Don José María Pemán a Mauthausen

El feixisme ha tornat. Nàpols i el Rei no son mes que un altre símptoma. El més greu és la situació creada al Parlament espanyol el 28 d’abril . Us recomano i molt, que cerqueu i llegiu l’article d’Axel Schönberger “Les eleccions a Espanya del 28 d’abril del 2019, un dia fatal per la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i la Unió Europea” de data 6 de maig 2019 i publicat a @unilateralcat

Un panorama molt preocupant i que no veig com ens en sortirem.Tota una generació de polítics espanyols disposats a tot contra Catalunya, ‘legitimats’ per el 77,1% de l’electorat espanyol. Si això no justifica que ens unim tots els catalans, desapareixerem com a Nació.

Ja no hi ha dubte ni vergonya, tampoc. El feixisme de sempre, ha emergit dels budells de la pàtria única i té cofois a tots els seus súbdits fidels. Els qui no volem ser-ho, serem novament tractats com a colons quan no directament com a esclaus. Com esclaus van ser els presos de Mauthausen, i també els de Auschwitz, els de Berger Belsen o els que van tancar a les platges d’Argèles o al camp d’Albatera, mateix. Els qui hi van estar, segur que van fer alguna cosa. I la placa que ha posat allà a Mauthausen l’estat espanyol, ja ho diu. “a la memòria dels seus fills”. La resta, ja s’ho mereixien: Bé per jueus, per gitanos, per catalans, per rojos o pel no ser com ells. Tenen mentalitat del segle XVI. No han passat cap Renaixement.

Normalment deixaria anar una diatriba contra el Preparao i la ministressa, dos exemples de caspa hispànica, però sincerament trobo que en aquest cas l’editorial és una mica fluix, per dos motius

El primer és que l’himne de Riego ja li varen posar a Espanya a la Copa Davis, a Austràlia. Crec que no hi havia el Campechano, però és igual, perquè un cop acabat ja va protestar el delegat de pista espanyol, com deuen haver fet ara. No fer escarafalls a nivell internacional durant la interpretació no és símptoma de gaire més que de bona educació (forçada perquè a Catalunya ja haurien enviat els tancs, però a fora cal mentenir les formes i entomar les coses amb esportivitat). I amb això no vull dir qu el Preparao no estigui d’acord amb la lletra, que segons la ideologia que diuen que té i que demostra dia a dia, segur que sí.

El segon és que la ministressa va a Mathausen en representació d’Espanya i el símbol d’Espanya és la bandera monàrquica. Ens agradi o no. Per tant és normal que la faci servir. De fet una bandera en sí no és més que un tros de tela. Si imaginem una Espanya que continués tenint la mateixa bandera però on la mort de Franco hagués representat una depuració dels seus hereus, i fos exquisitament democràtica, respectuosa amb les minories, promotora de les cultures del país i compromesa amb l’estructura federal de l’estat, oi que no ens molestaria ?

Crec que el més greu que va fer la ministressa no és portar la bandera, sinó, precisament, una ofensa de l’estil del primer punt que citava: marxar a meitat de l’acte perquè no li agradava el que li recordava un parlament d’un orador de la Generalitat. Més que res perquè ella allà no hi era per polemitzar amb els responsables actuals, sinó per respecte a les víctimes d’un règim atroç. I fent el què va fer en va demostrar molt poc de respecte, i va donar el millor exemple de per què som tants que volem marxar.

Tota l’editorial d’avui eleva uns fets que haurien de ser anècdotes, a un nivell de categories i proves de càrrec. Unes de noves a afegir a una llarga llista, que mostren com la involució a l’estat espanyol és un fet. Dels 11 milions de vots que té la dreta, tots representen una mirada anticonstitucional. De fet, la dreta espanyola, no queda del tot clar que hagués tingut mai una mirada constitucional en tot el seu rang. Ho explica bé l’editorial, ho expliquen bé les anècdotes: tant si val si és franquista o de la dictadura, l’himne d’en Pemán diu el mateix. Deia el mateix per una monarquia parlamentaria, que per un estat feixista. Diu el mateix la bandera rojigualda, aquella que perseguida als exiliats que van morir als camps de concentració. Probablement perquè l’estat espanyol estigui demostrant que no sap ser altra cosa que un estat feixista, encara que en el drap s’hi enganxi un escut o un altre. La qüestió és si tant d’una manera, com de l’altra pot ser un estat eficient, complidor i que aporti desenvolupament personal, o econòmic al seu poble. La resposta és no. Arribats a aquest punt, no ens en queda cap altra: marxar com una forma clara de derrotar aquest ordre de coses. Millor dit, marxar perquè es derroti. La derrota és la única sortida possible. I amb això, ves a saber, igual tenim més comprensió de la que ens imaginem. Ep! no res més que comprensió; doncs la fe és una cosa, i els negocis una altra. Així doncs, ells van jugant els seus trumfos. Però tot jugant, bé que es pot perdre, com va perdre el Barça ahir un partit que semblava guanyat!

Si el rei de cal veí no va fer cap gest, és simplement perquè no va notar cap diferència, perquè no té ni idea de si la lletra és del Pemán, del Raphael o del Júlio Iglesias. No sap res de res. No sap ni que Nàpols va ser catalana i que està plena de quadribarrades. Per això hi va. Si ho sabés ni hi posaria els peus. Ell hi entén del tràfic de coses prohibides. Coses amb les quals pot jugar amb avantatge a còpia de prohibir que les facin els altres. D’història, per exemple, no en te ni la més mínima idea, i la poca que l’hi van fer llegir al batxillerat la detesta, perquè els borbons no governen sinó que tiranitzen i no és pas ara quan es porten a matar amb el poble, sinó que ho han fet tota la seva aberrant història. El tema de la Ministra, és una altra versió de la mateixa malaltia. És fatal que s’amagués perquè algú va dir una obvietat, però encara és pitjor que hi anés. Perquè al brutal genocidi hi van participar molts països a banda de l’alemany, i ja fora hora, que a més dels alemanys també demanessin perdó tots els col·laboracionistes que ara dissimulen i s’amaguen.

No perdem de vista que en definitiva sempre es donen cicles a la vida.
Ens relaxem creient-nos que vivim en democràcia mentre les elits des del silenci van fent la seva feina.
Oh sorpresa, han tornat!!!!!!!!!!!!
Recordo quan va guanyar Aznar on hi vaig veure el feixisme i vaig començar a veure que m’havia deixat enredar pels socialistes.
El vot el posa el poble a dins les urnes i la ignorància es cuida de girar la truita.

LLIBERTAT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Perdoneu si pixo fora del tinter.
A Nàpols s’estimen els Borbons, en una mena de nostàlgia del rei il.luminat que varen tenir a mitjans del segle XVIII. Malgrat la misèria del populatxo en el regne de les 2 Sicilies, va intentarne millorar les condicions miserables i va tenir moltes iniciatives culturals i “empresarials”. Quan arriba el Felip VI, per ells no és més que un descendent d’aquell rei estimat i no en saben més.

A Nàpols (i a tot Itàlia) es fan un embolic amb els aragonesos i els espanyols. No saben situar el Regne d’Aragó al mapa (i encara menys relacionen Catalunya amb Aragó) i quan els hi parles de la quadribarrada que es trova per tot arreu es queden parats perqué es pensen que porta els colors espanyols. No saben que a Sardenya es parlava català i el fet linguistic de l’Alguer el veuen com una curiositat sense lligam històric.
En els llibres d’història (ho he vist en els llibres d’escolade la meva filla) passen de la dominació aragonesa a la espanyola, sense explicar-ne el motiu d’aquest “canvi de mans”. No diuen res del lligam entre Utrecht i l’arribada dels Borbons.

Això té a veure amb la superficialitat italiana en comprendre la propia història (sembla que per ells tot el que hi havia abans de la unitat d’Itàlia fos un gran embolic) i, sobretot, en la gran feina que durant segles ha fet el Reyno de Hispania per amagar qualsevol rastre, arxiu, referència, monument, bandera, escut, etc.

No crec que hi hagi a Europa un sol llibre d’escola que expliqui el que us he dit abans.