Jordi Turull: ‘Soraya no és la llei, per molt que ella s’ho pensi’

Amb un to contingut, Jordi Turull respon les preguntes sobre la presó. La descripció que en fa no és èpica. De tan discret que és, les seves paraules fan l’efecte contrari. Els detalls prenen relleu: en Salvador, el gitano, que li regala un rellotge quan el veu nerviós perquè demana l’hora sovint, el tros de finestra des d’on veia un bosc, l’hamburguesa impossible de menjar-se, l’Skip comprat a l’economat per rentar la roba, la brutalitat de veure un company de govern emmanillat i la humanitat del dia a dia. La humanitat que rep i que dóna allà dins és el fil conductor d’una normalitat tan impossible com real.

Home clau d’aquesta legislatura, és  fred però no calculador i que si jugués a pòquer sempre guanyaria, perquè ningú no li endevinaria les cartes. Amb el temps s’ha tornat un orador incisiu i si convé esmola el discurs fins a convertir-lo en un advertiment o un clatellot. L’última va ser quan va posar en evidència Iceta dient-li: ‘Mentre tu ballaves, a nosaltres ens emmanillaven.’ En cap moment no es veu cautelós amb el que diu o pot dir per si el fiscal en pren nota. Diu allò que ha de dir, de la Soraya i de qui convingui. El fa estar més tens parlar de política catalana. Té clar que són dies de poc soroll i molta feina. I que la gent això ja ho entén. No vol deixar cap escletxa oberta per on pugui penetrar la lògica perversa del 155.

—Aquests dies éreu inamovible. Afirmàveu que hi hauria pacte per la mesa i n’hi ha hagut. Passarà igual amb la investidura?
—Vénen unes setmanes en què ho intentaran tot, primer dividir Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP. Després enfrontar Junts per Catalunya amb ella mateixa. Jo ja ho vaig dir la setmana passada, quan tots deien que no es formaria la mesa, i ho repeteixo ara: perden el temps, ens posarem d’acord. Era obvi que ens hi posaríem i ara ho és que ens hi posarem. Intenten sembrar discòrdia perquè no passi allò que és determinant, que és que anem a l’una. No ho aconseguiran, ens posarem d’acord.

—Deuen dir que sou optimista. En sou de mena?
—Optimista? Bé, a la presó vaig llegir una frase de Churchill amb la que m’identifico: ‘Sóc optimista, no sembla útil ser res més.’

—Això us va ajudar a sortir de la presó amb un somriure?
—No sé si vaig sortir amb un somriure. Va ser una sortida molt trista. Veure que no sortíem tots i deixar allà dins l’Oriol Junqueras i en Joaquim Forn va ser molt dur. Vam poder-nos-ne acomiadar i vam sortir amb la determinació que faríem el que fos perquè sortissin d’allà, que volíem agrair a tothom la solidaritat que hi ha hagut i que amb les eleccions volíem combatre democràticament el 155. Si és pensaven que per haver estat a la presó ens n’aniríem a casa anaven equivocats. Ens vam comprometre que el dia de la reflexió els aniríem a veure a la presó i així ho vam fer.

—Tornar a Estremera no devia ser fàcil?
—Va ser una sensació molt estranya, però tenia moltes ganes de veure’ls i no vaig pensar en res més.

—Però us devia impressionar…
—No sabia ben bé a quina part de la presó havíem estat. Vam entrar en furgoneta de la Guàrdia Civil de nit i vam sortir de nit. Quan ens anàvem acostant a la presó em va impressionar veure aquella extensió plana, immensa i allà enmig, com un bolet, una presó. Llavors, de sobte, et trobes buscant el bosquet petit que veies des de la cel·la. Jo veia el mòdul del davant, però per un cantó veia un tros de bosquet i una construcció estranya. El bosc el vaig situar i el mòdul on era també. I sí, que en aquell moment em va fer cosa.

—Hi penseu?
—Et ve al cap. Segons l’hora que és penses ara faria això o faria allò. Són les set del vespre, ara soparia, ara ja seria a la cel·la i ja no en podria sortir. Et vénen al cap aquestes coses. Però com que, per sort, hi ha hagut hiperactivitat, no hi he pensat tant. Nadal també han estat molt estrany perquè sembla que gairebé hagis de tenir remordiment de consciència perquè tu has sortit i ells no. És una sensació que tens dins, com si tinguessis alguna culpa que ells no hagin sortit. Tenim la necessitat de veure’ls i de dir-los que hi som i que fem coses perquè surtin. Aviat hi tornarem.

—Com els vàreu veure?
—No us ho sabria explicar. M’imagino que els vaig veure com ens devien veure a nosaltres la gent que ens visitava. Em va impressionar molt quan el 8 de gener vam veure els dos Jordis junts i ens vam adonar que no s’havien vist durant totes les festes, ni per Nadal, ni per Cap d’Any, ni per Reis. Recordo que es van preguntar l’un a l’altre com les havien passades. Sort que ens hi vam poder estar estona. La visita d’un advocat t’arregla mitja tarda. Saps que trencar la monotonia i l’aïllament és molt important.

—Els podeu visitar junts?
—Sí, a tots dos, perquè som advocats, però sempre a través d’un vidre.

—Després de declarar i vàreu saber que us tancaven…
—Quan t’emmanillen ho veus com una incomoditat, però no veus tot el que significa. En canvi, el que impressiona és veure un company de govern emmanillat. Quan vaig baixar als calabossos, el primer que vaig veure va ser en Romeva. L’escorcollaven, amb les mans a la paret. Jo anava emmanillat amb les mans al darrere. Ens vam encreuar la mirada i sense dir res ens vam preguntar què passaria? Després em van treure les manilles per escorcollar-me a mi i en aquell moment va entrar la Meritxell i a la seva cara vaig veure el mateix que devia expressar la meva. Recordo una cara molt expressiva i no en positiu. Li vaig acariciar la cara i li vaig dir ‘ens en sortirem’. En el cas de la Meritxell sabies que ja no ens trobaríem perquè no coincidiríem. No sé si se’n recorda, ella, però aquest moment em va impressionar molt. Ella no va tenir temps de respondre’m.

—Us pensàveu que us tancarien?
—Home, jo sí. Vaig deixar una carta a la meva dona i a les meves filles. Quan et citen en menys de vint-i-quatre hores, una querella com aquella i els Jordis ja estaven empresonats, saps que les garanties d’aquell 2 de novembre eren zero. Sabíem que les possibilitats de tornar no eren molt altes.

—Per què us vàreu quedar?
—Ho vaig tenir clar des del principi i ho va decidir cadascú segons les seves circumstàncies. Hi ha un respecte absolut per la decisió de cadascú. És una decisió molt personal. Jo, des del primer moment, vaig tenir clar que em quedava aquí.

—I en algun moment heu pensat que us havíeu equivocat?
—No. L’exili és molt dur, no és cap ganga.

—El primer contacte amb l’exterior quin va ser?
—El primer dia que érem a la presó ens diuen que tenim un telegrama. Ens vam pensar que devia ser algun tràmit. I no, era un telegrama molt maco de la CUP, que va significar molt per a nosaltres. Va ser la confirmació que a fora tothom ja sabia on érem. Els ho vaig agrair molt. Quan arribes allà vas molt despistat. La segona setmana ja t’has espavilat, però els primers dies…

—I les cartes?
—El volum impressiona molt, són cartes amb molt de sentiment. Veies l’adreça i en rebíem de tot el món. No és només que et distreuen, sinó que et donen molta fortalesa perquè veus que la gent hi és. Tu ets allà perquè tenim uns compromisos amb la gent i la gent és allà. Les cartes t’ajudaven molt encara que no els coneguessis. També n’hi havia de gent que feia molts anys que no en sabies res. Miraves el remitent i et situava en un record. En rebíem de molta gent que no era independentista i li sabia greu la nostra situació. I d’Austràlia, del Japó, del Canadà… Aquestes em sabia greu no contestar-les perquè no sabies quin cost de segells tenien ni com anava.

—Sembla que us vàreu adaptar de pressa…
—Els altres presos ens deien ‘és que sou molt normals’. Nosaltres els dèiem que som així, no vivim en una altra galàxia. T’adaptes a fer una conversa del que sigui, parlaves amb tothom. Miraves de no preguntar gaire per quins crims eren allà condemnats. Però que quan marxis t’aplaudeixin i se t’abracin molts presos vol dir que allà hi has trobat humanitat i que nosaltres també hi vam aportar la que vam poder. Hi havia algú que no sabia llegir ni escriure i l’ajudaves a fer una instància i ells també t’ajudaven a tu. N’hi va haver un que em va deixar un rellotge perquè jo no en portava i em passava el dia preguntant quina hora era. En Salvador, el gitano, em va dir: ‘Ja te’n dono un, que en tinc dos.’ Igual que a l’hora de menjar, quan veien que alguna cosa no t’agradava et deien: ‘M’ho pots donar a mi?’ Tu també ho acabaves fent.

—Heu canviat?
—Ara ho veus tot molt relatiu. Moltes discussions les trobes de cuineta, de politiqueria petita. El que hem fet és molt transcendent, és molt gran. A més, la presó et dóna una perspectiva nova de tot. Et reafirma en les teves conviccions perquè saps que són pacífiques i democràtiques. Surts d’allà reafirmat i amb la mateixa dignitat i amb el mateix compromís. Hi ha petites batalletes que abans et podien posar nerviós. Ara gens.

—El menjar com era?
—Al menjar sí, que no m’hi vaig adaptar. Les llaunes de tonyina anaven a tot drap.

—Es pot comprar?
—Hi ha un economat i tu pots gastar fins a 100 euros la setmana. Pots comprar tonyina o pernil empaquetat, trobes que tot és una delícia. El primer dia vam anar a dinar sense res, però vam veure que la gent començava a treure que si la llauna de tonyina, que si la Nocilla… I en vam aprendre. Hi ha menjar menjable però algunes coses horroroses, que et fa mal a la vista. A l’hamburguesa, li haurien de donar un premi… Quan hi penso, uf…

—Ús havíeu de rentar la roba a mà…?
—Un cop la setmana podies donar set peces de roba a rentar, excepte la roba interior que te l’havies de rentar tu. Amb en Josep ens ho combinàvem. Compres l’Skip i a la pica del lavabo o amb la galleda de fregar i vinga, t’espaviles… Ho eixugues amb la calefacció….

—La televisió us servia?
—Els presos sempre deien que la tele era la meitat de la pena perquè et distreia molt. Però, per a en Josep i per a mi hi havia moments que era com el doble de la pena perquè érem al ventre del monstre de la cort mediàtica del 155.

—Tornem al parlament, com vàreu viure la sessió de constitució?
—Sobretot pensant que no hi érem tots. Algunes altres sessions són molt emotives, molt solemnes. Aquella era molt estranya. Al costat tenies un llaç groc, a darrere també i en el meu cas vaig votar en nom d’en Quim Forn i en Jordi Sànchez. És clar, és molt emotiu, però no des del punt de vista d’inauguració d’una legislatura nova, sinó perquè no hi érem tots i pensaves que allò s’inaugurava perquè hi havia hagut un acte il·legal i il·legítim de l’estat. Per tant, la sensació era: anem per feina i restituïm.

—A TV3 es va veure una imatge, sense paraules, en què ús trobàveu amb en Ridao a la porta del parlament i semblava què discutíeu. Què us vàreu dir?
—No ho vaig veure, però fa molt de temps que ens coneixem, amb en Ridao, i tenim les nostres diferències jurídiques en aquest cas. No ho veiem de la mateixa manera. El què ens vam dir, però, va ser amb confiança, de ‘bon rotllo’.

—Ridao és un lletrat del parlament que abans havia estat polític d’ERC.
—Som en un moment en què tot s’utilitza. Malament si hem de fer notícia del que diuen els lletrats, perquè la seva funció és assistir i orientar. Els ciutadans han donat el seu vot i el que no farem és una interpretació restrictiva de la democràcia dels drets dels diputats. La farem generosa democràticament i des del punt de vista dels drets dels diputats.

—Esquerra, en un moment, va semblar que donava força al discurs que l’opinió dels lletrats era important.
—Hi ha un moment que s’intenta confrontar la majoria parlamentària amb els lletrats del parlament. I les declaracions d’ERC a què feu referència crec que volien evitar aquesta confrontació. Avui mateix el president Torrent ha dit que la decisió de la mesa és una decisió política.

—Aquesta pressió s’aguanta o acaba fent forat?
—Ja sé que no quedaré gaire bé, però d’ençà que he sortit de la presó no he llegit ni un diari. He fet tota la campanya sense llegir ni un diari. Si hi ha un article d’opinió important, m’arriba pel recull o perquè me’l recomanen i llavors el llegeixo. Aquella obsessió per aquella notícia o l’altra ha desaparegut. Ja poden dir el que vulguin. La cort mediàtica del 155 ha estat tan descarada, s’han inventat tantes coses, s’han passat tant de la ratlla que ens han immunitzat. No ens podran enfrontar, estem immunitzats.

—La població també està immunitzada?
—Ara és temps de poc soroll i de molta feina. Crec que la gent sí que ho entén. Tot anirà pas a pas. Nosaltres diem: feu-nos confiança que anirà bé, no feu cas d’això que diuen que ens barallem. Ens posarem d’acord. La gent ens fa més confiança que abans perquè hem assumit uns compromisos que han tingut uns costos per a molta gent per culpa de la repressió.

—Què me’n dieu, de Soraya Sàenz de Santamaria i els seus arguments què no es pot fer res, que si ara caldria un traspàs…
—Demostra que no han assumit el resultat del 21 de desembre i, lluny de rectificar, acceleren la cadena d’errors que han fet. Primer van començar que no es podia fer la investidura no presencial, després ja van dir que segur que no es podria prendre possessió, ara que no es podrà fer el traspàs. Tot ho intenten arreglar a partir de l’amenaça. Ells es pensen que són la llei, especialment la Soraya. Però a nosaltres les amenaces de gent amb tan poques conviccions democràtiques com han demostrat no ens alteren gens, al revés.

—Però aquest discurs fa efecte, perquè hi ha molta gent que pensa què passarà quan s’hagi fet la investidura i l’anul·lin. Sabem el pa que s’hi dóna, amb el 155.
—Fixeu-vos que la Soraya ha estat dues o tres setmanes calladeta perquè es va haver de menjar les pròpies amenaces. La gent no li va fer cas, ni li va tenir por. L’èxit de l’independentisme va ser rotund i ells si es descuiden es queden sense representació parlamentària. Lluny de reaccionar assumint la realitat, volen crear una fantasia i amagar-la per poder-la reprimir.

—Però deu calcular que repetirà la repressió bestial que han dut a terme i això frenarà.
—Ells han tornat a fracassar. Havien anticipat que passaria els ha sortit tot el contrari. La imatge que s’ha donat al món del 21 de desembre és que a Catalunya l’independentisme és molt sòlid i obtenen una autèntica derrota. Aquests dies no para d’haver-hi apel·lacions a l’estat espanyol perquè dialogui, en diverses instàncies internacionals: el govern irlandès, el fòrum econòmic internacional i més gent significada.

—No ens tornarem a fer il·lusions que seran tombades a cop de garrotades?
—Nosaltres no caurem en l’automatisme de dir que una cosa no és legal perquè la Soraya Sáenz de Santamaria ho diu. Soraya no és la llei, per molt que ella s’ho pensi. Fins i tot el Tribunal Constitucional els ha portat la contrària, començant pel reglament. La gent pot estar segura que no acotarem el cap. Hi ha base jurídica, democràtica i política per a defensar la investidura i nosaltres hi batallarem.

—Ara diuen que vigilen les fronteres.
—Hi ha aquella frase que diu: si l’adversari s’equivoca no el distreguis. El president tothom ha vist que és a Brussel·les, però com que jo no hi he anat, a la frontera. No sé…

—No podeu sortir.
—M’hi puc acostar, a la frontera, però no la puc passar.

—Això de Dinamarca…
—Jo, sobre això, no en puc dir res… Han de ser els juristes.

—Sereu conseller?
— He dit al president Puigdemont que, en la línia de restitució, voldria ser conseller de la Presidència com era. I, en tot cas, si no ho sóc, serà perquè m’ho diu el president de la Generalitat, no pas el senyor Rajoy.

—Entenc que no vulgueu parlar de pla B i que anem per l’A, però tenim cap roc a la faixa?
—Comptem amb la cosa més important, que són els vots dels diputats i la predisposició inicial de setanta diputats a investir a Puigdemont. Això no vol dir que no s’hagi de negociar amb ERC i amb la CUP. No vol dir que sigui automàtic. Hi ha d’haver un pla de govern i ha d’haver-hi la confiança en aquest pla. Quan votes la investidura, no votes només una persona sinó un programa.

—Veig que hem de plegar. Us criden a reunió de pla de govern. Més enllà de la investidura, podeu dir-nos en poques paraules què és essencial d’aquest pla?
—La restitució, la reparació de totes les destrosses del 155 i  les mesures per a donar una sortida efectiva al mandat dels ciutadans a les eleccions. Les mesures concretes per a fer possible això s’anunciaran en el debat d’investidura una vegada tinguem l’acord amb ERC i la CUP.

—Una última pregunta: penseu en la possibilitat d’eleccions anticipades?
—Unes eleccions anticipades només serien previsibles si hi ha més sentit de partit que de país i es fa fracassar la investidura. Això, confio molt que no passarà.