguir. Ara ja no ho és.
—Sí. Va ser el mèrit de les persones que van tindre la intel·ligència, la gosadia de tirar això endavant. Era una època en què no hi havia res i es tenien molts diners. Llavors treballaven en pessetes, ara treballem en euros. Ja voldria jo que avui em donaren en pessetes els diners que tenien abans. Amb diners, torrons! Quan tens diners pots fer moltes coses. El problema és què fas quan no tens ni la meitat d’eixe pressupost. Contar això és fonamental, perquè si no les coses es desvirtuen una miqueta. A partir d’ací, jo sé que l’IVAM té totes les característiques per a ser un museu d’una gran importància a l’estat espanyol i a Europa. I per això lluitem.

—Amb un pressupost de sis milions d’euros, quina política d’adquisicions podeu fer?
—Molt poca cosa. L’exposició de l’Equip Crònica a la Fundació Bancaixa inaugurada fa poc ha costat 230.000 euros. Quatre mesos. Mil metres quadrats. L’IVAM té més de 7.000 metres quadrats per a fer exposicions durant tot l’any. El nostre pressupost per a comprar obres l’any 2016 ha estat de 120.000 euros.

—Entre la política d’adquisicions de l’època de Consuelo Ciscar i la falta de pressupost d’ara, podria ser que es formàs un buit cronològic en el fons de l’IVAM?
—L’IVAM és el nostre museu nacional. La Generalitat no té cap altre museu de la importància d’aquest. Per tant, a l’IVAM construïm la història de l’art. El relat de l’art valencià en relació amb l’art espanyol, o amb l’art mediterrani o amb l’art europeu. Si tu deixes de comprar són trens que van passar. Alguns els podràs agafar en l’últim moment, en l’últim vagó i a corre-cuita, però en passen molts que no agafem. Per exemple, enguany hem comprat dues artistes valencianes: Isabel Oliver i Àngela García, que van tenir un paper molt destacat en el moviment pop dels anys setanta. No hi havia obra seua en la col·lecció de l’IVAM. Les hem hagudes de comprar perquè s’han exposat abans en la Tate Modern de Londres que a l’IVAM. Fins ara ningú no els havia fet cas. I l’IVAM té 28 anys. Hi ha forats molt significatius.

—I per contra, què hi sobra, en què s’han gastat diners i no s’haurien d’haver gastat?
—És molt fàcil de parlar quan una cosa ja ha passat. La compra d’obres no és un element objectiu ni racional. Depèn de moltes coses. Per què no s’han comprat prou obres de dones? Ací hi ha hagut tota classe de directors i directores. Ni fa dos anys, ni en fa cinc ni en fa quinze… Coses que a tu et poden semblar molt interessants pot venir una altra persona i dir que no ho són. Per exemple, si nosaltres posem molt d’èmfasi en treballs més o menys marginals, de la Mediterrània, pot vindre un altre director i dir que no importa la Mediterrània. Hi ha artistes que jo no hauria comprat, però no sóc tan presumptuós per a dir que la meua visió és l’única. Tal vegada s’han pagat molts diners per obres que s’haurien pogut aconseguir molt més bé de preu. També hauria estat més caut a l’hora de comprar obra, i molt més auster. Ara per primera vegada l’IVAM compra còmic, quan ‘Valencià Línea Clara’ ha estat importantíssima des de fa quaranta anys. Parlem de Miguel Calatayud i fem un esforç molt seriós per mirar de comprar obres amb molt pocs diners.

—Quin és el projecte de Jose Miguel García Cortés per a l’IVAM?
—L’IVAM ha de ser conscient d’on és. Nosaltres no som ni a Càceres ni a Huelva ni a Bilbao, amb tots els meus respectes. Som a València. Això vol dir que som en una ciutat del Mediterrani, oberta a la mar, amb una cultura basada en un seguit de tradicions mil·lenàries i que té un passat, un present i un futur. Jo vaig tant en contra del local perquè és local com, simplement, de quedar-se enlluernat per qualsevol cosa que vinga de fora. El gran èxit és intentar relacionar allò que és individual amb allò que és col·lectiu. Allò que és personal amb allò que és social. El fet local amb el fet global. Per a ser algú en el món global has de partir de la teua pròpia vinculació a un lloc, a un espai, a una història i aportar-hi el teu punt de vista des d’eixe lloc. Perquè si no, algú altre ho fa millor que tu. Una de les línies programàtiques de l’IVAM és la relació estreta amb aquells artistes que al nostre país fan servir un llenguatge artístic d’interès. Una altra cosa és que estem oberts al Mediterrani des de fa molt de temps. Hem de veure si existeix o no existeix la Mediterrània socialment, culturalment…

—Com es relaciona l’IVAM amb els altres museus que poden tenir aquesta mateixa vocació?
—Hem de crear a poc a poc una xarxa de centres, museus, persones d’unes altres ciutats, d’unes altres països. Hi anem treballant, però la situació és molt complexa. Ens interessa tant el sud d’Europa com el nord d’Àfrica. I ara, amb qui podem fer intercanvis? Líbia, en guerra. Egipte, amb una dictadura cada vegada més dura. El Líban, Síria, Turquia… el Marroc, islamisme cada vegada més fort. Tunísia, Algèria que acaba de sortir d’una guerra civil… Nosaltres volem comptar amb aquests països, però qualsevol relació ens costa vint vegades més que no parlar amb gent d’Itàlia o de Grècia o de França. Nosaltres volem crear aquests lligams, que ja hi són. Paisatges, cultura, menjar, la gent que ocupa el carrer…

—I, pel que fa al públic, què fa l’IVAM per a atraure visitants?
—Els museus fins ara s’han entès com un lloc de contemplació. Nosaltres volem que siga cada vegada més un lloc d’experimentació. No únicament mostrar, sinó també produir i fer possible que la gent, d’una o altra manera, cada vegada participem més en els seus actes. Acabem d’inaugurar un espai que es diu ‘IVAM lab’. El que durant quinze anys ha estat un restaurant de luxe on el menú d’un dia feiner costava setanta euros sense beguda, l’hem convertit en un lloc de discussió, de retrobament, d’innovació, de creació de projectes, de tallers. La gent podrà proposar i inaugurar projectes per a dur endavant. Volem obrir el museu.

—En quin punt es troba el projecte d’obrir el solar adjacent a l’IVAM per a fer el jardí de les escultures?
—Mentalment jo ja he enderrocat els murs. Espere que la conselleria em done els diners per a fer-lo, per a crear un parc obert. Convertirem un solar cegat per un mur, amb tot el valor simbòlic que tenen els murs, i ple de brutícia, lleig, i fins i tot un poc perillós, en un lloc obert, sense murs. Estic convençut que ho aconseguirem. Que el conseller i el secretari autonòmic de Cultura s’hi posaran. Estic convençut que el nostre alcalde s’hi posarà. Quan ho aconseguirem? Vull ser atrevit i pense que abans de l’estiu que ve.

—S’ha avançat en la modificació de la llei de l’IVAM?
—S’ha treballat conjuntament amb la conselleria. Ja ha passat per l’advocacia de la Generalitat i ara esperem l’informe del Consell Jurídic Consultiu per dur-la al parlament.

—Quins són els canvis fonamentals d’aquesta reforma?
—Es guanya en autonomia. Va molt ben dirigida perquè no afavoreix tanta presència dels polítics en els òrgans de direcció i això està molt bé. L’IVAM és una entitat cultural i els polítics han de reconèixer-lo. Donar-li diners, donar-li possibilitats. Els professionals han de decidir el dia a dia. I no vull dir que no estiga controlat. Ha d’estar controlat. I has de demostrar tot el que gastes. L’agilitat i la capacitat de gastar. Tu no pots estar sis mesos per a signar un conveni amb una altra institució. Que ningú no m’interprete malament, però el museu no és una conselleria. El museu necessita una agilitat i una manera de funcionar diferent d’altres institucions. Els museus amb els quals l’IVAM es relaciona i ja treballen ja són al 2020 i jo no sé quin pressupost tindré el 2017.

—Una de les persones que va estar en la gestació del centre, Joan Llinares, explicava a VilaWeb que la primera llei de l’IVAM anava en aquest sentit i això ho va utilitzar Consuelo Ciscar per fer els abusos de què ara és acusada.
—Però l’abús no ha vingut d’ací. L’abús ha existit en tota la Generalitat. I a més jo diria que l’abús de l’IVAM és ridícul comparat amb la resta. És ridícul. De tots els saraus que ha tingut la Generalitat és el més ridícul. Però insistisc que no té a veure amb la llei. Autonomia no vol dir que tu faces el que et done la gana. No vol dir que et pugues gastar més del que tens. Tu tens un consell assessor i un consell rector. El problema és que en el consell rector ara són tot polítics. Amb la nova llei seran formats per gent del món de l’art i la cultura.

—Aquesta nova manera de gestionar l’IVAM en podrà assegurar la qualitat i la continuïtat?
—La nova llei ha de durar, governe qui governe. I qui governe ha de tindre en compte que l’IVAM és el museu nacional de la nostra comunitat, hi haja qui hi haja a la Generalitat i siga qui siga el director o directora de l’IVAM. Tots ens n’hauríem de sentir orgullosos i tots li hauríem de donar suport. L’IVAM és una cosa i el seu director n’és una altra. Cal preservar el museu i les seues col·leccions. Si li donen els mitjans i els diners, l’IVAM podrà tornar a ser.

—Quina serà ‘l’exposició’ de l’IVAM del 2017?
—Vivim en una societat d’imatges i de xocs. Nosaltres volem ser més tranquils, anar més al dia a dia. Tenim diversos projectes. Farem cada vegada el museu més obert a la participació, la producció, la creació. Més obert a la relació amb els altres museus, a la vinculació amb la Mediterrània… Per a mi són importants exposicions com la dels ‘Testimonis de la ciutat’, que és menor quant a mida, però que és gran. Però per a nosaltres és important que diumenge hi haguera unes dones brodant la llei de demolició del Cabanyal. És més important això o Boltanski? No ho sé. Són coses distintes. L’art pot canviar les nostres vides. L’IVAM ha de ser un lloc on la gent isca diferent de com hi ha entrat. El museu commou, pensa.