José Ángel Hidalgo (Estremera): ‘Crec que seria bo per la democràcia que em suspenguessin de sou i feina’

El nom de José Ángel Hidalgo, funcionari de la presó d’Estremera, ha sonat amb força en les últimes quaranta-vuit hores en els butlletins informatius, ràdios i televisions catalanes. És periodista de formació i escriptor –autor de dues novel·les i col·laborador intermitent de la publicació Jot Down–, però pocs en coneixien el nom fins que ahir Contexto y Acción li va publicar l’article Los gatos de Estremera. En poques hores es va convertir en viral i, amb ell, l’autor.

En el text fa una crítica severa a l’estat espanyol i explica que se sent utilitzat per haver de treballar una presó on hi ha presos polítics com Oriol Junqueras i Joaquim Forn: Diu que veure’ls el fa ‘morir-se de vergonya; és la vergonya democràtica d’haver de patir l’espectacle de cinc homes atrapats en una presó per “crims” polítics’. Hi parlem enmig de l’onada mediàtica que aclapararia a qualsevol. Però a ell no, s’hi sent còmode.

—Quina relació heu tingut amb Junqueras i Forn a la presó?
—Cap perquè no treballo al mòdul on són. Però com que treballo al mateix centre, els he vist alguna vegada. Evidentment, sé com són les cares i qui són, però mai no hi he parlat. Tanmateix, la meva postura política seria la mateixa, encara que els conegués o s’estiguessin en un altre centre penitenciari.

—Com estan? Tenen bona relació amb els funcionaris?
—Mai no he sentit el cas contrari. I crec que és públic, no revelo res de nou. Les famílies diuen que són tractats amb exquisidesa total. Com no pot ser d’altra manera perquè la plantilla de funcionaris d’Estremera és fantàstica. No perquè jo en formi part.

—I amb els presos?
—També.

—La secretaria general d’Institucions Penitenciàries us ha citat a declarar dilluns per l’article en què denuncieu que hi ha presos polítics a Estremera. Què passarà?
—Només sé que m’han citat. Hi aniré amb un advocat perquè això em recomana el sindicat. En una inspecció mai no saps què pot passar. I no sé en res més.

—I el sindicat no us ha dit quina sanció us podrien aplicar?
—No m’ho han explicat exactament. Imagino que podrien aplicar-me una suspensió de sou i feina. Són les sancions que se solen imposar. Però tampoc no hi veig el motiu perquè jo no he ofès a ningú ni he menystingut el prestigi de la institució, ans al contrari, vull que se li’n doni més, que hi hagi més inversió, uniformes més bons… Al cap i a la fi, és una de les intencions de l’article.

—Si us apliquessin una suspensió de sou i feina, com ho entomaríeu?
—La llegiria en un context de regressió de drets brutal que vivim en aquest país. Crec que seria bo per la democràcia que això passés, perquè finalment ens adonaríem que hi ha gent, com per exemple el col·lectiu de funcionaris de presó, que no tenim dret d’opinar políticament, cosa que em sembla terrible. Per què no podem opinar? Qui ens prohibeix aquest dret? Jo abans de publicar l’article ja sabia que podia tenir alguna repercussió. Però mai no em vaig imaginar que tindria aquest ressò a Catalunya. Vaja, és que ha estat una ‘bomba’. Jo ho vaig parlar amb la dona abans de publicar-lo i n’assumeixo les conseqüències. 

—El vostre és un cas més que demostra que la llibertat d’expressió està greument en perill.
—Deixa’m posar-te’n un exemple, que crec que dóna més credibilitat al meu argument que aquest país viu un retrocés de llibertats. Imaginem que escric el mateix article, amb la càrrega política que té, però els gats no són a dins de la presó, sinó a fora. I m’indigno perquè no són dins. Què hauria passat? Doncs res, perquè aquí no es qüestiona pas el dret d’opinar d’un funcionari de presons, sinó el dret d’un funcionari d’opinar d’una manera determinada. És a dir, que si la meva opinió hagués coincidit amb la de Mariano Rajoy, llavors no hauria passat res. Això no està bé. Opino allò que vull, ningú no m’ha de dir què puc opinar. I ho alerto perquè després d’ells, en vindran més.

—Heu dit i repetit que no sou independentista.
—Jo no ho sóc. Per mi la independència és una pesta. Sóc un home d’esquerres i jo no la concebo. Però també és una pesta el feixisme. Llavors, si tu combats la independència amb el feixisme, crees un embolic monumental com que vivim a Espanya. No es pot combatre una pesta amb una altra perquè es retroalimenten.

—Considereu que l’independentisme i el feixisme són al mateix nivell?
—No, no vull posar-ho al mateix nivell. Crec que en el fons, sóc una mica intolerants les dues. No les comparo. Com diu Pérez Royo, som gairebé en un estat d’excepció i amb mesures dures i repressives no es pot combatre l’independentisme. No vull posar al mateix nivell Hitler i el senyor Junqueras, no home, no. Això que dic, és que no es pot combatre l’independentisme amb el feixisme, perquè es retroalimenten. Clar, l’independentista es resisteix a ser reprimit, i l’altre no para de colpejar. I, als qui som al mig, ens priven de drets.

—Un altre dels motius de l’article, com dèieu, és reclamar millores en les condicions laborals. A l’article en feu diverses mencions.
—Sí, és el rerefons de l’article. Mira, fa molts anys que sofrim retallades. I això es nota molt a les presons. No tenim prou personal, ens deixen al capdavant de mòduls amb més de cent interns. Com dic a l’article amb certa ironia, la policia necessita molts agents per atrapar un pres, i, quan són a la presó, n’ajunten cent i una sola persona els ha de controlar. Si, a ells, els donaran cinc-cents euros mensuals nets més, cosa que es mereixen, crec que nosaltres també ens ho mereixeríem. Ens sentim maltractats i no se’ns reconeixen els nostres complements salarials. El súmmum és que ens utilitzin per a aquests merders polítics. No qüestiono cap decisió judicial. És una opinió política. Jo només dic que això no se soluciona així. Es resol amb diàleg, paraules, amb urnes…

—Pensava que em seria més difícil contactar-vos, però heu sortit en tants mitjans que no m’ha costat gaire. Us esteu promocionant?
—Sí. Jo ara naturalment aprofito per a promocionar la meva novel·la. I clar, si alguns em conviden, hi vaig amb la meva novel·la, Sal en los zapatos, que vaig publicar a final del 2017. Bé, jo crec que és una promoció legítima. Potser sí que em promociono, però també m’arrisco molt.

—De tot això en sortirà un altre llibre?
—Doncs no ho sé. Són experiències vitals que compten i sense dubte, ha estat un moment important en la meva vida. No m’imaginava que tindria tant ressò.