El fracàs d’Aznar dins una peixera de vidre a Barcelona

L’ex-president del govern espanyol José María Aznar va presentar el seu darrer llibre ahir a Barcelona, i la primera notícia és que no va poder omplir la sala de la Casa del Llibre, amb cabuda per a cent vuitanta persones. A la peixera de vidres nets de la llibreria, s’hi van veure força cadires buides entre el públic que hi havia anat a escoltar-lo, a ell i l’ex-ministre Josep Piqué, com presentaven durant una hora curta El futuro es hoy (Planeta), en què Aznar explica el moment polític. És un contrast ben vistós amb les set-centes persones que dilluns van omplir el Teatre Poliorama en la presentació del llibre La batalla de l’exili, de Josep Casulleras, amb els advocats Aamer Anwar, Jaume Alonso-Cuevillas i Neus Torbisco-Casals. De fet, a la sala on ahir va parlar Aznar hi havia vuit fileres de cadires, i la meitat eren reservades a autoritats i membres del PP. Quatre de vuit. I els primers lectors a voler el llibre signat per Aznar van ser Jorge Fernández Díaz i Enric Millo. Ahir, doncs, es va fer més que evident la famosa idea: ells s’ho pasten i ells s’ho cuinen.

La primera fila de l’acte era aquesta: Ana Botella, Enric Millo (PP), Daniel Serrano (PP), Alejandro Fernández (PP), Jorge Fernández Díaz (PP), Míriam Lapique  i Alfonso Cortina (ex-president de Repsol i ex-ministre franquista amb Arias Navarro) i José Crehueras (Planeta).

En aquest desembarcament a Catalunya no hi era, tot i que l’esperaven, el periodista madrileny Javier Zarzalejos, ‘sense la col·laboració del qual no hauria sortit el llibre’, segons els editors de Planeta, que van fer servir les paraules elogioses de Jordi Amat i Pedro J. i també els inefables mots de Lluís Bassets a El País per a vendre el llibre d’entrada. Bassets escrivia: ‘Llibre de lectura molt recomanable per a esperits aventurers, habitin a Waterloo o als Lledoners.’ Algú va riure i tot.

Visió negra d’Espanya
‘Penalment, la situació que hem viscut es diu rebel·lió. Políticament, colpisme. O resolem això o tenim un problema molt seriós.’ Aquesta és una de les frases contundents que Aznar va deixar anar sobre la situació espanyola i el procés català. I ací va ser molt crític amb el PSOE: ‘El consens constitucional tenia dos pilars: centre-dreta i centre-esquerra. Totes dues expressions eren de compromís. Els dos grans pactes van ser no mirar enrere, i pluralitat en canvi de lleialtat. Doncs ara s’han trencat tots dos. […] I no puc dir que l’actual socialisme sigui constitucionalista. Si ho fos, no podria haver-hi un govern sostingut pels secessionistes. La situació és més complicada perquè ens falta aquest pilar.’

Aznar va afegir: ‘El govern [espanyol] actual té el suport dels protagonistes d’un cop d’estat no desarticulat. I condicionen el govern. Com pots dir-ne forces constitucionalistes? Ara recordava un acudit rus: el futur pot ser molt brillant, però el passat és totalment imprevisible. Jo dic que això que hem viscut aquests darrers quaranta anys és extraordinari. És formidable i hem de procurar de preservar-ho. Hi ha gent que ho vol trencar.’

Occident en perill
L’altra gran part de la presentació va ser parlar dels perills que, segons Aznar, viu Occident en aquests moments. Seu és el resum: ‘La gran qüestió política al món d’avui és la pugna entre el totalitarisme, els règims il·liberals per una banda, i el règim liberal, el règim que representa Occident. I per què hi ha la pugna? Perquè el sistema instaurat després de la Segona Guerra Mundial ara és un sistema col·lapsat. Per diverses raons, com ara ser víctima del seu èxit. Amb la desaparició de l’URSS semblava que no hi hauria alternativa a l’ordre liberal. I realment no n’hi ha. Hi ha, això sí, desafiaments. I greus.’ Desafiaments que ell situa a la Xina, Rússia i l’Iran.

Josep Piqué va aprofundir aquesta idea, no pas abans d’aquesta curiosa introducció: ‘Content de tenir l’honor i satisfacció de presentació d’un magnífic llibre. I ho dic quan ja no tinc la necessitat de fer la gara-gara al president.’ Dit això, Piqué va afirmar: ‘La gran paradoxa és que la victòria d’Occident després de la Guerra Freda obre un procés de desoccidentalització del planeta totalment vertiginós. L’altra paradoxa és que qui ha liderat l’ordre occidental, els Estats Units, ara té una actitud en molts casos contradictòria. Abraça populisme i unilateralisme. Aquesta doble paradoxa és ben recollida al llibre.’

El desig del retorn d’un xerif mundial, Aznar el va expressar així: ‘El líder del món és entre parèntesis i això és un problema enorme. No oblidem, com a europeus, que els EUA, després de la Primera Guerra Mundial, impulsa els inicis de l’ONU. I tenim els famosos catorze punts del president Wilson, que donen el dret d’autodeterminació. Però els EUA decideixen d’anar-se’n d’Europa i no intervenir-hi. I la conseqüència d’això és l’auge del feixisme, el comunisme i la Segona Guerra Mundial. L’absència dels que poden fer unes mínimes regles és un dels grans problemes que tenim.’ Aznar tampoc no es va estar de dir una frase molt repetida pels membres del PP: ‘Europa torna als grans mals dels anys trenta.’ Aznar va dir això quan fa pocs dies que el PP no va voler condemnar el franquisme espanyol que va alçar-se contra la República. Als anys trenta, precisament. En aquest sentit, Josep Piqué va arribar a dir això: ‘Aquí va haver-hi una guerra que alguns van perdre i ara la volen guanyar.’

En fi, l’anècdota del vespre la va protagonitzar una senyora gran que va interrompre Aznar amb aquesta frase: ‘Per què no explica què vol dir que “El futur és avui”? Què vol dir que el futur és avui?’ Se’n va anar sense respondre, després d’haver parlat dins una peixera de vidre per als seus, la seva comitiva, i cadires buides.