22.10.2021 - 21:50
Aquesta setmana, s’han presentat les primeres iniciatives al Parlament Europeu del Caucus per a l’Autodeterminació (Facebook i Twitter), el grup de nou eurodiputats que volen aconseguir que la Unió Europea accepti i reguli un mecanisme a través del qual es pugui exercir el dret d’autodeterminació dins les fronteres de la UE. Un marc que permeti processos sense violència de l’estat. VilaWeb entrevista Jordi Solé (ERC, Verds-ALE), un dels seus impulsors, per parlar d’aquest projecte.
—Què és el Caucus per a l’Autodeterminació?
—Un grup informal, no oficial, d’eurodiputats. Volem portar el debat de l’autodeterminació al Parlament Europeu i consensuar les condicions perquè s’exerceixi a la UE. Venim de Còrsega, Irlanda, Catalunya i el País Basc. Som François Alfonsi (Femu a Corsica, Verds-ALE), Pernando Barrena (Bildu, UE), Izaskun Bilbao (PNB, Liberals), Toni Comin (Junts per Europa, No-inscrit), Chris MacManus (Sinn Féin, UE), Clara Ponsatí (Junts per Europa, No-inscrit), Carles Puigdemont (Junts per Europa, No-Inscrit), Diana Riba (ERC, Verds-ALE) i Jordi Solé (ERC, Verds-ALE).
—El vostre objectiu és fer una llei de la claredat europea a imatge de la llei de la claredat canadenca?
—En diem Mecanisme Democràtic Europeu per a la Claredat (DEMOC, en les sigles en anglès). No en diem llei perquè de moment encara no volem concretar. Ara llancem la proposta que els processos d’autodeterminació s’han de poder exercir a la Unió Europa, sota un marc de principis i procediments. Si ha de ser una llei o una altra cosa, ja ho veurem. Volem consensuar un marc dins els límits del qual es pugui exercir de manera civilitzada i democràtica l’autodeterminació, sense violència d’estat.
—Aquest marc, quins límits hauria de dir? El percentatge de participació? Les condicions amb què es pot convocar un referèndum o no?
—S’anirà concretant amb col·laboració jurídica i acadèmica. Però el punt de partida és aquest: hi ha dues maneres d’enfocar la gestió de conflictes relacionats amb la sobirania. L’una és amb democràcia, diàleg i negociació, i l’altra és amb violència, negació i repressió. Entenem que en el marc de la Unió Europea, de Tractats i Carta de Drets Fonamentals, la segona via hauria de ser exclosa i prohibida. Qui pot exercir l’autodeterminació? Sota quines condicions? Com s’ha de fer, la negociació? Sota quins mecanismes democràtics s’ha d’engegar? No entraríem encara en el percentatge de participació, però sí que de mica en mica hem d’anar responent aquestes preguntes. I sabent que totes les demandes d’autodeterminació tenen una base comuna, però després cada cas és diferent. No voldríem que dins la Unió Europea la pregunta del referèndum sigui una i prou, ni el llindar, aquest i prou. Entenc que no cal aquest nivell de concreció. Però sí que cal un marc general. I una altra cosa.
—Quina?
—El mecanisme ha d’incloure una via exprés, una via ràpida perquè els territoris que es constitueixin com a estat i ja són dins la Unió Europea puguin mantenir la condició d’europeus. És a dir, hauria d’incloure el mecanisme d’ampliació interna, que vol dir que territoris que ara són de la UE esdevenen estats. S’hauria de trobar una via ràpida per a evitar un impàs. No és igual una ampliació d’una hipotètica República Catalana que l’ampliació a Sèrbia. Són coses diferents.
—Quin és el calendari i les accions a fer?
—Ara és en marxa la conferència sobre el futur d’Europa. Va començar al maig i acaba l’abril vinent. És un exercici de participació ciutadana, però també institucional, per a reflexionar i debatre com és la Unió Europea que volem de cara al futur. Un lloc on pensar què hauria de fer la UE, i no fa. Voldríem que el mecanisme de claredat s’hi debatés i arribés a les conclusions de la conferència. Tres eurodiputats formem part del caucus i de la conferència sobre el futur d’Europa: Pernando Barrena (Bildu), Carles Puigdemont (Junts per Europa) i jo mateix (ERC). Intentarem que en la plenària se’n parli i arribi a les conclusions. Sabem que és difícil, perquè s’hi arriba per consens.
—I més enllà de la conferència?
—De moment, tenim tres actes planificats al Parlament Europeu. Començarem pel cas català el mes de novembre, un sobre Còrsega al gener i, finalment, el cas basc. També volem fer un diàleg amb acadèmics especialistes europeus, internacionals.
—Escòcia hi tindrà algun paper o després del Brexit ja no s’hi pot comptar?
—Com a exemple a seguir de referèndum acordat. I, en segon lloc, Escòcia ha anunciat un altre referèndum que no solament obre la via de la independència, sinó del retorn a la UE. Una mena d’autodeterminació doble.
—Amb el camí que heu fet, on intuïu els entrebancs?
—Seran els obstacles propis d’una construcció política com la Unió Europea, encara molt basada en el poder dels estats, que volen retenir tota la sobirania que puguin. Sabem que un dels arguments és el clàssic: “Això són afers interns i la UE no hi té res a dir.” Som conscients que la carrera és de fons, i el camí, llarg i ple d’obstacles. Sabem que, en el marc de la Unió Europea, quan tens una idea, fins que s’acaba materialitzant, pot passar molt de temps. La cosa important és de posar sobre la taula aquesta necessitat.
