17.04.2024 - 21:40
El 5 d’abril em retrobava amb l’amic i mestre Josep-Maria Terricabras. Ja feia un temps que no ens vèiem i vaig voler aprofitar l’oportunitat que em donaven a Sant Jordi Desvalls (Gironès) per tornar a veure’l i gaudir de la seua conversa infinitament estimulant. El club de lectura de Sant Jordi Desvalls, per mitjà de l’escriptor Carlos Gàmez, s’havia posat en contacte amb mi per convidar-me a comentar la meua darrera novel·la, Un afer europeu. I jo, escriptor amic de confraternitzar amb els lectors, vaig acceptar de seguida. Com que allò era “territori Terricabras”, el vaig convidar a participar-hi, i també hi va accedir de seguida.
Terricabras i jo ens havíem conegut a Brussel·les, al Parlament Europeu, on tots dos havíem estat elegits l’any 2014 i pertanyíem al mateix grup, els Verds – Aliança Lliure Europea (ALE). Jo ja coneixia la seua figura intel·lectual. L’havia coneguda quan estudiava filosofia, a la UNED, i el professor de filosofia del llenguatge es lamentava al seu manual de la manca de bones traduccions al castellà del famós Tractatus del filòsof vienès Ludwig Wittgenstein. Amb la lamentació hi havia una recomanació, que a la UNED –gens sospitosa de vel·leïtats catalanistes– resultava totalment inesperada (cite de memòria i traduint): “Aquells qui tinguen la sort de parlar català poden consultar la magnífica traducció de Josep-Maria Terricabras.” Com que jo tinc la sort de parlar català –allò que l’alcaldessa de València, M. Josep Català, també catalanoparlant, considera un defecte–, vaig llegir aquella traducció i, tot i que l’aridesa de Wittgenstein em resultà esquerpa, em vaig interessar pel traductor i em vaig endinsar en la seua obra personal, que vaig trobar especialment atractiva. Vaig acabar dedicant més temps a Terricabras que no a Wittgenstein: són les coses que té estudiar per estudiar, per plaer i curiositat.
De manera que em vaig presentar al seu despatx una mica atabalat, per la possibilitat de trobar-me amb un erudit d’aquells que “marquen distàncies”. Res a veure. Terricabras em va rebre afablement, com un doble col·lega, per allò de la preocupació obsessiva pel nostre país i la nostra llengua, i pel fet d’estimar la filosofia, encara que ell en fóra un expert i jo només un diletant. Va sorgir de seguida la col·laboració i prompte l’amistat. Li vaig comentar l’anècdota de la UNED i li vaig agrair que l’any 2000 haguera prologat un llibre col·lectiu, Terra i Llibertat. 100 entitats dels Països Catalans, en què jo participava. Em va dir, amb la seua bonhomia característica, que allò no tenia res d’especial i que prologar llibres com aquell, fer xerrades, tot allò que tinguera a veure amb militar políticament i cívica en pro de l’alliberament del nostre país era simplement un deure ètic que ell intentava complir tan bé com podia.
Al Parlament Europeu, Terricabras, Ernest Maragall i jo vam acabar formant un grup de treball sòlid, que compartia objectius i es repartia la faena ingent. Terricabras em va ajudar especialment amb l’organització de la Festa Estellés de Brussel·les, una celebració de poesia i llengua per la qual van passar centenars de persones i artistes, com Toti Soler, Miquel Gil i Eva Dénia. Josep-Maria esmentava alguna vegada, discretament, els seus problemes de salut però no va renunciar mai ni al seu treball –estressant– ni a cap invitació cívica que rebera. Al grup dels Verds-ALE, del qual era vice-president, era molt apreciat per la seua afabilitat i coherència, i al Parlament Europeu era respectat per uns i altres gràcies a la seua solidesa intel·lectual i política. Quan els eurodiputats espanyols començaren a desbarrar arran de la persecució política i judicial a l’independentisme català, ell s’hi va enfrontar amb una dignitat impressionant. Quan la confiança va ser forta li vaig confessar que a mi Wittgenstein, una de les seues passions, no em resultava gaire atractiu, i es va oferir a fer-me’n classes particulars. Aquelles lliçons, col·locades en l’escàs temps que quedava entre comissions, reunions i plenaris, són un dels màxims plaers intel·lectuals que mai podré viure.
A Sant Jordi Desvalls vaig retrobar un Terricabras una mica més pàl·lid, acompanyat de molt prop per la seua dona, Montserrat, però ple del bon humor, l’elegància i la fina ironia que el caracteritzaven. Com que la meua novel·la tracta de corrupcions al Parlament Europeu, ell va participar a pler en la tertúlia recordant anècdotes i afegint mil detalls que feren de la conversa un plaer exquisit. El vam convidar a quedar-se a sopar, Montserrat va advertir que estava delicat i havia de descansar, però ell es va negar a retirar-se, s’hi trobava molt còmode i amb ganes, i vam allargar encara unes hores el plaer de la conversa davant la taula. Sense esperar-ho, tràgicament, aquell s’ha convertit en el meu darrer record de Terricabras, l’amic, l’intel·lectual i l’home compromès que qualsevol país digne hauria de tenir per referent.
