22.12.2023 - 21:40
|
Actualització: 22.12.2023 - 21:41
Jorge Cagiao, professor a la Universitat de Tours, és un dels principals teòrics del nacionalisme, i acaba de publicar un llibre que omple un buit, perquè entra a fons sobre el nacionalisme dels jutges. A Patriotas con toga. Un estudio sobre el nacionalismo jurídico (Catarata, 2023), Cagiao explica com el nacionalisme és present en el dret, i com n’és, de fonamental, per a entendre el paper dels tribunals espanyols en la resposta repressiva i abusiva que s’ha donat a les aspiracions del nacionalisme català, i també del basc. Els patriotes togats vénen de lluny, en una línia contínua que es remunta al franquisme, i es fan ben visibles aquests dies a propòsit de la llei d’amnistia.
—Es poden arribar a castigar jutges per prevaricació?
—No, no. És impensable, perquè la prevaricació és la comissió d’un delicte amb el coneixement de cometre’l. És actuar contra dret sabent, com a jutge, que es fa una cosa contrària a dret. I tots aquests anys s’ha explicat la cosa contrària, és a dir, que han fet allò que calia, que no s’han separat del dret sinó que l’han aplicat d’una manera recta. I vénen les contradiccions, perquè en realitat no ha estat així, hi ha hagut un abús del dret per part de tots els sectors: del govern, de la judicatura, de l’acadèmia jurídica. Tots han abusat de la posició privilegiada que tenen com a intèrprets únics del dret espanyol. Són ells els qui diuen què significa el dret espanyol en última instància, no ho seran mai el govern català ni el govern basc, ni un jutge català o un jutge basc: sempre serà un jutge espanyol o el govern espanyol o el parlament espanyol.
—Però un jutge prevaricador no reconeixerà mai que ha actuat conscientment contra el dret. La qüestió és si, efectivament, ha prevaricat.
—El problema no és tant què pensa aquell jutge o aquell tribunal concret que ha pres una decisió que podem considerar apartada, de manera deliberada i interessada, d’allò que era l’aplicació recta de la norma; això potser no té gaire importància. La cosa important, a l’hora de considerar si, efectivament, hi ha hagut prevaricació, és allò que la comunitat jurídica en conjunt, el gruix de la magistratura, el gruix de la classe política, potser també el gruix de l’opinió pública, pensin sobre què s’ha fet. Hi ha el cas de Baltasar Garzón: una judicatura conservadora contra aquest jutge problemàtic, i al final la cosa acaba com acaba; però hi ha tota una elaboració d’un discurs contra algú que causa problemes, perquè és un jutge mediàtic, perquè és un jutge progressista, etc. Jo crec que és impossible que algun jutge, fins i tot el més radical de tots els jutges, un Llarena, un García-Castellón, sigui condemnat per prevaricació; és impensable.
—El problema és la continuïtat amb el franquisme de la judicatura?
—La judicatura espanyola ve del règim franquista. La transició es fa com es fa, i la cúpula judicial era la mateixa el dia abans i l’endemà. Aquest fenomen ja conegut no passa únicament amb la judicatura, evidentment, passa amb les altes esferes econòmiques, els cercles econòmics, passa amb l’administració, etc. Aquest és realment el problema? No estic segur que això sol expliqui la dificultat que ha tingut la judicatura espanyola per a integrar els valors i els principis d’una democràcia liberal adulta. Hi ha qüestions, com l’accés a les oposicions a la judicatura, que és un concurs molt esbiaixat de classe. I fa que un gran nombre de jutges tingui, potser, una orientació més conservadora que no progressista; la politització de la justícia té una gran importància; el Consell General del Poder Judicial… I ens trobem a Espanya amb un poder judicial que està molt polititzat, que és una cosa relativament normal en les democràcies, però potser a Espanya ho és una mica més.
—Què penseu que pot passar amb el Tribunal Constitucional i l’amnistia, amb tots aquests factors externs?
—La justícia constitucional està polititzada. Ara al Constitucional hi ha una majoria progressista, i abans era conservadora. I, tot i que ara es parla de recusacions, imaginem que el Tribunal Constitucional que examinarà la llei d’amnistia és de majoria progressista. Ho dic amb tota la prudència, però crec que és previsible que l’avali. Tampoc no em sorprendria que no ho fes. S’ha de tenir en compte que parlem d’un òrgan polititzat. Això de les majories progressistes i conservadores ens ho hem de prendre seriosament, ficar-nos-ho bé al cap. Un òrgan polititzat que examina lleis que tindran un perfil més conservador i més progressista, i així és com podrà passar que un Tribunal Constitucional de majoria conservadora pugui avalar lleis que havien estat criticades per sectors progressistes, i més enllà, penso en la reforma del codi penal per a introduir la reforma de la presó permanent revisable; i al revés, que lleis aprovades per majories conservadores puguin ser tombades per una majoria progressista.
—La majoria del Tribunal Constitucional per a sostenir l’agenda política del govern d’un color.
—La cosa interessant és que quan parlem de les reivindicacions nacionalistes de debò, com el que ha passat amb el referèndum basc i el referèndum català, quan parlem d’això perquè una nació ha de poder autodeterminar-se, és aleshores quan el nacionalisme espanyol no distingeix entre esquerres i dretes. És aleshores quan el nacionalisme espanyol d’esquerres i el nacionalisme espanyol de dretes remen en la mateixa direcció, com vam observar els primers anys del procés independentista a Catalunya. Després, la cosa va començar a canviar. I es van veure coses tan meravelloses com el PSC passant d’una defensa del dret de decidir a oposar-se a un referèndum sobre la qüestió de la independència.
—A l’estat espanyol els nacionalistes són els altres, no són ells. I parlen del nacionalisme de manera despectiva.
—Per això costa tant d’assumir que una democràcia és nacionalista, perquè, com dieu, el nacionalisme va associat a unes altres coses, a contextos que no són democràtics. Assumir que una societat és nacionalista en democràcia i que, a més, el dret, amb tot el perfil virtuós, racional, que té el dret, és nacionalista, encara és més difícil.
—Darrerament, hem vist molts patriotes togats manifestant-se. Us ha sorprès?
—No. No m’ha sorprès. Tampoc no diria que n’he vist més que mai. Jo ho assimilaria a allò que hem vist durant el període que va del referèndum del Primer d’Octubre al procés penal davant el Tribunal Suprem, el moment en què el nacionalisme espanyol endureix el discurs i la política i porta els dirigents independentistes al Suprem. És el moment en què es pot dir que el procés ja s’ha acabat, els independentistes han perdut, han provat de fer tots els referèndums que han pogut, els han fet, però no els han sortit bé. No han aconseguit allò que cercaven, ni la independència, ni una forma de legitimació interna, a escala espanyola, ni encara menys a escala internacional. Quan no hi ha un perill real i imminent per a la unitat nacional, veiem com una part del nacionalisme espanyol, el nacionalisme progressista, s’aparta del ramat de llops que continuen udolant i provant de mantenir-los a la presó durant moltíssims anys.
—I ara ha passat igual?
—Amb l’amnistia, l’independentisme continua derrotat. D’ençà del 2017, no ha pogut reactivar el moviment que havia iniciat a partir de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, i tornem a veure com magistrats, juristes i intel·lectuals progressistes donen suport a l’amnistia, d’una manera més o menys convençuda. Una mica com el president Sánchez, que ha acabat reconeixent que ha fet de la necessitat virtut, que ell realment no volia l’amnistia.
—Aquest nacionalisme progressista també s’ha barrejat amb els llops: Sánchez va aplaudir la sentència del Suprem i va dir que les penes s’havien de complir fins al darrer, i en campanya va dir que portaria Puigdemont davant els tribunals. Va negar absolutament i categòricament que fos possible una amnistia.
—És més complex, evidentment, i hi ha una gran diversitat de posicions. Però del meu punt de vista, aquesta diferència entre els dos pols del nacionalisme espanyol, el conservador i el progressista, es pot apreciar a partir dels fets del setembre i l’octubre del 2017 fins a l’actualitat. Si bé és cert que el discurs nacionalista espanyol dominant no és únicament antiindependentista, sinó que és un discurs en què la idea de reconèixer les nacions reivindicades pels nacionalismes subestatals és una cosa que no s’entén, és una cosa que no s’accepta, radicalment. És un discurs radical de la dreta, però també de l’esquerra. Hi ha el problema espanyol amb els seus nacionalismes minoritaris, de reconeixement: no hi ha cap més nació a Espanya que la nació espanyola i quan s’aconsegueix de reconèixer –més aviat per part del nacionalisme progressista que no pas del conservador– la nació catalana, la nació basca, la nació gallega, sempre es fa amb unes connotacions clarament culturals.
—La clau és quan hi entren els jutges. I és, sobretot, el 2008 amb el pla Ibarretxe.
—Sí, quan el Tribunal Constitucional es pronuncia sobre el referèndum al País Basc. Aleshores hauria hagut de fer el seu paper d’àrbitre imparcial, en defensa dels drets i les llibertats reconeguts a la constitució. Ho hauria hagut de fer d’acord amb un model de justícia, dels jutjats de primera instància al Tribunal Constitucional, dominat per la racionalitat, que vetlla pels principis i valors democràtics, la separació de poders, etc.
—I no ho va fer.
—Hauria estat adient que ho fes l’any 2008.
—Què va passar? El Constitucional va actuar de jutge i part amb el pla Ibarretxe?
—Va donar mostres que era jutge i part. Quan, fa poc, vaig llegir aquella sentència sobre la consulta que proposava Ibarretxe, vaig quedar molt sorprès, negativament, perquè és una sentència en què el Tribunal Constitucional fa una reorientació amb una argumentació que no té cap mena de sentit en dret. En aquell moment, el Tribunal Constitucional podria haver dit perfectament al govern espanyol, que va interposar el recurs, que aquella llei no presentava cap problema de vulneració de la constitució. En aquell moment, no.
—Expliqueu que és per la manca d’efectes jurídics reals que pot tenir fer una consulta, perquè no implica canvis en l’ordenament jurídic espanyol. Era una qüestió jurídica, no política, i el Constitucional ho va començar a barrejar.
—El Tribunal Constitucional va decidir d’aturar-ho: no pot ser que hi hagi un referèndum consultiu perquè, del punt de vista polític, pot ser quelcom complicat de gestionar. I per evitar-ho, direm que no es pot organitzar. És clar, això, d’un punt de vista democràtic, és una autèntica perversió. Perquè si es fes així amb cadascun dels problemes polítics, atenent reivindicacions legítimes que poden existir a les nostres societats, es podrien paralitzar reivindicacions, fer els ulls grossos a demandes socials, etc. D’una manera que no és la que toca en una democràcia liberal.
—I el 2010 tomben l’estatut. Dieu que el Tribunal Constitucional es va convertir en un cooperador necessari del govern espanyol.
—Tot es decideix l’any 2008. Tot el que ve després són petites variacions, més o menys importants, però tot queda decidit l’any 2008, en aquella sentència. Van tancar el debat amb moltes voltes de clau. Amb el pla Ibarretxe, aquella reivindicació política que significa un problema polític a Espanya es trasllada al terreny tècnic. “No és que nosaltres no tinguem ganes de parlar d’aquestes coses, és que no es pot, perquè la constitució ho prohibeix, mireu, vet aquí l’article 1, 2, l’article 168.” Tota aquesta argumentació tanca voluntàriament el debat.
—No se’n pot parlar.
—I això ha portat a una gran comoditat del nacionalisme espanyol, perquè quan comença el procés independentista la doctrina constitucional ja està creada, i es farà servir en tot moment: no es pot fer cap referèndum. Tot queda decidit l’any 2008 amb una argumentació jurídica lamentable. Convido que algú m’expliqui com pot ser que un referèndum consultiu tingui efectes jurídics. Això no es pot explicar.
—Els jutges, guardians de la unitat d’Espanya. I encara hi som.
—Tot el que ve després del 2008 és un cúmul d’excessos. Aquell any, el Tribunal Constitucional hauria pogut dir que la llei referendària no violava la constitució d’una manera material perquè no tenia efectes jurídics, i podria haver dit que no hi havia cap dubte que la competència per a convocar un referèndum era estatal i que aquella llei es podia interpretar que era constitucional sempre que tingués l’autorització del govern central; haurien pogut passar-li la competència i dir que no era una qüestió dels tribunals sinó política. El referèndum basc no tenia cap recorregut sobre la base d’aquella llei, i la sentència del TC fou un excés, com els que van venir després. Com la reforma de la llei del Constitucional del 2015. Quina necessitat hi havia, de fer-la? O de declarar la inconstitucionalitat de la llei catalana de consultes no referendàries.
—La diferència amb el 2017 és que l’independentisme va aprovar unes lleis, la del referèndum i la de transitorietat jurídica, que van activar més les alarmes a Espanya.
—Però parlem de lleis que, d’una manera molt més clara, se surten del marc constitucional. Jo crec la majoria independentista que les va aprovar ho sabia clarament. Sabien que tan sols tindria unes poques hores de vida.
—La resposta penal que s’hi va donar va ser la venjança, i es va aplicar el dret d’una manera diferent contra l’independentisme, com a enemic de l’estat.
—Però el dret de l’enemic es va començar a aplicar força abans, fins i tot, abans d’aquella sentència del 2008. Si ens capbussem una mica en la història dels darrers quaranta-cinc anys de la democràcia, trobarem coses als anys vuitanta i noranta. Però quan s’obre el tema del referèndum, primer al País Basc i després a Catalunya, se sistematitza clarament contra el nacionalisme basc i contra el nacionalisme català, i aquesta vegada porta a la via penal. És el moment en què el nacionalisme espanyol mostra la cruesa més gran.
—I hi ha un acompanyament de mitjans i experts per a justificar els abusos del dret. Per què és tan important el paper de l’acadèmia?
—Com a acadèmic, és la part que més m’ha cridat l’atenció. Que els jutges facin política és una cosa molt vella en societats democràtiques. No hauria de ser gaire xocant, veure que intervenen com a actors polítics en expedients sensibles com l’independentista. No vull dir que ho facin de manera exemplar, són coses diferents. Però una altra cosa és, com a acadèmic, veure com altres acadèmics assumeixen molt majoritàriament aquest rol polític, perquè els acadèmics no tenim poder polític, a diferència d’un jutge del Tribunal Constitucional. Allò que precisament defineix la nostra activitat com a acadèmics és la nostra capacitat de romandre allunyats de les qüestions que estudiem i, d’aquesta manera, tenir un punt de vista objectiu, imparcial. I he vist que, majoritàriament, els companys d’universitats espanyoles, juristes, han assumit també aquest paper polític, en molts casos, d’una manera desacomplexada, sense reconèixer que són part interessada, que potser hi tenen algun interès afectiu. I moltes vegades han argumentat de manera excessiva, aplaudint l’argumentació d’autèntics disbarats que deia el Tribunal Constitucional. I l’acadèmia jurídica aplaudia aquests disbarats com si fossin argumentacions exemplars.
—Són fonamentals en la construcció dels casos de lawfare.
—Tenen un paper fonamental en el debat públic. Pensem en tots els ciutadans que no tenen coneixements de dret, la gran majoria, i de cop es troben a El Mundo, El País, El Español, l’ABC, El Confidencial, fins i tot a La Vanguardia, juristes que diuen, bravo, el Tribunal Constitucional, aquesta sentència és impecable, l’argumentació és fenomenal…
—O que allò fou un cop d’estat…
—És clar. Són ells els qui, en el fons, marquen què es pot dir i què no es pot dir en el debat jurídic. Ho marquen per a uns altres intel·lectuals i acadèmics que no són juristes, que són filòsofs, historiadors, sociòlegs; i és clar, quan el debat públic va a un tema molt tècnic, com el referèndum, seran els juristes els qui diguin que això és així.
—I comença a passar amb la necessitat de qualificar de terrorisme allò que s’amnistia. Repeteixen l’esquema de l’estratègia del jutge García-Castellón.
—Aquest jutge que heu esmentat ho va fer, precisament, la mateixa setmana que es negociava… És que és tan clar. En fi, jo crec que, fins i tot, en el nacionalisme espanyol hi ha hagut unes quantes galtes vermelles. Perquè és massa evident que es juga d’una manera bruta i sense límits amb termes que són molt greus, com el de terrorisme; i, prèviament, ja es va fer amb la rebel·lió i amb el cop d’estat. I continuen amb el cop d’estat, perquè ha esdevingut la tesi dominant: allò que van fer els independentistes va ser un cop d’estat per al nacionalisme espanyol. I per a la gran majoria de la societat allò va ser un cop d’estat.
—Fins i tot, quan el Suprem mateix diu en la sentència que no ho va ser.
—El Suprem mateix se’n burla. Perquè és cert, no va ser un cop d’estat. És que no és opinable. Possiblement, la intenció de l’independentisme era més de negociar alguna cosa amb el govern espanyol que no realment fer allò que havien promès que farien quan van aprovar les lleis del 6 i 7 de setembre i, posteriorment, el referèndum i la DUI. Però és igual que el Suprem digués això, perquè continua essent la tesi dominant a la societat espanyola, encara avui, que allò que va passar els mesos de setembre i octubre de l’any 2017 va ser un cop d’estat de manual.
—Res a afegir?
—Sí, que cal entendre que el nacionalisme no és una cosa que rimi, necessàriament, amb excessos sistemàtics, en el cas que ens ha ocupat, en l’àmbit jurídic. Que hi ha un nacionalisme democràtic, un nacionalisme jurídic, que actua de manera raonable, sempre defensant els seus interessos, perquè això és el que fa qualsevol nacionalisme.
