16.09.2024 - 21:40
|
Actualització: 16.09.2024 - 23:01
Aquell dia l’advocada Mercè Pigem (Lleida, 1954) no sabia que tenia els dies comptats com a vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) a proposta de CiU. Ella i la seva germana venien de visitar la mare, que resideix a Andorra, i els havia donat força diners per comprar regals de Nadal. Era el 15 de novembre de 2014. Travessaven el pas fronterer de tornada a Catalunya i es van trobar els agents de la Guàrdia Civil que feien controls aleatoris als vehicles. El seu cotxe el van aturar: Pigem duia 9.500 euros, just per sota del límit permès d’entrada de diners a l’estat espanyol sense declarar, que eren 10.000. Però la germana en tenia 10.360, i els van obrir un procés d’infracció administrativa. El cas va arribar aviat a la premsa espanyola, que el va esbombar i va fer que el president del CGPJ d’aleshores pressionés Pigem perquè plegués. Es va sentir acorralada i va plegar. Això va obrir el pas a substituir-la a un dels vocals suplents: José María Macías, proposat també per CiU. Macías és avui el magistrat del TC més hostil amb l’independentisme.
Quan va dimitir, Pigem va dir que no havia fet res il·legal, però que plegava perquè no es veia amb cor de continuar amb aquella pressió, i amb “aquell acarnissament dels mitjans”. Feia dues setmanes del 9-N, que va humiliar el govern de Rajoy i que va encendre l’època més dura de persecució a l’ombra de l’independentisme, amb l’operació Catalunya. Pigem i CiU van atribuir la caiguda de la vocal a una maniobra de represàlia pel 9-N. No s’ha aclarit mai si hi va haver cap operació d’estat, però hi ha prou coincidència per a sospitar-ho.
La carambola perfecta
L’efecte era immediat: CiU (que aleshores presidia el govern que va fer la consulta) es trobava per primera vegada en molts anys sense cap vocal a l’òrgan de poder dels jutges espanyols, en un moment important, al tombant de l’any 2015, el del començament de la persecució judicial prospectiva contra dirigents independentistes. I el suplent que havia de substituir Pigem era un home proposat pel PP, Antonio Álvarez-Buylla, ex-degà del Col·legi de Procuradors de Madrid. Però tenia un problema: l’havien encausat per un presumpte delicte de falsedat documental arran d’una querella presentada per una associació de procuradors. El 27 de novembre de 2014, un dia abans de fer-se públic l’incident de Pigem a la duana, el jutge va arxivar la querella. Però hi van recórrer en contra, i el gener del 2015 va haver de renunciar a la cadira al CGPJ per incompatibilitat amb la seva situació processal.
S’obria la porta de José María Macías (Barcelona, 1964), curiosament un jutge i advocat proposat per CiU que començava una llarga etapa com a vocal del poder judicial per la incapacitat dels dos grans partits espanyols de renovar el CGPJ durant anys. De bon començament va compaginar la seva carrera de jutge, en jutjats de Rubí, Mataró, Terrassa i Barcelona, amb la de professor de dret administratiu de la Universitat Autònoma de Barcelona. Va arribar a tenir un càrrec en el darrer govern de Jordi Pujol, el de director general de Serveis Contenciosos de la Generalitat, entre el 2002 i el 2003; i poc després, el 2005, va demanar una excedència per a exercir d’advocat a Cuatrecasas.
Durant aquests darrers anys, i ja com a vocal del CGPJ, Macías havia anat agafant cada vegada més protagonisme dins l’ala més conservadora i representava les posicions més hostils amb l’independentisme i més oposades a la llei d’amnistia. Va esdevenir un home de confiança de Carlos Lesmes, i fou un dels qui van fer possible el nomenament de Jesús María Barrientos com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a començament del 2016, amb l’objectiu d’esdevenir un assot judicial de l’independentisme. Objectiu complert.
L’amic íntim de Llarena
I més recentment fou qui va ordir l’informe que van imposar els nou vocals del sector més conservador del CGPJ caducat, en què deploraven l’amnistia, que qualificaven de perill per a la democràcia, quan la proposició de llei ni tan sols havia estat aprovada pel congrés. A Macías, de fet, no li feia res d’esbombar les crítiques ferotges contra tot allò que fes olor d’independentisme en els mitjans més representatius de la dreta espanyola més intransigent, on feia bandera, també, de la seva amistat amb el jutge Pablo Llarena. “Em plau de dir-me amic del jutge Llarena i d’haver compartit amb ell moltes hores de reflexió en el passat que m’han permès de conèixer-lo: un home d’una intel·ligència extrema, analític fins a l’esgotament, amb uns valors morals profunds i amb un compromís amb l’estat de dret i la democràcia que no cedeix davant cap sacrifici, com malauradament s’ha posat de manifest aquests dies amb la notícia dels atacs feixistes que han rebut, que reben, tant ell com la seva família.”
Això ho escrivia l’agost del 2018 en un article en què qualificava de feixistes els CDR i els manifestants independentistes que havien fet talls de carretera. Aquell mateix any es demanava en un altre article, publicat a El Español, quan hi hauria el primer mort a Catalunya, cosa que veia pràcticament inevitable, i qui seria, i si seria un jutge o un fiscal, producte d’una situació de violència de la qual feia responsable els dirigents independentistes.
Macías feia compatibles aquestes opinions amb el seu càrrec de vocal del CGPJ i d’advocat a Cuatrecasas, on dirigia un grup especialitzat en recursos de cassació al Tribunal Suprem. Qui negociava els nomenaments de magistrats a les sales de l’alt tribunal espanyol, qui feia pública la seva amistat íntima amb Pablo Llarena, dirigia els recursos d’un bufet d’advocats davant aquest tribunal. José María Macías, membre de la conservadora Associació Professional de la Magistratura, de seguida fou un dels seus i s’hi va saber moure com ningú.
La darrera batalla, l’amnistia. Les seves declaracions hostils van tenir premi; les havia expressades públicament i molt recentment en entrevistes a EsRadio, de Federico Jiménez Losantos, fins i tot quan ja se sabia que el PP el proposava com a nou magistrat del TC fruit de l’acord amb el PSOE per la renovació del CGPJ.
Amb aquests arguments l’advocat Gonzalo Boye ha recusat Macías en els recursos d’empara que van presentar com a eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí al TC i que encara s’han de resoldre. I és clar que quan Puigdemont i Comín puguin recórrer en empara contra la decisió de Llarena (ni més ni menys) i del Suprem de denegar-los l’amnistia, Boye hi tornarà. Perquè Macías, impulsat per CiU i acollit i potenciat pel PP com un home al seu servei, ha esdevingut el campió de l’antiindependentisme al capdamunt del poder judicial espanyol.
