06.10.2017 - 22:00
Ha estat batlle de Burjassot i eurodiputat. Ara és assessor de Compromís a Europa i acaba de publicar Quadern de l’Europa trista (Bromera), una visió directa de les institucions europees, una passejada personal per les entranyes d’un edifici fred en el qual Sebastià voldria trobar rastres de preocupacions més directes, més humanes. De fet, veu Europa ‘com una pastilla efervescent: s’amplia i s’amplia i hi podem viatjar i patrocina projectes i fxxxxxxx… Però de sobte has de pagar el deute, fan fora els refugiats a cops de peu a Turquia, se’n va la Gran Bretanya, se suïciden cent llauradors cada any any a França perquè els productes s’han abaixat de preu i no tenen solució, i aleshores tota la França rural es refugia en el Front Nacional… I li crides perquè t’ajude en crisis com la catalana, i no t’escolta. Està trista.’ D’aquí el títol del llibre. Jordi Sebastià (Burjassot, 1966) diu que li costa defensar-la, aquesta Europa. Però posar un títol optimista al seu llibre ‘seria fals’.
—Des de la primera frase, ‘Plovia aquella nit de diumenge a Russafa’, ja es veu que serà un llibre heterodox.
—S’explica un poc per la manera d’escriure’l. Quan porte un mes en el Parlament Europeu, parle amb Maria Viu, que és editora de Bromera i amiga meva, li explique anècdotes i diu ‘Ie, això donaria per un llibre!’. Els dietaris no són un gènere que m’entusiasme (hi ha El quadern gris, és clar, i els dietaris espectaculars del meu amic Rafa Gomar, per exemple), però hi podria fer una incursió. Comence a prendre notes, en un quadern, a mà, perquè sóc un poc paleolític, durant un any, cada dia. Quan després ho transcric, ja ha passat un any més, i m’adone de les coses que han succeït i que no són al quadern: el Brèxit, per exemple! De manera que ho refaig tot, ja no com a dietari sinó com una altra cosa. I decidesc fer… el que em dóna la gana. És una barreja entre pedagogia sobre el parlament i impressions de la ciutat de Brussel·les, i una crítica de Dalí, que sempre va bé…
—I que potser s’agraeix.
—I és veritat que hi ha un cert to literari que no he pogut evitar: abans de polític ja era escriptor.
—Penseu que llegint aquest llibre entendrem con funcionen les institucions europees?
—Una miqueta més. Hi ha molt de desconeixement. Sobre el paper de cadascuna, el triangle consell-parlament-comissió, que de vegades és confús fins i tot per a la mateixa Europa. I sobre el que realment Europa pot fer o no. A voltes, tenim moltes expectatives en Europa. Hi ha molta gent que va a la Comissió de Peticions del Parlament i…
—Ho conteu al llibre: és terrible.
—Esperen ajuda. I de vegades és molt depriment, molt trist, angoixant. Recorde un cas de camperols de Guatemala: allà l’oposició és massacrada, i no li fan cap cas. Si intentes llançar una resolució al parlament, saps que no tindrà cap possibilitat. Arriben, fan un acte. Et consola… minímament. Tindrà repercussió al seu país, diran que el Parlament Europeu els ha escoltat. Però és frustrant. Això crea, per a l’eurodiputat que s’ho creu, una situació molt trista, d’impotència. Però és que eixe senyor tornarà al seu país i potser tindrà sort i, com que ha eixit la seua foto mentre era al parlament, els pistolers que el volen matar s’esperaran un any. És així de cru.
—Què penseu quan veieu aquelles persones representant a terra, en una plaça catalana, la frase…
—’Help us Europe’, sí. Sento ràbia. Perquè la UE no mourà fitxa a favor de Catalunya. En aquests moments, Europa és un club d’estats, no evoluciona a ser una cosa superior. Els estats no ho volen. I els socis d’un grup no ataquen un dels seus. El soci, ara, és Espanya. I encara que Espanya siga un incomplidor sistemàtic de la legislació europea, s’ha compromès a pagar encara que siga dessagnant els seus ciutadans. Per tant, li faran cas. Fins que Alemanya o algun altre país potent diga que això que fa a Catalunya és una barbaritat. I les coses canviaran… immediatament. De fet, la pilota pot girar immediatament després d’una declaració d’independència.
Les institucions estatals i europees no han estat a l’altura de les circumstàncies. I hi ha ferits. I hem vist imatges terribles. I et sents impotent.
—El dia 1 d’octubre éreu a Barcelona.
—Sí. Amb una delegació de l’Aliança Lliure Europea. Amb l’eurodiputada Tatjana Zdanoka, que és de la minoria russa de Letònia, i ens acompanyava la nostra diputada en Madrid, Marta Sorlí. I clar, quan veus en un dels col·legis del Raval que qui organitzava com s’havia de col·locar la gent en cas que vingueren a carregar eren els escoltes de la parròquia… És que… policies armats fins a les dents contra escoltes? No. Era delirant. En l’operatiu dels escoltes, la idea era posar les diputades al davant, i que un valent isquera i les identificara com a diputades: eixe paper em tocava a mi. Afortunadament, no van venir i no vam haver de fer-ho. No sé com haguera acabat. L’eurodiputat flamenc, que sí que era a la delegació oficial, va veure la càrrega en la qual es dispararen pilotes de goma. I, per tant, ho va denunciar davant dels tribunals. És una aberració, una barbaritat: un estat que envia la seua policia a carregar contra la seua ciutadania, que no feia res, que estava allà asseguda. I Europa ha estat molt tova, en la condemna. És una vergonya més. Estic molt preocupat. Crec que hi ha hagut una escalada de negatives.
—Què voleu dir?
—La primera, quan Pedro Sánchez diu que l’actuació de Rajoy ha estat molt bona: en eixe moment es talla la possibilitat d’un canvi de govern en l’estat espanyol. La proposta de Podemos era ‘fem una moció de censura’, immediatament després de dir al president de Catalunya ‘ens comprometem a trobar una fórmula perquè en tres mesos es puga fer un referèndum amb tota la cobertura’. Però es talla. Junker parla de la violència, però diu que Rajoy molt bé. Es talla una possibilitat més. Després, el discurs del rei, que no va fer cap apel·lació al diàleg i va prendre partit per una part de la ciutadania descaradament. Un altre tall. Què manca? L’ONU ha dit que faria una comissió d’investigació, no? Manca l’ONU. En tot cas, és clar que les institucions estatals i europees no han estat a l’altura de les circumstàncies. I hi ha ferits. I hem vist imatges terribles. I et sents impotent.
—…
—Va passar. I va ser brutal. Jo hi vaig ser i ho vaig veure.
—Ens en dieu una de freda i una de calenta, de les institucions europees?
—El millor és el Parlament Europeu. Al final, és la representació de la ciutadania, i és una cambra mot transparent, molt més que qualsevol de les que hi ha per ací, amb una web espectacular en la qual pots esbrinar tot el que fa l’eurodiputat al minut. També hi ha l’examen als comissaris: estaria bé fer un examen dels parlamentaris als consellers, o als ministres. I algun, allà, va suspendre. Eixa transparència, eixa exigència és la part que cal reivindicar. A més, és clar, hi ha el fet que, des que es va formar, com a mínim, hi ha pau entre els estats europeus, que han estat un gran camp de batalla del món.
—I la freda?
—La impotència de la Comissió Europea. Hauria de ser el govern, l’executiu, i al final és una espècie de secretariat administratiu, que obeeix els estats i té unes capacitats de resolució i de sanció mínimes. I que em fa pena. Encara que siga una comissió que no és la meua. La demostració més brutal d’impotència és l’exigència d’una directiva europea contra la violència masclista. A la comissària, Jourovà, que va dir que ella n’havia estat víctima, només li va faltar plorar. I no hi ha manera. Són els estats, els que impedeixen que hi haja una legislació superior. Cadascun té la seua: en Itàlia encara està reconegut el ‘crim passional’, en Polònia no existeix la violació dins del matrimoni. Per exemple. I no hi ha manera de solucionar el problema més gran de seguretat dins de la UE. Europa ha de continuar avançant. Però s’ha aturat. I això és com anar amb bicicleta: si t’atures de pedalar, caus.
—Escriviu: ‘Si Espanya volguera que es normalitzara l’ús del basc, el gallec o el català a les institucions europees només hauria de demanar-ho; el que passa és que no vol’.
—Sí, no hi hauria cap problema. Ja ho han dit, tots. Està tot preparat. Potser en un primer moment es podria fer en traducció passiva, és a dir, no hi hauria traducció al català, però tu sí que podries parlar en català. Seria un començament. No es fa perquè l’estat espanyol no ho vol.
La marginació del camp valencià no ve per la PAC, sinó per l’aplicació que l’estat espanyol fa de la PAC.
—Sempre hi ha el mateix topall.
—Hi ha moltíssima gent que es queixa de coses que fa Europa i que en realitat no són responsabilitat seua. Recorde un titular que deia: ‘Brussel·les margina el port de València front al d’Algesires’. Doncs no: Brussel·les dóna uns diners per als ports que Espanya distribueix. Espanya margina. per què no diem ‘Espanya’ o ‘Madrid’, al titular? Perquè és incòmode. Però és la veritat. I què passa amb el tema del ‘Xylella fastidiosa’?
—Què?
—Que va venir la ministra i va dir: amb el Xylella, t’hi apanyes tu, que no m’interessa. És gravíssim. Serà terrible. O, sense eixir de l’agricultura: una bona part de la marginació del camp valencià no ve per la PAC [Política Agrària Comuna], sinó per l’aplicació que l’estat espanyol fa de la PAC. Possibilitat de canvi? La gent la té: només n’ha de votar uns altres.
—També cal dir que n’hi ha que ho tenen més difícil que d’altres, per obtenir representació a Europa, amb aquests vots. La circumscripció estatal…
—És clar. Hi ha estats que no la tenen. Per exemple, en el nostre grup, una de les diputades dels Verds anglesos és la representant del sud-est d’Anglaterra i Gibraltar. Òbviament, l’estat espanyol té circumscripció única precisament per a perjudicar els partits que no són d’àmbit estatal. No és obligatòria.
—Aconseguiu saltar la barrera, fent coalició, i arribeu a Europa. No us fa la sensació de picar ferro fred, en unes institucions dominades aclaparadorament pels grups popular i socialista? El marge d’incidència real és…
—Escàs. De tota manera jo estic content. Vaig treballar sobretot en les comissions de drets de les dones i d’agricultura. I vaig aconseguir, per exemple, modificar la postura del parlament sobre el reglament de plagues vegetals. Que no és cap broma, com s’ha vist amb el tema del Xylella. Vaig fer molt de cafè, i ho vaig aconseguir.
—Cafè?
—Sí: molt de xerrar, de fer un cafè, molt de lobby: em vaig reunir amb tots. Hi ha moments, i això és la política (i la política europea encara més), que, essent conscient que véns d’un grup minoritari, has de triar entre quedar-te a gust fent un discurs i saber que bé, que en tindràs un vídeo que pot enfervorir la teua gent, o ser pragmàtic, abaixar el to, i anar a negociar i parlar amb gent de grups amb els quals mai no t’havies imaginat que podries pactar. Però això és el parlament: parlamentar, intentar aconseguir acords, canviar… Hi ha, per exemple, una relació molt curiosa amb la gent de l’intergrup de les minories, que funciona d’una manera molt oberta.
—Als intergrups hi ha diputats de diferents grups i comissions units per temes, diguem-ne.
—Sí. La majoria dels eurodiputats d’aquest són del Partit Popular Europeu. I, de sobte, un senyor amb unes idees polítiques molt diferents de les meues entén que ací tenim un problema de respecte als drets fonamentals col·lectius, i jo entenc que la gent de la minoria hongaresa d’Eslovàquia no vol perdre les escoles en hongarès que tenia. I descobreixes que hi ha lligams amb gent que no t’esperaves. I és molt útil. Per exemple, en la comissió d’agricultura hi ha Jan Huitema, que és liberal i té una perspectiva de l’agroindústria totalment diferent de la meua, que és l’agricultura de dimensions familiars, mitjanes i cooperatives que opta per la sostenibilitat.
—I ell?
—Bé, va dirigir un dossier sobre la utilització de drons en l’agricultura. Clar, jo pensava: duus un dron a l’Horta, i abans que gire ja està en el camp de l’altre, que li tira una pedrada perquè pensa ‘eixe borinot què fa ací’. Teníem una relació prou bona, i de fet va aconseguir que votàrem a favor d’un informe seu. És frisó, està preocupat per la situació de la llengua i va ajudar molt en la defensa de la gent de les Antilles Holandeses, que ara Holanda els volia llevar la llengua, el papiament, de la universitat. I la relació amb els copresidents de l’intergrup era excel·lent, amb Kinga Gál, vice-presidenta del Partit Popular Bretó, i Nils Torvalds, dels liberals. Ella és de la minoria hongaresa de Romania i ell, de la minoria sueca de Finlàndia. Això ens permetia establir complicitats.
I t’adones que mentre que la majoria dels eurodiputats som blancs, resulta que els qui mantenen el castell en marxa, no.
—Al llibre hi ha unes quantes escenes colpidores. Una, aquell dia que torneu sol al parlament, hi sou l’únic eurodiputat i comenceu a veure persones que surten…
—Sí. Va ser molt xocant. Va passar a Estrasburg. La comunicació amb València ha de ser via Madrid i l’avió no eixia fins a les sis…
—Sempre per Madrid.
—Sí. De fet els catalans són independents en eixe aspecte, perquè la gent de prop de Barcelona tenen un vol a un aeroport alemany que està molt a prop d’Estrasburg i, per tant, van cap allà i no agafen l’euroavió de Madrid. Després hi ha Josep Maria Terricabras, que té el privilegi de tenir un vol directe Estrasburg-Girona! [Riu]
—Oh!
—Sí, sembla que és un tema de turisme, però el cas és que s’ho mereix, perquè és una gran persona. Però bé, l’avió ix més tard, el plenari acaba a les dotze i la gent ix corrents. Jo me’n vaig a passejar tranquil·lament per Estrasburg, i quan torne no hi ha ningú. Però de sobte veig que comença a eixir gent, que són els qui mantenen l’edifici, la neteja, les reparacions. I la majoria són d’origen africà o magrebí. I t’adones que mentre que la majoria dels eurodiputats som blancs, resulta que els qui mantenen el castell en marxa, no.
—I expliqueu que els feia cosa trobar-vos.
—Sí. El Parlament Europeu és classista, està molt estratificat: segons l’acreditació que tens pots entrar en un lloc o en un altre. Hi ha restaurants, per exemple. Doncs en alguns només hi poden entrar els eurodiputats i aquells a qui conviden. Però és que fins i tot en la cantina, un autoservei popular, hi ha horaris: els eurodiputats hi poden entrar quan volen, però els assistents només en uns horaris, els visitants en uns horaris… Sé que hi ha distància, però em recordava quan vaig ser a Moçambic per un reportatge, que sèiem a dinar i les dones, no: elles menjaven quan els homes havíem acabat.
Al País Valencià hi ha hagut un canvi important, sobretot en la voluntat i en les formes, però encara hi ha un equilibri fràgil. El que passe a Catalunya pot canviar-ho tot.
—Ser a Europa no significa que desconnecteu del país: quin dibuix feu, avui, del País Valencià?
—Hi ha hagut un canvi important, sobretot en la voluntat i en les formes, però encara hi ha un equilibri fràgil. El país és el que és i l’Acord del Botànic es manté. Però em preocupa molt el retard d’À Punt, perquè la gent espera i es desencisa. I perquè és absolutament necessari. En política lingüística, per exemple, si no hi ha mitjans de comunicació no hi ha res a fer. D’altra banda, sóc moderadament optimista perquè la gent ha començat a veure el finançament com el problema fonamental. Hi ha gent que pensa que es podria anar més ràpidament. Com que he estat batlle i sé quin ritme té l’administració (i, a més, viciada per molts anys del PP, que ho havia arrasat tot), continue pensant que es fan, però que es podrien fer més coses més positives.
—L’evolució del Nord hi tindrà influència?
—El que passe a Catalunya pot canviar-ho tot. Tot. El procés agarra Compromís clarament a contrapeu. Nosaltres estem en una altra situació, intentant consolidar un govern de progrés, valencianista, amb uns companys amb els quals hi ha bona relació i també punts problemàtics. Anem amb molta cura, treballant i intentant convèncer la gent, i de sobte et trobes que al costat estan ocupats per les forces en teoria d’ordre de l’estat. Tens la temptació de posar-te de perfil i dir eixa no és la meua guerra, m’embolicarà, provaran de ressuscitar el fantasma de la catalanofòbia i nosaltres en serem les víctimes. Però no pots: perquè peguen a la gent. I ens hem de posicionar. Ens afectarà molt. Crec que el que passa a Catalunya no és un moviment clàssic d’alliberament nacional. Està clar que la cohesió nacional li dóna la força, però és un moviment d’alliberament democràtic. És una gent que s’adona que amb la cotilla que significa Espanya i el seu funcionament tardofranquista no pot evolucionar. I decideix trencar. Com que hi ha una cohesió nacional important, molta gent que en principi no se’n preocupava diu ‘aprofite això perquè jo el que vull és que la llei contra la pobresa energètica del parlament s’aplique, que els refugiats que puguen venir a Catalunya, vinguen; resulta que ara en tinc l’oportunitat? M’hi sume. I a veure si funciona’. Ací, els valencianistes serem criminalitzats. I per una altra banda, si no ens col·loquen al costat del catalans decebrem molta gent nostra, amb argument. Serà un temps molt dur. Però és que peguen a la gent. Peguen a gent indefensa. Que era allà perquè volia votar.
—Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Estic llegint poesia: Tavernàries, de Manel Marí.
