30.06.2018 - 22:00
Hi ha boxadors que es passen tota la vida competint en una categoria superior a la que els correspondria per pes i hi acaben complint amb escreix. Si la rapidesa de cames i de reflexos ajuden a esquivar els colps més pesats dels rivals, si la constància, la flexibilitat, el joc de cames i un major ritme cardíac i respiratori ajuden a evitar un colp demolidor, aquests boxadors ofereixen grans vetllades als afeccionats. Mohamed Alí no va ser mai un boxador infiltrat, però la diferència d’envergadura respecte de Georges Foreman era notable. I en canvi, a Kinshasha, en el combat que molts consideren el millor de la història de la boxa, Alí es va imposar amb una contundència brutal contra Foreman. Jorge Herralde s’ha sentit durant tota la vida com aquests boxadors que l’atzar ha fet pujar de categoria. La seva editorial, Anagrama, que l’any que ve farà cinquanta anys, ha guanyat molts combats èpics en el món de la literatura. I si parlem de la literatura de qualitat editada en espanyol, el tàndem Anagrama-Herralde és com l’Alí de Kinshasha: un campió imparable. Potser per això tots els homenatges que es facin a aquest homenot de les lletres són ben merescuts, però el del màster d’edició de la Universitat Pompeu Fabra, que es va fer dijous, ho és més que cap altre. També, potser per ser enmig d’aquest públic que estima i valora la seva obra, Herralde ha confessat: ‘Hem fet sempre de boxadors passats de pes i ens hem emportat alguna bona trompada, però hem aguantat cinquanta anys i ningú no s’ho esperava.’
Auditori ple a vessar, alguna petita sorpresa preparada i uns núvols que descarreguen un bon aiguat per a impedir la festa a la terrassa. Però no per a impedir la festa. Ni molt manco l’homenatge. Obre foc Javier Aparicio, el director i impulsor d’aquests estudis imprescindibles, que en un temps va ser mà dreta de Carmen Balcells i un dels crítics literaris més reputats de la premsa espanyola, a més de professor d’humanitats de la UPF i encarregat dels afers culturals de la casa. I ho fa amb un ‘querido Jorge’ que serà segurament la fórmula més repetida durant tot l’acte.
Aparicio comença amb un text entranyable escrit a darrera hora, quan s’ha sabut que Carlo Feltrinelli no podia viatjar a Barcelona per fer la lloança del guardonat. Les circumstàncies deuen haver estat greus si tenim en compte que ha enviat només un petit text i que a hores d’ara ell és l’accionista majoritari d’Anagrama. Per tant, Aparicio ha hagut de tirar d’ofici i fer una presentació brillant, divertida i a la vegada rigorosa. Han aparegut anècdotes personals, com quan li enviava manuscrits amb el segell de la Carmen Balcells perquè l’editor els valorés; o quan rebia les famoses i temudes notetes escrites a mà d’Herralde, i també confessions: ‘La majoria dels autors que representàvem s’haurien deixat tallar el dit índex amb el qual teclejaven les seves novel·les per poder publicar amb Anagrama.’ En un exercici metaliterari, com no podia ser d’una altra manera, han aparegut llistes a l’estil de Perec, agraïments i fins i tot reflexions de volada, com quan ha afirmat: ‘Tots som insubstituïbles, però tots tenim l’obligació de ser reemplaçables.’
El ‘fair play‘ és competitiu
Aparicio ha recordat una màxima del màster que el sector de l’edició, com a mínim el barceloní, ha anat respectant en diferents mesures: ‘El fair play és competitiu.’ Ha recordat que ‘Anagrama és gran perquè en el seu moment va haver de competir amb els millors’ i ha explicat que mentre tothom s’omple la boca amb grans paraules, s’oblida constantment la generositat. També ha recordat: ‘El nostre estimat Jorge no ha tingut mai un no per als nostres alumnes i sempre que l’hem convidat ha vingut i ha fet unes lliçons magistrals.’ Parafrasejant Antonio Tabucchi, Javier Aparicio ha dit que ‘el temps envelleix de pressa, però el talent mai no es fa vell’.
Feltrinelli ha volgut ser present amb un text en què ha recordat com tots dos editors, amb la creació de les respectives editorials, havien apostat per una Europa oberta, culta i vital que ara va perduda enmig d’una aridesa burocràtica i de la intolerància, promoguda fins i tot pels governs d’alguns països. Feltrinelli ha definit el catàleg i l’obra d’Herralde com una brúixola per al continent.
La primera lliçó d’Herralde
L’agent literària Carlota Torrent, subdirectora del màster d’edició, ha tret del calaix dels records una de les sorpreses de la nit: la primera versió mecanoscrita de la primera lliçó d’Herralde al màster, un text de 1997 que l’ha acompanyada, deia, en tots els trasllats. ‘Recordo aquella primera classe magistral i com em vaig atrevir a demanar-te si em podies passar el text que tant m’havia impactat i com me’l vas enviar amb una de les teves clàssiques notetes manuscrites. Més tard, el vas publicar a Opiniones mohicanas, però m’agradaria molt que tothom sentís l’emoció que jo vaig sentir aquell dia’. I dit i fet, s’ha llegit el text ‘Dotze píndoles i una coda sobre l’ofici d’editar’, absolutament vàlid avui dia.
De totes maneres, la gran sorpresa –per a Herralde, però també per a tothom del sector que sap fins a quin punt li deu haver costat pujar a l’escenari– ha estat el fet que la Lali Gubern, la mà dreta d’Herralde durant tots aquests anys, hagi accedit a compartir l’homenatge. Lògicament, s’ha emportat una gran ovació i més gran que hauria de ser si recordem la feina descomunal que fa ara: endreçar tot l’arxiu editorial d’Anagrama, d’on poden arribar a sortir vés a saber quantes tesis doctorals, llibres, estudis, documentaris…
Gubern ha explicat: ‘En la construcció del catàleg d’Anagrama, ha estat clau l’amistat amb altres editors de tot el món, que a més d’amics s’han convertit en una corretja de transmissió per a la cultura, en un viatge d’anada i tornada basat en la lectura. Deia Samuel Fischer que la feina d’un editor és obligar el públic a acceptar uns valors que no desitja i jo crec que el catàleg de prop de quatre mil títols sempre treballant en favor dels nostres autors demostra que ho hem fet.’
Les preguntes dels estudiants
Però, és clar, què és una cloenda d’un màster sense que els estudiants puguin preguntar al darrer professor de l’any? Al màster d’edició estava tot previst i els alumnes han pogut fer preguntes a un Herralde que ho ha contestat tot: ‘Estic vacunat contra les peripècies del meu ego a còpia de veure el dels autors, que arriba a dimensions descomunals.’ ‘Una editorial és una marca, pot ser bona o dolenta, però si té prestigi, aconsegueix que el lector es fixi en autors absolutament desconeguts.’ ‘La col·lecció Quaderns d’Anagrama que ara recuperem va ser cabdal els anys setanta, però després la van expulsar els llibreters. Hi guanyaven poc i eren els llibres que més es robaven. A més a més, va arribar el desencant i tots vam veure amb el primer govern de Suárez que les nostres il·lusions eren fantasies obsoletes.’ ‘El fons d’Anagrama és molt viu, amb reedicions constants a Compactos i amb una distribució excel·lent, no depenem només de les novetats.’ ‘La idea que ara tornem a editar en català és incorrecta. Vam començar amb una col·lecció en català que va obtenir un menyspreu absolut i, a més a més, durant quinze anys hem fet coedicions amb Empúries fins que 62 va formar part del grup Planeta, però ens sembla lògic fer-ho i tenim resultats excel·lents.’ ‘Hi ha molts editors amb projectes personals que amb el temps van als grans grups per assegurar-ne la viabilitat. Nosaltres no vam pensar en ningú a Espanya, però la nostra amistat amb Feltrinelli i la meva edat va fer que li proposés de comprar-la.’ ‘Els audiollibres només funcionaven bé a Nova York, quan la gent havia de conduir hores i es posava els llibres per assossegar-se.’ ‘El meu consell contra Amazon és visitar una enorme armeria i apuntar bé. És un tema preocupant i molt important.’ ‘Un bon camí per al futur és entrar a treballar com a becari a Anagrama.’
Preocupació per una generació perduda de lectors
Com no podia ser d’una altra manera, i abans de la festa per a celebrar-ho, Herralde ha fet els deures i ha escrit un text on ha destacat el seu fair play amb una generació d’editors, que no ha estat tan bona amb els seus feliços corsaris, ha elogiat les editorials espanyoles i catalanes i ha explicat: ‘Hi va haver un temps, els anys vuitanta, en què tres editorials sorgides els anys seixanta, Lumen, Tusquets i Anagrama, ens vam colar a la champions league dels editors i formem part d’una secta orgullosa i irreductible molt preocupada perquè els joves d’entre vint i trenta-cinc anys són una generació perduda com a lectors.’ Herralde ha acabat dedicant l’homenatge a cinc autors clau de la casa en ordre de desaparició: ‘Carmen Martin Gaite, Roberto Bolaño, Ricardo Piglia, Rafael Chirbes i Sergio Pitol. Sense ells i sense tots els altres, Anagrama no seria res i ens haurien tombat al primer combat.’
També podeu llegir: Jorge Herralde o les astúcies de la raó
