José Luis Villacañas: “Jaume I és l’únic rei europeu que entra en una sinagoga”

José Luis Villacañas (1955), catedràtic de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid,​ director de la Biblioteca Saavedra Fajardo de Pensament Polític Hispànic. Resident a València, i autor d’Érase una vez España. El mal radical de la españolez (UnderWoord), llibre que en 264 planes fa una història dels jueus sefardites , i una història d’Espanya mitjançant el tracte atorgat als jueus sefardites de la península. El llibre manté la tesi que la incapacitat espanyola d’entendre l’altre (ja siguin catalans, bascs, rojos, il·lustrats, etc.) i l’afany de reprimir-lo neixen de la incapacitat d’entendre els jueus de la península, cosa que té conseqüències encara ara. Villacañas va atendre VilaWeb per Zoom i, tot i que va respondre en castellà, entén perfectament el català, i en alguns moments el va fer servir i tot.

—Vós també teniu família jueva?
—Jo sóc un d’aquests espanyols que no saben què són. Només sé que el meu avi patern, el dia que es va casar el meu pare, va lliurar a la meva mare uns pans àzims. I li va dir: “Això has de guardar-ho fins a la fi dels teus dies, perquè en depèn la bona vida de la família”. I la meva mare es va quedar completament atònita, va guardar els pans àzims, que jo he vist durant tota la meva vida a la calaixera del seu dormitori. Ella no va saber mai què significava.

—Què signifiquen els pans àzims?
—Eren pans que tenien una forma de vuit, que es donaven en els matrimonis medievals, en els matrimonis ancestrals. Un costum sefardita.

—Passem al llibre. Què és el mal radical i com afecta Espanya?
—El mal radical és un concepte de Kant. I té a veure amb l’aspiració d’omnipotència, que és l’aspiració pròpia d’un ésser impotent, d’un ésser indigent. Més endavant, Freud, que és un bon lector de Kant, agafa el concepte i diu que el trauma que experimentem els humans en néixer genera en nosaltres un narcisisme originari. Quan neixes et sents tan completament perdut que tens necessitat d’aspirar a una omnipotència que et garanteixi l’existència.

—Per què afecta Espanya això?
—Perquè això succeeix exactament amb el naixement de l’estat espanyol. És un estat molt impotent, molt prematur, que ha d’aspirar a l’omnipotència per a sostenir-se.

—També dieu que el nen, quan és petit, no distingeix a ell del seu món. Tot forma part d’ell. I té moltes dificultats per a acceptar l’altre. Dieu que a Espanya li passa això. I que l’altre són els jueus. Els jueus sefardites.
—Efectivament. És un altre que forma part de tu mateix, al qual has d’esqueixar de tu mateix, que has de proposar com un altre. Un altre que és desvalgut, que no té poder, i que, exercint el teu poder sobre ell, arribis a ser conscient, t’autoanimis, t’autoestimulis que efectivament tens poder. És, per dir-ho d’alguna manera, proposar un enemic que has tret de la teva costella.

—L’altre sempre és el jueu? O n’hi ha més a la història d’Espanya?
—La meva tesi en aquest llibre és que això va generar una empremta. Els mals radicals quan passen al començament, generen una empremta, és a dir, tendeixen a repetir allò que han experimentat en l’origen. I una vegada vençuts els jueus, i els conversos, si són expulsats s’ha de reproduir amb els moriscs, i després els protestants, els il·lustrats, els afrancesats, els liberals, els vermells, els nacionalistes… I en acabat serà tothom.

—Ens podeu explicar una mica aquest triangle de jueus, al-Àndalus i cristians a la península ibèrica? És interessant de veure com els jueus vivien millor amb els musulmans que amb els cristians, al principi.
—Parlem del principi o la primera meitat del segle XII. Aquest és el moment en què hi ha el filòsof musulmà més important de tota la història a Còrdova, Averrois. I, dues illes de cases més enllà de la casa d’Averrois, neix el filòsof més important del món jueu, el sefardita Maimònides. Tots dos han d’exiliar-se perquè arriben uns nous musulmans, els que vénen fonamentalment del nord d’Àfrica, que ja han trencat la seva relació amb el gran islam de Damasc dels Omeies, els que van fer florir al-Àndalus, molt cultes. N’hi ha uns que van a l’exili i se’n van a Toledo i es presten a intentar repetir a Hispània allò que han viscut a al-Àndalus, tot i saber que van a una realitat completament primitiva, molt allunyada del refinament que han viscut a al-Àndalus. I amb l’objectiu d’enfortir, de culturitzar els regnes hispànics, fonamentalment Castella. Pensa que els mateixos reis són incapaços de portar l’administració de les rendes, o de tenir una perspectiva estratègica. Això va ser una escissió del món sefardita, perquè molts no van entrar en aquesta aspiració, però els que van quedar es van convertir en auxiliars imprescindibles de la monarquia.

—La idea seria un pacte entre les elits cristianes i els sefardites? Tu em salves a mi, no em persegueixes, i jo t’ensenyo la meva màgia, i la meva màgia és els diners?
—La meva màgia és que jo sé escriure i tu no, la meva màgia és que jo sé llegir i tu no, la meva màgia és la cultura en general, els diners, la poesia, el refinament, la capacitat de tenir pensament i no sols la idea que la guerra és l’activitat econòmica fonamental, que és el que entenien els líders castellans fins a Ferran I bàsicament.

—Poseu, si us plau, noms d’aquests assessors reials que eren sefardites.
—No hi ha ambaixador en tota l’edat mitjana que no sigui jueu, entre més raons perquè són els que tenen el coneixement dels idiomes. I en el cas de la cultura catalana podem parlar del gran Nahmànides, o Cresques, que és un intel·lectual que en el món sefardita solament té comparació amb Baruch Spinoza. I jo insisteixo molt que el món sefardita inclou els conversos, que crec que això és molt important.

—Per què?
—Es produeix una incorporació del món sefardita al món de la monarquia hispànica. I a partir d’aquí es generen elits d’una extraordinària importància. Generació rere generació. Pensi en Shlomo Halevi, l’iniciador de tota la construcció conversa hispànica. Rabí major de Burgos, i posteriorment bisbe de Burgos, que no és cap broma. I es converteix en canceller de Castella. L’home fort ni més ni menys que de Ferran I d’Antequera, ja d’Aragó, el primer Trastàmara. O tenim el fill de Shlomo Halevi, que és fonamentalment l’home més gran de la cultura castellana del segle XV i possiblement el pare de la cultura castellana en aquest sentit, que és Alonso de Cartagena, que genera un entorn convers al voltant d’ell de rellevància europea: Joan de Segòvia, un dels més importants teòlegs en el concili de Basilea, està en relació amb Nicolau de Cusa; tradueix al llatí l’Alcorà. Totes les generacions hispàniques tenen representants conversos i jueus d’una importància extraordinària. O pensi en Isaac Abravanel, per exemple, el banquer de la reina, o Lluís de Santàngel, el banquer del regne de València que donarà els diners a Colom per a fer el descobriment. Parlem de l’elit que construeix el programa polític de la monarquia. Doncs, no obstant això, la monarquia, per a sentir-se molt més forta davant Europa, ha d’anar sacrificant cadascun d’aquests elements per a oferir efectivament la idea d’una homogeneïtat cristiana. Passa que jo distingeixo clarament entre allò que és el món convers anterior al pogrom del 1391 i el món convers posterior al pogrom del 1391.

—Quina diferència hi ha?
—El món convers anterior al pogrom del 1391 és un món d’individualitats, de persones aïllades. Abner de Burgos, per exemple, n’és un: un home que té una aspiració megalòmana i es converteix per a tenir molt més predicament intel·lectual. O Pablo Cristiano, un convers de la corona d’Aragó, el que debatrà amb Nahmànides. O Ramon Martí, que escriu un llibre, Pugio fidei, ‘L’espasa de la fe’. L’element important d’aquests conversos previs al pogrom és que són personalitats individuals que adquireixen un nivell de fanatisme molt alt per a ser reconeguts com a genuïns cristians.

—I els conversos posteriors?
—Jo no estic amb Netanyahu respecte del fet que en el fons els conversos fossin els protagonistes fonamentals de la inquisició. Hi ha un munt de conversos que són certament antiinquisitorials. I després hem de recordar que aquests conversos produiran el moviment reformat castellà, els primers lectors de la reforma. De Martínez d’Osma fins a Juan de Valdés, el món convers esdevindrà un món reformat, protestant.

—Citeu que Jaume I és un rei de singularitat europea…
—Sí. Jaume I és l’únic rei europeu que entra en una sinagoga. Però no és l’únic rei que ha estat àrbitre d’una polèmica entre cristians i jueus. Parlem del debat teològic entre Pau Cristià (convers) i Nahmànides.

—No havia vist mai ningú defensant tan bé una causa tan errònia, va dir Jaume I sobre Nahmànides.
—Cert. La cosa important del rei Jaume (del qual he escrit una biografia molt gruixuda) és que no solament és àrbitre en aquesta polèmica (que això, en el cas francès, té antecedents), sinó que, contra les pressions papals perquè castigui Nahmànides per haver defensat la fe jueva davant d’ell, resisteix i es nega a castigar-lo. Perquè Nahmànides està en condicions d’escriure en llatí i, per tant, de fer-la circular per tot Europa, la seva tesi. I el papa no pot permetre que aquesta polèmica s’escrigui en llatí i arribi a les orelles de tota la cristiandat. I llavors demana al rei que castigui severament Nahmànides. I el rei diu que ha donat la seva paraula i no pot castigar-lo, malgrat tot. Nahmànides va veure per on anaven les coses amb el papat i se’n va anar a Jerusalem i va morir a Terra Santa.

—I va escriure una carta en català de Jerusalem estant. [Un cop publicada l’entrevista un amable lector ens fa saber que aquesta suposada carta no s’ha trobat. Sí que hi ha cartes en hebreu traduïdes al català (pdf) per Eduard Feliu]
—Sí. I haig de dir que la polèmica la va traduir fa molt temps l’Ajuntament de Barcelona, essent batlle Pasqual Maragall.

—Una cosa que jo no sabia és que Jaume I va tenir tots els batlles de la corona d’Aragó jueus.
—Perquè eren els que sabien la màgia dels nombres. Però no sols de Jaume. En el cas d’Alfons X, tots els comptables i tots els assessors fiscals eren naturalment jueus, i això arriba fins a la modernitat. Lluís de Santàngel era efectivament el principal financer de la corona d’Aragó, del regne de València, i estava connectat amb més importants financers de la corona d’Aragó. I, naturalment, eren juristes i comptables, mestres racionals, etc., que eren fonamentalment jueus, és clar.

—Com afecta aquest origen l’estat espanyol actual?
—L’afecta de manera importantíssima i fonamental, perquè des que es va fundar l’estat espanyol ha aspirat a generar una homogeneïtat bàsica sense aconseguir-lo. I crec que aquesta aspiració d’homogeneïtat l’ha portat a creure’s la seva propaganda, la seva mentida. A saber que és una nació homogènia, i, no obstant això, no ho ha estat mai. Espanya jo dic que és un estat prematur i una nació tardana. És un estat que es fa massa aviat i això li impedeix de ser una nació. No és una nació en la mesura en què no ha pogut mai establir un sistema de representació política unitari.

—Això no ho ha obtingut l’Espanya de les autonomies?
—L’Espanya de les autonomies és una Espanya d’heterogeneïtat. És, d’una banda, l’Espanya que organitza el regne de Castella, però la corona d’Aragó és una altra cosa. La corona d’Aragó sempre ha estat una altra cosa. Deia Gracián que era tan difícil ordenar Castella com desorganitzar Aragó. I això té el seu sentit i això és l’estat de les autonomies: la voluntat d’organitzar Castella sense desorganitzar completament Aragó, i per això ha de reconèixer nacionalitats i regions.

—Aquesta idea de relacionar els catalans amb els jueus, d’on surt?
—Allí on existeix una minoria que pertorba, sempre es té la temptació de considerar aquesta minoria procedent d’aquesta obstinació rebel del jueu. Atenció a això, que és molt important per a Catalunya: quan es fan els decrets de nova planta per a València, per a Aragó, i després per a Catalunya, les xifres les fa un tipus. Només un tipus: Macanaz. Macanaz era un fiscal de la corona. I una vegada que acaba de fer els decrets de nova planta per a Catalunya, va a la monarquia i li diu: ara cal fer el decret de nova planta per a Castella. I llavors el rei diu: no. Per a Castella, no. Perquè evidentment això implicaria haver de revisar fiscalment tota la qüestió de l’església i la qüestió de l’aristocràcia.

—I llavors què es fa?
—Se cerca en els arxius i es descobreix que l’avi de Macanaz era jueu. El denuncien com a jueu i es retiren els decrets de nova planta per a Castella. Cervantes ho veu molt bé en el retaule de les meravelles: tu estàs pendent d’un retaule que no té res, que és buit i que tothom diu que bonic. Des del fons de la sala algú diu: però si no es veu res! I la resta diu: contra el jueu! Aquesta és la qüestió.

—I la qüestió és que quan el lector llegeixi aquesta entrevista, sabeu què diran, alguns? Sí, sí, però llanceu bombes a Gaza.
—Això és dramàtic, i jo vull fer primer un advertiment: en realitat cal fer un elogi de Sefarad. En tota la història de Sefarad no hi ha hagut fonamentalisme i això és molt important. Això ho diu Spinoza: a Espanya els jueus no han tingut problemes durant tota l’edat mitjana i els van permetre la plena integració. En la realitat social no ha existit fonamentalisme A Sefarad no hi va haver cap Netanyahu. I segon, Occident sencer ha estat còmplice, a parer meu, d’aquesta situació explosiva perquè s’ha permès que Hamàs s’incorporés de tal manera a la realitat palestina que si es vol posar fi a Hamàs serà molt difícil no afectar el poble civil palestí.