José Eduardo Agualusa: ‘Crec que l’Àfrica viu un renaixement’

Parlem amb José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola, 1960), un dels escriptors africans més importants i valorats avui al món. És a Barcelona per a presentar el seu llibre ‘Teoria general de l’oblit’ (Edicions del Periscopi), que obtingué el Premi Internacional de Literatura de Dublín 2017.

—La guerra de la independència d’Angola va començar el 1961 i va durar tretze anys. Després en vau patir una guerra civil de vint-i-set. Heu viscut molts anys de violència com a ciutadà i periodista, però us ha calgut la literatura per explicar-la. ¿Per què?
—La meva primera obra, La conjura (1989), va ser una novel·la històrica ambientada al segle XIX a Luanda. Em vaig centrar en el passat per intentar entendre el present, per comprendre el motiu de la guerra civil. És impossible entendre la història recent d’Angola, sense comprendre tot el procés de formació del país. Crec que la guerra civil, més que un conflicte ideològic producte de la guerra freda, va tenir elements culturals molt importants. Va ser un conflicte entre el camp i la ciutat, entre una cultura urbana i una cultura rural.

—Després de tants anys de guerra, quins fets us van marcar més com a persona?
—Tota la vida he viscut en una situació de guerra, vaig néixer el 1960 quan va esclatar la guerra de la independència. Tots els meus records d’infantesa tenen elements de guerra. No directament de violència, però sí de soldats, bombes, etc. El meu pare feia classes als treballadors del ferrocarril de Benguela i sovint viatjàvem amb ell. Recordo que els trens sofrien atacs, que alguns descarrilaven…

—I de quan es va assolir la independència l’any 1975?
—Jo tenia quinze anys. Vaig viure tot aquell moviment. Va ser un període alhora de gran eufòria i de gran inquietud. Però l’eufòria hi predominava. Hi havia la convicció que el país no només seria independent, sinó que milloraria, que es resoldria la injustícia social… Després de la independència va venir un període de gran repressió política, i un altre de fi del socialisme i de tornada al capitalisme… són molts processos. Allò que recordo més bé  que més m’ha marcat és la independència i la fi de la guerra, que vaig viure també com a periodista.

—A Angola es reivindica conèixer a fons la memòria sobre aquest passat històric?
—La cosa interessant d’Angola és que en els darrers anys han sortit molts llibres de protagonistes del procés: persones que van viure la lluita per la independència, que van ser empresonades després i van viure la repressió o que van ser guerrillers contra el govern independent… Això, per a un escriptor, és interessant perquè et dóna la base per construir la ficció. Jo crec que la ficció permet anar una mica més enllà perquè et situa a la pell de l’altre.

—Posar-vos a la pell de l’altre és un dels temes de la Teoria general de l’oblit. L’altre i la por de l’altre. ¿Com es va gestar en la vostra ment la història de Luanda i la Ludo, la dona que decideix d’isolar-se del món?
—La Ludovica va anar sorgint dins meu durant uns anys de gran intolerància política que jo  vaig viure molt de prop com a periodista. Vaig tenir alguns problemes amb el règim i vivia en un pis d’un edifici absolutament idèntic al que descric al llibre. Vaig començar a pensar què passaria si un dia no sortia més de casa. Vaig imaginar-me jo en la pell d’aquella dona que va viure isolada durant gairebé trenta anys. La idea em va acompanyar durant molt temps. Un dia va aparèixer un cineasta portuguès en el meu apartament i em va demanar que li escrivís un guió.

—Una oportunitat perfecta per al naixement de la Ludo.
—Sí. Li vaig explicar la idea, li va agradar, vaig fer el guió, em va pagar, però la pel·lícula no es va fer. Anys més tard, la vaig reprendre per a la novel·la.

—La idea ja existia en el vostre cap quan us van proposar el guió i era fruit de la vostra experiència. Quins problemes vau tenir amb el règim?
—És una història completament absurda. Em van fer una entrevista en un diari angolès i, molt de passada, vaig dir que el primer president d’Angola, Agostinho Neto, havia estat un poeta mediocre. Crec que era cap al 1996, mesos abans d’unes eleccions. El règim intentava hostilitzar totes les veus independents. Van desencadenar contra mi una campanya enorme. Va ser molt violent, vaig patir amenaces de mort i de presó. Alguns diaris deien que jo havia de ser afusellat per traïdor a la pàtria. Quan sortia al carrer la gent tenia por d’anar amb mi.

—Aquesta voluntat d’isolar-se de la realitat, de tancar-se en un mateix és habitual en Angola?
—No. Per això vaig triar que la protagonista fos una portuguesa, més gran, més fràgil, que pateix agorafòbia, por dels espais oberts. Em va semblar que era més creïble. M’interessava aquest personatge que té por de l’altre, que a poc a poc es va transformant, fins que és alliberada per un nen i no solament acaba reconciliant-se, sinó transformant-se en aquest altre.

—La Ludo escriu: ‘Si dormint somniem que dormim, podem, desperts, despertar-nos dins d’una realitat més lúcida’? Podria ser aquesta la missió de la literatura?
—Sí, sí. A mi, hi ha una història que m’agrada molt. Li va passar al meu amic, l’escriptor moçambiquès Mia Couto. Un dia quan acabava d’escriure un llibre, va fer un viatge per l’interior de Moçambic. En la part més profunda es va trobar un vell que li feia recordar el personatge del llibre que havia escrit. El vell li va dir: sóc cec. Però l’endemà, Mia va veure que el vell escrivia. ‘No m’havia dit que és cec, vostè? Jo el veig escrivint’, li va preguntar. I el vell li va dir una frase que ja era en el llibre que ell acabava d’escriure: ‘Solament no sóc cec quan escric’.

—Heu dit que Mia Couto és com el vostre germà gran. Ell va escriure que a l’Àfrica ‘la ficció i la realitat són filles bessones i intercanviables de la vida’. També passa en la vostra literatura. Per què aquesta projecció cap a allò sobrenatural i la màgia?
—Això forma part de la realitat, també. En veritat, la gent no hi pensa. Aquí a Occident sovint ens ho dieu, però aquí, en aquest país, si surts ara al carrer, trobaràs gent que creu en un home que caminava sobre l’aigua, que transformava l’aigua en vi, etc. Si això no és realisme màgic, que és? Jo crec que aquesta presència d’allò meravellós entre nosaltres té molt a veure amb la supervivència de la cultura oral que, aquí, a Europa va desapareixent. Però, no del tot.

—Per exemple?
—Fa poc he llegit una història prodigiosa que va succeir a Espanya. Una família s’havia quedat isolada a casa durant cinquanta anys, d’ençà que la germana més jove, molt bonica, havia estat assassinada. Tota la família es va vestir de negre i es va tancar a casa. La noia havia estat enterrada al cementiri, i al cap d’un temps, la van haver de traslladar a un altre. Quan van obrir la tomba van trobar el seu cos absolutament intacte. Era més maca encara que en vida. La van traslladar en processó per les muntanyes. De sobte, va venir una bafarada de vent i ella es va transformar en pols, i la pols va desaparèixer… No és una història africana, és espanyola! Podria ser Garcia Márquez. El realisme màgic, més que ser una cosa pròpia d’Àfrica, ho és de les cultures rurals.

—Després de tanta violència i tragèdia, la impossibilitat de saber tot allò que va passar potser genera en la societat explicacions d’aquest tipus.
—Luanda, que té cinc-cents anys d’història, és infiltrada i ocupada pel món rural que hi aporta la seva pròpia mitologia. A mi, però, allò que més m’interessa d’això és la presència de l’absurd que es produeix, sobretot, en situacions d’absència d’estat. L’absurd m’interessa més que allò meravellós. M’interessa més Borges que García Marquez.

—I una mica Pessoa.
—Pessoa sempre hi és present.

—L’absurd al qual us referiu què explica, en el fons?
—Més que debatre per què l’absurd, em pregunto per què un país en moments d’agitació social tan grans, i amb diversos cops d’estat, permet el ressorgiment de l’absurd en la quotidianeïtat. A Angola això es veu cada dia. L’absurd s’ha instal·lat a la societat. A mi em fascina veure com les persones accepten aquest absurd amb gran naturalitat i passen a viure el seu dia a dia al voltant de l’absurd.

—Luanda és un escenari molt més literari que real?
—Luanda és una font d’històries. Per a un escriptor és fascinant. Si hi vius dins, és una realitat tan intensa que et costa escriure. És una llum que et deixa cec. Per a un escriptor és ideal estar-s’hi un temps però tenint la possibilitat de sortir-ne i intentar veure aquella realitat des de fóra. Tot, tot és molt intens. Viure un dia a Luanda alimenta una vida sencera.

—Després de tants anys de viure en conflicte permanent, escriure-hi i reflexionar-hi, que heu après sobre la guerra i la violència?
—El pitjor que li pot passar a un país és una guerra civil. Qualsevol guerra corromp les persones, transforma persones en monstres, persones que, sense la guerra, haurien estat persones normals, que no haurien exercit la seva maldat. La guerra fa aflorar aquesta maldat, la revela. El pitjor és una guerra civil. Conec casos de germans que van lluitar en bàndols oposats. I quan la guerra acaba, et preguntes: i per què ha passat tot això? Llavors entens l’absurd de tot plegat. Gairebé sempre són divisions artificials, imposades de fora.

—Aquí fa temps que reivindiquem la memòria i la justícia històrica i encara falta molt per fer. S’ha intentat fer justícia a Angola sobre els fets del passat?
—No, però en els darrers anys ha començat a sorgir aquest debat. Almenys ara existeix. Abans ni hi era. Hi ha gent que demana d’aplicar l’exemple sud-africà. Jo també ho defenso. Fer Tribunals de Reconciliació. La idea no és ficar gent a la presó, sinó reunir persones que havien estat en bàndols oposats, i els que van cometre crims que tinguessin la possibilitat de demanar perdó i de ser perdonats. A mi, això, em sembla bonic. Crec que a Sud-àfrica ha donat resultats. És un mètode que ja existeix en la tradició africana: obtenir la reconciliació a través de la paraula.

—Aquí, després de morir Franco, hi havia por, un factor que propiciava l’amnèsia. Suposo que a Angola també deu passar.
—Sí. La por és el pitjor dels sistemes totalitaris. Degrada les persones. Acabes fent coses que normalment no faries. Et corromp moralment. No obstant això, jo crec que la societat a Angola va canviant a poc a poc, d’ençà de les darreres eleccions, que han fet plegar Eduardo dos Santos després de molts anys al poder. Amb el nou president hi ha una esperança. Jo crec que la por està canviant de bàndol. Les persones que durant tants anys van imposar la por, comencen a sentir-la ells mateixos, i, per contra, la gent l’està perdent.

—Creieu que els vostres llibres han ajudat a vèncer aquesta por?
—M’agradaria pensar que sí. Els llibres tenen aquesta capacitat de promoure la pau. En un país com Angola la gent té poc accés a un llibre. La discussió està limitada a un grup reduït, però també és cert que aquest grup és el més activista.

—Teniu idea dels efectes que provoquen els vostres llibres en la societat angolesa?
—Fa dos o tres anys un grup de joves van ser empresonats acusats d’intent de cop d’estat. El cas va causar una gran commoció que generà un moviment de solidaritat amb ells. Jo vaig rebre algunes fotos dels joves empresonats llegint els meus llibres. Això em va commoure molt.

—La Teoria general de l’oblit és Luanda, i, alhora, és el món. El personatge de la Ludo és universal, ho heu pogut constatar?
—Jo crec que l’èxit del llibre en diversos països té a veure d’una banda, amb l’actualitat de qüestions com la xenofòbia, la por de l’altre i, també, al pes de la solitud, coses comunes en el món que vivim.

—A Europa, la xenofòbia, la por de l’altre, justifica l’actitud passiva i repressiva amb els refugiats.
—Sí. I en Trump, construint murs. Malauradament, passem per una època de construcció de murs més que de construcció de ponts. Això era evitable perquè ja havíem enderrocat murs, i ara els tornem a fer. Crec que vivim un moment de reflux històric. Hi ha un seguit de forces obscures que ara ressorgeixen. Jo sóc optimista, de vegades cal recular una mica endarrere per agafar embranzida. Crec que passat aquest moment, aconseguirem descobrir noves estratègies i crear nous ideals. Penso que vivim una mica orfes d’ideals. I aquesta és potser també la funció de la literatura.

—Sembla com si en molts països africans hi hagués un impuls més fort que aquí cap al futur, més força, més energia…
—Sí, crec que sí. Potser perquè als nostres països tot és més nou. Pots tenir la sensació d’anar construint un país a cada moment. Tot i que hem comès molts errors, la sensació de construir una cosa nova encara existeix. Aquí, a Europa, és com si ja estigués tot fet.

—La literatura africana en francès i en portuguès, per exemple, viu ara un reconeixement internacional. L’anglesa ja era coneguda… ¿Què vol dir al món l’actual, ‘literatura africana’?
—La literatura, més que donar respostes, planteja preguntes. Si som capaços de plantejar preguntes, ja hem complert la nostra part. Jo crec que els llibres han de ser, sobretot, territori de reflexió capaços de promoure el debat, i això, als nostres països té cada vegada més sentit. Jo sento que això ja passa. Un llibre no és solament un llibre perquè propicia que la gent discuteixi. A Angola cada dia apareixen més clubs de lectura.

—Mia Couto té un llibre que es diu Cada home és una raça, vós dieu a través de la Ludo que cada persona és la humanitat. La crisi que té ella és la crisi de la humanitat?
—Sí. La por de l’altre. Jo espero que la humanitat arribi a la mateixa conclusió que la Ludo, que perdi la por irracional i entengui que cada home és la humanitat sencera. La major part de les divisions són artificials, no tenen sentit.

—Com imagineu el futur del continent africà?
—Jo sóc angolès, per tant, sóc optimista. Àfrica ha de començar a descobrir-se a si mateixa. És el primer repte. Ser capaços de sortir dels nostres països i començar a descobrir-nos mútuament. Encara que sembli increïble, encara no ens coneixem. Un angolès comú a Luanda, coneix millor el Brasil que el Senegal o el Congo, que és al costat. Cal que l’Àfrica es descobreixi a si mateixa.

—I després?
—Jo crec que l’Àfrica té un gran futur, sobretot amb les formes d’art, no solament les arts visuals, plàstiques, o la música, també, la literatura. Crec que assistim a un moment de renaixement. Les grans guerres que assolaven el continent s’han acabat, ara hi ha aquest moviment de reconeixement intern i extern, i la capacitat dels artistes de reflexionar sobre el passat. Jo sóc força optimista.

—No hi ha grans guerres, però hi ha molts conflictes vinculats a l’extracció dels recursos naturals. Hi ha un moviment civil prou potent per fer front a aquesta situació?
—Hi ha un moviment de democratització. La primavera àrab va tenir un reflex en tot el continent, hi van aparèixer moviments de resistència democràtica arreu. Això que va passar fa poc a Zimbabwe, això que passa a Angola, o Moçambic en són exemple. Les societats civils dels nostres països cada vegada són més complexes, sofisticades, reivindicatives, i més capaces d’oposar resistència a les dictadures. A Angola, per exemple, el president actual ha intentat obrir-se una mica, i si ara intentés recular ja no podria fer-ho, perquè la societat civil ha avançat. No sembla que hi hagi camí de retorn a la dictadura. Només cap a la democratització. Es tracta de saber si això trigarà més o menys.

—Com veieu la situació política a Catalunya?
—Jo vinc de fora, no estic del tot al dia… A mi em sembla que si la societat esdevé més participativa, més reivindicativa, és molt lloable. Que la gent s’hi involucri, en contra o a favor. No és bo, això no, el sentiment de divisió, el clima de tensió entre la gent. Tot el diàleg és bo, però si la gent comença a rebutjar-lo per sentir només les seves pròpies opinions, malament. És el que passa ara al Brasil, que la gent s’ha dividit molt. Espero que això no passi aquí, que s’aconsegueixi mantenir el diàleg. És inacceptable en democràcia que hi hagi persones empresonades per idees. És important que s’hi involucri la comunitat internacional. Vist de fora, dins una Unió Europea sense fronteres, no hi hauria gran diferència si Catalunya fos independent. El govern espanyol la gestiona molt malament, la situació.