Jordi Tomàs: “A Cuixà no tots els monjos sabien què hi passava”

L’antropòleg i escriptor Jordi Tomàs acaba de publicar Cuixà, exili i refugi. Un testimoni al peu del Canigó (1965-1985) (Llibres de l’Avenç). L’obra explica per primera vegada i des del testimoniatge coral la rellevància que va tenir aquest monestir durant els anys de lluita antifranquista i els primers anys de la transició. La recerca ha durat sis anys: 120 testimonis entrevistats, catorze arxius consultats, quinze localitats visitades… Una feinada.

Jordi Tomàs és el fill d’un dels monjos que a mitjan anys seixanta van ser expulsats de Montserrat per renovadors i enviats a l’exili, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, a Catalunya Nord. Una dotzena de monjos que van fer d’aquest espai de frontera un refugi per a exiliats i lluitadors antifranquistes, creients o anticlericals i de tot l’arc ideològic. Entre aquests monjos hi havia Aureli Argemí, fundador del CIEMEN, Raimon Civil, Ricard Lobo, Oleguer Porcel, Albert Tomàs, Pius Tragan, Jordi Vila-Abadal i Ramon Vila-Abadal.

Fins ara no s’havia estudiat el paper de Cuixà durant la dictadura franquista. El llibre arriba en un moment determinant: Jordi Tomàs ha aconseguit d’entrevistar quatre dels monjos que van protagonitzar aquells anys de Cuixà i que encara són vius, però que ja es troben a la vuitantena i la norantena.

—Quin vincle teniu amb Cuixà, que us ha portat a fer aquesta recerca i publicar el llibre?
—El meu pare va ser un dels monjos de Cuixà protagonistes del llibre. El van expulsar de Montserrat i va anar a Cuixà. Pocs anys després, va deixar el monestir, es va casar i em va tenir a mi. El meu pare, Jordi Tomàs (Albert era el seu nom de monjo), va continuar tenint una amistat molt forta tant amb els ex-monjos, que van ser bastants, com amb els monjos que es van quedar allà. A Cuixà, hi anàvem sovint i tots ells em van veure créixer. Quan va arribar el cinquantenari d’aquells esdeveniments, com que jo escric i sóc antropòleg i els conec, em van proposar d’escriure el llibre.

—Vau acceptar de seguida?
—Vaig acceptar amb una certa recança. Perquè era una època que jo no havia viscut, el meu pare és mort i no podia fer-li certes preguntes, no tinc cap formació religiosa, perquè els meus pares van acabar de l’església fins al capdamunt. Però emocionat vaig dir que sí a la proposta, perquè em van venir imatges de Cuixà, d’aquells paisatges, dels presseguers… Vaig recordar que havia pujat dalt el tractor amb el pagès de Cuixà, que els monjos m’havien deixat una bici i anava a fer excursions per la zona, que els monjos em tractaven molt bé… Per a mi era un lloc familiar. Però en el fons jo no en sabia res.

—Era un desafiament.
—Un desafiament enorme i no me’n vaig adonar fins que ja havia fet una part de la feina.

—Un llibre de caràcter històric es pot preparar de moltes maneres. El construïu, sobretot, a partir del relat de més d’un centenar de testimonis. És una mena d’obra coral, amb declaracions que van encaixant les unes amb les altres per reconstruir diferents moments i aspectes de la història del Cuixà de mitjan seixanta fins a mitjan vuitanta.
—Vaig entrevistar 120 persones. També faig servir documents de l’època (arxius, cartes, dietaris, notícies de premsa…), és molt coral en aquest sentit. Els ex-monjos em van passar una llista de persones per parlar-hi, però a mesura que avançava la recerca, la llista s’anava ampliant. De Catalunya Nord vaig entrevistar molta gent que no figurava a la llista original. S’havia de donar veu a Catalunya Nord. I vull deixar clar que és un treball que sembla d’història, però com que jo sóc antropòleg, des d’aquest àmbit prioritzo no tan sols el que es diu, quina informació obtenim, sinó com la viuen les persones que en parlen i com la relacionen, com la posen en context amb la seva vida. Això també ho reflecteixo. Per tant, és un treball entre la història i l’antropologia.

—Per situar-nos: què representa aquest període de la història del monestir de Cuixà en relació amb la història del país i amb la lluita antifranquista?
—A partir de 1965 i final dels seixanta, Cuixà esdevé un espai de llibertat, una escola de democràcia, un far, dit per molts dels protagonistes. És un lloc que, pel fet de ser fora d’Espanya però molt a prop de la frontera, té el context dels exiliats de la guerra civil, és un lloc que es converteix en un referent, sobretot per a molta gent jove, entre els divuit i els vint-i-cinc anys.

—O sigui, Cuixà és més que un monestir.
—El llibre en parla poc, de religió. Perquè Cuixà, certament, és molt més que un monestir. És un lloc on es fan xerrades de tots els temes que es vulgui, on s’acull gent de totes les ideologies. He parlat amb gent d’extrema esquerra que em diu que a Cuixà s’hi sentia com a casa.

—Per què el paper de Cuixà en aquest període (1965-1985) és avui encara tan desconegut, si és un referent en la lluita antifranquisme, un refugi, un espai de llibertat i d’aprenentatge de democràcia?
—D’una banda, una part de gent relacionava Cuixà amb Montserrat i no li donava importància. D’una altra, Cuixà no té un “moment estrella”, sinó que encadena moltes històries, que poden semblar petites i que van passant al llarg de molt de temps. És una història liminar, que es troba entre dos mons, entre dos estats, entre dos contextos diferents (l’espanyol i el francès), entre dues realitats des de l’àmbit religiós… I ningú l’ha reivindicat en veu alta, tampoc. No sabria dir gaire per què no se’n parla ni s’ha estudiat. De fet, en el pròleg, Marc Andreu Acebal ja ho diu, que hi ha quatre o cinc historiadors que parlen a bastament de la transició i Cuixà no hi surt.

—Aquesta història comença a primers dels anys seixanta, a Montserrat, amb un grup de monjos renovadors que volen ser més propers a les persones i que proposen d’obrir una comunitat de monjos en un barri obrer de Barcelona.
—A Montserrat hi ha una vintena de monjos que comencen a organitzar xerrades de tota mena de temes possibles, volen acostar-se a la joventut, i això els fa plantejar una altra manera de relacionar-se amb la religió. Proposen d’instal·lar-se a Barcelona i els ho deneguen. Som en el context del Concili Vaticà II per acostar l’església a la gent. Però aquests monjos s’ho plantegen abans, tot això. Són joves que han estudiat a l’estranger (Roma, París, diferents ciutats d’Alemanya). Són joves amb molta formació i tornen amb moltes ganes. Són de l’òrbita de l’abat Escarré, que és qui els ha animat a sortir i a modernitzar el monestir. Però hi ha una part de Montserrat conservadora que no vol aquesta modernització i que tampoc no vol obrir una altra comunitat a Barcelona. Entremig s’avisen uns visitadors del Vaticà. Roma, i el pes que el franquisme tenia a Roma, frustra aquella opció. A aquells monjos renovadors els prohibeixen de fer xerrades als joves, escriure articles, reunir-se entre ells… i decideixen de dispersar-los. Hi ha uns vint-i-cinc monjos afectats. Finalment, els envien a Cuixà, un monestir mig abandonat, tot i que hi quedaven uns pocs monjos cistercencs. D’aquest grup, un l’envien a París, en Ramon Vila-Abadal, i Aureli Argemí i Ricard Lobo es troben a Itàlia amb l’abat Escarré, que ja viu l’exili forçós.

—Els expulsen, és a dir, que és un exili en tota regla. I va lligat a l’exili de l’abat Escarré.
—L’abat Escarré té clar que el seu exili és polític, dit per un dels monjos que entrevisto. Això passa el mes de març i durant aquell temps ja es planteja què es fa amb els monjos més renovadors. Va molt lligat. I quan es mor l’abat Escarré, Aureli Argemí i Ricard Lobo s’incorporen a la comunitat de Cuixà.

—Impacta el conservadorisme d’aquells anys de Montserrat. Sembla que no els hagi passat factura. Sempre s’ha vist com un espai de catalanisme i de preservació de la cultura catalana, progressista dins l’Església catòlica…
—És molt complexa, la història de Montserrat, i passa per moltes etapes. Però no s’ha d’oblidar que Montserrat és una institució molt jeràrquica i en aquell moment la cúpula del Vaticà anava molt lligada a la cúpula del franquisme. Ara, tot i que la institució es va comportar d’una determinada manera, Montserrat no va deixar de ser un símbol i hi havia molts monjos que eren oberts i es van quedar, no van ser expulsats.

—I a Cuixà com es vivia la religiositat?
—Era un lloc on els monjos eren molt oberts, acollien tothom, era un espai de llibertat molt poc jeràrquic. Els monjos no anaven vestits de monjos, no s’obligava ningú a anar a missa, era un espai obert enmig de la natura, fora d’Espanya. I aquesta manera de fer també va atreure molta gent.

—Com se’n van sortir, els primers temps, uns monjos intel·lectualment molt dotats però que no havien estat preparats per viure en un lloc al peu del Canigó que era pràcticament ruïnós?
—Pel que sé, van tenir un ajut econòmic mínim de Montserrat. Tenien ajuts d’amics particulars i molta gent jove que participava en els col·loquis a Montserrat pujava a Cuixà a donar-los un cop de mà. I el govern francès també els va donar diners per a reconstruir l’abadia. Comencen una nova vida, rural (construeixen un hort).

—El 1968 és un moment en què una part important d’aquests monjos se’n van. Què va passar?
—No hi veuen futur. Creuen que seran més útils fent una vida civil, fora del monestir. Però cada cas és un món. El 1968 deixen Cuixà tres monjos i poc després, dos més. Tot i que a principi dels setanta s’hi instal·len altres monjos de Montserrat i arriben a ser dotze. Aquest també és un període interessant.

—Des del principi, hi ha personalitats que donen suport als monjos i al monestir. L’abat Escarré, per descomptat, però també Pau Casals, que hi fa dos concerts, i el president Tarradellas, que el visita.
—Quan aquests monjos arriben a Cuixà es troben amb el col·lectiu d’exiliats de la guerra que ja hi eren. De seguida els acullen, aquests i altres de més anònims. Alguns d’aquests exiliats que he entrevistat recordaven que va ser un fet important per a ells, perquè era una manera de fer xarxa. Hi havia en Jaume Cornudella, en Trias i Peitx, que se’n va a morir a Cuixà, hi ha els exiliats del Conflent… En Ricard Lobo explica que a vegades sopaven amb ells en Pau Casals, l’Alavedra, en Ventura Gasol… Cuixà va agafant cos com a lloc-refugi també per a aquesta xarxa prèvia.

—Què aporta aquell moment de Cuixà a Catalunya Nord?
—D’entrada, aporta una cosa molt important, i és que l’abadia de Sant Miquel de Cuixà torna a tenir vida. Abans d’ells, als anys cinquanta, el monestir el componien un grapat de monjos francesos molt poc integrats a la zona i, evidentment, desvinculats de qualsevol tema polític. I, fins i tot, un testimoni m’ha parlat d’un cas de pederàstia d’aquests monjos cistercencs francesos. Quan els monjos de Montserrat arriben expulsats a Cuixà, comença a anar-hi molta gent, del nord i del sud, s’hi fan molts actes culturals. Es reconstrueix el patrimoni arquitectònic, alhora que es reconstrueix la vida espiritual i també hi ha acció política. Un testimoni ho diu així: Cuixà torna a tenir vida gràcies a aquests monjos que vénen del sud. Uns monjos feien classes de català, uns altres van dirigir corals de la zona, feien missa en català… Per a la gent del nord, potser no era el far que era per a la gent del sud, però aquell monestir va tornar a tenir vida.

—Una de les aportacions que fa el llibre és sobre la relació amb l’independentisme. Quina importància té Cuixà en el moviment independentista d’aleshores?
—Pots trobar moltes maneres de veure-ho. Entre els monjos que hi arriben, n’hi ha que són independentistes i ja els controla la policia franquista, com és el cas dels germans Vila-Abadal, els quals són considerats “monjos separatistes”. Però n’hi ha d’altres que no ho són. Cuixà sí que facilita que qualsevol persona que ho necessita sigui acollida i rebi ajut. En la lluita antifranquista, Cuixà hi entra de moltes maneres: des de la lluita obrera i també des de les llibertats nacionals. Hi passen independentistes catalans i independentistes bascs. I això creix quan l’Aureli Argemí, que havia fundat a Milà el CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals), converteix Cuixà en un lloc de reflexió sobre les minories nacionals, muntant unes jornades durant més de deu anys.

—La gent del MIL, per mitjà d’Oriol Soler Sugranyes, i membres d’ETA també van fer servir Cuixà com a lloc de refugi, s’explica.
—El monjo Raimon Civil va tenir molt bona relació amb Oriol Soler Sugranyes i en va parlar en un llibre sobre el MIL. En aquest volum, quan li pregunten per ETA, respon: la nostra lluita era l’antifranquisme i parlem d’una dictadura politicomilitar que torturava, reprimia i assassinava gent. Per tant, la lluita armada dels anys seixanta i setanta no és la lluita armada dels vuitanta. En cap lloc he trobat que els monjos de Cuixà defensessin obertament la lluita armada, ells donaven suport a la lluita contra el franquisme. I acollien qualsevol persona que lluités per la llibertat. Alhora, hem d’imaginar un monestir on no tots els monjos sabien què hi passava.

—Ah, no?
—No. Mai. Hi havia monjos que no sabien res de la gent que passava per allà. Altres monjos sí que hi estaven més implicats i van participar en accions contra el franquisme, mai armades, de passar diccionaris de català, publicacions clandestines, etc. Hi ha un moment que els monjos van saber que una persona d’aquestes organitzacions hi havia arribat amb armes. I en aquest punt es van plantar. Es podien reunir i parlar del que fos, però armes dins el monestir, no. I en aquesta situació hi va haver un trencament amb alguna d’aquestes faccions antifranquistes que creien que la lluita armada era la bona.

—Vinculada a quin moviment?
—Al moviment que després seria el MIL. Cuixà no ajudava la lluita armada, Cuixà ajudava tothom que necessitava refugi en temps difícils de la dictadura i la transició. Si algú els demanava si el podien acollir, l’acollien sempre.

—Hi havia el vessant catalanista, la lluita antifranquista i també la lluita obrera. Com articulen la lluita en defensa del moviment obrer des de Cuixà?
—Fins on jo he arribat en la recerca, des de l’exili ajudaven a passar clandestinament publicacions, materials diversos, facilitar reunions… Cuixà era un punt de trobada i un punt de dipòsit. De vegades s’hi deixaven coses de gent que passava la frontera.

—En el pròleg, Marc Andreu Acebal es demana què hauria passat si els monjos de Montserrat haguessin creat una comunitat en un barri obrer de Barcelona. Com hi haurien influït, si hauria condicionat el futur del país.
—És una molt bona pregunta que no puc respondre, però penso que hauria estat una peça clau, de les moltes que hi va haver. Perquè aquests monjos estaven molt formats i eren molt reivindicatius i cada vegada més activistes. És possible que alguns no haguessin deixat de ser monjos. I potser jo avui no seria aquí. [Riu].

—Queden gaires coses per descobrir i secrets per revelar?
—Aquest llibre és incomplet perquè encara hi ha molts testimonis per entrevistar i altres documents per consultar. Per exemple, el pare Oleguer, que va ser prior de Cuixà, portava un dietari. No sé si es conserva, però jo no l’he consultat. Crec que la història té molta més envergadura. Tant de bo d’aquí a deu anys surti un nou llibre que complementi, o rebati, aquest.