Jordi Vallverdú: “D’aquí a un temps, els humans serem prescindibles”

Com més va, la convivència entre els humans i els robots és més estreta. Jordi Vallverdú és professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i expert en filosofia de la ciència i de la computació, intel·ligència artificial i robòtica. Amb ell, ens acostem als debats ètics i morals que arriben gràcies a la Roomba, els cotxes autotripulats i els robots humanoides. Una conversa sobre el futur que, amb una bona dosi de distopia, en alguns moments ens trasllada a un film de ciència-ficció, però que també pot tenir grans aplicacions i beneficis. Fugint del catastrofisme, Vallverdú veu els avenços tecnològics amb optimisme –sense perdre la mirada crítica– i pensa que el futur prendrà el rumb que nosaltres decidim.

—Blade Runner és com més va més lluny de ser ciència-ficció …
—La convivència amb androides encara és molt lluny, però pot passar. No tinc cap dubte que arribarem al moment Blade Runner, primer, en el món virtual, i després, en l’entorn físic.

—Molt lluny vol dir…
—El problema de la robòtica és que, malgrat haver fet uns avenços estratosfèrics en molt poc temps, comparada amb l’ésser humà encara és una merdeta. El salt es farà quan generi molts diners a un cost molt baix. No hem arribat al punt tècnic en què els robots siguin prou semblants a nosaltres i alhora siguin prou barats perquè tothom en pugui tenir. Ara mateix, un robot humanoide, és a dir, que sembla una persona i que no diries mai que és un robot, pot costar uns quatre-cents mil euros.

—Els robots són els esclaus del segle XXI?
—Els robots físics ja ho són. Per exemple, a les factories de Tesla de Las Vegas i Alemanya tot és robòtic. Totes les productores de cotxes, si han tingut diners per a fer inversions i han pogut, s’han automatitzat. A més, ara també apareixen els chatbots, els conversadors. Moltes empreses els introdueixen en el camp de l’assistència al client i de la gestió.

—Els robots arribaran a ser prou complexos per a poder tenir personalitat? S’emocionaran? Es cansaran?
—Això dependrà de si els ho ensenyem. Els humans ens projectem sobre les màquines i sobre els objectes. Per això, pot ser que tinguis estima al primer cotxe que vas tenir o al teu Satisfyer. Per exemple, al Japó hi ha cementiris de robots, temples en què els robots fan cerimònies com a monjos i, fins i tot, robots que es consideren divinitats, és a dir, la reencarnació física d’una divinitat budista. Per a interactuar, els humans necessitem que els nostres interactuants siguin humans o com humans. De fet, com més s’assemblen a nosaltres, més ens interessen. Ara, arriba un moment crític en què tot i que no els podem distingir físicament de nosaltres, no reaccionen com un humà i, aleshores, ens susciten una mala vibració. El problema bàsic és que la subtilitat de la comunicació humana és molt elevada.

—Però a vegades la gent cerca molt poca cosa…
—L’exemple clar d’això és el robot Paro. És una mena de foca blanca, que deu pesar uns vuit quilos i que representa una cria. Té temperatura –d’uns trenta-set graus–, et mira als ulls i fa un sorollet, però no fa gaire cosa més. I tu podries pensar: “Quina merda!”, doncs saps on té molt d’èxit? A les residències de gent gran. Hi ha molts ancians a qui no visita mai ningú. Després de l’accident de Fukushima, els va ajudar a millorar el benestar i la salut.

—Quines altres menes de robots ens haurem d’acostumar a veure i com canviaran les relacions humanes?
—Es fa molta recerca en atenció a la salut. Ens punxaran, ens cuidaran… També es venen molt els robots sexuals. Fins ara són ninos que no fan gran cosa, però ara ja n’hi ha alguns que comencen a tenir un cap robòtic i que et permeten d’interactuar-hi. En aquest sentit, podríem considerar-los esclaus sexuals. Per això hi ha molts debats ètics que s’han de tenir perquè, si no, els podríem transferir les males praxis actuals. Tot depèn de nosaltres perquè els robots no es fabriquen a si mateixos.

—Aleshores sempre estaran disposats a tenir relacions sexuals o podran dir que no?
—Perquè te’n facis una idea, ara mateix la majoria de persones que en tenen són homes. Doncs imagina’t un estúpid que es compra un robot d’aquests, que el més barat val 3.500 euros, i que el robot li diu que no. Si no és que t’agrada el sadomasoquisme psicològic, has pagat per fer el que et doni la gana. Aleshores, vols que el robot digui que sí. Ara, no tots són fabricats en aquest sentit. Per exemple, en Sergi Santos, un dissenyador de robots català, va crear la Samantha, un robot sexual que en el seu programari inclou un mode que t’obliga a seduir-la. Si no l’arribes a convèncer, no voldrà tenir relacions sexuals.

—Arribarem a programar robots que ens puguin anar en contra? Per exemple, amb capacitat de fer-nos mal, d’enganyar-nos o d’espiar-nos.
—Sí, ja n’hi ha. Ja hi ha robots militars que assassinen gent. Però també n’hi ha de més innocents. Per exemple, al Japó van fer un robot que juga a pedra, paper, tisores i la part més al·lucinant és que no perd mai. I tu penses: “Com ho fa?” Doncs d’una manera molt senzilla. Té unes càmeres d’alta resolució i uns motors de gran resposta. Quan el veus jugar, tens la sensació que juga en igualtat de condicions, però quan ho analitzes, t’adones que les seves característiques li permeten de percebre el teu moviment físic amb una precisió i una velocitat molt grans. Et penses que estàs jugant a pedra, paper, tisores i realment fas pena. Ens poden fer el llit constantment. Serà com viure amb una supermare, que ho sap tot de tu i a qui no pots enganyar.

—La tecnologia tindrà capacitat de programar-se a si mateixa? Els humans en perdran el control?
—Aquest és el típic relat de ciència-ficció, de Matrix. Però ja hi ha sistemes d’intel·ligència artificial que saben programar i ho fan relativament bé. Tot i la visió catastrofista que predomina a occident, no és necessàriament dolent. Que se sàpiguen autoprogramar no vol dir que s’hagin de descontrolar i voler-nos exterminar. Els sistemes d’intel·ligència artificial acabaran entenent el món i quan passi, veuran que som codependents i que és més útil col·laborar amb nosaltres.

—Quan els robots assumeixin característiques que fins ara eren exclusivament humanes, a l’hora de programar-los hi haurà d’haver un consens democràtic. Qui s’haurà de posar d’acord?
—Fins ara, quan s’ha fet res important, què s’ha fet? Com sempre, hi haurà una elit que tindrà el control de tot plegat. També hi haurà uns interessos corporatius que entraran en joc i, a partir d’aquí, si interessa, es consultarà la gent.

—Cada vegada ocupen espais laborals nous. De fet, ja hi ha restaurants en què un robot serveix els plats. Són una amenaça laboral en tots els àmbits?
—Segurament sí, però sempre a partir d’interessos humans. A Tòquio hi ha un bar atès exclusivament per robots, però són dirigits per persones amb hemiplegies o tetraplegies. En aquest cas, els robots no han fet perdre llocs de feina, sinó al revés: n’han creat per a gent que no hi tenia accés. Ara, és obvi que els robots disminuiran el nombre de feines. Tal com va tot, tots els oficis que pot fer un ésser humà, els podrà fer una màquina. I quan dic tots, vull dir tots. D’aquí a un temps, els humans serem prescindibles. Hi ha moltes feines que ja fan robots, per exemple, en moltes empreses, la comptabilitat la porten robots. És el mateix que va passar amb la revolució industrial: va reduir el nombre de gent que treballava al camp, però al cap d’un temps, va augmentar la gent que treballava en el tercer sector.

—…
—També té una cara B. Imagina’t que Zara o Amazon deixen de tenir persones a la seva plantilla. Aleshores, qui comprarà? Si la gent no treballa, no guanya diners i si no guanya diners, no pot comprar. Si tot ho fan els robots, hi haurà un home molt ric, però l’economia no s’aguantarà. No té gaire sentit si es porta al límit. És com el joc del Monopoly.

—Quins drets hauran de tenir, els robots?
—Els mateixos que els humans. Si arriben a tenir autonomia d’aprenentatge i una mena de personalitat, que n’hauran de tenir, seran persones no humanes. De fet, hi ha la possibilitat de dissenyar aquestes condicions i que, per exemple, una màquina pugui tenir possessions. Fa poc, el programari creat per una màquina va aconseguir una patent. I per primera vegada, es va admetre legalment que la creació era de la màquina i no pas del programador base. Per tant, si aquest sistema artificial assumís personalitat jurídica, podria tenir possessions i obtenir beneficis. Al final, els robots tindran els mateixos drets que nosaltres, però segurament primer tindran una condició paral·lela, com la que tenen els animals avui dia.

—Els mateixos drets. Podrien votar?
—Avui dia ja vota molta gent que… [Riu.] Quan els robots augmentin la seva complexitat, en tindran tanta que no els podrem negar la individualitat. S’haurà de legislar sobre qüestions que fa uns quants anys eren ciència-ficció.

—Continuem amb els dubtes legals. Per exemple, si un cotxe autotripulat té un accident i s’hi mor algú, qui n’és el responsable?
—Respecte d’això, l’any 2018 la Comissió Europea va voler impulsar una llei que obria la porta que els robots autònoms poguessin tenir condició de persona, és a dir, amb individualitat i entitat legal pròpia. Ara, quan hi ha conflictes, per exemple amb Tesla, la primera cosa que et demanes és què ha fallat i si la resposta és el programari, la culpa d’aquest accident la té l’empresa. La qüestió és: la Comissió feia aquesta normativa perquè són uns enamorats de la tecnologia? No. L’objectiu era que les empreses eludissin responsabilitats legals. Aleshores, centenars de científics vam signar una carta en contra que s’apliqués.

—Alguns també poden fer poemes. Ho podem considerar art?
—Fins ara, els robots seguien patrons molt pre-definits pel seu creador, però en aquests moments el grau de complexitat i de resultats que aconsegueixen comença a ser força gran. Ja s’han escrit poemes, novel·les i, fins i tot, una obra de teatre amb intel·ligència artificial. Aquest art és més bo o més dolent? Doncs no sé què dir-te. L’única cosa que em preocupa de l’art artificial és que sigui condescendent amb la voluntat del públic. Part de la creació artística consisteix a transportar-te a llocs on no t’imaginaves o fins i tot on no volies arribar. Aquí guanya pes la capacitat que tenim els humans de sortir del guió, de la norma, la voluntat d’explorar i de fer un salt més enllà. El perill és que esdevingui un art reduccionista que només creï per acontentar els humans. El factor de reflexió social i cultural, les màquines el poden arribar a incorporar, però abans haurien de disposar de moltes més variables que no pas les que tenen ara.

—Som a l’era dels robots humanoides i dels humans ampliats, els cíborgs. El transhumanisme és la possibilitat de millorar la condició humana gràcies a la tecnologia. Quines característiques podria incorporar, la gent corrent?
—Tot allò que té a veure amb el cervell és molt més complex que no ens imaginàvem i va molt a poc a poc. Cal cirurgia i serà un procés molt lent. Ara per ara, hi haurà afegits sense haver d’intervenir el cos. Per exemple, unes lents de contacte que et permetin de tenir visió nocturna o uns aparells d’augment sensorial amb què puguis escoltar amb més freqüències o a més distància. També parlaríem de sistemes que permetin de tenir percepció de l’entorn.

—Tothom hi tindria accés o faria créixer les desigualtats entre la població?
—L’has encertada. Qualsevol tecnologia disruptiva i innovadora costa diners. En totes aquestes coses que milloren les capacitats humanes o la practicitat de les persones, hi haurà una casta social que hi podrà accedir i unes altres que no. Però això ja passa ara, la major part del planeta no té un iPhone. La falta d’equitat ja hi és, l’inconvenient és que la tecnologia ho accentuï. Per això, crec que s’ha de protegir. Però fins a quin punt es podrà limitar a una persona amb una pròtesi fer determinades coses? Neil Harbisson és un cíborg que té passaport i que amb la seva antena pot anar a qualsevol lloc. Ara, és una antena que no és conflictiva perquè la fa servir per a usos artístics.

—I si la pròtesi és conflictiva?
—Si fos una pròtesi que donés avantatges a la feina i ajudés, per exemple, a no cansar-se tant, a ser més productiu, més precís, més ràpid… Això voldria dir que els qui tinguessin aquests dispositius serien més eficients en moltes feines i, per tant, que aquests llocs de feina serien per a ells. Qui no tingui els diners, no hi tindrà accés, però això ja passa. Qui no es pot pagar un màster o una carrera, no té accés a l’avantatge que això et pot proporcionar. Hauria de ser així? No. La qüestió és legislar perquè els que tenen avantatge no es mengin els altres, però és clar que passarà. El perill és que amb la robòtica es pot crear una nova casta de superrics. Ara el gran repte és evitar que hi hagi gent com Elon Musk, que és a punt de ser el primer trilionari. Algú li haurà de parar els peus perquè acumula tants recursos que pot decidir massa coses, i això és molt perillós per a tots plegats.

—Es frenarà?
—El terreny per córrer en l’augment sensorial i corporal que això permet i la revolució que implicarà pensar sobre la humanitat i sobre com els humans interactuem amb el món és tan interessant que jo no frenaria abans de començar. Posem-hi fre quan s’hi hagi de posar.

—Tot plegat sona una mica distòpic, no?
—És la realitat històrica humana. La natura humana i la socialització posterior tenen uns biaixos que fan que la història vagi canviant. És una projecció més d’això que hem fet. Distòpic? Crec que igual que hi ha la visió negativa, hi ha la positiva. No he deixat de parlar amb la meva mare perquè tingui WhatsApp, sinó que hi he pogut parlar més. Això és bo. En el cas de la robòtica, crec que és fantàstic que, per exemple, un robot pugui cuidar gent gran, i això no vol dir que la gent deixi de visitar els avis i que els deixem abandonats en una residència. Seria ideal que els humans fóssim humans i cuidéssim la nostra gent gran, però no ho fem. Podem pensar que és distòpic i que l’avenç tecnològic ens exterminarà, però també hi ha un relat que pot ser utòpic.

—Que ens pot facilitar molt la vida…
—Imagina’t la robòtica social ben aplicada: pot tenir molts beneficis. Si poguéssim tenir un robot a casa que ens ajudés a fer rehabilitació, que bé, no? O un robot multifuncional amb capacitat d’estendre la roba o fer els llits? O, sense deixar-te de relacionar amb humans, quin problema hi ha a tenir un robot amic, que no pertany a cap empresa i que no té interessos amb les teves dades? Cap. No hem de demonitzar ni criminalitzar aquestes tecnologies perquè poden tenir aplicacions molt bones. Dependrà de si som capaços de controlar-les i de si juguem bé la partida, però és clar que, en poques dècades, canviaran les regles del joc.