Jordi Savall: “És que la vida sense l’amor és possible?”

Jordi Savall (Igualada, Anoia, 1941) ens rep a casa seva, a Bellaterra, a l’estudi, inundat de claror i dels verds del jardí. També, del soroll d’un xerrac que talla una branca. S’aixeca, surt  i demana d’aturar el soroll. Com després també demanarà al gat que no trepitgi el telèfon que enregistra. Ho fa amb la mateixa naturalitat amb què ens acompanyarà a la sortida, tot i que va tard. Abans de començar ens explica que després ha d’estudiar. Se’ns escapa un “Encara?”. Respon que no pot deixar d’estudiar mai. La biblioteca és impressionant. És nota que forma part del seu dia a dia. No és música i prou: molta història, molt de coneixement, també molt d’ordre.

Diu: “Això sembla una biografia, més que una entrevista.” El fet és que les reflexions sobre el seu caràcter, els entrebancs, les oportunitats, els referents, la llibertat, l’amor, la dificultat de l’amor, els fills… van molt més enllà de la seva història. Són un centelleig que posa el focus en la manera com la seva gran obra es fonamenta en una actitud i uns valors coherents i consistents, com aquell moment únic en què, en escoltar el Rèquiem de Mozart, va saber què volia fer.

Darrere el músic i la seva tenacitat hi ha també un emprenedor. En aquest moment dirigeix tres formacions musicals: la Capella Reial, Hespèrion XXI i Le Concert des Nations. Enguany fa vint-i-cinc anys que va crear, juntament amb Montserrat Figueras, el seu segell discogràfic, que li ha permès de publicar projectes que, altrament, no hauria pogut acomplir. Però sovint la seva tasca és picar pedra contra la deixadesa política. Fa anys ja va renunciar al Premio Nacional del govern espanyol. Els mèrits internacionals acumulats no li donen tot allò que caldria perquè la seva feina de tants anys no es perdi. Fa pocs dies l’Ajuntament de Barcelona, després d’anys i anys de demanar-ho, va aprovar de cedir-li un espai. No se sap encara on serà. Ell diu que té paciència i que preocupar-se no serveix de res. Un dels seus missatges que els polítics catalans s’haurien d’inocular és aquest: “La riquesa d’un país depèn del que som capaços de valorar-ne, i això és el que ens cal.”

—Esteu més tranquil des que l’Ajuntament de Barcelona ha acordat de cedir un espai per a la Fundació?
—De tranquil, ho estic sempre. No serveix de res posar-se intranquil, però si que estic content perquè fa molts anys que vaig darrere de tenir un espai propi. Cosa que és fonamental per assegurar un futur en què les coses estiguin ben arrelades. És meravellós arribar a aquest punt. Ara veurem que és el que es pot aconseguir i el temps que trigarem.

—Potser ho allarguen molt!
—Tinc molta paciència. El que voldria, és que abans de morir-me deixar les coses ben assentades i organitzades. Sé perfectament que si la Fundació, quan jo no hi sigui, no té un espai i no té uns recursos, serà molt difícil.

—Del vostre llegat hi ha res més que us preocupi?
—El que a mi em preocupa no és el meu llegat en si, sinó que no es perdi el valor intangible del treball fet amb els cantants i els músics durant aquests trenta. Perquè el treball artístic fet amb aquests grups és preciós, és un treball fet dia a dia i això no s’improvisa. Seria una llàstima que tot això és deixes perdre perquè no hi hagués recursos per continuar. Si la Fundació té recursos, podrà fer que els conjunts continuïn assajant, podrà contractar bons directors perquè en els diferents programes facin projectes interessants.

—Teniu vuitanta-un anys, però sembla que no envelliu. Ara sou aquí, però demà a Roma, després torneu, després a Austràlia…
—Un envelleix quan perd la il·lusió, que vol dir quan anímicament abaixa els braços. I jo la il·lusió la tinc cent per cent. L’envelliment és a la vegada un factor mental i un factor físic. Penso que el mental és molt potent. Si som capaços de mantenir una il·lusió forta, si tenim estimulació per a llevar-nos cada dia i tenir coses a fer, que a més a més t’aporten molta energia espiritual, l’envelliment és molt menys acusat, sobretot si després fas una vida sana i procures tractar bé el teu cos.

—Doneu molt valor a la llibertat?
—Per circumstàncies de la vida, com que vaig néixer en una època en què la llibertat era molt escassa, per a mi ha estat un dels valors més importants, la llibertat de decidir què haig de fer i com organitzar la meva vida. De joves, quan vaig acabar els estudis de violoncel, molts dels meus companys van decidir d’entrar a simfòniques europees. Aquests companys ja tenien un Mercedes i jo encara depenia d’una beca per a continuar estudiant a Basilea. Per això no m’he compromès mai amb una orquestra o amb una institució, sinó que sempre he estat jo l’amo del meu destí, en certa manera, i he creat els meus conjunts. Aquella dita que hem creat en català: “Val més ser petit amo que gran mosso.”

—Això us ha donat la capacitat de fer tot allò que heu fet?
—La idea de llibertat, de poder ser lliure amb les coses que un estima de fer va lligada, també, a la sort que des de molt petit vaig trobar una cosa que em va ajudar a seguir el meu camí a la vida. Quan era petit vaig poder cantar al cor de l’escolania de les Escoles Pies d’Igualada, amb un director excel·lent, que era el mestre Joan Just, un gran compositor i músic. Van ser uns anys d’aprenentatge fonamentals. Justament, abans-d’ahir vaig dirigir el Rèquiem de Mozart a Salzburg i recordava un dia de la tardor de l’any 1954, quan vaig sentir un assaig d’aquest rèquiem que em va fer sentir la força de la música amb l’ésser humà. Això em va fer decidir a ser músic.

—I us en recordeu, d’aquest moment, quan toqueu?
—És un moment clau a la vida. És aquella frase tan bonica l’escriptor Mark Twain que diu: “Hi ha dos moments importants a la teva vida, quan neixes i quan descobreixes per què has nascut.” Aquella experiència meravellosa em va fer decidir a estudiar el violoncel. I quan el vaig començar a tocar, a les primeres notes, vaig sentir que era a casa. Això és immediat. Quan tu tens una il·lusió a la vida i es correspon amb la capacitat i el talent natural, és molt més fàcil ser disciplinat.

—També sembla que us deu haver marcat tenir molt de caràcter. Com el definiríeu?
—Són moltes coses a la vegada. Tinc molta perseverança quan crec en una cosa profundament, capacitat de lluitar i una certa capacitat de convèncer.

—Potser també de seducció?
—Seductor? No ho crec… Hi ha una part de seducció quan tu defenses un projecte i estàs convençut del valor que té , és clar que sí.

—Aquest caràcter queda molt exemplificat quan arribeu a Basilea i dieu al vostre professor…
—Que m’ajudi…

—Això, que no us expliqui què vol, sinó que us ajudi en allò que voleu fer. Per fer això s’han de tenir les coses molt clares i molt de caràcter…
—Sí, sí, sobretot tenir les coses clares… Però, sobretot, era totalment inconscient d’allò que feia [riu]. Després, quan ho vaig pensar, em vaig dir: quina barra! Com podia anar al més gran expert de música antiga d’aquell moment i dir-li que no volia tocar com ell sinó aprendre a tocar d’una altra manera? En aquest sentit que em preguntes, també vull recordar una de les petites coses que et van fent el caràcter a la vida i que vénen del que has mamat.

—Digueu…
—Quan era al conservatori, amb Joan Just, els anys que jo encara estava a Igualada treballant, hi havia una persona molt important que era l’Antoni Pous, un gran coneixedor de la història, un gran poeta, un gran amant de les arts. I vaig estar tots aquests anys mamant d’aquesta experiència, i això són coses que després et marquen el futur… Vam crear Lacetània, un grup d’universitaris i d’artistes, que traduíem Marcuse i més autors. Ens trobàvem cada cap de setmana. També hi havia un altre amic meu compositor, David Padrós. Allí vaig tenir moltes estimulacions. Això és com un far que et guia en allò que faràs en el futur.

—Sovint també parleu de Canetti…
—És un dels escriptors que més m’han inspirat, perquè és un gran pensador.

—Més referents?
—Per esmentar les coses que jo he estat sempre, com aquell qui diu, les que he tingut a la taula del llit, diria De l’espiritual en l’art, de Kandinsky; El Zen en l’art del tir amb arc, de Herrigel…

—Aquest darrer llibre tinc entès que us va influir molt?
—Sí, com a mestre i com a músic perquè una de les coses més importants quan ets músic és estar concentrat, controlar les teves emocions i pors, ser eficaç en allò que vols aconseguir. És una disciplina. Quan comences a fer concerts et comença la consciència del que no va bé o del risc i això fa que tinguis molt track, molts nervis. I jo en tenia molts. Vaig haver d’aprendre a fer meditació i relaxació. M’he passat anys, des dels catorze anys fins pràcticament als anys vuitanta, que cada dia feia una hora de meditació i relaxació.

—Ara ja no en teniu?
—Sempre en tens, però desapareix quan comences a tocar i a fer música. Hi ha una anècdota que és molt bonica, que potser ja la coneixeu, que explica com pots salvar-te’n. És aquella història que explica que una persona es passeja pel bosc de l’Índia i li apareix un lleó i es posa a córrer fins que arriba a un barranc i decideix baixar pel barranc. Es pensa que està salvat, però resulta que a baix hi ha un altre lleó que l’espera. Llavors no sap què fer. Al costat seu hi ha unes maduixes salvatges i comença a menjar-ne i diu: que bones que són les maduixes. I és real, quan tu tens nervis i comences a tocar, de seguida penses: quin so tan bonic. I t’oblides dels nervis, t’oblides de tot. Però has d’estar preparat per a afrontar aquests nervis. Ho fas millor si estàs preparat que no pas si no ho estàs.

—Això també vol dir molta disciplina.
—Molta disciplina i molta feina.

—De jove éreu una mica brètol?
—Abans de començar a tocar el violoncel, era un xicot que estava enfadat amb la vida, la societat i la injustícia. Anava a una escola religiosa, en què el 90% dels alumnes eren de l’alta societat d’Igualada. Jo era fill d’un pare ex-soldat, d’una família molt pobra. El meu pare es guanyava la vida fent de secretari als jutjats i fent matalassos. Molt sovint, els capellans em deien: “Ep, tu, matalasser!” Em tractaven, a vegades, amb una mica de menyspreu. Jo era una criatura amb un sentiment d’estar en un món injust. Molt conscient d’això.

—I això us va fer rebel?
—Feia coses que eren un símptoma de rebel·lió.

—I el vostre pare us va fer anar a treballar a la fàbrica.
—Exacte. Tot allò que he fet professionalment, des que vaig acabar els estudis, ho he pogut fer gràcies a aquests cinc anys que vaig treballar en una fàbrica de teixits d’Igualada. Vaig començar fent paquets i entrant el carbó i vaig acabar dirigint la fàbrica, al cap de quatre anys, quan en tenia divuit i vaig anar a la mili voluntari.

—Després del servei militar vàreu començar l’altra vida?
—Llavors em vaig negar a fer cap altra cosa que no fos estudiar.

—Doneu valor a les cançons que us cantava la mare. “El noi de la mare” ens l’han cantada a molts, però la vostra mare en cantava moltes. Per exemple, “El testament d’Amèlia”.
—A la meva mare li agradaven també les cançons tristes. La vida en aquella època era dura, no crec que donés tanta importància al text com a la melodia, que és preciosa. La història és tremenda, és de les coses més dramàtiques que tenim, a part d’El comte Arnau, que també Déu n’hi do. [riu].

—I creieu que això us va influir?
—Tinc la memòria d’una infantesa molt harmoniosa, molt bella. En aquella època, quan érem petits, vivíem una època molt feliç dins la família. Jo vivia en un barri al centre d’Igualada on hi havia molta canalla i jo tenia molta llibertat. Em podia escapar de casa a tres o quatre anys i em trobaven al mercat, que era a dos-cents metres, menjant mel i mató. Aquesta infància et marca per a la resta de la vida. Ara, també, a quatre anys, hi ha un tall tremend a la meva vida, quan la meva mare espera la segona filla i hi ha un drama familiar. A un dels germans de la meva mare el van forçar a anar a la guerra i es va morir, i això va desencadenar un drama familiar, que va crear una depressió molt forta a la meva mare i va haver de cuidar-se. Vaig estar gairebé mig any tot sol a casa d’uns amics que jo no coneixia. A quatre anys, haver d’assumir que estàs sol a la vida t’és un trauma, però també em va enfortir. Aquestes experiències et marquen, però si les superes bé t’enforteixen.

—Per al pare també teniu paraules d’agraïment.
—El meu pare me l’estimava molt perquè era una bellíssima persona, una persona molt generosa, molt humana, molt empàtica amb la gent. Al mateix temps era molt colèric i s’excedia, però això és una altra història.

—Els vostres dos fills, Ariadna i Ferran, són músics. Ser pare en la vostra circumstància ha estat difícil?
—Per als fills ha estat molt difícil. Evidentment, com a músic he tingut sempre una prioritat, i a vegades ha estat a costa del temps que hauria d’haver destinat als meus fills. Quan tens una tournée i has d’estudiar tens una obligació. Sempre vam procurar que els fills tinguessin uns tutors de qualitat i que quan no fóssim a casa estiguessin ben cuidats, però no és igual. El sentiment que els teus pares t’abandonen quan se’n van és real. Això és molt difícil. Entenc que els meus fills, moltes vegades, s’hagin sentit abandonats perquè la feina de músic és viatjar i fer concerts. Han patit i d’això un n’ha de ser conscient. No és fàcil ser fill d’algú que és conegut. És molt difícil.

—El fet de ser tots dos, amb la vostra muller, Montserrat Figueras, va sumar molt en el vostre projecte?
—Va ser molt interessant, sobretot al començament, perquè compartíem informacions, idees. Jo m’inspirava en el cant d’ella per a moltes coses, però la Montserrat també sentia com jo tocava la viola i això també l’inspirava com cantar una cançó. Va ser una relació molt interessant, en aquest sentit, que ens complementàvem molt bé. Ara, la vida professional entre una persona que és cantant i un músic, i en què cadascú ha de fer la seva carrera, també és molt complicada, perquè sempre entres en un món on la gent busca de posar zitzània. La crítica diu: sí, la peça amb la viola de gamba ha estat sublim, però la peça amb la veu… Coses així t’afecten la vida de parella. Som sensibles a aquestes coses. Són coses que ens han fet la vida complicada a nosaltres i també als nostres fills. El meu fill Ferran va deixar d’interessar-se per fer música. Ell tocava molt bé la tiorba i va dir: “A mi no m’hi trobareu, en això.” Hi va haver una crítica que deia que l’Ariadna havia cantat molt bé, però que no havia estat al nivell de la seva mare, alguna cosa així. Un crític estúpid que va comparar, i són coses que fan molt mal. La gent no s’adona del mal que pot fer comparant.

—Parleu de l’amor com una part essencial de la vida. El 2017 us vau tornar a casar, amb la filòsofa Maria Bartels.
—És que la vida sense amor és possible? Sóc una persona que necessita estimar i, és clar, pots recordar la persona que t’has estimat, però no pots viure d’un record. Vaig tenir la sort de conèixer la meva esposa actual en un moment de la meva vida que em va ajudar molt. Després vaig haver de deixar-ho perquè vaig decidir de ser fidel a la Montserrat, però aquell amor, aquella experiència, aquella trobada em va marcar. Després, quan la Montserrat se’n va anar, vaig reprendre aquest contacte i sóc molt feliç. La vida té molts viratges i no saps mai… L’important és intentar de fer les coses sense fer mal. I això a vegades és difícil, perquè l’amor no és una cosa que puguis controlar. Ve d’una dimensió interior molt profunda i quan tu trobes una persona com la Montserrat –la primera vegada– i et sents amb tota la connexió i amb harmonia, és fantàstic. Però, a vegades passa que, al cap de molts anys, aquesta connexió es deteriora, es perd i continues perquè tens un compromís, perquè hi ha l’estima.

—Sí…
—Quan vaig conèixer la meva esposa actual encara vivia amb la Montserrat. I, com que els meus fills tenien quatre anys i dotze, no vaig voler sacrificar tot això per començar una nova vida. Vaig preferir no trencar-ho tot per fer una vida nova.

—Però al cap d’uns quants anys us heu retrobat.
—He tingut la sort que ens hem pogut trobar. Són miracles que passen a la vida. És realment molt especial. Són coses importants. L’equilibri que trobes a la vida depèn del fet que estimis les persones que hi ha al teu costat i que estimis el que fas. Si tens aquest equilibri, la vida és molt més bonica. Jo sempre he estat una persona que ha necessitat eliminar els conflictes i les persones tòxiques del meu entorn.

—En teniu la recepta? No és feina fàcil.
—Quan tinc un problema no puc tirar endavant res si no el resolc. L’he de resoldre immediatament. Un problema no resolt és un verí. Si tens a l’entorn una persona tòxica i que fa mal, hi has de posar distància. He treballat amb molts músics i n’he tingut bastants de tòxics. He hagut de prendre decisions perquè si dins una orquestra hi ha un músic destructiu et destrueix tot l’ambient de treball. L’equilibri psicològic quan tu fas feina amb molta gent és fonamental. Una de les coses que he fet i de què estic més content és que a l’orquestra i al cor hi ha un ambient meravellós en l’àmbit humà, perquè hi ha respecte. Hi ha amor entre les persones, hi ha entusiasme pel que es fa, hi ha confiança.

—Dirigir té aquesta responsabilitat?
—Per dirigir has de donar confiança a la gent. Si tinc autoritat no és perquè tingui més poder, és perquè els músics saben que allò que faig es fonamenta en el saber, en les idees i el talent.

—El procés d’independència, el vàreu sentir amb molta il·lusió. Com us sentiu ara?
—[Sospira per primera vegada] De l’esperança que havíem creat, ens hem perdut en lluites caïnites. De l’esperança que havíem creat abans del referèndum han anat sortint moltes reaccions, que t’adones que són massa personalitzades i partidistes. Hauríem de retrobar aquest esperit de posar davant la cultura i no tant la política. Pensar que el gran valor que tenim és la cultura i pensar com defensar-la.

—A l’hora de recuperar la música dels Països Catalans hi ha molta feina per fer? Fa anys, entre moltes altres coses, vàreu fer la Sibil·la…
—N’hi ha molta, però avui dia hi ha joves que l’aborden. L’exemple de la recuperació de les Sibil·les, els repertoris del Renaixement, els repertoris dels trobadors… L’any passat a Santes Creus vam fer concursos i vam donar premis a grups joves molt interessants. Hi ha una generació nova que pren el relleu. El problema que hi ha és que no hi ha concerts, els joves no tenen possibilitat de fer-ne. No hi ha possibilitats de suport als grups de música antiga. D’això m’encarrego en les reunions amb el ministeri, per veure si es canvien a Espanya –mentre no siguem independents– les lleis perquè la gent que es dedica a recuperar el patrimoni, siguin catalans o espanyols, tinguin recursos.

—Enguany fa vint-i-cinc anys de la recuperació de la discogràfica. Crear-la va ser fonamental?
—Va ser una decisió molt important. Siguem realistes, el problema que té el músic davant una discogràfica és que volen guanyar diners. Si no guanya diners no li interessa. La nostra discogràfica neix no amb la idea de no guanyar diners sinó de no perdre’n. I, sobretot, de donar prioritat a la bellesa de la música, a la importància del patrimoni.

—També teniu un projecte que és l’Acadèmia de Professionals.
—És un dels projectes que aquests anys ha funcionat molt bé, des que vaig visitar al president Macron, que ens va ajudar per a fer-lo. Aquí també ens han ajudat la Diputació i la Generalitat. És un projecte molt innovador perquè per cada programa de concert es creen dues acadèmies de sis dies, sis hores diàries. S’hi incorporen la meitat de músics professionals i la meitat de joves amb estudis acabats i dominant bé els instruments i la veu. L’any passat vam tenir una ajuda molt important de la Unió Europa, d’Europa Creativa, que ens permet de tenir recursos fins al 2024.

—Fa anys vàreu anar a tocar a Calais.
—Em va impactar molt, moltíssim. Era com una petita ciutat, increïble, feta amb cabanes. Hi havia gent de tot arreu, gent que havien estat universitaris, metges…, que volien anar a Anglaterra, perquè eren de parla anglesa. I no ho podien aconseguir. Em va fer prendre consciència que la societat en què vivim és molt injusta. Estem en un món en què hem de ser solidaris. En aquest món, que cada vegada és més injust, hem de trobar la manera d’ajudar la gent amb el que fem. A França, a Europa, hi ha músics excel·lents refugiats que tenen un grup propi que es diu Orpheus XXI. Són molt bons músics de diferents països que han vingut com a immigrants o refugiats. Ara som en procés de trobar un mecenatge i mirar d’ajudar aquests músics que malviuen a Europa en circumstàncies difícils.

—Cada any feu el Festival Savall. És important?
—La paraula no és “important”. El Festival Savall és un acte necessari per a ajudar tots els conjunts i músics que som presents arreu del món, perquè puguem ser més presents a cada nostra. Si poguéssim fer a casa nostra un mínim d’allò que fem al món seria tan bonic per a la gent del país… Podem fer coses a Salzburg, a Bremen, a París, a Torí que no podem fer a casa nostra. La idea d’aquest festival és poder fer aquestes coses i també poder convidar grups joves a fer projectes i crear un moviment de reconeixement de la música antiga associat a la recuperació del patrimoni arquitectònic.

—A vegades dieu que hi ha més voluntat de convidar gent de fora que no de potenciar la gent d’aquí.
—Som un país que, quan es va començar a fer música de veritat, a Europa, ens portaven cent anys d’avançada. Aquí que fèiem? Ens donàvem to perquè fèiem venir l’orquestra de Berlín, de Viena i així Barcelona tenia una cultura fantàstica. Però la riquesa d’un país depèn d’allò que som capaços de valorar-ne, i això és el que ens cal.

—Us definiu com a europeu. Heu tingut molta relació amb Espanya i reivindiqueu molt la vostra catalanitat. Com ho encaixeu tot això?
—Jo em defineixo humanament com a català, també com a hispànic perquè m’estimo la cultura hispànica, però com a músic em sento profundament europeu. Em sento tan arrelat a Monteverdi com a Mendelssohn, com a Morales…

—És complicat?
—És complicat quan volem posar fronteres.

—Diuen que sorpreneu tothom tornant al romanticisme.
—Quan jo era jove, era aquest el meu món. La gent se sorprèn, però entre els catorze anys i els vint-i-cinc el meu món era Beethoven, Schubert, Brahms. Va ser després que vaig escollir el Barroc.